| Germinal |
|
Home | Obres Internacionals Sedov | Revolución Permanente | Lenin (marxists.org) |
Edita: Grup Germinal (En defensa del marxisme)
OBRES ESCOLLIDES DE LENIN EN CATALÀ
________________________________
És ben conegut l'aforisme que diu que si els axiomes geomètrics afectaren
els interessos de la gent, segurament hi hauria qui els refutara. Les teories de les
ciències naturals, que han xocat amb els vells prejudicis de la teologia, van
provocar i continuen provocant fins avui l'oposició més enverinada. Res té d'estrany, per tant, que la doctrina de Marx, que serveix en forma
directa a l'educació i organització de la classe d'avantguarda de la societat
moderna, que assenyala les tasques d'aqueixa classe i demostra la substitució
inevitable (en virtut del desenvolupament econòmic) del règim actual per un nou
ordre, haja hagut de lluitar per a conquistar cada un dels seus passos.
Inútil és dir-ho, la ciència i la filosofia
burgeses són oficialment ensenyades per professors oficials per a embrutir les
noves generacions de les classes posseïdores i "ensinistrar-les"
contra els enemics exteriors i interiors. Aquesta ciència no vol
sentir parlar de marxisme i el
proclama refutat i aniquilat; Marx és atacat amb el mateix zel pels joves
doctes que fan carrera refutant el socialisme, com pels decrèpits ancians que
conserven la tradició de tota sort d'antiquats "sistemes". Els
avanços del marxisme i la difusió i la consolidació de les idees marxistes
entre la classe obrera provoquen inevitablement la reiteració i agudització
d'aqueixos atacs burgesos contra el marxisme, que
surt més fort, més temperat i revitalitzat de
cada un dels seus "anihilaments" per la ciència oficial.
Però, inclús entre les
doctrines vinculades a la lluita de la classe obrera i difoses de manera
predominant entre el proletariat, el marxisme de cap mode va consolidar la seua
posició de colp, ni de bon tros. Durant el primer
mig segle de la seua existència (des de la
dècada del 40 del segle XIX) va lluitar contra teories que li eren profundament
hostils. En la primera meitat de la dècada del 40, Marx i
Engels van ajustar comptes amb els joves hegelians
radicals, el punt de vista dels quals era el de l'idealisme filosòfic. A
finals d'aqueixa dècada, en el camp de les doctrines econòmiques va passar a
primer pla la lluita contra el proudhonisme. Aquesta lluita va acabar en la dècada del 50 amb la crítica dels partits i doctrines que havien
sorgit en el turbulent any 1848. En la dècada del 60, a
l'expulsar al baliuninisme
de la
Internacional, la lluita es va desplaçar del camp de la teoria general a un
camp més pròxim al moviment obrer pròpiament dit. Al començament de la dècada
del 70, es va destacar a Alemanya, per breu temps, el
proudhonista Mühlberger; a finals d'aqueix
període, el positivista Dühring. Però la influència de l'un
i l'altre sobre el proletariat era ja insignificant. El marxisme havia aconseguit un indiscutible
triomf sobre totes les altres ideologies del moviment obrer.
En les qüestions fonamentals, aquest triomf va culminar en la dècada del 90
del segle passat. Fins i tot en els països llatins, on s'havien mantingut les tradicions del proudhonisme per més temps, els partits
obrers van estructurar els seus programes i la seua tàctica sobre bases
marxistes. Al reprendre's, en forma de congressos internacionals periòdics,
l'organització internacional del moviment obrer, es va col·locar, en
l'essencial, immediatament i quasi sense lluita, en el terreny del marxisme. Però
quan el marxisme va haver desplaçat totes les doctrines més o menys integrals
que li eren hostils, les tendències que en elles s'albergaven van començar a
buscar altres camins. Les formes i les causes de la lluita van canviar, però la
lluita va continuar. I el marxisme va començar el seu segon mig segle d'existència
(dècada del 90 del segle passat) enfrontant un corrent hostil en el mateix
marxisme.
