| Germinal | |
Home | Obres Internacionals Sedov | Revolución Permanente | Lenin (marxists.org) |
Edita: Grup
Germinal (En defensa del marxisme)
___________________________________________________________________
OBRES ESCOLLIDES DE LENIN EN CATALÀ
___________________________________________________________________
KARL MARX
(Breu esbós biogràfic amb una exposició del marxisme)
1915
versió
catalana establerta per Ernest Blanc des de l’edició castellana del Marxists
Internet Archive contrastada amb “Carlos Marx”, en, Obras Escogidas en doce
tomos, tom V, Editorial Progreso, Moscou, 1976, pp. 169-205
__________________________________________________
L’article sobre Karl Marx, que
ara apareix en separata, el vaig escriure (si no recorde mal) en 1913 per al
Diccionari General Granat. Al final de l’article s’adjuntava una bibliografia
prou detallada sobre Marx, sobretot de publicacions estrangeres. En la present
edició s’ha omès. A més a més, i per raons de censura, la redacció del
Diccionari va suprimir, per la seua part, de l’article sobre Marx l’epígraf
final en què s’exposava la seua tàctica revolucionària. Hem sap greu no poder
reproduir ací aqueix final doncs que l’esborrany va restar amb els meus papers
no sé si a Cracovia o a Suïssa. Sols recorde que allí citava, entre d’altres
coses, el passatge de la carta de Marx a Engels del 16. V. 1856 en què el
primer escrivia: “ En Alemanya tot dependrà de la possibilitat de recolzar la
revolució proletària amb alguna segona edició de la guerra camperola. Així tot
vindrà com l’anell al dit.” Això és el que no han entès des de 1905 els nostres
menxevics, que s’han enfonsat ara fins la traïció completa al socialisme, fins
al pas al costat de la burgesia.
N. Lenin
Moscou, 14.v.1918
***
Karl Marx va nàixer el 5 de maig
de 1818 en Trèveris (ciutat de la Prússia renana). El seu pare era un advocat
hebreu convertit al protestantisme en 1824.
La seua família era una família acomodada, culta, però no
revolucionària. Després d'acabar a Trèveris els seus estudis de batxillerat,
Marx es va inscriure en la universitat, primer en la de Bonn i després en la de
Berlín, estudiant jurisprudència i, sobretot, història i filosofia. En 1841 va
acabar els seus estudis universitaris, presentant una tesi sobre la filosofia
d'Epicur. Per les seues concepcions, Marx era aleshores encara un idealista
hegelià. A Berlín es va adherir al cercle dels "hegelians d'esquerra"
(Bruno Bauer i altres), que s'esforçaven per extraure de la filosofia de Hegel
conclusions atees i revolucionàries.
Acabats els seus estudis
universitaris, Marx es va traslladar a Bonn amb la intenció de fer-se
professor. Però la política reaccionària del govern, que en 1832 havia
desposseït de la seua càtedra Ludwig Feuerbach, que en 1836 li havia negat
novament l'entrada en la universitat i que en 1841 va privar el jove professor
Bruno Bauer del dret a ensenyar a Bonn, va obligar Marx a renunciar a la
carrera docent. En aquella època, les idees dels hegelians d'esquerra
progressaven ràpidament a Alemanya. Ludwig Feuerbach, sobretot des
de 1836, va començar a sotmetre a crítica la teologia i a orientar-se cap
al materialisme, que en 1841 (L'essència del cristianisme ) s'imposa ja
definitivament en el seu pensament; en 1843 veuen la llum els seus Principis
de la filosofia de l'esdevenidor. "Cal haver viscut la influència
alliberadora" d'aquests llibres, escrivia Engels anys més tard referint-se
a aqueixes obres de Feuerbach. "Nosaltres [és a dir, els hegelians
d'esquerra, entre ells Marx] ens vam fer en l'acte feuerbaquians." Per
aquell temps, els burgesos radicals renans, que tenien certs punts de contacte
amb els hegelians d'esquerra, van fundar en Colònia un periòdic d'oposició, la Gaseta
del Rin (el primer número de la qual va eixir l'1 de gener de 1842). Marx i
Bruno Bauer van ser invitats com a principals col·laboradors; a l'octubre de
1842 Marx va ser nomenat redactor cap del periòdic i es va traslladar de Bonn a
Colònia. La tendència democràtica revolucionària del periòdic va anar
accentuant-se davall la direcció de la redacció de Marx, i el govern el va
sotmetre primer a una doble censura i després a una triple, fins que va decidir
més tard suprimir-lo totalment a partir de l'1 de gener de 1843. Marx es va
veure obligat a abandonar el seu lloc de redactor en cap en aqueixa data, sense
que la seua eixida aconseguira tampoc salvar al periòdic, que va ser clausurat
al març de 1843. Entre els articles més importants publicats per Marx en la Gaseta
del Rin, Engels menciona, a més dels que citem més endavant (veja's la
Bibliografia ) el que es refereix a la situació dels camperols viticultors
del vall del Mosel·la. Com la seua labor periodística li havia demostrat que
coneixia insuficientment l'economia política, Marx es va dedicar afanyosament a
l'estudi d'aquesta ciència.
En 1843, Marx es va casar en
Kreuznach amb Jenny von Westphalen, amiga seua de la infància, amb la que
s'havia compromès quan encara era estudiant. La seua esposa pertanyia
a una reaccionària família aristocràtica de Prússia. El seu germà major va
ser ministre de l'Interior a Prússia durant una de les èpoques més
reaccionàries, des de 1850 fins a 1858. En la tardor de 1843 Marx es va
traslladar a París a fi d'editar en l'estranger una revista de tendència
radical en col·laboració amb Arnold Ruge (1802-1880; hegelià d'esquerra,
empresonat de 1825 a 1830, emigrat des de 1848, i partidari de Bismarck entre
1866 i 1870). D'aquesta revista, titulada Annals franc-alemanys, només
va arribar a veure la llum el primer fascicle. Les dificultats amb què
ensopegava la difusió clandestina de la revista en Alemanya i les discrepàncies
sorgides entre Marx i Ruge van fer que es suspenguera la seua publicació. En
els articles de Marx en els Annals veiem ja el revolucionari que
proclama la necessitat d'una "crítica implacable de tot l'existent",
i, en particular, d'una "crítica de les armes" que apel·le a les masses
i al proletariat.
Al setembre de 1844 va arribar a París, per uns
dies, Federic Engels, qui es va convertir, des d'aqueix moment, en l'amic més
íntim de Marx. Aquests dos van prendre conjuntament part activíssima en la
vida, febril llavors, dels grups revolucionaris de París (especial importància
revestia la doctrina de Proudhon, amb la que Marx va ajustar comptes
resoludament en la seua obra Misèria de la filosofia, publicada en 1847)
i, en lluita enèrgica contra les diverses doctrines del socialisme petit
burgès, van forjar la teoria i la tàctica del socialisme proletari
revolucionari, o comunisme (marxisme). Vegen-se, més endavant, en la Bibliografia,
les obres de Marx d'aquesta època, anys de 1844 a 1848. En 1845, a instàncies
del govern prussià, Marx va ser expulsat de París com a revolucionari perillós,
instal·lant-se aleshores a Brussel·les. En la primavera de 1847, Marx i Engels
es van afiliar a una societat secreta de propaganda, la Lliga dels Comunistes,
van tindre una participació destacada en el II Congrés d'aquesta organització
(celebrat a Londres al novembre de 1847) i per encàrrec del Congrés van
redactar el famós Manifest del Partit Comunista que va aparèixer al
febrer de 1848. En aquesta obra es traça, amb claredat i brillantor genials,
una nova concepció del món: el materialisme conseqüent, aplicat també al camp
de la vida social; la dialèctica com la doctrina més completa i profunda del
desenvolupament; la teoria de la lluita de classes i de la històrica missió
revolucionària universal del proletariat com a creador d'una nova societat, la
societat comunista.
En esclatar la revolució de
febrer de 1848, Marx va ser expulsat de Bèlgica. Es va traslladar novament a
París, i des d'allí, després de la revolució de març, va anar a Alemanya, més
precisament, a Colònia. Des de l'1 de juny de 1848 fins al 19 de maig de 1849,
es va publicar en aquesta ciutat la Nova Gaseta del Rin, de la que Marx
era el redactor en cap. El curs dels esdeveniments revolucionaris de 1848 a
1849 va vindre a confirmar de manera brillant la nova teoria, com haurien de
confirmar-la d'ara endavant els moviments proletaris i democràtics de tots els
països del món. La contrarevolució triomfant va fer que Marx compareguera,
primer, davant dels tribunals (sent absolt el 9 de febrer de 1849) i després el
va expulsar d'Alemanya (el 16 de maig de 1849). Marx es va dirigir a París,
d'on va ser expulsat també després de la manifestació del 13 de juny de 1849;
llavors va anar a Londres, on va passar la resta de la seua vida.
Les condicions de vida en l'emigració eren en
extrem dures, com ho revela amb tota claredat la correspondència entre Marx i
Engels (editada en 1913). La misèria asfixiava realment Marx i la seua família;
de no haver sigut per la constant i abnegada ajuda econòmica d'Engels, Marx no
sols no haguera pogut acabar El Capital, sinó que hauria sucumbit
inevitablement sota el pes de la misèria. A més, les doctrines i tendències del
socialisme petit burgès, no proletari en general, que predominaven en aquella
època, obligaven Marx a menar constantment una lluita implacable, i a vegades a
repel·lir (com fa en la seua obra Herr Vogt) els atacs personals més rabiosos i salvatges.
Mantenint-se al marge dels cercles d'emigrats i concentrant els seus esforços
en l'estudi de l'economia política, Marx va desenvolupar la seua teoria
materialista en una sèrie de treballs històrics (veja's la Bibliografia).
Amb les seues obres Contribució a la crítica de l'economia política (1859)
i El Capital (t I, 1867), Marx va provocar una vertadera revolució en la
ciència econòmica (veja's més endavant la doctrina de Marx).
