EDICIONS INTERNACIONALS SEDOV

 

 

Edita: Grup Germinal (En defensa del marxisme)

 

germinal_1917@yahoo.es

 

 

___________________________________________________________________

OBRES ESCOLLIDES DE LENIN EN CATALÀ

_________________________________

 

 

QUÈ FER?

 

V. I. LENIN

 

1902

versió catalana establerta per Ernest Blanc - des de l’edició castellana de  Marxists Internet Archive, 2000-2001; contrastada amb l’edició castellana de l’Editorial Progreso, de Moscou, a les pàgines 3-189 del tom II de Obras Escogidas en doce tomos, 1975.

___________________________________________________________________

 

Pròleg

 

Segons el pla inicial de l'autor, el present fullet havia de consagrar-se a desenrotllar minuciosament les idees exposades en l'article Per on començar? (Iskra, núm. 4, maig de 1901). En primer lloc, hem de disculpar-nos davant del lector per haver complit amb retard la promesa que vam fer en el dit article (i que vam repetir en resposta a nombrosos requeriments i cartes particulars). Una de les causes de la tardança ha sigut la temptativa, feta al juny de l'any passat (1901), d'unificar totes les organitzacions socialdemòcrates russes en l'estranger. Era natural que esperara els resultats d'aquesta temptativa que, d'haver tingut èxit, tal vegada haguera requerit exposar les concepcions d'Iskra en matèria d'organització des d'un punt de vista quelcom distint; en tot cas, aquest èxit prometia acabar molt prompte amb l'existència de dos corrents en la socialdemocràcia russa. El lector sap que l'intent va fracassar i que, com procurem demostrar-ho a continuació, no podia acabar d'una altra manera després del nou viratge de Rabòtxeie Dielo, en el seu número 10, vers l’"economicisme". Ha sigut absolutament necessari començar una enèrgica lluita contra aquesta tendència que com més imprecisa i poc definida, més persistent i capaç de ressorgir en formes diverses. D'acord amb això, ha canviat i s'ha ampliat en grau molt considerable el pla inicial del fullet.

 

Havien d'haver sigut el seu tema principal els tres problemes plantejats en l'article Per on començar?, a saber: el caràcter i el contingut principal de la nostra agitació política, les nostres tasques d'organització i el pla de crear, simultàniament i en distintes parts, una organització combativa de tota Rússia. Aquests problemes interessen, des de fa molt, l'autor, que va tractar ja de plantejar-los en Rabòtxaia Gazeta durant una de les temptatives infructuoses de reprendre la seua publicació (veja's el cap. V). Dues raons han fet irrealitzable per complet el nostre primer propòsit de circumscriure'ns en aquest fullet a l'examen dels tres problemes mencionats i d'exposar les nostres idees, en la mesura que es puga de manera afirmativa, sense recórrer o quasi sense recórrer a la polèmica. D'una banda, l’"economicisme" ha resultat més vivaç del que suposàvem (emprem la paraula "economicisme" en el seu sentit ampli, com es va explicar en el número 12 d'Iskra, desembre de 1901, en l'article Conversació amb els defensors de l'economicisme, que va traçar, per dir-ho així, un esbós del fullet que oferim a l'atenció del lector). Ha arribat a ser indubtable que les distintes opinions sobre el mode de resoldre aquests tres problemes s'expliquen molt més per una oposició radical entre les dues tendències de la socialdemocràcia russa que no per divergències de detall. D'altra banda, la perplexitat dels "economistes" en veure que Iskra sostenia de fet les nostres concepcions ha evidenciat que parlem sovint en llenguatges literalment distints; que, a causa d'això, no podem arribar a cap acord sense començar ab ovo; que és necessari intentar "explicar-nos" sistemàticament amb tots els "economistes" en la forma més popular possible i basant-nos en el nombre més gran possible d'exemples concrets sobre tots els punts cardinals de les nostres discrepàncies. I m'he decidit a fer aquesta temptativa d’"explicar-nos" amb plena consciència que això va a augmentar moltíssim el volum del fullet i a retardar la seua aparició; però no he vist cap altra possibilitat de complir la promesa feta en l'article Per on començar? Així doncs, a les disculpes per la tardança he d'afegir les excuses pels immensos defectes del fullet en allò que a la seua forma literària es refereix: he hagut de treballar amb una precipitació extrema i, a més, prestar atenció a moltes altres ocupacions.

 

L'examen dels tres problemes indicats segueix constituint el tema principal del fullet. Però he hagut de començar per dos problemes de caràcter més general: ¿per què la consigna de "llibertat de crítica", tan "innocent" i "natural", és per a nosaltres una vertadera crida al combat?; ¿per què no podem arribar a un acord ni tan sols en el problema fonamental del paper de la socialdemocràcia en relació al moviment espontani de masses? Després expose les opinions sobre el caràcter i el contingut de l'agitació política, exposició que s'ha convertit en un esclariment de la diferència entre la política tradeunionista i la socialdemòcrata, en tant que l'exposició dels punts de vista sobre les tasques d'organització s'ha transformat en un esclariment de la diferència entre els mètodes primitius de treball, que satisfan els "economistes", i l'organització de revolucionaris, que considerem indispensable. Després insistisc en el "pla" d'un periòdic polític per a tota Rússia, tant més com que les objeccions fetes contra ell manquen de fonament i que no s'ha donat una resposta a fons a la pregunta, feta en Per on començar?,  de com podríem començar simultàniament en totes parts la formació de l'organització que necessitem. Finalment, en la part final del fullet espere demostrar que hem fet tot allò que depenia de nosaltres per a previndre una ruptura decisiva amb els "economistes", ruptura que, no obstant, ha resultat inevitable; que Rabòtxeie Dielo ha adquirit una significació particular i, si es vol, "històrica", per haver expressat de la manera més completa i amb el major relleu no l’"economicisme" conseqüent, sinó més aviat la dispersió i les vacil·lacions que han constituït el traç distintiu de tot un període de la història de la socialdemocràcia russa; que per això adquireix també importància la polèmica, massa detallada a primera vista, amb Rabòtxeie Dielo, perquè no podem avançar sense superar definitivament aquest període.

 

Febrer de 1902

N. Lenin

 

 

 

 

 

 

 

 

I

Dogmatisme i "llibertat de crítica"

 

a) Què significa la "llibertat de crítica"?

 

La "llibertat de crítica" és hui, sens dubte, la consigna més en voga, la que més s'empra en les discussions entre socialistes i demòcrates de tots els països. A primera vista és difícil imaginar-se res més estrany que aqueixes al·lusions solemnes a la llibertat de crítica, fetes per una de les parts contendents. ¿És que al si dels partits avançats s'han alçat veus en contra de la llei constitucional que garanteix la llibertat de ciència i d'investigació científica en la majoria dels països europeus? "Ací passa quelcom!", es dirà tota persona aliena a la qüestió que haja escoltat la consigna de moda, repetida en totes parts, però que no haja aprofundit encara en l'essència de les discrepàncies. "Aquesta consigna és, pel que s'ha vist, una d'aqueixes parauletes convencionals que, com els malnoms, són legalitzades per l'ús i es converteixen quasi en noms comuns".

 

En efecte, per a ningú és un secret que al si de la socialdemocràcia internacional contemporània s’han format dues tendències la lluita entre les quals ara es revifa i flameja ara es calma i consumeix sota les cendres d'impressionants "resolucions d'armistici". En què consisteix la "nova tendència, que assumeix una actitud "crítica" enfront del marxisme "vell, dogmàtic", ho ha dit Bernstein i ho ha mostrat Millerand amb suficient claredat.

 

La socialdemocràcia ha de deixar de ser el partit de la revolució social per a transformar-se en un partit democràtic de reformes socials. Bernstein ha recolzat aquesta reclamació política amb tota una bateria de "nous" arguments i raonaments concertats amb prou harmonia. S'ha negat la possibilitat de basar el socialisme en arguments científics i demostrar que és necessari i inevitable des del punt de vista de la concepció materialista de la història; s'ha refutat la misèria creixent, la proletarització i l'exacerbació de les contradiccions capitalistes; s'ha declarat sense fonament el concepte mateix d’"objectiu final" i refusat de pla la idea de la dictadura del proletariat; s'ha negat que hi haja oposició de principis entre el liberalisme i el socialisme, s'ha rebatut la teoria de la lluita de classes, afirmant que és inaplicable a una societat estrictament democràtica, governada conforme a la voluntat de la majoria, etc.