L'ex marxista ortodox Bernstein va donar el seu nom a aquest corrent al
proclamar amb gran brogit i amb
grandiloqüents expressions les esmenes de Marx, la revisió de Marx, el
revisionisme. Inclús a Rússia, on (a causa de l'endarreriment econòmic i de la preponderància de la població
camperola oprimida pels vestigis de la servitud) el socialisme no marxista s'ha
mantingut durant molt de temps, avui es converteix senzillament en revisionisme
davant dels nostres mateixos ulls. I igual en el problema agrari
(programa de municipalització de tota la terra) que en les qüestions
programàtiques i tàctiques d'índole general, els nostres
socialpopulistas van
substituint cada vegada més, amb "esmenes" a Marx, les restes agonitzants i
caduques del vell sistema, coherent a la seua manera i profundament hostil al
marxisme.
El socialisme
premarxista ha sigut derrotat. Continua lluitant ja no en el seu propi terreny,
sinó en el del marxisme, com a revisionisme. Examinem, puix, quin és el contingut ideològic del revisionisme.
En el camp de la filosofia,
el revisionisme anava a remolc de la "ciència" acadèmica burgesa. Els
professors "retornaven a Kant", i el revisionisme
s'arrossegava darrere dels neokantians; els professors repetien les vulgaritats
que els capellans havien
pronunciat
mil vegades contra el materialisme filosòfic, i els revisionistes, somrient
complaguts, murmuraven (repetint paraula per paraula l'últim manual) que el
materialisme havia sigut "refutat" des de feia molt de temps. Els
professors tractaven Hegel com a "gos mort", i mentre ells mateixos
predicaven l'idealisme, només
que mil
vegades més mesquí i superficial que el hegelià, encollint-se desdenyosament de
muscles davant de la dialèctica, els revisionistes s'enfonsen darrere d'ells en
el pantà de l'enviliment filosòfic de la ciència, substituint la
"subtil" (i revolucionària) dialèctica per la "simple" (i
pacífica) "evolució". Els professors guanyaven el seu
sou oficial ajustant els seus idealistes i "crítics" sistemes a la
dominant "filosofia" medieval (és a dir, a la teologia), i els
revisionistes s'acostaven a ells, esforçant-se per fer de la religió un
"assumpte privat", no en relació a l'estat modern, sinó en relació al
partit de la classe d'avantguarda.
No es necessita dir el
vertader significat de classe de semblants "esmenes" a Marx: és ben
evident. Només assenyalarem que Plekhanov va ser
l'únic marxista en la socialdemocràcia internacional que va criticar des del punt de vista
del materialisme dialèctic conseqüent aquelles increïbles necieses acumulades
pels revisionistes. És tant més necessari subratllar açò amb força, per quant
en el nostre temps es fan temptatives profundament errònies, destinades a
presentar la vella i reaccionària farda filosòfica davall el pretext de crítica
de l'oportunisme tàctic de Plekhanov
Passant a l'economia política, és necessari assenyalar, abans que res, que
en aquesta esfera les "esmenes" dels revisionistes eren moltíssim més multifacètiques i minucioses;
es tractava de suggestionar el públic amb "noves dades sobre el
desenvolupament econòmic". Es deia que la concentració i desplaçament de la petita
producció per la gran producció no s'opera de cap mode en l'agricultura i amb
extrema lentitud en el comerç i la indústria. Es deia que les crisis s'han
tornat ara més rares i dèbils, i que els càrtels i trusts probablement farien capaç al
capital d'eliminar-les per complet. Es deia que la
"teoria de la fallida" cap a la qual marxa el capitalisme és
inconsistent pel fet que les contradiccions de
classe tendeixen a suavitzar-se i atenuar-se. I,
finalment, es deia que no estaria mal corregir també la teoria del valor de
Marx d'acord amb Bohm-Bawerk.