L'època de reanimació dels
moviments democràtics, a finals de la dècada del 50 i durant la del 60, va
portar de nou Marx a l'activitat pràctica. El 28 de setembre de 1864 es va
fundar a Londres la famosa Primera Internacional, l’Associació Internacional
dels Treballadors. Marx va ser l'ànima d'aquesta organització, l'autor de la
seua primer Crida i de gran nombre de les seues resolucions,
declaracions i manifestos. Unificant el moviment obrer dels diferents països,
orientant, mitjançant una actuació conjunta, les diverses formes del socialisme
no proletari, premarxista (Mazzini, Proudhon, Bakunin, el tradeunionisme liberal
anglès, les vacil·lacions dretans lassalleanes en Alemanya, etc.), alhora que
combatia les teories de totes aquestes sectes i escoles, Marx va forjant la
tàctica comuna de la lluita proletària de la classe obrera en els distints
països. Després de la caiguda de la Comuna de París en 1871, que Marx va
analitzar (en La guerra civil a França, 1871) de mode tan profund,
precís, brillant i eficaç, com a revolucionari (i arran de l'escissió de
la Internacional provocada pels bakuninistes), aquesta última ja no va
poder seguir existint a Europa. Després del Congrés de l’Haia (1872), Marx va
aconseguir que el Consell General de la Internacional es traslladara a Nova
York. La primera Internacional havia complit la seua missió històrica i deixava
pas a una època de desenvolupament incomparablement més ampli del moviment
obrer en tots els països del món, època en què aquest moviment havia de
desplegar-se en extensió, amb la creació de partits obrers socialistes de
masses dins de cada Estat nacional.
La intensa labor en la
Internacional i les seues activitats teòriques, encara més intenses, van minar
definitivament la salut de Marx. Va prosseguir la seua obra de reelaboració de
l'economia política i es va consagrar a acabar El Capital, recopilant
amb aquest fi multitud de nous documents i posant-se a estudiar diversos
idiomes (entre ells el rus), però la malaltia li va impedir concloure El
Capital.
El 2 de desembre de 1881 va
morir la seua esposa, i el 14 de març de 1883 Marx es va quedar dormit plàcidament
para sempre en la seua butaca. Està soterrat, al costat de la seua dona, en el
cementiri londinenc de Highgate. Diversos fills de Marx van morir en la
infància a Londres, quan la família vivia en la misèria. Tres de les seues
filles es van casar amb socialistes d'Anglaterra i França: Eleonor Eveling,
Laura Lafargue i Jenny Longuet. Un fill d'aquesta última és membre del Partit
Socialista Francés.
El marxisme és el sistema de les concepcions i de la doctrina de
Marx. Aquest continua i corona genialment els tres principals corrents
ideològiques del segle XIX, que pertanyen als tres països més avançats de
la humanitat: la filosofia clàssica alemanya, l'economia política clàssica
anglesa i el socialisme francès, vinculat a les doctrines revolucionàries
franceses en general. L'admirable coherència i la integritat de les seues
concepcions (qualitats reconegudes inclús pels seus adversaris), que
constitueixen en el seu conjunt el materialisme i el socialisme científics
contemporanis com a teoria i programa del moviment obrer de tots els països
civilitzats del món, ens obliguen a esbossar breument la seua concepció del món
en general abans d'exposar el contingut essencial del marxisme, o siga, la
doctrina econòmica de Marx.
Des de 1844-1845, anys en què es van formar les seues concepcions, Marx va
ser materialista i, especialment, partidari de Ludwig Feuerbach, el punt dèbil
del qual va ser per Marx, aleshores i més tard, la insuficient conseqüència i
amplitud del seu materialisme. Per a Marx, la significació històrica universal
de Feuerbach, que "va fer època", residia precisament en el fet
d'haver trencat en forma resoluda amb l'idealisme de Hegel i proclamat el
materialisme, que ja "en el segle XVIII, sobretot a França, representava
la lluita, no sols contra les institucions polítiques existents i al mateix
temps contra la religió i la teologia, sinó també [...] contra la metafísica en
general" (entenent per ella tota "especulació èbria", a diferència
de la "filosofia sòbria") (La Sagrada Família, en L'herència
literària ). "Per a Hegel [escrivia Marx], el procés del pensament, a
què ell converteix inclús, davall el nom d'idea, en subjecte amb vida pròpia,
és el demiürg del real [...]. Per a mi l'ideal no és, per contra, més que el
material traduït i traslladat al cap de l'home." (C. Marx, El Capital, t
I, "Paraules finals a la 2a ed."). Mostrant-se plenament
d'acord amb aquesta filosofia materialista de Marx, F. Engels escrivia el
següent, en exposar-la en el seu Anti-Dühring
(veja's), obra el manuscrit de la qual va conèixer Marx: "... La unitat
del món no existeix en el seu ser... La unitat real del món consisteix en la
seua materialitat, que té la seua prova [...] en el llarg i penós
desenvolupament de la filosofia i de les ciències naturals [...]. El moviment
és la forma d'existència de la matèria. Mai, ni enlloc, ha existit ni pot
existir matèria sense moviment, ni moviment sense matèria [...]. Però si seguim
preguntant què són i d'on procedeixen el pensar i la consciència, ens trobem
que són productes del cervell humà i que el mateix home no és més que un
producte de la naturalesa, que s'ha desenvolupat en un determinat ambient
natural i junt amb aquest; per on arribem a la conclusió lògica que els
productes del cervell humà, que en última instància no són tampoc més que
productes de la naturalesa, no es contradiuen, sinó que corresponen a la resta
de la concatenació de la naturalesa". "Hegel era idealista, és a dir,
que per a ell les idees del nostre cap no són reflexos [Abbilder, açò
és, imatges, però a vegades Engels parla de "reproduccions"] més o
menys abstractes dels objectes i fenòmens de la realitat, sinó que els objectes
i el seu desenvolupament se li passaven pel cap, al contrari, com imatges d'una
idea existent no es sap on, ja abans que existira el món." En Ludwig
Feuerbach, obra en què Engels exposa les seues idees i les de Marx sobre la
filosofia de Feuerbach, i l'original de la qual va enviar a la impremta després
de revisar un antic manuscrit seu i de Marx, que datava dels anys 1844-1845,
sobre Hegel, Feuerbach i la concepció materialista de la història, escriu
Engels: "El gran problema cardinal de tota filosofia, especialment de la
moderna, és el problema de la relació entre el pensar i el ser, entre
l'esperit i la naturalesa [...]. Què està primer: l'esperit o la naturalesa?
[...] Els filòsofs es van dividir en dos grans camps, segons la contestació que
donaren a aquesta pregunta. Els que afirmaven que l'esperit estava abans que la
naturalesa i que, per tant, reconeixien, en última instància, una creació del
món sota una o una altra forma [...], van constituir el camp de l'idealisme.
Els altres, els que reputaven la naturalesa com a principi fonamental, van
adherir a distintes escoles del materialisme". Tot altre ús dels conceptes
d'idealisme i materialisme (en sentit filosòfic) només condueix a la confusió.
Marx rebutjava enèrgicament, no sols l'idealisme (vinculat sempre, d'una manera
o una altra, a la religió), sinó també els punts de vista de Hume i Kant, tan
difosos en els nostres dies, és a dir, l'agnosticisme, el criticisme i el
positivisme en les seues diferents formes; per a Marx aquesta classe de
filosofia era una concessió "reaccionària" a l'idealisme i, en el
millor dels casos, una "manera vergonyant d'acceptar el materialisme
d’amagat i renegar d'ell públicament". Sobre açò pot consultar-se, a més
de les obres ja citades d'Engels i Marx, la carta d'aquest darrer a Engels,
datada el 12 de desembre de 1868, en què parla d'unes manifestacions del
cèlebre naturalista T. Huxley. En ella, alhora que fa notar que Huxley es
mostra "més materialista" que d'ordinari, i reconeix que "si
observem i pensem realment, mai podem eixir-nos del materialisme", Marx li
retrau que deixe oberta una "porteta" a l'agnosticisme, a la
filosofia de Hume. En particular hem de destacar la concepció de Marx sobre les
relacions entre la llibertat i la necessitat: "La necessitat només és cega
mentre no se la comprèn. La llibertat no és una altra cosa que el coneixement
de la necessitat" (Engels, Anti-Dühring ) = reconeixement de la
subjecció objectiva de la naturalesa a lleis i de la transformació
dialèctica de la necessitat en llibertat (alhora que de la transformació de la
"cosa en si" no coneguda encara, però cognoscible, en "cosa per
a nosaltres", de l’"essència de les coses" en
"fenòmens"). El defecte fonamental del "vell" materialisme,
inclòs el de Feuerbach (i amb major raó encara el del materialisme
"vulgar" de Buchner, Vogt i Moleschott) consistia, segons Marx i Engels,
en el següent: 1) que aquest materialisme era "predominantment
mecanicista" i no tenia en compte els últims progressos de la química i de
la biologia (als que caldria agregar en els nostres dies els de la teoria
elèctrica de la matèria); 2) que el vell materialisme no era històric ni
dialèctic (sinó metafísic, en el sentit d'antidialèctic) i no mantenia
conseqüentment ni en tots els seus aspectes el punt de vista del
desenvolupament; 3) que concebien "l'essència de l'home" en forma
abstracta, i no com el "conjunt de les relacions socials"
(històricament concretes i determinades), a causa de què es limitaven a
"explicar" el món quan en realitat es tracta de
"transformar-lo"; és a dir, que no comprenien la importància de l’"activitat
pràctica revolucionària".