 

Així doncs, l'exigència que la socialdemocràcia revolucionària faça un viratge decisiu  vers el socialreformisme burgès ha anat acompanyada d'un viratge, no menys decisiu, vers la crítica burgesa de totes les idees fonamentals del marxisme. I com aquesta última crítica del marxisme es venia fent ja fa molt de temps, utilitzant per a això la tribuna política, les càtedres universitàries, nombrosos fullets i gran quantitat de tractats científics; com tota la nova generació de les classes instruïdes ha sigut educada sistemàticament durant decennis en aquesta crítica, no és d'estranyar que la "nova" tendència "crítica" haja eixit de colp amb acabada perfecció del si de la socialdemocràcia, com a Minerva del cap de Júpiter. Pel seu fons, aquesta tendència no ha hagut de desenrotllar-se ni formar-se: ha sigut transplantada directament de les publicacions burgeses a les publicacions socialistes.

 

Prosseguim. Per si la crítica teòrica de Bernstein i els seus anhels polítics estaven encara poc clars per a certes persones, els francesos s'han cuidat de demostrar palmàriament el que és el "nou mètode". França s'ha fet una vegada més creditora de la seua vella reputació de "país en què les lluites històriques de classe s'han portat sempre al seu terme decisiu més que en cap altre lloc" (Engels, fragment del pròleg a l'obra de Marx Der 18 Brumaire).  En compte de teoritzar, els socialistes francesos s’han posat mà a l'obra; les condicions polítiques de França, més desenvolupades en l'aspecte democràtic, els han permès passar sense demora al "bernsteinianisme pràctic" amb totes les seues conseqüències. Millerand ha donat un brillant exemple d'aquest bernsteinianisme pràctic: no debades Bernstein i Vollmar s'han precipitat a defendre i exalçar amb tant de zel Millerand! En efecte, si la socialdemocràcia és, en essència, ni més ni menys que un partit de reformes i ha de tindre el valor de reconèixer-ho amb franquesa, un socialista no sols té dret a entrar en un ministeri burgès sinó que inclús sempre ha  d’aspirar a això. Si la democràcia implica, en el fons, la supressió de la dominació de les classes, ¿per què un ministre socialista no ha de captivar tot el món burgès amb discursos sobre la col·laboració de les classes? ¿Per què no ha de seguir en el ministeri, inclús després que els assassinats d'obrers per gendarmes hagen palesat per centèsima i mil·lèsima vegada el vertader caràcter de la col·laboració democràtica de les classes? ¿Per què no ha de participar personalment en la felicitació al tsar, a qui els socialistes francesos no donen ara un altre nom que el d'heroi de la forca, del fuet i de la deportació ("knouteur, pendeur et déportateur")? I a canvi d'aquesta infinita humiliació i aquest autoenviliment del socialisme davant del món sencer, a canvi de pervertir la consciència socialista de les masses obreres (única base que pot assegurar-nos el triomf), a canvi de tot això oferir uns ressonants projectes de reformes tan miserables que eren majors les que s'aconseguien dels governs burgesos!

 

Qui no tanque deliberadament els ulls ha de veure, forçosament, que la nova tendència "crítica" sorgida en el socialisme no és sinó una nova varietat d'oportunisme. I si no jutgem els homes per la brillantor de l'uniforme que s'han posat ells mateixos, ni pel pompós sobrenom que a si mateixos es donen, sinó pels seus actes i per les idees que propaguen en realitat, veurem clarament que la "llibertat de crítica" és la llibertat de la tendència oportunista al si de la socialdemocràcia, la llibertat de fer de la socialdemocràcia un partit demòcrata de reformes, la llibertat d'introduir en el socialisme idees burgeses i elements burgesos.

 

La llibertat és una gran paraula; però davall la bandera de la llibertat d'indústria s'han fet les guerres més rapaces, i davall la bandera de la llibertat de treball s'ha espoliat els treballadors. La mateixa falsedat intrínseca porta implícita l'ús actual de l'expressió "llibertat de crítica". Persones vertaderament convençudes d'haver impulsat la ciència no reclamarien llibertat per a les noves concepcions al costat de les velles, sinó la substitució d'aquestes últimes per les primeres. En canvi, els crits actuals de Visca la llibertat de crítica! Recorden massa la faula del tonell buit.

 

Marxem en grup compacte, agarrats amb força de les mans, per un camí abrupte i intricat. Estem rodejats d'enemics per totes bandes, i hem d'anar gairebé sempre sota el seu foc. Ens hem unit en virtut d'una decisió adoptada amb tota llibertat, precisament per a lluitar contra els enemics i no caure, donant unes ensopegades, en la contigua tolla, els habitants de la qual ens retrauen des del primer moment d’haver-nos separat en un grup independent i escollit el camí de la lluita i no el de la conciliació. I de sobte, alguns dels nostres comencen a cridar: "anem a aqueixa tolla!" I quan se'ls posa en vergonya, repliquen: “Com d’endarrerits sou! Que no vos avergonyiu de negar-nos la llibertat d’invitar-vos a seguir un camí millor!”  Ah, sí, senyors, vostès són lliures no sols d'invitar-nos, sinó d'anar on millor els vinga de gana, inclús a la tolla; fins creem que el seu lloc de veritat es troba precisament en ella, i estem disposats a ajudar-los en allò que puguem perquè es traslladen vostès allí! Però, en aqueix cas, deslliuren les nostres mans, no s'agarren a nosaltres, ni envilisquen la gran paraula llibertat, perquè també nosaltres som "lliures" per a anar on vulguem, lliures per a lluitar no sols contra la tolla, sinó inclús contra els que es desvien cap a ella!

 

 

b) Els nous defensors de la "llibertat de crítica"

 

Precisament aquesta consigna ("llibertat de crítica") ha sigut llançada de manera solemne en els darrers temps per Rabòtxeie Dielo (número 19), òrgan de la Unió dels Socialdemòcrates Russos en l'Estranger. I no com un postulat teòric, sinó com una reivindicació política, com a resposta a la pregunta de si "és possible la unió de les organitzacions socialdemòcrates russes que actuen en l'estranger": "Per a una unió sòlida és indispensable la llibertat de crítica" (p.36).

 

D'aquesta declaració es dedueixen dues conclusions ben clares: 1) Rabòtxeie Dielo assumeix la defensa de la tendència oportunista en la socialdemocràcia internacional en general; 2) Rabòtxeie Dielo exigeix la llibertat de l'oportunisme al si de la socialdemocràcia russa. Examinem aquestes conclusions.

 

A Rabòtxeie Dielo li disgusta, "sobretot", la "tendència d'Iskra i Zarià  a pronosticar la ruptura entre la Muntanya i la Gironda en la socialdemocràcia internacional.

 

"En general -escriu B. Kritxevski, director de Rabòtxeie Dielo -, les xerrameques sobre la Muntanya i la Gironda en les files de la socialdemocràcia ens semblen una analogia històrica superficial i estranya en la ploma d'un marxista: la Muntanya i la Gironda no representaven dos temperaments o corrents intel·lectuals diferents, com pot semblar als historiadors de la ideologia, sinó distintes classes o sectors: d'una banda, la burgesia mitjana; i per una altra, la petita burgesia i el proletariat. Però en el moviment socialista contemporani no hi ha xocs d’interès de classe; sustenta en la seua totalitat, en totes (subratllat per B. Kr.) les seues varietats, inclosos els més declarats bernsteinians, la posició dels interessos de classe del proletariat, de la seua lluita de classe per l'alliberament polític i econòmic" (p. 32-33).