La lluita contra els
revisionistes en torn d'aquestes qüestions va servir per a revifar de manera
fecunda el pensament teòric del socialisme internacional, tal com havia passat vint anys abans amb la polèmica d'Engels contra Dühring. Els
arguments dels revisionistes van ser
analitzats amb fets i xifres en la mà. Es va demostrar que embellien sistemàticament la
petita producció actual. Dades irrefutables proven la superioritat tècnica i comercial de la gran
producció sobre la petita, no sols en la indústria, sinó també en
l'agricultura. Però la producció de mercaderies està molt menys
desenvolupada en l'agricultura i, generalment, els estadístics i economistes
actuals no saben destacar les branques especials i, a vegades, inclús les
operacions de l'agricultura que expressen de quina manera l'agricultura és
progressivament arrossegada al procés d'intercanvi de l'economia mundial. La
petita producció se sosté sobre les ruïnes de l'economia natural a causa del
constant empitjorament de l'alimentació, la fam crònica, la prolongació de la
jornada de treball, el deteriorament de la qualitat i atenció del ramat; en una
paraula, a causa d'aquells mateixos mètodes amb què es va sostindre també la
producció artesana contra la manufactura capitalista. En la societat
capitalista, cada avanç de la ciència i la tècnica soscava, inevitablement i
inexorablement, els fonaments de la petita producció. I la tasca de l'economia
política socialista consisteix en investigar aquest procés en totes les seues
formes, no poques vegades complexes i intricades, i demostrar al petit
productor la impossibilitat de sostindre's en el capitalisme, la situació
desesperada de les explotacions camperoles en el règim capitalista i la
necessitat que el camperol adopte el punt de vista del proletariat. Davant
de la qüestió que ens ocupa, els revisionistes van cometre el pecat, en
l'aspecte científic, de generalitzar superficialment alguns fets presos de
manera unilateral, al marge de la seua connexió amb el sistema del capitalisme
en el seu conjunt; i en l'aspecte polític, van cometre el pecat que,
inevitablement, volgueren o no, van invitar o van empentar els camperols a
prendre l'actitud del propietari (és a dir, l'actitud de la burgesia), en
compte d'instar-los a adoptar el punt de vista del proletariat revolucionari.
El revisionisme va
sortir encara pitjor parat pel que fa a la teoria de les crisis i a la teoria
de la fallida. Només persones molt poc perspicaces i durant molt poc de temps
podien pensar en modificar els fonaments de la doctrina de Marx davall la influència d'alguns anys
d'animació i prosperitat industrial. Molt prompte la realitat
es va encarregar d'ensenyar als revisionistes que les crisis no eren cosa del passat: la prosperitat
va ser seguida per la crisi. Van canviar les
formes, la successió, el quadro de les distintes crisis, però aquestes
continuaven sent part integrant, inevitable, del règim capitalista. Mentre
unifiquen la producció, els càrtels i trusts, simultàniament, i en forma
visible per a tots, agreugen l'anarquia de la producció, la inseguretat de la
vida del proletariat i l'opressió del capital, aguditzant així les
contradiccions de classe en grau sense precedents. Els moderns, gegantins,
trusts posen en evidència, de mode ben palpable i en immenses proporcions, que
el capitalisme marxa cap a la fallida, tant en el sentit de les crisis
polítiques i econòmiques aïllades com en el de l'enfonsament complet de tot el
règim. La recent crisi financera a Amèrica del Nord i l'horrorós
creixement de la desocupació en tot Europa, sense parlar de la vinent crisi
industrial, de la que aguaiten no pocs símptomes, han fet que les recents "teories" dels revisionistes foren oblidades per tots, inclosos segons
sembla molts d'ells mateixos. Les que no han
d'oblidar-se són les ensenyances que aquesta inestabilitat dels intel·lectuals
ha brindat a la classe obrera.
Respecte a la teoria del valor, només és necessari dir que, a banda
d'al·lusions i sospirs molt vagues, a l'estil de Bohm-Bawerk,
els revisionistes no van aportar absolutament res ni van deixar, per tant, cap empremta en el desenvolupament del pensament
científic.