La dialèctica hegeliana, o siga,
la doctrina més multilateral, més rica en contingut i més profunda del
desenvolupament, era per a Marx i Engels la major conquista de la filosofia
clàssica alemanya. Tota altra formulació del principi del desenvolupament, de
l'evolució, els semblava unilateral i pobre, deformadora i mutiladora de la
vertadera marxa del desenvolupament en la naturalesa i en la societat (marxa
que sovint s'efectua a través de salts, cataclismes i revolucions). "Marx
i jo vam ser quasi els únics que ens vam plantejar la tasca de salvar [de la
desfeta de l'idealisme, inclòs el hegelianisme] la dialèctica conscient
per a portar-la a la concepció materialista de la naturalesa." "La
naturalesa és la confirmació de la dialèctica, i precisament són les modernes
ciències naturals que ens han brindat un extraordinari patrimoni de dades [i
açò va ser escrit abans que es descobrira el radi, els electrons, la
transformació dels elements, etc.!] i enriquit cada dia que passa, demostrant amb
això que la naturalesa es mou, en última instància, dialècticament, i no
metafísicament."
"La gran idea fonamental [escriu Engels] que
el món no es compon d'un conjunt d'objectes acabats, sinó que representa en si
un conjunt de processos, en què les coses que semblen immutables, igual que les
seues imatges mentals en el nostre cervell, és a dir, els conceptes, es troben
subjectes a un continu canvi, a un procés de naixement i mort; aquesta gran
idea fonamental es troba ja tan arrelada des de Hegel en la consciència comuna,
que a penes hi haurà algú que la discutisca en la seua forma general. Però una
cosa és reconèixer-la de paraula i una altra aplicar-la en cada cas particular
i en cada camp d'investigació." "Per a la filosofia dialèctica no
existeix res establert d'una vegada per a sempre, res absolut, consagrat; en
tot veu el que hi ha de perible, i no deixa en peu més que el procés
ininterromput de l'aparèixer i desaparèixer, de l'infinit moviment ascensional
de l'inferior al superior. I aquesta mateixa filosofia és un mer reflex
d'aqueix procés en el cervell pensant." Així, doncs, la dialèctica és,
segons Marx, "la ciència de les lleis generals del moviment, tant del món
exterior com del pensament humà".
Aquest aspecte revolucionari de
la filosofia hegeliana és el que Marx arreplega i desenvolupa. El materialisme
dialèctic "no necessita cap filosofia situada per damunt de les
altres ciències". De la filosofia anterior queda en peu "la
teoria del pensament i les seues lleis, és a dir, la lògica formal i la
dialèctica". I la dialèctica, tal com la concep Marx, i també segons
Hegel, abraça el que hui s'anomena teoria del coneixement o gnoseologia,
ciència que ha d'enfocar també el seu objecte des d'un punt de vista històric,
investigant i generalitzant els orígens i el desenvolupament del coneixement, i
el pas de la manca de coneixement al coneixement.
La idea del desenvolupament, de l'evolució, ha penetrat en el nostre temps quasi en la seua integritat en la consciència social, però no a través de la filosofia de Hegel, sinó per altres camins. No obstant, aquesta idea, tal com la van formular Marx i Engels, recolzant-se en Hegel, és força més completa, molt més rica en contingut que la teoria de l'evolució a l'ús. És un desenvolupament que, segons sembla, repeteix etapes ja recorregudes, però d'una altra manera, sobre una base més alta ("negació de la negació"), un desenvolupament, per dir-ho així, en espiral i no en línia recta; un desenvolupament que s'opera en forma de salts, a través de cataclismes i revolucions, que signifiquen "interrupcions de la gradualitat"; un desenvolupament que és transformació de la quantitat en qualitat, impulsos interns de desenvolupament originats per la contradicció, pel xoc de les diverses forces i tendències, que actuen sobre determinat cos, o dins dels límits d'un fenomen donat o al si d'una societat donada; interdependència íntima i indissoluble concatenació de tots els aspectes de cada fenomen (amb la particularitat que la història posa constantment al descobert nous aspectes), concatenació que ofereix un procés de moviment únic, universal i subjecte a lleis; aqueixos són alguns trets de la dialèctica, teoria molt més amarada de contingut que la (habitual) doctrina de l'evolució. (Veja's la carta de Marx a Engels del 8 de gener de 1868, en la que es mofa de les "rígides tricotomies" de Stein, que seria ridícul confondre amb la dialèctica materialista.)
La consciència que el vell materialisme era una teoria inconseqüent,
incompleta i unilateral va portar Marx a la convicció que era indispensable
"posar d'acord la ciència de la societat amb la base materialista i
reconstruir-la sobre aquesta base". Si el materialisme en general explica
la consciència pel ser, i no al contrari, aplicat a la vida social de la
humanitat exigeix que la consciència social s'explique pel ser social.
"La tecnologia [diu Marx (en El Capital, t. I)] posa al descobert
la relació activa de l'home amb la naturalesa, el procés immediat de producció
de la seua vida, i, alhora, les seues condicions socials de vida i de les
representacions espirituals que d'elles es deriven." I en el "pròleg
a la seua Contribució a la crítica de l'economia política ", Marx
ofereix una formulació integral de les tesis fonamentals del materialisme
aplicades a la societat humana i a la seua història. Heus ací les seues
paraules:
"En la producció social de la seua vida, els homes contrauen
determinades relacions necessàries i independents de la seua voluntat,
relacions de producció que corresponen a una determinada fase de
desenvolupament de les seues forces productives materials.
"El conjunt d'aquestes relacions de producció forma l'estructura
econòmica de la societat, la base real sobre què s’erigeix una superestructura
política i jurídica, i a la que corresponen determinades formes de consciència
social. El mode de producció de la vida material condiciona el procés de la
vida social, política i espiritual en general. No és la consciència de
l'home que determina el seu ser, sinó, per contra, el seu ser social el que
determina la seua consciència. En arribar a una determinada fase de
desenvolupament, les forces productives materials de la societat xoquen amb les
relacions de producció existents o, el que no és més que l'expressió jurídica
d'açò, amb les relacions de propietat dins de les quals s'han desenvolupat fins
allí. De formes de desenvolupament de les forces productives, aquestes
relacions esdevenen traves d'elles. I s'obre així una època de revolució
social. Al canviar la base econòmica, es revoluciona, més o menys ràpidament,
tota la immensa superestructura erigida sobre ella. Quan s'estudien aqueixes
revolucions, cal distingir sempre entre la revolució material produïda en les
condicions econòmiques de producció, i que pot verificar-se amb la precisió
pròpia de les ciències naturals, i les revolucions jurídiques, polítiques,
religioses, artístiques o filosòfiques; en una paraula, de les formes
ideològiques amb què els homes adquireixen consciència d'aquest conflicte i lluiten
per resoldre’l.
"De la mateixa manera que no podem jutjar un individu pel que ell
pensa de si, no podem jutjar tampoc aquestes èpoques de revolució per la seua
consciència, sinó que, al contrari, cal explicar-se aquesta consciència per les
contradiccions de la vida material, pel conflicte existent entre les forces
productives socials i les relacions de producció..." "Amb poques
paraules, podem assenyalar com altres tantes èpoques de progrés en la formació
econòmica de la societat, el mode de producció asiàtic, l'antic, el feudal i el
modern burgès." (Veja's la breu formulació que Marx dóna en la seua carta
a Engels del 7 de juliol de 1866: "La nostra teoria que l'organització del
treball està determinada pels mitjans de producció".)
El descobriment de la concepció materialista de la història, o millor dit,
la conseqüent aplicació i extensió del materialisme al domini dels fenòmens
socials, va superar els dos defectes fonamentals de les velles teories de la
història. En primer lloc, aquestes teories només examinaven, en el millor dels
casos, els mòbils ideològics de l'activitat històrica dels homes, sense
investigar l'origen d'aqueixos mòbils, sense captar les lleis objectives que
regeixen el desenvolupament del sistema de les relacions socials, ni veure les
arrels d'aquestes en el grau de desenvolupament de la producció material; en
segon lloc, les velles teories no abraçaven precisament les accions de les
masses de la població, mentre que el materialisme històric va permetre
estudiar, per primera vegada i amb l'exactitud de les ciències naturals, les
condicions socials de la vida de les masses i els canvis operats en aquestes
condicions. La "sociologia" i la historiografia anteriors a Marx
proporcionaven, en el millor dels casos, un cúmul de dades crues, recopilades
fragmentàriament, i la descripció d'aspectes aïllats del procés històric. El
marxisme va assenyalar el camí per a un estudi global i multilateral del procés
d'aparició, desenvolupament i decadència de les formacions economicosocials,
examinant el conjunt de totes les tendències contradictòries i
reduint-les a les condicions, perfectament determinables, de vida i de
producció de les distintes classes de la societat, eliminant el
subjectivisme i l'arbitrarietat en l'elecció de les diverses idees "dominants"
o en la interpretació d'elles, i posant al descobert les arrels de totes
les idees sense excepció i de les diverses tendències que es manifesten en
l'estat de les forces productives materials. Els homes fan la seua pròpia
història, ¿però què determina els mòbils d'aquests homes, i precisament de les
masses humanes?; ¿què és el que provoca els xocs d'idees i les aspiracions
contradictòries?; ¿què representa el conjunt de tots aquests xocs que es
produeixen en la massa sencera de les societats humanes?; ¿quines són les
condicions objectives de producció de la vida material que creen la base de
tota l'activitat històrica dels homes?; ¿quina és la llei que regeix el
desenvolupament d'aquestes condicions? Marx va concentrar la seua atenció en
tot açò i va traçar el camí per a estudiar científicament la història com un
procés únic, regit per lleis, en tota la seua immensa diversitat i amb el seu
caràcter contradictori.
Tothom sap que en qualsevol societat les
aspiracions d'una part dels seus membres xoquen obertament amb les aspiracions
d'altres, que la vida social està plena de contradiccions, que la història ens
mostra una lluita entre pobles i societats, així com en el seu propi si; tothom
sap també que es succeeixen els períodes de revolució i reacció, de pau i de
guerres, d'estancament i de ràpid progrés o decadència. El marxisme ens
proporciona el fil conductor que permet descobrir una subjecció a lleis en
aquest aparent laberint i caos, a saber: la teoria de la lluita de classes.