 

Atrevida afirmació! ¿No ha sentit B. Kritxevski parlar del fet, observat fa ja temps, que precisament l'àmplia participació del sector dels "acadèmics" en el moviment socialista dels darrers anys ha assegurat una difusió tan ràpida del bernsteinianisme? I, allò que és principal: ¿en que fonamenta el nostre autor el seu judici que inclús "els més declarats bernsteinians" sustenten la posició de la lluita de classes per l'emancipació política i econòmica del proletariat? Ningú ho sap. Aquesta enèrgica defensa dels més declarats bernsteinians no es recolza en cap argument, en cap raó. L'autor creu, pel que s'ha vist, que de repetir tot el que diuen de si mateixos els més declarats bernsteinians sobren les proves de la seua afirmació. ¿Però és possible imaginar-se una miqueta més "superficial" que aquest judici sobre tota una tendència fundat en allò que diuen de si mateixos els representants de la tal tendència? ¿És possible imaginar-se alguna cosa més superficial que la "moralitat" subsegüent sobre els dos tipus o camins distints i àdhuc diametralment oposats de desenvolupament del partit (Rabòtxeie Dielo, p. 34-35)? Els socialdemòcrates alemanys, diu hom, reconeixen la completa llibertat de crítica; però els francesos no, i precisament el seu exemple demostra com de "nociva que és la intolerància".

 

Precisament l'exemple de B. Kritxevski (respondrem a això) demostra que a vegades s’anomenen marxistes gents que veuen la història només "a l'Ilovaiski". Per a explicar la unitat del Partit Socialista Alemany i la desunió del francès no cal en absolut furgar en les peculiaritats de la història de tal o qual país, comparar les condicions del semiabsolutisme militar i el parlamentarisme republicà, analitzar les conseqüències de la Comuna i les de la Llei d'excepció contra els socialistes, confrontar la situació econòmica i el desenvolupament econòmic, recordar que "el creixement sense igual de la socialdemocràcia alemanya" va ser acompanyat d'una lluita d'energia sense igual en la història del socialisme, no sols contra les pèrdues teòriques (Mülberger, Dühring, els socialistes de càtedra) sinó també contra les equivocacions en el terreny de la tàctica (Lassalle), etc. Tot açò està de més! Els francesos es barallen perquè són intolerants; els alemanys estan units perquè són bons xics.

 

I observen que, per mitjà d'aquesta incomparable profunditat de pensament, s’"elimina" un fet que rebat per complet la defensa dels bernsteinians. Només l'experiència històrica pot donar una resposta definitiva i irrevocable a la pregunta de si sustenten la posició de la lluita de classe del proletariat. Per tant, en aquest sentit té la màxima importància precisament l'exemple de França per tractar-se de l'únic país on els bernsteinians han intentat actuar de manera independent, amb l'aprovació calorosa dels seus col·legues alemanys (i, en part, dels oportunistes russos: veja's R. D., núm. 2-3, p. 83-84). L'al·lusió a la "intolerància" dels francesos, a més de la seua significació "històrica" (en sentit "nozdriovià"), no és més que una temptativa de dissimular amb paraules greus fets molt desagradables.

 

Tampoc estem disposats, en absolut, a lliurar els alemanys com a regal a B. Kritxevski i la resta de copiosos defensors de la "llibertat de crítica". Si es tolera encara en les files del partit alemany "als més declarats bernsteinians", és només perquè acaten la resolució de Hannover, que va rebutjar de pla tant les "esmenes" de Bernstein com la de Lübeck, contenidora aquesta última (tanmateix tota la seua diplomàcia) d'una clara advertència a Bernstein. Es pot discutir, des del punt de vista dels interessos del partit alemany, si aquesta diplomàcia era oportuna o no, o si, en aquest cas, no valia més un mal ajust que un bon plet; es pot dissentir, en suma, de si convé tal o qual procediment de rebutjar el bernsteinianisme; però el que no es pot fer és no veure que el partit alemany ha rebutjat dues vegades el bernsteinianisme. Per tant, creure que l'exemple dels alemanys confirma la tesi que "els més declarats bernsteinians sustenten la posició de la lluita de classe del proletariat per la seua emancipació política i econòmica" significa no comprendre en absolut allò que està passant davant de tots nosaltres.

 

És més: com hem dit ja, Rab. Dielo presenta a la socialdemocràcia russa la reivindicació de "llibertat de crítica" i defèn el bernsteinianisme. Sembla que ha hagut de convèncer-se que s'ha ofès injustament als nostres "crítics" i bernsteinians. A quins en concret? A qui, on i quan? En què va consistir, ni més ni menys, la injustícia? R. Dielo guarda silenci sobre aquest punt, no menciona ni una sola vegada a cap crític o bernsteinià rus! Només ens resta barallar una de les dues hipòtesis possibles. Ja la part ofesa injustament no és una altra que el mateix R. Dielo (així ho confirma el que en aquests dos articles del seu número 10 es tracte només de greuges inferits per Zarià i Iskra a R. Dielo). En aquest cas, ¿com explicar el fet tan estrany que R. Dielo, que sempre ha negat de manera tan obstinada tota solidaritat amb el bernsteinianisme, no haja pogut defendre's sense parlar a favor dels "més declarats bernsteinians" i de la llibertat de crítica? O ja han sigut ofeses injustament unes terceres persones. En aqueix cas ¿quins poden ser els motius que impedisquen mencionar-les?

 

Veiem, doncs, que R. Dielo segueix jugant a l'amagatall igual que venia fent (i com demostrarem més endavant) des que va aparèixer. A més, observen aquesta primera aplicació pràctica de la decantada "llibertat de crítica". De fet, aquesta llibertat s'ha reduït en l'acte no sols a la falta de tota crítica, sinó a la falta de tot judici independent en general. Aqueix mateix R. Dielo, que serva silenci sobre el bernsteinianisme rus, com si fora una malaltia secreta (segons la feliç expressió de Starovier), proposa per a curar-la copiar senzillament l'última recepta alemanya contra la varietat alemanya d'aquesta malaltia! En comptes de llibertat de crítica, imitació servil... o, pitjor encara, simiesca! L'idèntic contingut social i polític de l'oportunisme internacional contemporani es manifesta en una i altres variants, segons les peculiaritats nacionals. En aquest país, un grup d'oportunistes ve actuant des de fa temps davall una bandera especial; en aqueix, els oportunistes han desdenyat, la teoria, seguint en la pràctica la política dels radicals socialistes; en aquell, alguns membres del partit revolucionari han desertat al camp de l'oportunisme i pretenen aconseguir els seus objectius no amb una lluita franca en defensa dels principis i de la nova tàctica, sinó mitjançant una corrupció gradual, imperceptible i, valga l'expressió, no punible del seu partit; en el de més enllà, aqueixos mateixos trànsfugues empren iguals procediments a l'ombra de l'esclavitud política, mantenint una proporció d’allò més original entre l'activitat "legal" i la "il·legal", etc. però dir que la llibertat de crítica i el bernsteinianisme són una condició per a unir als socialdemòcrates russos, sense haver analitzat en què es manifesta precisament el bernsteinianisme rus, ni quins fruits singulars ha donat, és parlar per parlar.

 

Intentem, doncs, dir nosaltres, encara que siga en poques paraules, allò que no ha volgut exterioritzar (o potser ni tan sols ha sabut comprendre) R. Dielo.

 

 

c ) La crítica a Rússia

 

La peculiaritat fonamental de Rússia en l'aspecte que examinem consisteix en què el començament mateix del moviment obrer espontani, d'una banda, i del viratge de l'opinió pública avançada al marxisme, per una altra, es va distingir per la unió d'elements clarament heterogenis sota una bandera comuna per a combatre a un enemic comú (la concepció sociopolítica antiquada del món). Ens referim a la lluna de mel del "marxisme legal". En general va ser un fenomen d'extraordinària originalitat que ningú haguera pogut tan sols creure possible en la dècada del vuitanta o primers anys de la següent del segle passat. En un país autocràtic, on la premsa estava subjugada per complet, en una època de terrible reacció política, quan eren perseguits els mínims brots de descontent polític i protesta, es va obrir de sobte camí en les publicacions visades per la censura la teoria del marxisme revolucionari exposada en un llenguatge esòpic, però comprensible per a tots els "interessats". El govern s'havia acostumat a considerar perillosa únicament la teoria del grup (revolucionari) Llibertat del Poble, sense veure, com passa sovint, la seua evolució interna i alegrant-se de tota crítica que fora contra ella. Va passar molt de temps (molt segons comptem els russos) fins que el govern es va despertar i fins que l'aparatós exèrcit de censors i gendarmes va poder descobrir al nou enemic i caure sobre ell. Mentre, anava apareixent un llibre marxista rere d'altre; començaven a publicar-se revistes i periòdics marxistes; tothom es feia marxista; s'afalagava i adulava els marxistes; els editors estaven entusiasmats de l'extraordinària venda que tenien els llibres marxistes. Es comprèn perfectament que entre els marxistes principiants embolicats per aqueixa fumarada d'èxit hi haguera algun "escriptor envanit"...