En l'esfera política, el
revisionisme va intentar revisar realment els fonaments del marxisme, o siga,
la teoria de la lluita de classes. La llibertat política, la democràcia, el
sufragi universal (ens deien els revisionistes) destrueixen el terreny
per a la lluita de classes i desmenteixen la vella tesi del Manifest
Comunista que els obrers no tenen pàtria. Ja que en la democràcia
preval "la voluntat de la majoria", segons ells, no s'ha de
considerar a l'estat com a òrgan
de dominació de classe ni negar-se a establir aliances amb la burgesia progressista, social reformista, contra els reaccionaris.
És indiscutible que
aquestes objeccions dels revisionistes es reduïen a un sistema prou harmònic de
concepcions, a saber: les bé conegudes concepcions liberal burgeses. Els liberals han dit sempre
que el parlamentarisme burgès destrueix les classes i diferències de classe, ja
que tots els ciutadans sense distinció gaudeixen del dret a votar i intervindre
en els assumptes d'estat. Tota la història d'Europa durant
la segona meitat del segle XIX, tota la història de la revolució russa al
començament del segle XX ensenyen de manera patent l'absurd de tals conceptes. Amb les
llibertats del capitalisme "democràtic", les diferències econòmiques,
lluny d'atenuar-se, s'accentuen i agreugen. El parlamentarisme no
elimina, sinó que posa al nu el caràcter innat de les repúbliques burgeses més
democràtiques com a òrgans
d'opressió de classe. A l'ajudar a il·lustrar i organitzar masses de població
incomparablement més vastes que les que abans participaven en forma activa en
els esdeveniments polítics, el parlamentarisme no contribueix a l'eliminació de
les crisis i revolucions
polítiques,
sinó a l'agudització de la guerra civil durant aqueixes revolucions. Els
esdeveniments de París, en la primavera de 1871, i els de Rússia, en l'hivern
de 1905, van revelar amb summa claredat que aqueixa agudització es produeix
indefectiblement. Per a esclafar el moviment proletari, la burgesia francesa no
va vacil·lar ni un segon en pactar amb l'enemic de tota la nació, amb les
tropes estrangeres que havien arruïnat la seua pàtria. Qui no comprenga la
inevitable dialèctica interna del parlamentarisme i de la democràcia burgesa,
que porta a solucionar la disputa per la violència de les masses d'una manera
encara més contundent que en temps anteriors, mai podrà, basant-se en aqueix
parlamentarisme, realitzar una propaganda i agitació conseqüent i de principi
que prepare realment les masses obreres per a una participació victoriosa en
tals "disputes". L'experiència de les aliances,
acords, blocs amb el liberalisme social
reformista a l'Europa Occidental i amb el reformisme liberal (cadets) en la revolució russa, mostra de manera convincent que
aqueixos acords, a l'unir els elements combatius amb els elements menys capaços
de lluitar, amb els més vacil·lants i traïdors, només atordeixen la consciència
de les masses, i no reforcen, sinó que debiliten la importància
real de la seua lluita. El millerandisme
francès (la
més gran experiència d'aplicació de la tàctica política revisionista en una
escala d'amplitud realment nacional) ens ha oferit una valoració pràctica del
revisionisme que el proletariat del món sencer mai oblidarà.
El complement natural de
les tendències econòmiques i polítiques del revisionisme era la seua actitud
cap a la meta final del moviment socialista. "L'objectiu
final no és res; el moviment ho és tot":
aquesta expressió proverbial de Bernstein posa en evidència l'essència del
revisionisme millor que moltes llargues dissertacions. Determinar el seu comportament cas per cas, adaptar-se als
esdeveniments del dia, als viratges de les minúcies polítiques, oblidar els
interessos cardinals del proletariat i els trets fonamentals de tot el règim
capitalista, de tota l'evolució del capitalisme, sacrificar aqueixos interessos
cardinals a fi dels avantatges veritables o suposats del moment: aquesta és la
política del revisionisme. I de l'essència mateixa
d'aquesta política es dedueix, amb tota evidència, que pot adoptar formes
infinitament diverses i que cada problema més o menys "nou", cada
viratge més o menys inesperat i imprevist dels esdeveniments (encara que només
altere la línia fonamental del desenvolupament en proporcions mínimes i pel
termini més curt), provocarà sempre, sense falta, una o altra varietat de
revisionisme.