Només l'estudi del conjunt de les aspiracions de tots els membres d'una
societat donada o d'un grup de societats, pot menar-nos a una determinació
científica del resultat d'aqueixes aspiracions. Ara bé, la font de què brollen
aqueixes aspiracions contradictòries són sempre les diferències de situació i
de condicions de vida de les classes en què es divideix cada societat. "La
història de totes les societats que han existit fins als nostres dies [diu Marx
en el Manifest Comunista (exceptuant la història del règim de la
comunitat primitiva, afegeix més tard Engels)] és la història de les
lluites de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i
serfs, mestres i oficials; en una paraula: opressors i oprimits es van
enfrontar sempre, van mantindre una lluita constant, vetllada unes vegades, i
altres franca i oberta; lluita que va acabar sempre amb la transformació
revolucionària de tota la societat o l’enfonsament de les classes bel·ligerants
[...]. La moderna societat burgesa, que ha eixit d'entre les ruïnes de la
societat feudal, no ha abolit les contradiccions de classe. Únicament ha
substituït les velles classes, les velles condicions d'opressió, les velles
formes de lluita, per altres noves. La nostra època, l'època de la burgesia, es
distingeix, no obstant, per haver simplificat les contradiccions de classe.
Tota la societat va dividint-se cada vegada més en dos grans camps enemics, en
dues grans classes que s'enfronten directament: la burgesia i el
proletariat." A partir de la Gran Revolució Francesa, la història d'Europa
palesa en distints països, amb especial evidència, el vertader fons dels
esdeveniments, la lluita de classes. I ja en l'època de la restauració es
destaquen a França alguns historiadors (Thierry, Guizot, Mignet i Thiers) que,
al generalitzar els esdeveniments, no van poder deixar de reconèixer que la
lluita de classes era la clau per a la comprensió de tota la història francesa.
I l'època contemporània, és a dir, l'època que assenyala el triomf complet de
la burgesia i de les institucions representatives, del sufragi ampli (si no
universal), de la premsa diària barata que arriba a les masses, etc., l'època
de les poderoses associacions obreres i patronals cada vegada més vastes, etc.,
posa de manifest d'una manera encara més patent (encara que a vegades en forma
unilateral, "pacífica" i "constitucional") que la lluita de
classes és la força motriu dels esdeveniments. El següent passatge del Manifest
Comunista ens revela el que Marx exigia de la ciència social quant a
l'anàlisi objectiva de la situació de cada classe en la societat moderna i en
relació amb l'examen de les condicions de desenvolupament de cada classe:
"De totes les classes que hui s'enfronten amb la burgesia, només el
proletariat és una classe vertaderament revolucionària. Les altres classes van
degenerant i desapareixen amb el desenvolupament de la gran indústria; el
proletariat, en canvi, és el seu producte més peculiar. Les capes mitjanes (el
petit industrial, el petit comerciant, l'artesà i el camperol), totes elles
lluiten contra la burgesia per a salvar de la ruïna la seua existència com a
capes mitjanes. No són, doncs, revolucionàries, sinó conservadores. Més encara,
són reaccionàries, ja que pretenen tornar arrere la roda de la història. Són
revolucionàries únicament quan tenen davant de si la perspectiva del seu
trànsit imminent al proletariat; defenent així, no els seus interessos
presents, sinó els seus interessos futurs, quan abandonen els seus propis punts
de vista per a adoptar els del proletariat". En una sèrie d'obres
històriques (veja's la Bibliografia ), Marx ens ofereix brillants i
profunds exemples d'historiografia materialista, d'anàlisi de la situació de cada
classe en particular i a vegades dels diferents grups o capes que es manifesten
dins d'ella, mostrant palmàriament per què i com "tota lluita de classes
és una lluita política". El passatge que acabem de citar il·lustra com
d'intricada és la xàrcia de relacions socials i fases de transició d'una
classe a una altra, del passat a l'esdevenidor, que Marx analitza per tal de
determinar la resultant total del desenvolupament històric.
La confirmació i aplicació més profunda, més completa i detallada de la
teoria de Marx és la seua doctrina econòmica.
"I la finalitat última d'aquesta obra [diu Marx en el pròleg al
Capital] és, en efecte, descobrir la llei econòmica que presideix el
moviment de la societat moderna", és a dir, de la societat capitalista,
burgesa. L'estudi de les relacions de producció d'una societat donada,
històricament determinada, en la seua aparició, desenvolupament i decadència:
tal és el contingut de la doctrina econòmica de Marx. En la societat
capitalista impera la producció de mercaderies ; per això, l'anàlisi de
Marx comença amb l'anàlisi de la mercaderia.
Mercaderia és, en primer lloc, una cosa que satisfà una determinada
necessitat humana i, en segon lloc, una cosa que es canvia per una altra. La
utilitat d'una cosa fa d'ella un valor d'ús. El valor de canvi (o,
senzillament el valor) és, primer que res, la relació o proporció en què es
canvia cert nombre de valors d'ús d'una classe per un determinat nombre de
valors d'ús d'una altra classe. L'experiència diària ens mostra que, a través
de milions i milers de milions d'aqueixos actes d'intercanvi, s'equiparen
constantment tot gènere de valors d'ús, inclús els més diversos i menys
equiparables entre si. ¿Què és el que tenen de comuns aqueixos diversos
objectes, que constantment són equiparats entre si en determinat sistema de
relacions socials? Tenen de comú el que tots ells són productes del treball.
Al canviar els seus productes, els homes equiparen els mas diversos tipus de
treball. La producció de mercaderies és un sistema de relacions socials en què
els distints productors creen diversos productes (divisió social del treball),
i tots aquests productes s'equiparen entre si per mitjà del canvi. Per tant, el
que totes les mercaderies tenen de comú no és el treball concret d'una
determinada branca de producció, no és un treball de determinat tipus, sinó el
treball humà abstracte, el treball humà en general. Tota la força de
treball d'una societat donada, representada per la suma de valors de totes les
mercaderies, és una i la mateixa força humana de treball; així ho evidencien
milers de milions d'actes de canvi. Per consegüent, cada mercaderia en
particular no representa més que una determinada part del temps de treball socialment
necessari. La magnitud del valor es determina per la quantitat de treball
socialment necessari o pel temps de treball socialment necessari per a produir
certa mercaderia o cert valor d'ús. "En equiparar uns amb altres, en el
canvi, els seus diversos productes, el que fan els homes és equiparar entre si
els seus diversos treballs com a modalitats del treball humà. No ho saben, però
ho fan." El valor és, com va dir un vell economista, una relació entre
dues persones; però va haver d'afegir simplement: relació encoberta per un
embolcall material. Només partint del sistema de relacions socials de producció
d'una formació social històricament determinada, relacions que es manifesten en
el fenomen massiu del canvi, repetit milers de milions de vegades, podem
comprendre el que és el valor. "Com a valors, les mercaderies no són més
que quantitats determinades de temps de treball coagulat." Després
d'analitzar en detall el doble caràcter del treball materialitzat en les
mercaderies, Marx passa a l'anàlisi de la forma del valor i del diner.
Amb això es proposa, fonamentalment, investigar l'origen de la forma
monetària del valor, estudiar el procés històric de desenvolupament del
canvi, començant per les operacions soltes i fortuïtes de bescanvi ("forma
simple, solta o fortuïta del valor": determinada quantitat de una
mercaderia és canviada per determinada quantitat d’una altra mercaderia) fins a
remuntar-se a la forma universal del valor, en què mercaderies diferents es
canvien per una mercaderia concreta, sempre la mateixa, i arribar a la forma
monetària del valor, en què la funció d'aquesta mercaderia, o siga, la funció
d'equivalent universal, l'exerceix l'or. El diner, producte suprem del
desenvolupament del canvi i de la producció de mercaderies, disfressa i oculta
el caràcter social dels treballs privats, la concatenació social existent entre
els diversos productors units pel mercat. Marx sotmet a una anàlisi
extraordinàriament minuciosa les diverses funcions del diner, havent
d'advertir-se, doncs té gran importància, que en aquest cas (com, en general,
en tots els primers capítols de El Capital ) la forma abstracta de
l'exposició, que a vegades sembla purament deductiva, arreplega en realitat un
gegantí material basat en fets sobre la història del desenvolupament del canvi
i de la producció de mercaderies. "El diner pressuposa cert nivell del
canvi de mercaderies. Les diverses formes dels diners (simple equivalent de
mercaderies o mitjà de circulació, mitjà de pagament, de tresorejament i diners
mundials) assenyalen, segons el distint volum i predomini relatiu de tal o qual
funció, fases molt distintes del procés social de producció" (El
Capital, I).
En assolir la producció de mercaderies determinat
grau de desenvolupament, el diner es converteix en capital. La fórmula de la
circulació de mercaderies era: M (mercaderia) - D (diners) - M
(mercaderia), o siga, venda d'una mercaderia per a comprar una altra. La
fórmula general del capital, per contra, és D - M - D, o siga, la compra per a
la venda (amb guany). Marx anomena plus-vàlua a aquest increment del valor primitiu
dels diners que es llança a la circulació. Que el diner llançat a la circulació
capitalista "creix", és un fet conegut per tothom. I precisament
aqueix "creixement" és el que converteix els diners en capital,
com a relació social de producció particular, històricament determinada. La
plus-vàlua no pot brollar de la circulació de mercaderies, puix aquesta només
coneix l'intercanvi d'equivalents; tampoc pot provindre d'un alça dels preus,
doncs les pèrdues i els guanys recíprocs de venedors i compradors s'equilibrarien;
es tracta d'un fenomen massiu, mitjà, social, i no d'un fenomen individual. Per
a obtindre plus-vàlua "el posseïdor del diner necessita trobar en el
mercat una mercaderia el valor d’ús de la qual posseïsca la qualitat peculiar
de ser font de valor", una mercaderia el procés de consum de la qual siga,
al mateix temps, procés de creació de valor. I aquesta mercaderia existeix: és
la força de treball de l'home. El seu consum és treball i el treball crea
valor. El posseïdor dels diners compra la força de treball pel seu valor, valor
que és determinat, com el de qualsevol altra mercaderia, pel temps de treball
socialment necessari per a la seua producció (és a dir, pel cost del
manteniment de l'obrer i la seua família). Una vegada que ha comprat la força
de treball el posseïdor del diner té dret a consumir-la, és a dir, a obligar-la
a treballar durant un dia sencer, per exemple, durant dotze hores. En realitat
l'obrer crea en sis hores (temps de treball "necessari") un producte
amb què cobreix les despeses del seu manteniment; durant les sis hores restants
(temps de treball "suplementari") crea un "producte
excedent" no retribuït pel capitalista, que és la plus-vàlua. Per
consegüent, des del punt de vista del procés de la producció, en el capital cal
distingir dues parts: capital constant, invertit en mitjans de producció
(màquines, instruments de treball, matèries primeres, etc., el valor dels quals
es transfereix sense canvi de magnitud, d'una vegada o en parts, a les
mercaderies produïdes), i capital variable, invertit en força de treball. El
valor d'aquest capital no roman invariable, sinó que s'acreix en el procés del
treball, al crear la plus-vàlua. Per tant, per a expressar el grau d'explotació
de la força de treball pel capital, hem de comparar la plus-vàlua obtinguda, no
amb el capital global, sinó exclusivament amb el capital variable. La quota de
plus-vàlua, com anomena Marx a aquesta relació, seria, doncs, en el nostre
exemple, de 6:6, és a dir, del 100 per cent.