 

Hui pot parlar-se d'aqueix període amb calma, com de quelcom ja passat. Per a ningú és un secret que l'efímera prosperitat aconseguida pel marxisme en la superfície de les nostres publicacions va ser deguda a l'aliança d'elements extremistes amb d’altres força moderats. En el fons, aquests darrers eren demòcrates burgesos, i aqueixa deducció (confirmada amb evidència pel desenrotllament "crític" posterior dels dits homes) no podien deixar de fer-la ja certes persones en els temps de manteniment de l’"aliança"

 

Però si això és així, ¿no recau la major responsabilitat per la "confusió" ulterior precisament en els socialdemòcrates revolucionaris, que van pactar aqueixa aliança amb els futurs "crítics"? Aquesta pregunta, seguida d'una resposta afirmativa, s’escolta a vegades en boca de gent que enfoca el problema d'una manera massa simple. Però aqueixa gent no té la menor raó. Pot témer aliances temporals, encara que siga amb persones poc segures, només qui desconfia de si mateix, i sense aqueixes aliances no podria existir cap partit polític. Ara bé, la unió amb els marxistes legals va ser una mena de primera aliança vertaderament política concertada per la socialdemocràcia russa. Gràcies a aquesta aliança s'ha assolit el triomf, de sorprenent rapidesa, sobre el populisme, així com la grandiosa difusió de les idees del marxisme (si bé en forma vulgaritzada). A més, l'aliança no va ser pactada sense "condició" alguna, ni de bon tros. Proves al cant: la recopilació marxistes Dades sobre el desenrotllament econòmic de Rússia, cremada per la censura de 1895. Si l'acord literari amb els marxistes legals pot ser comparat amb una aliança política, aquest llibre pot comparar-se amb un pacte polític.

 

La ruptura no va ser causada, per descomptat, pel fet que els "aliats" resultaren ser demòcrates burgesos. Els adeptes de semblants tendències són, per contra, aliats naturals i desitjables de la socialdemocràcia, sempre que es tracte de les tasques democràtiques d'aquesta última, plantejades en primer pla per la situació actual de Rússia. Però, per a aquesta aliança, és condició indispensable que els socialistes tinguen plena possibilitat de revelar a la classe obrera l'oposició antagònica existent entre els seus interessos i els de la burgesia. Ara bé, el bernsteinianisme i la tendència "crítica", vers què va evolucionar totalment la majoria dels marxistes legals, descartaven aqueixa possibilitat i corrompien la consciència socialista, envilint el marxisme, predicant la teoria de l'atenuació de les contradiccions socials, declarant absurda la idea de la revolució social i de la dictadura del proletariat, reduint el moviment obrer i la lluita de classes a un tradeunionisme estret i a la lluita "realista" per reformes petites i graduals. Era exactament igual que si la democràcia burgesa negara al socialisme el dret a la independència, i, per tant, el seu dret a la existència; en la pràctica, això significava tractar de convertir l'incipient moviment obrer en un apèndix dels liberals.

 

En semblants condicions, com és natural, la ruptura es va fer imprescindible. Però la particularitat "original" de Rússia es va manifestar en què aqueixa ruptura només significava que els socialdemòcrates s'apartaven de les publicacions "legals", més accessibles per a tothom i molt difoses. Els "exmarxistes" es van fer forts, en elles, col·locant-se "davall el signe de la crítica" i obtenint quasi el monopoli de "demolir" el marxisme. Els crits: "Contra l'ortodòxia!" i "Visca la llibertat de crítica!" (repetits ara per R. Dielo) es van posar en l'acte molt en voga. Ni tan sols els censors ni els gendarmes van poder resistir a aqueixa moda, com ho prova l'aparició de tres edicions russes del llibre del famós (famós a l’estil Eròstrat) Bernstein o la recomanació per Zubàtov dels llibres de Bernstein, del senyor Prokopóvitx i altres (Iskra, número 10). Els socialdemòcrates tenen plantejada ara una tasca difícil de per si i, a més a més, complicada en grau increïble per obstacles purament externs: la tasca de combatre el nou corrent. I aquest corrent no s'ha limitat al terreny de les publicacions. El viratge devers la "crítica" ha anat acompanyat d'un moviment oposat: la inclinació cap a l’"economicisme" per part dels socialdemòcrates dedicats a la labor pràctica.

 

Podria servir de tema per a un article especial aquesta interessant qüestió: com han sorgit i han augmentat el nexe i la interdependència entre la crítica legal i l’"economicisme" il·legal. A nosaltres ens basta amb assenyalar ací l'existència inqüestionable d'aquest nexe. El famós Credo ha adquirit tan merescuda celebritat precisament per haver formulat amb tota franquesa aqueix nexe i haver revelat, sense proposar-s’ho, la tendència política fonamental de l’"economicisme": que els obrers s'encarreguen de la lluita econòmica (més exacte seria dir: de la lluita tradeunionista, perquè aquesta última comprèn també la política específicament obrera), i que la intel·lectualitat marxista es fusione amb els liberals per a la "lluita" política. La tasca tradeunionista "entre el poble" va resultar ser la realització de la primera meitat d’aqueixa tasca, i la crítica legal, la realització de la segona meitat. Aquesta declaració va ser un arma tan excel·lent en contra de l’"economicisme" que, si no haguera aparegut el Credo, pagaria la pena haver-lo inventat.

 

El Credo no va ser inventat, però sí que publicat, potser, sense el consentiment i fins en contra potser, de la voluntat dels seus autors. Almenys, l'autor d'aquestes línies, que va participar a posar en plena llum el nou "programa”, va haver d'escoltar laments i reprotxes perquè el resum de les opinions dels oradors es va difondre en còpies, va rebre el malnom de Credo i va aparèixer inclús en la premsa junt amb la protesta! Referim aquest episodi perquè revela un tret molt curiós del nostre "economicisme": la por a la publicitat. Un traç precisament de l’"economicisme" en general (i no sols dels autors del Credo) que s'ha manifestat en Rabòtxaia Misl, l'adepte més franc i més honrat de l’"economicisme", en R. Dielo (en indignar-se contra la publicació de documents "economistes" en el Vademècum); en el comitè de Kíev, que fa cosa de dos anys no va voler autoritzar la publicació de la seua Profession de foi junt amb la refutació escrita contra ella, i en molts, moltíssims partidaris de l’"economicisme".

 

Aquesta por que tenen a la crítica els adeptes de la llibertat de crítica no pot explicar-se només per astúcia (si bé algunes vegades les coses no ocorren, indubtablement, sense astúcia; no és prudent deixar al descobert davant l'embat de l'enemic els brots, dèbils encara, de la nova tendència!). No, la majoria dels "economistes" desaprova amb absoluta sinceritat (i, per la pròpia essència del "economicisme", ha de desaprovar) tota classe de controvèrsies teòriques, dissensions fraccionals, grans problemes polítics, projectes d'organitzar a revolucionaris, etc. "Seria millor deixar tot això a la gent de l'estranger!", em va dir una vegada un "economista", prou conseqüent, expressant amb això la següent idea, molt difosa (i també purament tradeunionista): el que a nosaltres ens incumbeix és el moviment obrer, les organitzacions obreres que tenim ací, en la nostra localitat, i la resta no són més que invencions dels doctrinaris, "sobreestimació de la ideologia", com deien els autors de la carta publicada en el número 13 d'Iskra, fent costat al número 10 de R. Dielo.

 

Ara hom pot preguntar-se: ¿en vista d'aquestes peculiaritats de la "crítica" russa i del bernsteinianisme rus en què havia de consistir la tasca d’aquells que de fet, i no sols de paraula, volien ser adversaris de l'oportunisme? Primer, calia preocupar-se de reprendre la labor teòrica, a penes iniciada en l'època del marxisme legal i que havia tornat a recaure sobre els militants clandestins; sense aquesta tasca era impossible un increment eficaç del moviment. Segon, era necessari començar una lluita activa contra la "crítica" legal, que corrompia a fons els esperits. Tercer, calia combatre amb energia la dispersió i les vacil·lacions en el moviment pràctic, denunciant i refutant tota temptativa de subestimar, conscientment o inconscientment, el nostre programa i la nostra tàctica.