El caràcter inevitable
del revisionisme està determinat per les seues arrels de classe en la societat
actual. El revisionisme és un fenomen internacional. Per a cap socialista que
reflexione i tinga un mínim de coneixements pot existir ni el més petit dubte que la relació entre ortodoxos i bernsteinians a Alemanya, entre
guesdistes i jauresistes
(ara, en
particular, broussistes) a França, entre la
Federació Socialdemòcrata i el Partit Laborista Independent a Anglaterra, entre Brouckere i Vandervelde
a Bèlgica, entre integralistes i reformistes a Itàlia, entre
bolxevics i menxevics a Rússia és, en totes parts, substancialment, una i la
mateixa malgrat la immensa diversitat de les condicions nacionals i dels
factors històrics en l'actual situació de tots aqueixos països. En realitat,
la "divisió" en el moviment socialista internacional de la nostra
època es produeix ja, ara, en els diversos països del món, essencialment en una
mateixa línia, la qual cosa mostra el formidable pas avant que s'ha donat en
comparació amb el que ocorria fa 30 o 40 anys, quan en els diversos països
lluitaven tendències heterogènies dins del moviment socialista internacional
únic. I aqueix "revisionisme d'esquerra” que es perfila avui en els països llatins com
"sindicalisme revolucionari” s'adapta també al marxisme
"esmenant-lo": Labriola a Itàlia, Lagardelle a França, apel·len molt sovint del Marx
mal comprés al Marx bé comprés.
No podem detindre'ns a
examinar ací el contingut ideològic d'aquest revisionisme, que dista molt
d'estar tan desenvolupat com el revisionisme oportunista i que no s'ha
transformat en internacional, ni afrontat una sola batalla pràctica important
amb el partit socialista de cap país. Per això, ens
limitarem al "revisionisme de dreta" descrit abans.
En què descansa el seu caràcter inevitable en la societat capitalista? ¿Per
què és més profund que les diferències de les particularitats nacionals i el
grau de desenvolupament del capitalisme? Perquè en tot país capitalista existeixen sempre,
al costat del proletariat, extenses capes de petita burgesia, de petits
propietaris. El capitalisme ha nascut i continua naixent, constantment, de la
petita producció. Una sèrie de noves "capes
mitjanes" són inevitablement formades, una vegada i
una altra pel capitalisme (apèndixs de les fàbriques, treball a domicili, petits tallers disseminats per
tot el país per a fer front a les exigències de la gran indústria, per exemple
de la indústria de bicicletes i automòbils, etc.). aqueixos nous petits
productors són novament llançats, de mode no menys
infal·lible, a les files del proletariat. És molt natural que la concepció del món petit burgesa irrompa una vegada i una altra en
les files dels grans partits obrers. És molt natural que així
succeïsca, i així succeirà sempre fins a arribar a la revolució proletària, perquè seria un profund error pensar
que és necessari que la majoria de la població es proletaritze "per
complet" perquè aqueixa revolució siga possible. L'experiència que avui vivim, sovint només en el camp
ideològic, és a dir les discussions sobre les esmenes teòriques a Marx; allò que avui sorgeix en la pràctica només en
problemes aïllats i parcials del moviment obrer com ara les diferències
tàctiques amb els revisionistes i la divisió que es produeix basant-se en
elles, tot això ho experimentarà
en escala
incomparablement major la classe obrera quan la revolució proletària aguditze
tots els problemes en litigi, concentre totes les diferències en els punts que
tenen la importància més immediata per a determinar la conducta de les masses,
i en el fragor del combat faça necessari separar els enemics dels amics,
llançar els mals aliats per a assestar colps decisius a l'enemic.
La lluita ideològica, entaulada a finals del segle XIX pel marxisme
revolucionari contra el revisionisme, no és més que el preludi dels grans
combats revolucionaris del proletariat que, malgrat totes les vacil·lacions i
debilitats dels filisteus, avança cap al triomf complet de la seua causa.