És premissa històrica per a l'aparició
del capital, primer, l'acumulació de determinada suma de diners en mans de
certes persones, amb un nivell de desenvolupament relativament alt de la
producció de mercaderies en general,
segona, l'existència d'obrers "lliures" en un doble sentit (lliures
de totes les traves o restriccions imposades a la venda de la força de treball,
i lliures per mancar de terra i, en general, de mitjans de producció), d'obrers
desposseïts, d'obrers "proletaris" que, per a subsistir, no tenen més
recursos que la venda de la seua força de treball.
Hi ha dos modes principals per a
poder incrementar la plus-vàlua: per mitjà de la prolongació de la jornada de
treball ("plus-vàlua absoluta") i per mitjà de la reducció del temps
de treball necessari ("plus-vàlua relativa"). En analitzar el primer
mode, Marx fa desfilar davant de nosaltres el grandiós panorama de la lluita de
la classe obrera per a reduir la jornada de treball i de la intervenció del
poder estatal, primer per a prolongar-la (en el període entre els segles XIV i
XVII) i després per a reduir-la (legislació fabril del segle XIX). Des de
l'aparició de El Capital, la història del moviment obrer de tots els
països civilitzats ha aportat mils i milers de nous fets que il·lustren aquest
panorama.
En la seua anàlisi de la
producció de plus-vàlua relativa, Marx investiga les tres etapes històriques
fonamentals en el procés d’intensificació de la productivitat del treball pel
capitalisme: 1) la cooperació simple; 2) la divisió del treball i la
manufactura; 3) la maquinària i la gran indústria. La profunditat amb què Marx
posa en relleu ací els trets fonamentals i típics del desenvolupament del
capitalisme ens demostra, entre altres coses, el fet que l'estudi de
l'anomenada indústria dels kustars a Rússia ha aportat un abundantíssim
material per a il·lustrar les dues primeres etapes de les tres mencionades.
Quant a l'acció revolucionària de la gran indústria maquinitzada, descrita per
Marx en 1867, durant el mig segle transcorregut des d’aleshores ha vingut a
revelar-se en tota una sèrie de països "nous" (Rússia, Japó, etc.).
Continuem. Importantíssim i nou és l'anàlisi de
Marx de l'acumulació del capital, és a dir, de la transformació d'una
part de la plus-vàlua en capital, i de la seua ocupació, no per a satisfer les
necessitats personals o els capritxos del capitalista, sinó per a renovar la
producció. Marx fa veure l'error de tota l'economia política clàssica anterior
(des d'Adam Smith) al suposar que tota la plus-vàlua que es convertia en
capital passava a formar part del capital variable, quan en realitat es
descompon en mitjans de producció més capital variable. En el procés de
desenvolupament del capitalisme i de la seua transformació en socialisme
té una immensa importància el que la part del capital constant (en la suma
total del capital) s'incremente amb major rapidesa que la part del capital
variable.
En accelerar el desplaçament dels obrers per la
maquinària, produint riquesa en un pol i misèria en el pol oposat, l'acumulació
del capital crea també l'anomenat "exèrcit industrial de reserva", el
"sobrant relatiu" d'obrers o "superpoblació capitalista",
que revesteix formes extraordinàriament diverses i permet al capital ampliar la
producció amb singular rapidesa. Aquesta possibilitat, relacionada amb el
crèdit i l'acumulació de capital en mitjans de producció, ens proporciona,
entre altres coses, la clau per a comprendre les crisis de
superproducció, que esclaten periòdicament en els països capitalistes, primer
cada deu anys, termini mitjà, i després amb intervals majors i menys precisos.
De l'acumulació del capital sobre la base del capitalisme cal distingir
l'anomenada acumulació primitiva, que es porta a terme per mitjà de la
separació violenta del treballador dels mitjans de producció, expulsió del
camperol de la seua terra, robatori dels terrenys comunals, sistema colonial,
sistema del deute públic, tarifes duaneres proteccionistes, etc.
L’"acumulació primitiva" crea en un pol al proletari
"lliure" i en l'altre al posseïdor del diner, el capitalista.
Marx caracteritza la "tendència històrica
de l'acumulació capitalista" amb les famoses paraules següents:
"L'expropiació del productor directe es porta a terme amb el més despietat
vandalisme i davall l'esperó de les passions més infames, més brutes, més mesquines
i més desenfrenades. La propietat privada, fruit del propi treball [del
camperol i de l'artesà], i basada, per dir-ho així, en la compenetració de
l'obrer individual i independent amb els seus instruments i mitjans de treball,
és desplaçada per la propietat privada capitalista, basada en l'explotació de
la força de treball aliena, encara que formalment lliure [...]. Ara ja no es
tracta d'expropiar el treballador amo d'una economia independent, sinó
d'expropiar el capitalista explotador de nombrosos obrers. Aquesta expropiació
la porta a terme el joc de les lleis immanents de la pròpia producció
capitalista, la centralització dels capitals. Un capitalista derrota a molts
altres. Paral·lelament amb aquesta centralització del capital o expropiació de
molts capitalistes per uns pocs, es desenvolupa en una escala cada vegada major
la forma cooperativa del procés de treball, l'aplicació tècnica conscient de la
ciència, l'explotació planificada de la terra, la transformació dels mitjans de
treball en mitjans de treball utilitzables només col·lectivament, l'economia de
tots els mitjans de producció al ser empleats com a mitjans de producció d'un
treball combinat, social, l'absorció de tots els països per la xàrcia del
mercat mundial i, com a conseqüència d'açò, el caràcter internacional del règim
capitalista. A Mesura Que disminueix progressivament el nombre de magnats
capitalistes que usurpen i monopolitzen tots els beneficis d'aquest procés de
transformació, creix la massa de la misèria, de l'opressió, de l'esclavització,
de la degeneració, de l'explotació; però creix també la rebel·lia de la classe
obrera, que és alliçonada, unificada i organitzada pel mecanisme del mateix
procés capitalista de producció El monopoli del capital es converteix en grilló
del mode de producció que ha crescut amb ell i sota ell. La centralització dels
mitjans de producció i la socialització del treball arriben a un punt en què
són ja incompatibles amb el seu embolcall capitalista. Aquest embolcall
esclata. Sona l'hora de la propietat privada capitalista. Els expropiadors són
expropiats" (EI Capital, t I).
Un altre punt d'extraordinària
importància i nou és l'anàlisi que fa Marx més endavant de la reproducció del
capital social, considerat en el seu conjunt, en el tom II de El Capital.
Tampoc en aquest cas pren Marx un fenomen individual, sinó de masses; no pren
una part fragmentària de l'economia de la societat, sinó tota l'economia en el
seu conjunt. Rectificant l'error en què incorren els economistes clàssics abans
mencionats, Marx divideix tota la producció social en dues grans seccions: 1)
producció de mitjans de producció i 2) producció d'articles de consum. I,
recolzant-se en xifres, analitza minuciosament la circulació del capital social
en el seu conjunt, tant en la reproducció simple com en l'acumulació. En el tom
III de El Capital es resol, sobre la base de la llei del valor, el
problema de la formació de la quota mitjana de guany. Constitueix un
gran progrés en la ciència econòmica el que Marx partisca sempre, en les seues
anàlisis, dels fenòmens econòmics generals, del conjunt de l'economia social, i
no de casos aïllats o de les manifestacions superficials de la competència, que
és al que sol limitar-se l'economia política vulgar o la moderna "teoria
de la utilitat marginal". Marx analitza primer l'origen de la plus-vàlua i
després passa a veure la seua descomposició en guany, interès i renda del sòl.
El guany és la relació de la plus-vàlua amb tot el capital invertit en una
empresa. El capital d’"alta composició orgànica" (és a dir, aquell en
el qual el capital constant predomina sobre el variable en proporcions
superiors a la mitjana social) produeix una quota de guany inferior a la quota
mitjana. El capital de "baixa composició orgànica" dóna, per contra,
una quota de guany superior a la mitjana. La competència entre els capitals, el
seu lliure pas d'unes branques de producció a altres, redueixen en aquests
dos casos la quota de guany a la quota mitjana. La suma dels valors de totes
les mercaderies d'una societat donada coincideix amb la suma de preus
d'aquestes mercaderies; però en les distintes empreses i en les diverses
branques de producció les mercaderies, davall la pressió de la competència, no
es venen pel seu valor, sinó pel preu de producció, que equival al
capital invertit més el guany mitjà.