 

És sabut que R. Dielo no va fer ni el primer, ni el segon, ni el tercer; i més endavant haurem d'aclarir detalladament aquesta coneguda veritat en els seus més diversos aspectes. Per ara, només volem mostrar la flagrant contradicció en què es troba la reivindicació de "llibertat de crítica" amb les peculiaritats de la nostra crítica pàtria i de l’"economicisme" rus. En efecte, facen una ullada al text de la resolució amb què la Unió de Socialdemòcrates Russos en l'Estranger ha confirmat el punt de vista de R. Dielo:

 

"En benefici de l'ulterior desenvolupament ideològic de la socialdemocràcia considerem absolutament necessària la llibertat de criticar la teoria socialdemòcrata, en les publicacions del partit, en la mida en què dita crítica no estiga en pugna amb el caràcter classista i revolucionari d'aquesta teoria" (Dos congressos, p.10).

 

I s'exposen els motius: la resolució "coincideix en la seua primera part amb la resolució del Congrés de Lübeck del partit sobre Bernstein"... En la seua simplicitat, els "aliats" ni tan sols noten que testimonium paupertatis (certificat de pobresa) es signen a si mateixos amb aquesta manera de copiar! ... "Però..., en la seua segona part, restringeix més la llibertat de crítica que el Congrés de Lübeck".

 

¿De manera que la resolució de la Unió està dirigida contra els bernsteinians russos? Perquè, d'una altra manera seria un absurd complet referir-se a Lübeck! Però no és cert que "restringisca la llibertat de crítica d'una manera estricta". En la seua resolució de Hannover, els alemanys van rebutjar fil per randa precisament les esmenes que va presentar Bernstein, i en la de Lübeck van fer una advertència personal a Bernstein, mencionant el seu nom en el text. En canvi, els nostres imitadors "lliures" no fan la menor al·lusió a una sola de les manifestacions de la "crítica" i de l’"economicisme" especialment russos; si es guarda silenci d'aqueixa forma, la mera al·lusió al caràcter classista i revolucionari de la teoria deixa molta més llibertat per a falses interpretacions, sobretot si la Unió es nega a qualificar d'oportunisme "l’anomenat economicisme" (Dos congressos, p. 8,punt 1). Però açò ho diem de passada. Allò que és principal consisteix en què la posició dels oportunistes enfront dels socialdemòcrates revolucionaris és diametralment oposada en Alemanya i Rússia. En Alemanya, els socialdemòcrates revolucionaris, com és sabut, estan a favor de mantindre el que existeix: el vell programa i la vella tàctica, que tot el món coneix i que han sigut explicats en tots els seus detalls a través de l'experiència de molts decennis. Els "crítics", en canvi, volen introduir modificacions; i com aquests "crítics" representen una ínfima minoria, i les seues aspiracions revisionistes són molt tímides, és fàcil comprendre els motius pels quals la majoria es limita a rebutjar senzillament les "innovacions". A Rússia, per contra, són els crítics i els "economistes" els que desitgen mantindre allò que existeix: els "crítics" volen que es seguisca considerant-los marxistes i que se'ls assegure la "llibertat de crítica" que fruïen en tots els sentits (perquè, en el fons, mai han reconegut vincle de partit; a més, entre nosaltres no hi havia un òrgan de partit reconegut per tots que poguera "restringir" la llibertat de crítica, encara que només fora per mitjà d'un consell); els "economistes" volen que els revolucionaris reconeguen "la plenitud de drets del moviment en el present" (R. D., número 10, p. 25), és a dir la "legitimitat" de l'existència del que existeix; que els "ideòlegs", no tracten de "desviar" el moviment del camí "determinat per l'acció recíproca entre els elements materials i el medi material" (Carta en el número 12 d'Iskra); que es considere desitjable sostindre la lluita "que és possible per als obrers en les circumstàncies presents", i es considere possible la lluita "que mantenen realment en el moment actual" (Suplement especial de "R. Misl", p. 14). En canvi, a nosaltres, els socialdemòcrates revolucionaris, ens disgusta aqueix culte a l'espontaneïtat és a dir, a allò que existeix "en el moment actual"; reclamem que es modifique la tàctica que ha prevalgut durant els darrers anys, declarem que "abans d'unificar-se i per a unificar-se és necessari començar per delimitar els camps d'una manera resoluda i definida" (de l'anunci sobre la publicació d'Iskra). En poques paraules, els alemanys es conformen amb allò que existeix, rebutjant les modificacions; nosaltres reclamem que es modifique allò existent, rebutjant el culte a allò i la resignació amb allò.

 

Precisament aquesta "petita" diferència és la que no han advertit els nostres "lliures" copiadors de resolucions alemanyes!

 

 

d) Engels sobre la importància de la lluita teòrica

 

"Dogmatisme, doctrinarisme", "anquilosament del partit, càstig ineludible per les traves imposades al pensament": semblants són els enemics contra els quals arremeten cavallerescament en Rab. Dielo els paladins de la "llibertat de crítica". Ens alegra molt que s'haja suscitat aquesta qüestió, i només proposaríem completar-la amb una altra:

 

I quins seran els àrbitres?

 

Tenim a la vista els anuncis de dues publicacions. Una és el programa de "Rabòtxeie Dielo", òrgan de premsa de la Unió de Socialdemòcrates Russos (separata del núm. 1, de R D.). L'altre, és l'Anunci sobre la represa de les publicacions del grup Emancipació del Treball. Aquests dues estan datades en 1899, quan la "crisi del marxisme" estava plantejada a l'ordre del dia des de feia ja molt de temps. I bé? En va buscaríem en el primer d’aqueixos dos documents una al·lusió a aquest fenomen i una exposició definida de l'actitud que el nou òrgan pensa adoptar davant d'ell. Ni en aquest programa ni en els suplements del mateix, aprovats pel III Congrés de la Unió en 1901 (Dos congressos, p. 15-18), es diu una sola paraula de la tasca teòrica ni de les seues tasques immediates en el moment actual. Durant tot aquest temps, la redacció de R. Dielo ha deixat de banda els problemes teòrics, malgrat que preocupaven tots els socialdemòcrates del món sencer.

 

L'altre anunci, per contra, assenyala, primer que res, que en els darrers anys ha decaigut l’interès per la teoria, reclama amb insistència que es preste una "atenció vigilant a l'aspecte teòric del moviment revolucionari del proletariat" i crida a "criticar de forma implacable les tendències bernsteinianes i d’altres tendències antirevolucionàries" en el nostre moviment. Els números apareguts de Zarià mostren com s'ha complert aquest programa.

 

Veiem, doncs, que les frases altisonants contra l'anquilosament de la idea, etc., encobreixen la despreocupació i la impotència en el desenrotllament del pensament teòric. L'exemple dels socialdemòcrates russos il·lustra amb particular evidència un fenomen europeu general (assenyalat també fa ja molt pels marxistes alemanys): la famosa llibertat de crítica no significa substituir una teoria amb una altra, sinó alliberar-se de tota teoria íntegra i meditada, significa eclecticisme i mancança de principis. Qui conega, per poc que siga, l'estat efectiu del nostre moviment, veurà forçosament que la vasta difusió del marxisme, ha anat acompanyada de cert menyspreu al nivell teòric. Són moltes les persones força poc preparades, i àdhuc sense preparació teòrica alguna, que s'han adherit al moviment per la seua significació pràctica i els seus èxits pràctics. Aquest fet permet jutjar com de gran és la falta de tacte de R. Dielo en llançar amb aire triomfal la sentència de Marx: "cada pas del moviment efectiu és més important que una dotzena de programes". Repetir aquestes paraules en una època de dispersió teòrica és exactament el mateix que cridar al pas d'un enterrament: "Tant de bo tingueu sempre un que portar!" A més, aquestes paraules de Marx han sigut preses de la seua carta sobre el Programa de Gotha, en la qual censura durament l’eclecticisme en què es va incórrer al formular els principis: si fa cal unir-se (escrivia Marx als dirigents del partit), pacteu acords per a tal d’assolir els objectius pràctics del moviment, però no trafiqueu amb els principis, no feu "concessions" teòriques. Tal era el pensament de Marx, però resulta que entre nosaltres hi ha gent que en nom de Marx tracta de minorar la importància de la teoria!

 

Sense teoria revolucionària tampoc pot haver-hi moviment revolucionari. Mai s'insistirà prou sobre aquesta idea en uns moments en què a la prèdica de moda de l'oportunisme s’uneix l’afecció a les formes més estretes de l'activitat pràctica. I per a la socialdemocràcia russa, la importància de la teoria és major encara, a causa de tres circumstàncies que s'obliden amb freqüència. En primer lloc, el nostre partit tot just comença a organitzar-se, tot just comença a formar la seua fisonomia i dista molt d'haver ajustat els seus comptes amb les altres tendències del pensament revolucionari que amenacen desviar el moviment del camí just. Al contrari, precisament els últims temps s'han distingit (com va predir fa ja molt Axelrod als "economistes") per una reanimació de les tendències revolucionàries no socialdemòcrates. En aquestes condicions, un error "sense importància" a primera vista pot tindre les més tristes conseqüències, i només gent miop pot considerar inoportunes o supèrflues les discussions fraccionals i la delimitació rigorosa dels matisos. De la consolidació de tal o qual "matís" pot dependre l'esdevenidor de la socialdemocràcia russa durant moltíssims anys.

 

En segon lloc, el moviment socialdemòcrata és internacional per naturalesa. Açò no significa únicament que hàgem de combatre el xovinisme nacional. Significa també que el moviment incipient en un país jove únicament pot desenvolupar-se amb èxit a condició que aplique l'experiència d'altres països. I per a d’això no és prou conèixer simplement aquesta experiència o limitar-se a copiar les últimes resolucions adoptades; per a d’això cal saber enfocar de forma crítica aquesta experiència i comprovar-la un mateix. Aquells que s'imaginen com de gegantins són el creixement i la ramificació del moviment obrer contemporani comprendran quantes forces teòriques i quanta experiència política (i revolucionària) calen per a complir aquesta tasca.

 

En tercer lloc, cap altre partit socialista del món ha hagut d'afrontar tasques nacionals com les que té plantejades la socialdemocràcia russa. Més endavant haurem de parlar dels deures d'índole política i orgànica que ens imposa aquesta tasca d'alliberar tot el poble del jou de l'autocràcia. De moment volem assenyalar únicament que només un partit dirigit per una teoria d'avantguarda pot complir la missió de combatent d'avantguarda. I perquè el lector tinga una idea concreta, per poc que siga, de què significa açò, que recorde a precursors de la socialdemocràcia russa com Herzen, Belinski, Txernishevski i a la brillant plèiade de revolucionaris dels anys 70; que pense en la importància universal que està aconseguint ara la literatura russa; que ... però basta amb el que s'ha dit!

 

Adduirem les observacions fetes per Engels en 1874 a la significació de la teoria en el moviment socialdemòcrata. Engels reconeix tres formes de la gran lluita de la socialdemocràcia, i no dues (la política i l'econòmica) (com és usual entre nosaltres), col·locant també al seu costat la lluita teòrica. Les seues recomanacions al moviment obrer, alemany, ja enrobustit en els aspectes pràctic i polític, són tan instructives des del punt de vista dels problemes i les discussions actuals que el lector no ens recriminarà, així ho esperem, per reproduir un extens fragment del prefaci al fullet Der deutsche Bauernkrieg, que des de fa ja molt és una raresa bibliogràfica:

 

"Els obrers alemanys tenen dos avantatges essencials sobre els obrers de la resta d'Europa. La primera és que pertanyen al poble més teòric d'Europa i han conservat en si aqueix sentit teòric, quasi completament perdut per les classes anomenades "cultes" d'Alemanya. Sense la filosofia alemanya que li ha precedit, sobretot sense la filosofia de Hegel, mai s'hauria creat el socialisme científic alemany, l’únic socialisme científic que ha existit alguna vegada. D'haver mancat els obrers de sentit teòric, aquest socialisme científic mai haguera sigut, en la mesura que ho és hui, carn de la seua carn i sang de la seua sang. I demostra com d’immens és aqueix avantatge, d'una banda, la indiferència per tota teoria, que és una de les causes principals que el moviment obrer anglès avance amb tanta lentitud, malgrat l'excel·lent organització d'alguns oficis, i d'una altra, el desconcert i la confusió sembrats pel proudhonisme, en la seua forma primitiva, entre els francesos i els belgues, i, en la forma caricaturesca que li ha donat Bakunin, entre els espanyols i els italians.

 

"El segon avantatge consisteix en què els alemanys han sigut quasi els últims en incorporar-se al moviment obrer. Així com el socialisme teòric alemany mai oblidarà que es sosté a coll de Saint-Simon, Fourir i Owen (tres pensadors que, malgrat el caràcter fantàstic i completament utòpic de les seues doctrines, pertanyen a les ments més grans de tots els temps, havent anticipat genialment a una infinitat de veritats l'exactitud de les quals estem demostrant ara d'una manera científica), així també el moviment obrer pràctic alemany mai ha d'oblidar que s'ha desenvolupat a coll del moviment anglès i francès, que ha tingut la possibilitat de traure simplement partit de la seua experiència costosa, d'evitar en el presente els errors que llavors no havia sigut possible evitar en la majoria dels casos. ¿On estaríem ara sense el precedent de les tradeunions angleses i de la lluita política dels obrers francesos, sense aqueix impuls colossal que ha donat particularment la Comuna de París?

 

"Cal fer justícia als obrers alemanys per haver aprofitat amb rara intel·ligència els avantatges de la seua situació. Per primera vegada des que hi ha el moviment obrer, la lluita es desenrotlla en forma metòdica en les seues tres direccions concertades i relacionades entre si: teòrica, política i economicopràctica (resistència als capitalistes). En aquest atac concèntric, per dir-ho així, resideix precisament la força i la invencibilitat del moviment alemany.

 

"Aquesta situació avantatjosa, per la seua banda, i, per una altra, les peculiaritats insulars del moviment anglès i la repressió violenta del francès, fan que els obrers alemanys es troben ara al capdavant de la lluita proletària. No és possible pronosticar quant de temps els permetran els esdeveniments ocupar aquest lloc d'honor. Però, mentre el seguisquen ocupant és d'esperar que compliran com cal les obligacions que els imposa. Per a açò, hauran de redoblar els seus esforços en tots els aspectes de la lluita i de l'agitació. Sobretot els caps hauran d'instruir-se cada vegada més en totes les qüestions teòriques, desembarassar-se cada vegada més de la influència de la fraseologia tradicional, pròpia de la vella concepció del món, i tindre sempre present que el socialisme, des que s'ha fet ciència, exigeix que se’l tracte com tal, és a dir, que hom l’estudie. La consciència així aconseguida, i cada vegada més lúcida, ha de ser difosa entre les masses obreres amb zel cada vegada major, i s'ha de fonamentar cada vegada més fortament l'organització del partit, així com la dels sindicats ...

 

"... Si els obrers alemanys segueixen avançant d'aquesta manera, no és que aniran al front del moviment (i no li convé al moviment que els obrers d'una nació qualsevol vagen al front del mateix) sinó que ocuparan un lloc d'honor en la línia de combat; i estan ben proveïts per a això si, de sobte dures proves o grans esdeveniments reclamen d'ells major valor, major decisió i energia".

 

Aquestes paraules d'Engels van resultar profètiques. Alguns anys més tard, al dictar-se la llei d'excepció contra els socialistes, els obrers alemanys es van veure d'improvís sotmesos a dures proves. I, en efecte, els obrers alemanys les van fer front ben proveïts i van saber eixir victoriosos d'aqueixes proves.

 

Al proletariat rus li esperen proves incommensurablement més dures; haurà de lluitar contra un monstre, en comparació amb el qual sembla un vertader pigmeu la llei d'excepció en un país constitucional. La història ens ha imposat ara una tasca immediata, que és la més revolucionària de totes les tasques immediates del proletariat de qualsevol altre país. El compliment d'aquesta tasca, la demolició del més poderós baluard no sols de la reacció europea sinó, també (podem dir-ho hui), de la reacció asiàtica, convertiria el proletariat rus en l'avantguarda del proletariat revolucionari internacional. I tenim dret a esperar que conquistarem aquest títol d'honor, que es van merèixer ja els nostres predecessors, els revolucionaris dels anys 70, si sabem infondre al nostre moviment, mil vegades més vast i profund, la mateixa decisió abnegada i la mateixa energia que llavors.