Així, doncs, un fet conegut de tots, i
indiscutible, és a dir, el fet que els preus difereixen dels valors i que els
guanys s'anivellen, l’explica Marx perfectament partint de la llei del valor,
puix la suma dels valors de totes les mercaderies coincideix amb la suma dels
seus preus. No obstant, la reducció del valor (social) als preus (individuals)
no és una operació simple i directa, sinó que segueix una via indirecta i molt
complicada: és perfectament natural que en una societat de productors de
mercaderies dispersos, vinculats només pel mercat, les lleis que regeixen
aqueixa societat no puguen manifestar-se més que com a lleis mitjanes, socials,
generals, amb una compensació mútua de les desviacions individuals manifestades
en un o un altre sentit.
L'elevació de la productivitat
del treball significa un increment més ràpid del capital constant en comparació
amb el variable. Però com la creació de plus-vàlua és funció privativa
d'aquest, es comprèn que la quota de guany (o siga, la relació que guarda la
plus-vàlua amb tot el capital, i no sols amb la seua part variable) acuse una
tendència a la baixa. Marx analitza minuciosament aquesta tendència, així com
les diverses circumstàncies que l'oculten o contraresten. Sense detindre'ns a
exposar els capítols extraordinàriament interessants del tom III, que estudien
el capital usurari, comercial i financer, passarem a l'essencial, a la teoria
de la renda del sòl. A causa de la limitació de la superfície de la
terra, que en els països capitalistes és ocupada enterament pels propietaris
particulars, el preu de producció dels productes agrícoles no el determinen les
despeses de producció en els terrenys de qualitat mitjana, sinó en els de
qualitat inferior; no el determinen les condicions mitjanes amb què el producte
es porta al mercat, sinó les condicions pitjors. La diferència existent entre
aquest preu i el de producció en les terres millors (o en condicions més
favorables de producció) dóna lloc a una diferència o renda diferencial.
Marx analitza detingudament la renda diferencial i demostra que brolla de la
diferent fertilitat del sòl, de la diferència dels capitals invertits en el
cultiu de les terres, posant totalment al descobert (veja's també la Teoria
de la plus-vàlua, on mereix una atenció especial la crítica que fa a
Rodbertus) l'error de Ricardo, segons el qual la renda diferencial només s'obté
amb el pas successiu de les terres millors a les pitjors. Al contrari, es donen
també casos inversos: terres d'una classe determinada es transformen en terres
d'una altra classe (gràcies als progressos de la tècnica agrícola, a l'expansió
de les ciutats, etc.), pel que la tristament cèlebre "llei del rendiment
decreixent del sòl" és profundament errònia i representa un intent de
carregar sobre la naturalesa els defectes, les limitacions i contradiccions del
capitalisme. A més, la igualtat de guanys en totes les branques de la indústria
i de l'economia nacional pressuposa la plena llibertat de competència, la
llibertat de transferir els capitals d'una branca de producció a una altra.
Però la propietat privada sobre el sòl crea un monopoli, que és un obstacle per
a la lliure transferència. En virtut d'aqueix monopoli, els productes de
l'economia agrícola, que es distingeix per una baixa composició del
capital i, en conseqüència, per una quota de guany individual més alt, no
entren en el procés totalment lliure d'anivellació de les quotes de guany. El
propietari de la terra, com monopolista, pot mantindre els seus preus per
damunt del nivell mitjà, i aquest preu de monopoli origina la renda absoluta.
La renda diferencial no pot ser abolida mentre existisca el capitalisme; en
canvi, la renda absoluta pot ser-ho; per exemple, quan es nacionalitza la
terra, convertint-la en propietat de l'Estat. Aquest pas significaria el
soscavament del monopoli dels propietaris privats, així com una aplicació més
conseqüent i plena de la lliure competència en l'agricultura. Per això els
burgesos radicals, adverteix Marx, han presentat repetides vegades al llarg de
la història aquesta reivindicació burgesa progressista de la nacionalització de
la terra, que espanta, no obstant, la majoria dels burgesos, perquè
"afecta" massa de prop a un altre monopoli molt més important i
"sensible" en els nostres dies: el monopoli dels mitjans de producció
en general. (El propi Marx exposa en un llenguatge molt popular, concís i clar
la seua teoria del guany mitjà sobre el capital i de la renda absoluta del sòl,
en la carta que dirigeix a Engels el 2 d'agost de 1862. Veja's Correspondència,
t. III, pp. 77-81, i també en les pp. 86-87, la carta del 9 d'agost de 1862.)
Per a la història de la renda del sòl resulta important assenyalar l'anàlisi en
què Marx demostra com la transformació de la renda en treball (quan el camperol
crea el producte excedent treballant en la hisenda del terratinent) en renda
natural o renda en espècie (quan el camperol crea el producte excedent en la
seua pròpia terra, lliurant-lo després al terratinent sota una "coerció
extraeconòmica"), després en renda en diner (que és la mateixa renda en
espècie, només que convertida en diner, l'obrok, cens de l'antiga Rússia,
en virtut del desenvolupament de la producció de mercaderies) i, finalment, en
la renda capitalista, quan en comptes del camperol és el patró qui cultiva la
terra amb ajuda del treball assalariat. En relació amb aquesta anàlisi de la
"gènesi de la renda capitalista del sòl", cal assenyalar una sèrie de
profundes idees (que tenen una importància especial per als països endarrerits,
com Rússia) exposades per Marx sobre l'evolució del capitalisme en
l'agricultura. "La transformació de la renda natural en renda en diner
va, a més, no sols necessàriament acompanyada sinó, inclús, anticipada per la
formació d'una classe de jornalers desposseïts, que es contracten per diner.
Durant el període de naixement d’aqueixa classe, que només apareix en forma
esporàdica, va desenvolupant-se, per tant, necessàriament, en els camperols
millor situats i subjectes a obrok, el costum d'explotar pel seu compte
jornalers agrícoles, de la mateixa manera que ja en l'època feudal els
camperols més acomodats subjectes a vassallatge tenien al seu servei a altres
vassalls. Açò va permetent-los acumular a poc a poc certa fortuna i esdevindre
en futurs capitalistes. D'aquesta manera va formant-se entre els antics
posseïdors de la terra que la treballaven pel seu compte, un planter
d'arrendataris capitalistes, el desenvolupament del qual es troba condicionat
pel desenvolupament general de la producció capitalista fora del camp..."
(El Capital, t. III2a, 332). "L'expropiació i l’expulsió de l’aldea
d'una part de la població rural no sols 'allibera' per al capital industrial
els obrers, els seus mitjans de vida i els seus materials de treball, sinó que,
a més a més, crea el mercat interior." (El Capital, t. I2a, p.
778). La depauperació i la ruïna de la població del camp influeixen, al seu
torn, en la formació de l'exèrcit industrial de reserva per al capital. En tot
país capitalista "una part de la població rural es troba constantment en
tràngol de transformar-se en població urbana o manufacturera [és a dir, no
agrícola]. Aquesta font de superpoblació relativa flota constantment [...].
L'obrer agrícola es veu constantment reduït al salari mínim i viu sempre amb un
peu en el pantà del pauperisme" (El Capital, I2a, 668). La
propietat privada del camperol sobre la terra que cultiva és la base de la
petita producció i la condició perquè aquesta florisca i adquirisca una forma
clàssica. Però aqueixa petita producció només és compatible amb els límits
estrets i primitius de la producció i de la societat sota el capitalisme
"l'explotació dels camperols es distingeix de l'explotació del proletariat
industrial només per la forma. L'explotador és el mateix: el capital.
Individualment, els capitalistes exploten els camperols individuals per mitjà
de l'hipoteca i de la usura; la classe capitalista explota la classe camperola
per mitjà dels impostos de l'Estat" (Les lluites de classes a França ).
"La parcel·la del camperol només és ja el pretext que permet al
capitalista extraure de la terra guanys, interessos i renda, deixant
l'agricultor que se les arregle per a traure com puga el seu salari." (El
Divuit Brumari.) Habitualment, el camperol lliura, inclús, a la societat
capitalista, és a dir, a la classe capitalista, una part del seu salari,
descendint "al nivell de l'arrendatari irlandès, encara que en aparença és
un propietari privat" (Les lluites de classes a França ). ¿Quina és
"una de les causes per què en països en què predomina la propietat parcel·lària,
el blat es cotitze a preu més baix que en els països en què impera el règim
capitalista de producció"? (El Capital, t. III2a, 340). La causa és
que el camperol lliura gratuïtament a la societat (és a dir, a la classe
capitalista) una part del producte excedent. "Aquests baixos preus [del
blat i els altres productes agrícoles] són, doncs, un resultat de la
pobresa dels productors i no, ni de bon tros, conseqüència de la productivitat
del seu treball" (El Capital, t. III2a, 340). Sota el capitalisme, la petita propietat
agrària, forma normal de la petita producció, degenera, es destrueix i
desapareix. "La petita propietat agrària, per la seua pròpia naturalesa,
és incompatible amb el desenvolupament de les forces productives socials del
treball, amb les formes socials del treball, amb la concentració social dels
capitals, amb la ramaderia en gran escala i amb la utilització progressiva de
la ciència. La usura i el sistema d'impostos la condueix, inevitablement, per
onsevol, a la ruïna. El capital invertit en la compra de la terra és sostret al
cultiu d'aquesta. Dispersió infinita dels mitjans de producció i disseminació
dels productors mateixos. [Les cooperatives, és a dir, les associacions de
petits camperols, compleixen un extraordinari paper progressista des del punt
de vista burgès, però només poden aconseguir atenuar aquesta tendència, sense
arribar a suprimir-la; a més, no s'ha d'oblidar que aquestes cooperatives donen
molt als camperols acomodats i molt poc o quasi res a la massa de camperols pobres,
ni ha d'oblidar-se tampoc que les pròpies associacions acaben per explotar el
treball assalariat.] Immens malbaratament d'energia humana; empitjorament
progressiu de les condicions de producció i encariment dels mitjans de
producció: tal és la llei de la [petita] propietat parcel·lària." En
l'agricultura, el mateix que en la indústria, el capitalisme només transforma
el procés de producció a costa del "martirologi dels productors".
"La dispersió dels obrers del camp en grans superfícies crebanta la seua força
de resistència, alhora que la concentració enrobusteix la força de resistència
dels obrers de la ciutat. Igual que en la indústria moderna, en la moderna
agricultura, és a dir en la capitalista, la intensificació de la força
productiva i la més ràpida mobilització del treball s'aconsegueixen a costa de
devastar i esgotar la força obrera de treball. A més, tots els progressos
realitzats per l'agricultura capitalista no són només progressos en l'art
d'explotar l'obrer, sinó també en l'art d'explotar la terra [...]. Per tant, la
producció capitalista només sap desenvolupar la tècnica i la combinació del
procés social de producció, minant al mateix temps les dues fonts originals de
tota riquesa: la terra i l'home". (EI Capital, t I, final del
capítol XIII)
Per allò que s'ha exposat, es
veu que Marx arriba a la conclusió que és inevitable la transformació de la
societat capitalista en socialista basant-se únicament i exclusivament en la
llei econòmica del moviment de la societat moderna. La socialització del
treball, que avança cada vegada amb major rapidesa sota milers de formes, i que
durant el mig segle transcorregut des de la mort de Marx es manifesta en forma
molt palpable en l'increment de la gran producció, dels càrtels, els sindicats
i els trusts capitalistes, i en el gegantí creixement del volum i el poder del
capital financer, és la base material més important de l'adveniment inevitable
del socialisme. El motor intel·lectual i moral d'aquesta transformació, el seu
agent físic, és el proletariat, educat pel propi capitalisme. La seua lluita
contra la burgesia, que es manifesta en les formes més diverses, i cada vegada
més riques en contingut, esdevé inevitablement en lluita política per la
conquista del seu propi poder polític (la "dictadura del
proletariat"). La socialització de la producció no pot deixar de conduir a
la transformació dels mitjans de producció en propietat social, és dir, a
l’"expropiació dels expropiadors". L'enorme elevació de la
productivitat del treball, la reducció de la jornada de treball i la
substitució dels vestigis, de les ruïnes de la petita producció, primitiva i
escampada, pel treball col·lectiu perfeccionat: semblants són les conseqüències
directes d'aqueixa transformació. El capitalisme trenca de mode definitiu els
vincles de l'agricultura amb la indústria però al mateix temps, en arribar a la
culminació del seu desenvolupament, prepara nous elements per a restablir
aqueixos vincles, la unió de la indústria amb l'agricultura, sobre la base de
l'aplicació conscient de la ciència, de la combinació del treball col·lectiu i
d'un nou repartiment de la població (acabant amb l'abandó del camp, amb el seu
aïllament del món i amb l'endarreriment de la població rural, com també amb
l'aglomeració antinatural de gegantines masses humanes en les grans ciutats).
Les formes superiors del capitalisme actual preparen noves relacions familiars,
noves condicions per a la dona i per a l'educació de les noves generacions: el
treball de les dones i dels xiquets, i la dissolució de la família patriarcal
pel capitalisme, assumeixen inevitablement en la societat moderna les formes
més espantoses, miserables i repulsives. No obstant això, "la gran
indústria, en assignar a la dona, al jove i al xiquet d'aquests dos sexes un
paper decisiu en els processos socialment organitzats de la producció,
arrancant-los amb això a l'òrbita domèstica, crea les noves bases econòmiques
per a una forma superior de família i de relacions entre aquests dos sexes. Tan
neci és, naturalment, considerar absoluta la forma cristianogermànica de la
família, com ho seria atribuir aqueix caràcter a la forma romana antiga, a
l'antiga forma grega o a la forma oriental, entre les quals hi ha, d'altra
banda, un llaç de continuïtat històrica. I no és menys evident que l'existència
d'un personal obrer combinat, en el que entren individus d'aquests dos
sexes i de les més diverses edats, encara que hui, en la seua forma capitalista
primitiva i brutal, que l'obrer existeix per al procés de producció i no aquest
per a l'obrer, siga font pudenta de corrupció i esclavitud, davall les
condicions que corresponen a aquest règim necessàriament es transformarà en
font d'evolució humana" (El Capital, t. I, final del cap. XIII).
Del sistema fabril brolla "el germen de l'educació de l'esdevenidor en què
es combinarà per a tots els xiquets, a partir d'una certa edat, el treball
productiu amb l'ensenyament i la gimnàstica, no sols com a mètode per a
intensificar la producció social, sinó també com l'únic mètode que permet
produir homes plenament desenvolupats" (Loc. cit.). Sobre aqueixa mateixa
base històrica planteja el socialisme de Marx els problemes de la nacionalitat
i de l'Estat, no limitant-se a una explicació del passat, sinó preveient
audaçment l'esdevenidor i en el sentit d'una intrèpida actuació pràctica
encaminada a la seua realització. Els estats nacionals són el fruit inevitable
i, a més, una forma inevitable de l'època burgesa de desenvolupament de la
societat. I la classe obrera no podia enfortir-se, aconseguir la seua maduresa
i formar-se, sense "organitzar-se en el marc de la nació", sense ser
"nacional" ("encara que de cap mode en el sentit burgès").
Però el desenvolupament del capitalisme va destruint cada vegada més les
barreres nacionals, posa fi a l'aïllament nacional i substitueix els
antagonismes nacionals pels antagonismes de classe. Per això és una veritat
innegable que en els països capitalistes avançats "els obrers no tenen
pàtria" i que la "conjunció dels esforços" dels obrers, almenys
dels països civilitzats, "és una de les primeres condicions de
l'emancipació del proletariat" (El Manifest Comunista). L'Estat, és
a dir, la violència organitzada, va sorgir inevitablement en determinada fase
del desenvolupament social, quan la societat es va dividir en classes antagòniques
i la seua existència s'haguera fet impossible sense un "poder"
situat, aparentment, per damunt de la societat i fins a cert punt separat
d'ella. L'Estat, fruit dels antagonismes de la classe, esdevé en "l'estat
de la classe més poderosa, de la classe econòmicament dominant, que, amb ajuda
d'ell, es converteix també en la classe políticament dominant, adquirint amb
això nous mitjans per a la repressió i l'explotació de la classe oprimida.
Així, l'Estat de l'antiguitat era, primer que res, l'Estat dels esclavistes,
per a tindre sotmesos els esclaus; l'Estat feudal era l'òrgan de què es valia
la noblesa per a tindre subjectes els camperols serfs, i el modern Estat
representatiu és l'instrument de què es serveix el capital per a explotar el
treball assalariat" (Engels, L'origen de la família, la
propietat privada i l'Estat, obra en què l'autor exposa les seues pròpies
idees i les de Marx). Inclús la forma més lliure i progressista de l'Estat
burgès, la república democràtica, no suprimeix de cap manera aquest fet;
l'única cosa que fa és variar la seua forma (vincles del govern amb la Borsa,
corrupció, directa o indirecta, dels funcionaris i de la premsa, etc.). El
socialisme, que mena a l'abolició de les classes, condueix amb això a la
supressió de l'Estat. "El primer acte [escriu Engels en el seu Anti-Dühring]
en què l'Estat es manifesta efectivament com a representant de la societat,
l'expropiació dels mitjans de producció en nom de la societat, és alhora el seu
últim acte independent com a Estat. La intervenció del poder de l'Estat en les
relacions socials es farà supèrflua en un camp rere l'altre de la vida social i
cessarà per si mateixa. El govern sobre les persones serà substituït per
l'administració de les coses i per la direcció dels processos de producció.
L'Estat no serà 'abolit', s'extingirà." "La societat, reorganitzant
d'una nova manera la producció sobre la base d'una associació lliure de
productors iguals, enviarà tota la màquina de l'Estat al lloc que aleshores li
ha de correspondre: al museu d'antiguitats, al costat de la filosa i el destral
de bronze" (F. Engels, L'origen de la família, la propietat
privada i l'Estat.)
Finalment, en relació amb el problema de l'actitud
del socialisme de Marx envers els petits camperols, que seguiran existint en
l'època de l'expropiació dels expropiadors, hem d'assenyalar unes paraules
d'Engels, que expressen al seu torn les idees de Marx: "Quan tinguem en
les nostres mans el poder estatal, no podrem pensar en expropiar violentament
els petits camperols (amb indemnització o sense ella) com caldrà fer-ho amb els
grans terratinents. Respecte als petits camperols, la nostra missió consistirà,
primer que res, en canalitzar la seua producció individual i la seua propietat
privada cap a un règim cooperatiu, no d'una manera violenta, sinó per mitjà de
l'exemple i oferint-los l'ajuda social per a aquest fi. I llavors és indubtable
que ens sobraran mitjans per a fer veure al camperols tots els avantatges que
li donarà semblant pas, avantatges que li han de ser explicades des d'ara"
(Engels, El problema agrari a Occident, ed. d'Alexèieva, p. 17; la trad.