 

 

II
L'espontaneïtat de les masses i la consciència de la socialdemocràcia

 

Hem dit que cal infondre al nostre moviment, moltíssim més vast i profund que el dels anys 70, la mateixa decisió abnegada i la mateixa energia que aleshores. En efecte, sembla que ningú ha posat en dubte fins ara que la força del moviment contemporani resideix en el despertar de les masses (i, principalment, del proletariat industrial), i la seua debilitat, en la manca de consciència i d'esperit d'iniciativa dels dirigents revolucionaris.

 

No obstant, en els últims temps s'ha fet un descobriment esbalaïdor que amenaça amb trastocar totes les opinions dominants fins ara sobre el particular. Aquest descobriment ha sigut fet per R. Dielo, que, polemitzant amb Iskra i Zarià, no s'ha limitat a objeccions parcials, sinó que ha intentat reduir "el desacord general" a la seua arrel més profunda: a "la distinta apreciació de la importància comparativa de l'element espontani i de l'element "metòdic" conscient". R. Dielo ens acusa de "subestimar la importància de l'element objectiu o espontani del desenrotllament". Responem a açò: si la polèmica d'Iskra i Zarià no haguera donat cap altre resultat que el de portar a R. Dielo a descobrir aqueix "desacord general", aquest únic ja resultat ens proporcionaria una gran satisfacció: fins a tal punt és significativa aquesta tesi, fins a tal punt il·lustra clarament el fons de les actuals discrepàncies teòriques i polítiques entre els socialdemòcrates russos.

 

Per això mateix, la relació entre el conscient i l'espontani ofereix un gran interès general i ha de ser analitzat fil per randa.

 

a) Començament de l'ascens espontani

 

En el capítol anterior hem destacat l'apassionament general de la joventut instruïda de Rússia per la teoria del marxisme, a meitat dels anys 90. Les vagues obreres van adquirir també per aquells anys, després de la famosa guerra industrial de 1896 en Sant Petersburg, un caràcter general. La seua extensió a tota Rússia palesava com de profund era el moviment popular que tornava a renàixer; i posats a parlar de l’"element espontani", és natural que precisament aqueix moviment de vagues haja de ser qualificat, primer que res, d'espontani. Però hi ha diferents classes d'espontaneïtat. A Rússia va haver-hi ja vagues en els anys 70 i 60 (i fins en la primera meitat del segle XIX), acompanyades de destrucció "espontània" de màquines, etc. comparades amb aqueixos "motins", les vagues dels anys 90 poden inclús anomenar-se "conscients": tan gran va ser el pas avant que va donar el moviment obrer en aquell període. Això ens demostra que, en el fons, l’"element espontani" no és sinó la forma embrionària del conscient. Ara bé, els motins primitius reflectien ja un cert despertar de la consciència: els obrers perdien la fe tradicional en la immutabilitat de l'ordre de coses que els oprimia; començaven… no diré que a comprendre, però sí a sentir la necessitat d'oposar resistència col·lectiva i trencaven resoludament amb la submissió servil a les autoritats. Però, no obstant, això era, més que lluita, una manifestació de desesperació i de venjança. En les vagues dels anys 90 veiem molts més centelleigs de consciència: es presenten reivindicacions concretes, es calcula per endavant el moment més convenient, es discuteixen els casos i exemples coneguts d'altres llocs, etc. si certament és veritat que els motins eren simples aixecaments de gent oprimida, no ho és menys que les vagues sistemàtiques representaven ja embrions de lluita de classes, però embrions res més. Aquelles vagues eren en el fons lluita tradeunionista, encara no eren lluita socialdemòcrata; assenyalaven el despertar de l'antagonisme entre els obrers i els patrons; tanmateix, els obrers no tenien, ni podien tindre, consciència de l'oposició inconciliable entre els seus interessos i tot el règim polític i social contemporani, és a dir, no tenien consciència socialdemòcrata. En aquest sentit, les vagues dels anys 90, malgrat que significaven un progrés gegantí en comparació amb els "motins", seguien sent un moviment netament espontani.

 

Hem dit que els obrers no podien tindre consciència socialdemòcrata. Aquesta només podia ser portada des de fora. La història de tots els països demostra que la classe obrera està en condicions d'elaborar exclusivament amb les seues pròpies forces només una consciència tradeunionista, és a dir, la convicció que és necessari agrupar-se en sindicats, lluitar contra els patrons, reclamar al govern la promulgació d’unes o altres lleis necessàries per als obrers, etc. En canvi, la doctrina del socialisme ha sorgit de teories filosòfiques, històriques i econòmiques elaborades per intel·lectuals, per homes instruïts de les classes posseïdores. Per la seua posició social, els propis fundadors del socialisme científic modern, Marx i Engels, pertanyien a la intel·lectualitat burgesa. De la mateixa manera, la doctrina teòrica de la socialdemocràcia ha sorgit a Rússia independentment per complet del creixement espontani del moviment obrer, ha sorgit com resultat natural i ineludible del desenrotllament del pensament entre els intel·lectuals revolucionaris socialistes. Cap a l'època de què tractem és a dir, a meitat dels anys 90, aquesta doctrina no sols era ja el programa, cristal·litzat per complet, del grup Emancipació del Treball, sinó que inclús s'havia guanyat la majoria de la joventut revolucionària de Rússia.

 

Així doncs, existien tant el despertar espontani de les masses obreres, el despertar a la vida conscient i a la lluita conscient, com una joventut revolucionària que, proveïda amb la teoria socialdemòcrata, pugnava per apropar-se als obrers. Té singular importància deixar clar el fet, oblidat sovint (i relativament poc conegut), que els primers socialdemòcrates d'aquell període, en ocupar-se amb ardor de l'agitació econòmica (i tenint força presents en aquest sentit les indicacions realment útils del fullet, Sobre l'agitació, llavors encara en manuscrit), lluny de considerar-la la seua única tasca, van assenyalar també des del primer moment les més àmplies tasques històriques de la socialdemocràcia russa, en general, i la tasca de malmetre l'autocràcia, en particular. Per exemple, el grup de socialdemòcrates de Sant Petersburg que va fundar la Unió de Lluita per l'Emancipació de la Classe Obrera, va redactar ja a finals de 1895 el primer número del periòdic titulat Rabòtxeie Dielo. Completament preparat per a la impremta, va ser arreplegat pels gendarmes, en registrar aquests el domicili de A A. Vanéiev, un dels membres del grup, en la nit del 8 de desembre de 1895. De manera que el R. Dielo del primer període no va tindre la sort de veure la llum. L'editorial d'aquell número (que potser alguna revista com Rússkaia Starina exhume dels Arxius del Departament de Policia dins d'uns trenta anys) esbossava les tasques històriques de la classe obrera de Rússia, col·locant en primer pla la conquista de la llibertat política. Després seguien l'article En què pensen els nostres ministres?, dedicat a la dissolució dels Comitès de Primer Ensenyament per la força de la policia, i diverses informacions i comentaris de corresponsals no sols de Sant Petersburg, sinó d'altres localitats de Rússia (per exemple, sobre la matança d'obrers en la província de Iaroslav). Així doncs, si no ens equivoquem, aquest "primer assaig" dels socialdemòcrates russos dels anys 90 no era un periòdic de caràcter estretament local, i molt menys "econòmic"; tendia a unir la lluita de vagues amb el moviment revolucionari contra l'autocràcia i aconseguir que tots els oprimits per la política de l'obscurantisme reaccionari recolzaren la socialdemocràcia. I quants coneguen, per poc que siga, l'estat del moviment d'aquella època, no dubtaran que semblant periòdic hauria sigut acollit amb tota simpatia tant pels obrers de la capital com pels intel·lectuals revolucionaris i hauria assolit la major difusió. El fracàs d'aquesta empresa va demostrar únicament que els socialdemòcrates d’aleshores no estaven en condicions de satisfer la demanda vital del moment a causa de la falta d'experiència revolucionària i de preparació pràctica. Hom pot dir el mateix de Sankt-Petersburgski rabotxi Listok i, sobretot, de Rabòtxaia Gazeta i del Manifest del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia, fundat en la primavera de 1898. Se sobreentén que no se'ns ocorre tan sols imputar aquesta falta de preparació als militants de llavors. Però, per tal d’aprofitar l'experiència del moviment i traure’n ensenyances pràctiques, cal comprendre fins a la fi les causes i la significació de tal o qual defecte. Per això és d'extrema importància fer constar que una part (inclús, potser, la majoria) dels socialdemòcrates que van actuar de 1895 a 1898 considerava possible, amb sobrada raó ja aleshores, en els albors del moviment "espontani", defendre el programa i la tàctica de combat més amplis. La falta de preparació de la majoria dels revolucionaris, fenomen completament natural, no podia despertar grans recels. Atès que el plantejament de les tasques era just i que hi havia energies per a repetir els intents de complir-les, els revessos temporals eren una desgràcia a mesura. L'experiència revolucionària i l'habilitat d'organització són coses que s’adquireixen amb el temps. El que cal és voler formar en un mateix les qualitats necessàries! El que cal és tindre consciència dels defectes, cosa que en la tasca revolucionària equival a més de la meitat de la seua correcció!

 

Però la desgràcia a mitges es va convertir en una vertadera desgràcia quan va començar a ofuscar-se aqueixa consciència (que era molt viva entre els militants dels susdits grups), quan van aparèixer homes, i fins i tot òrgans socialdemòcrates, disposats a erigir els defectes en virtuts i que inclús van intentar argumentar teòricament el seu servilisme i el seu culte a l'espontaneïtat. És hora ja de fer el balanç d'aquesta tendència, molt inexactament definida amb la paraula "economicisme", terme massa estret per a expressar el seu contingut.

 

 

b) El culte a l'espontaneïtat. Rabòtxaia Misl

 

Abans de passar a les manifestacions literàries d'aquest culte, assenyalarem el següent fet típic (comunicat en la font abans mencionada), que fa certa llum sobre la forma en què va sorgir i es va aprofundir en el medi de camarades que actuaven en Sant Petersburg la divergència entre les que serien després dues tendències de la socialdemocràcia russa. A principis de 1897, AA Vanéiev i alguns dels seus camarades van assistir, abans de ser deportats, a una reunió privada de "vells" i "joves" membres de la Unió de Lluita per l'Emancipació de la Classe Obrera. Es va parlar principalment de l'organització i, en particular, del Reglament de la Caixa Obrera, el text definitiu del qual va ser publicat en el número 9-10 de Listok Rabótnika p. 46). Entre els "vells" ("desembristes" com els anomenaven aleshores de broma els socialdemòcrates petersburgesos) i alguns dels "joves" (que més tard van col·laborar activament en Rabòtxaia Misl) es va manifestar de seguida una divergència acusada i es va desencadenar una acalorada polèmica. Els "joves" defenien les bases principals del Reglament tal com ha sigut publicat. Els "vells" deien que el més necessari no era això, sinó enfortir la Unió de Lluita transformant-la en una organització de revolucionaris a què havien de subordinar-se les distintes caixes obreres, els cercles de propaganda entre la joventut estudiantil, etc. Per descomptat, els contrincants estaven lluny de veure en aquesta divergència el començament d'una dissensió, un desacord; per contra, la consideraven esporàdica i casual. Però aquest fet prova que, també a Rússia, l’"economicisme" no va sorgir ni es va difondre sense lluita contra els "vells" socialdemòcrates (cosa que els "economistes" de hui obliden amb freqüència). I si aquesta lluita no ha deixat, en la seua major part, vestigis "documentals", es deu únicament a què la composició dels cercles en funcionament canviava amb freqüència, cosa per la qual les divergències tampoc es registraven en cap document.

 

L'aparició de Rab. Misl va traure l’"economicisme" a plena llum, però tampoc ho va fer de colp. Cal tindre una idea concreta de les condicions de treball i de la vida efímera de nombrosos cercles russos (i només pot tindre-la qui ho viscut) per a comprendre quant de casual va haver en l'èxit o fracàs de la nova tendència en distintes ciutats, així com del llarg període en què ni els partidaris ni els adversaris d'aquestes idees "noves" van poder determinar, ni van tindre literalment la menor possibilitat de fer-ho, si era, en efecte, una tendència especial o un simple reflex de la falta de preparació d'algunes persones. Per exemple, els primers números de Rab. Misl, tirats en hectògraf, no van arribar en absolut a la immensa majoria dels socialdemòcrates. I si ara podem referir-nos a l'editorial del seu primer número és només gràcies a la seua reproducció en l'article de V. I. (Listok "Rabótnika", nú. 9-10, p. 47 i següents), que, com és natural, no va deixar d'elogiar amb fervor (un fervor insensat) al nou periòdic, el qual es distingia tant dels periòdics i projectes de periòdics que hem mencionat adés. Aquest editorial expressa amb tant de relleu tot l'esperit de Rab. Misl i de l’"economicisme" en general que paga la pena examinar-lo.

 

 

Després d'assenyalar que el braç amb bocamàniga blava no podrà detindre el desenvolupament del moviment obrer, l'article continua: "… El moviment obrer deu aqueixa vitalitat a què el propi obrer pren, per fi, el seu destí en les seues pròpies mans, arrancant-lo de les mans dels dirigents", i més endavant s'explana en detall aquesta tesi fonamental. En realitat, la policia va arrancar els dirigents (és a dir, els socialdemòcrates, els organitzadors de les Unió de Lluita), pot dir-se, de les mans dels obrers, però les coses són presentades com si els obrers hagueren lluitat contra aqueixos dirigents i s'hagueren emancipat del seu jou! En comptes de cridar a marxar cap endavant, a consolidar l’organització revolucionària i estendre l’activitat política, començaren a exhortar a tornar arrere, a la lluita tradeunionista exclusiva. Es va proclamar que "la base econòmica del moviment és vetllada pel desig constant de no oblidar l'ideal polític", que el lema del moviment obrer ha de ser: "lluita per la situació econòmica" (); o millor encara: "els obrers, per als obrers"; es va declarar que les caixes de resistència "valen més per al moviment que un centenar d'altres organitzacions" (comparen aquesta afirmació, feta a l'octubre de 1897, amb la discussió entre els "desembristes" i els "joves" a principis de 1897), etc. Frasetes com, per exemple, la que no ha de col·locar-se en primer pla la "flor i nata" dels obrers, sinó l'obrer "mitjà", l'obrer de la massa; que la "política segueix sempre dòcilment l'economia", etc., etc., es van posar de moda i van adquirir una influència irresistible sobre la massa de la joventut enrolada en el moviment, la qual només coneixia, en la majoria dels casos, retalls del marxisme tal com s'exposaven en les publicacions legals.

 

Açò significava sotmetre per complet la consciència a l'espontaneïtat; a l'espontaneïtat dels "socialdemòcrates" que repetien les "idees del senyor VV , a l'espontaneïtat dels obrers que es deixaven portar per l'argument que aconseguir augments d'un copec per ruble estava més prop i paga més la pena que tot socialisme i tota política; que havien de "lluitar, sabent que ho feien no per a imprecises generacions futures, sinó per a ells mateixos i per als seus fills" (editorial de núm. 1 de R. Misl). Les frases d'aquest tipus han sigut sempre l'arma favorita dels burgesos d'Europa Occidental que, en el seu odi al socialisme, s'esforçaven (com el "socialpolític" alemany Hirsch) per trasplantar el tradeunionisme anglès al seu sòl patri, dient als obrers que la lluita exclusivament sindical és una lluita per a ells mateixos i per als seus fills, i no per a imprecises generacions futures amb un imprecís socialisme futur. I ara, "els VV de la socialdemocràcia russa" repeteixen aquestes frases burgeses. Importa assenyalar ací tres circumstàncies que ens seran de gran utilitat per a seguir examinand les divergències actuals.

 

En primer lloc, el sotmetiment de la consciència a l'espontaneïtat, abans mencionat, es va produir també per via espontània. Sembla un joc de paraules, però ai!, és una amarga veritat. Aquest fet no va ser resultat d'una lluita oberta entre dues concepcions diametralment oposades i del triomf d'una sob