russa conté errors. Veja's l’original en Die Neue Zeit)
LA TÀCTICA DE LA LLUITA DE CLASSE DEL PROLETARIAT
Després d'aclarir, ja en els anys
1844-1845, un dels defectes fonamentals de l'antic materialisme, que consisteix
en no comprendre les condicions de l'activitat revolucionària pràctica, ni
apreciar la seua importància, Marx consagra, al llarg de la seua vida, una
intensa atenció, alhora que als treballs teòrics, als problemes tàctics de la
lluita de classe del proletariat. Totes les obres de Marx, i en
particular els quatre volums de la seua correspondència amb Engels, publicats
en 1913, ens ofereixen a aquest respecte una documentació copiosíssima. Aquests
documents disten molt d'estar degudament recopilats, sistematitzats, estudiats
i analitzats. Per això haurem de limitar-nos ací exclusivament a algunes
observacions molt generals i breus, subratllant que el materialisme, desposseït
d'aquest aspecte, era justament per a Marx un materialisme a mitges,
unilateral, sense vida. Marx va traçar l'objectiu fonamental de la tàctica del
proletariat en rigorosa consonància amb totes les premisses de la seua
concepció materialista dialèctica del món. Només considerant en forma objectiva
el conjunt de les relacions mútues de totes les classes, sense excepció, d'una
societat donada, i tenint en compte, per tant, el grau objectiu de
desenvolupament d'aquesta societat i les seues relacions mútues i amb altres
societats, podem disposar d'una base que ens permeta traçar encertadament la
tàctica de la classe d'avantguarda. A aquest respecte, totes les classes i tots
els països s'examinen d'una manera dinàmica, no estàtica; és a dir, no com
quelcom immòbil, sinó en moviment (moviment les lleis dels quals emanen de les
condicions econòmiques de vida de cada classe). Al seu torn, el moviment
s'estudia, no sols des del punt de vista del passat, sinó també de
l'esdevenidor, i, a més, no amb el criteri vulgar dels
"evolucionistes", que només veuen els canvis lents, sinó
dialècticament: "En desenvolupaments de tal magnitud, vint anys són més
que un dia (escrivia Marx a Engels), encara que en el futur puguen vindre dies
en què estiguen corporitzats vint anys". (Correspondència, t. III,
p. 127) La tàctica del proletariat ha de tindre present, en cada grau de
desenvolupament, en cada moment, aquesta dialèctica objectivament
inevitable de la història humana; d'una banda, aprofitant les èpoques
d'estancament polític o de desenvolupament a pas de tortuga (l'anomenada
evolució "pacífica") per a elevar la consciència, la força i la
capacitat combativa de la classe avançada, i d'altra banda, canalitzant tota
aquesta labor d'aprofitament cap al "objectiu final" del moviment de
la dita classe capacitant-la per a resoldre pràcticament les grans tasques dels
grans dies "en què estiguen corporitzats vint anys". Sobre aquesta
qüestió hi ha dues apreciacions de Marx que tenen gran importància: una, de la Misèria
de la filosofia, es refereix a la lluita econòmica i a les organitzacions
econòmiques del proletariat; l'altra és del Manifest Comunista i es
refereix a les seues tasques polítiques. La primera diu així: "La gran
indústria concentra en un sol lloc una multitud de persones que es desconeixen
entre si. La competència divideix els seus interessos. Però la defensa del seu
salari, és a dir, aquest interès comú enfront del seu patró, els uneix en una
idea comuna de resistència, de coalició [...]. Les coalicions, al principi
aïllades, formen grups i la defensa de les seues associacions enfront del
capital, sempre unit, acaba sent per als obrers més necessària que la defensa
dels seus salaris [...]. En aquesta lluita, que és una vertadera guerra civil,
es van aglutinant i desenvolupant tots els elements per a la batalla futura. En
arribar a aquest punt, la coalició adquireix un caràcter polític". Heus
ací, davant de nosaltres, el programa i la tàctica de la lluita econòmica i del
moviment sindical per a diversos decennis, per a tota la llarga època durant la
qual el proletariat prepara les seues forces "per a la batalla
futura". Compare's açò amb els nombrosos exemples que Marx i Engels trauen
del moviment obrer anglès, de com la "prosperitat" industrial dóna
lloc a intents de "comprar el proletariat" (Correspondència amb
Engels, t. I, p. 136) i d'apartar-lo de la lluita, de com aquesta prosperitat en general
"desmoralitza els obrers" (II, 218); de com "s'aburgesa" el
proletariat anglès i de com "la més burgesa de les nacions [Anglaterra],
aparentment tendeix a posseir una aristocràcia burgesa i un proletariat burgès,
a més d'una burgesia" (II, 290); de com desapareix l’"energia
revolucionària" del proletariat anglès (III, 124); de com caldrà esperar
més o menys temps fins que "els obrers anglesos s'alliberen de la seua
aparent contaminació burgesa" (III, 127); de com al moviment obrer anglès
li falta "l'ardor dels cartistes " (1866; III, 305); de com els
líders dels obrers anglesos formen un tipus mitjà entre burgès radical i
obrer" (caracterització que es refereix a Holyoake, IV, 209); de com, en
virtut de la posició monopolista d'Anglaterra i mentre subsistisca aquest
monopoli, "no hi ha res a fer amb l'obrer anglès" (IV, 433). La
tàctica de la lluita econòmica en relació amb la marxa general (i amb el
desenllaç ) del moviment obrer s'examina ací des d'un punt de vista
admirablement ampli, universal, dialèctic i vertaderament revolucionari.
El Manifest Comunista estableix la següent
tesi fonamental del marxisme sobre la tàctica de la lluita política: "Els
comunistes lluiten per aconseguir els objectius i interessos immediats de la
classe obrera; però al mateix temps defenen també, dins del moviment actual,
l'esdevenidor d'aquest moviment". Per això Marx va recolzar en 1848, en
Polònia, el partit de la "revolució agrària", és a dir, al
"partit que va fer en 1846 la insurrecció de Cracòvia" En Alemanya,
Marx va recolzar en 1843-1849 la democràcia revolucionària extrema, sense que
mai haguera de retractar-se del que aleshores va dir en matèria de tàctica. La
burgesia alemanya era per a ell un element "inclinat des del primer
instant a trair el poble [només l'aliança amb els camperols haguera permès
a la burgesia aconseguir plenament els seus objectius] i a arribar a un
compromís amb els representants coronats de la vella societat". Heus ací
l'anàlisi final feta per Marx sobre la posició de classe de la burgesia
alemanya en l'època de la revolució democraticoburgesa. Aquesta anàlisi és,
entre altres coses, un model de materialisme que enfoca la societat en moviment
i, per cert, no sols des del costat del moviment que mira cap a arrere :
"...sense fe en si mateixa i sense fe en el poble; grunyint contra els de
dalt i tremolant davant dels de baix; [...] atemorida davant la tempestat
mundial; [...] sense energia en cap sentit i plagiant en tots; [...] sense
iniciativa; [...] un vell maleït que està condemnat a dirigir i a desviar, en
el seu propi interès senil, els primers impulsos juvenils d'un poble robust
[...]" (Nova Gaseta del Rin, 1848; veja's L'herència literària,
t. III, p. 212). Uns vint anys després, en carta dirigida a Engels (III, 224),
deia Marx que la causa del fracàs de la revolució de 1848 era que la burgesia
havia preferit la pau amb esclavitud a la simple perspectiva d'una lluita per
la llibertat. Al tancar-se el període de la revolució de 1848-1849, Marx es va
alçar contra els que s'encabotaven a seguir jugant a la revolució (lluita
contra Schapper i Willich), sostenint la necessitat de saber treballar en
l'època nova, en la fase de la preparació, aparentment "pacífica", de
noves revolucions. En el següent passatge, en el que enjudicia la situació
alemanya en els temps de la més negra reacció, en 1856, es mostra en quin
sentit demanava Marx que es canalitzara aquesta tasca: "Tot l'assumpte
dependrà en Alemanya de la possibilitat de cobrir la reraguarda de la revolució
proletària per mitjà d'una segona edició de la guerra camperola" (Correspondència
amb Engels, t. II, p. 108). Mentre en Alemanya no es va portar a terme la
revolució democràtica (burgesa), Marx va concentrar tota la seua atenció, pel
que fa a la tàctica del proletariat socialista, en impulsar l'energia
democràtica dels camperols. Opinava que l'actitud de Lassalle era,
"objectivament, una traïció al moviment obrer en benefici de Prússia"
(III, 210), entre altres coses perquè es mostrava massa indulgent amb els grans
terratinents i el nacionalisme prussià. "En un país agrari [escrivia
Engels en 1865, en un canvi d'impressions amb Marx a propòsit d'una projectada declaració
conjunta a la premsa] és una vilesa aixecar-se únicament contra la burgesia en
nom del proletariat industrial, oblidant per complet la patriarcal 'explotació
a pals dels obrers agrícoles per part de la noblesa feudal" (t. III, 217).
En el període de 1864 a 1870, quan tocava a la seua fi l'època en què va
culminar la revolució democraticoburgesa d'Alemanya, l'època en què les classes
explotadores de Prússia i Àustria discutien sobre els mitjans per a portar a
terme aquesta revolució des de dalt, Marx no sols va condemnar la
conducta de Lassalle per les seues coqueteries amb Bismarck, sinó que va cridar
a l'ordre a Liebknecht, que s'havia deixat guanyar per la
"austrofilia" i defenia el particularisme. Marx exigia una tàctica
revolucionària que combatera implacablement tant a Bismarck com als austròfils,
una tàctica que no s'acomodara al "vencedor", al junker prussià, sinó
que reprenguera immediatament la lluita revolucionària contra ell, inclús en
la situació creada per les victòries militars de Prússia (Correspondència
amb Engels, III, 134, 136, 147, 179, 204, 210, 215, 418, 437, 440-441). En
la famosa crida de la Internacional del 9 de setembre de 1870, Marx prevenia el
proletariat francès contra un alçament prematur; no obstant això, quan aquest
es va produir, malgrat tot, en 1871, va acollir amb entusiasme la iniciativa
revolucionària de les masses que "prenien el cel per assalt"
(carta de Marx a Kugelmann). En aquesta situació, com en moltes altres, la
derrota de l'acció revolucionària representava, des del punt de vista del
materialisme dialèctic que sustentava Marx, un mal menor en la marxa general i
en el desenllaç de la lluita proletària, en comparació amb el que haguera
representat l'abandó de les posicions ja conquistades, és a dir, la capitulació
sense lluita. Aquesta capitulació hauria desmoralitzat el proletariat i minvat
la seua combativitat. Marx, que apreciava en tot el seu valor l'ús dels mitjans
legals de lluita en els períodes d'estancament polític i de domini de la
legalitat burgesa, va condemnar severament, en els anys de 1877-1878, després
de promulgar-se la llei d'excepció contra els socialistes, les "frases
revolucionàries" de Most; però va combatre amb no menys energia, tal
vegada amb més vigor, l'oportunisme que per llavors s'havia apoderat
temporalment del partit socialdemòcrata oficial, que no havia sabut donar
proves immediates de fermesa, decisió, esperit revolucionari i disposició a
passar a la lluita il·legal en resposta a la llei d'excepció (Cartes de Marx
a Engels, IV, 397, 404, 418, 422 i 424. [ Vegen-se també les cartes a
Sorge).