| Germinal | |
Home | Obres Internacionals Sedov | Revolución Permanente | Lenin (marxists.org) |
EDICIONS INTERNACIONALS SEDOV
Edita: GRUP GERMINAL (En defensa del marxisme)
_______________________________________________________________
OBRES ESCOLLIDES DE LENIN EN CATALÀ
__________________________________
(novembre de 1918)
versió catalana
establerta a partir de l’edició castellana de Marxists Internet Arxive i contrastada amb La revolución
proletaria y el renegado Kautsky, en Obras Escogidas en doce tomos,
Editorial Progreso de Moscou, 1977, tom IX, pp. 1-98.
El fullet de Kautsky La
dictadura del proletariat, aparegut fa poc a Viena (Wien, 1918, Ignaz
Brand, 63 ps.), constitueix un exemple evidentíssim de la més completa i
vergonyosa fallida de la II Internacional, d'aqueixa fallida que fa temps
parlen tots els socialistes honrats de totes les nacions. El problema de la
revolució proletària passa ara
pràcticament a l'ordre del dia en molts països. D’ací que siga imprescindible
analitzar els sofismes de Kautsky, propis d'un
renegat, i veure com abjura per complet del marxisme.
Però, primer que res, cal
subratllar que qui escriu aquestes línies, des del mateix principi de la
guerra, ha hagut d'indicar moltes vegades que Kautsky havia trencat amb el
marxisme. A això va estar consagrada una sèrie d'articles, publicats de 1914 a
1916 en Sotsial-Demokrat i Kommunist, que apareixien en
l'estranger. El Soviet de Petrograd ha reunit aquests articles i els ha editat:
G. Zinoviev i N. Lenin, Contra el corrent, Petrograd, 1918 (550 ps.). En un fullet publicat en Ginebra
en 1915, i traduït també llavors a
l'alemany i al francès, deia jo del "kautskisme":
"Kautsky, autoritat suprema
de la II Internacional, constitueix un exemple summament típic i clar de com el
reconèixer el marxisme de paraula va conduir, de fet, a transformar-lo en
'struvisme' o en 'brentanisme' (és a dir, en la doctrina liberal burgesa que admet una lluita “de classes” no
revolucionària del proletariat, cosa que han expressat amb especial claredat
l'escriptor rus Struve i l'economista alemany Brentano). Ho veiem també en
l'exemple de Plekhanov. Amb evidents sofismes es castra en el marxisme la seua
ànima revolucionària viva, es reconeix en ell tot, menys els mitjans
revolucionaris de lluita, la propaganda i la preparació d'aquests mitjans,
l'educació de les masses en aquest sentit. Kautsky, prescindint d'ideologies,
“concilia” el pensament fonamental del socialxovinisme, és a dir, el
reconeixement de la defensa de la pàtria en la guerra actual, amb una concessió
diplomàtica i ostensible a l'esquerra, abstenint-se de votar els crèdits,
declarant verbalment la seua oposició,
etc. Kautsky, que en 1909 va escriure tot un llibre sobre la proximitat d'una
època de revolucions i sobre la relació entre la guerra i la revolució;
Kautsky, que en 1912 va firmar el manifest de Basilea sobre la utilització
revolucionària de la guerra que s'acostava, es desviu ara per justificar i
cohonestar el socialxovinisme i, com Plekhanov, s’uneix a la burgesia per a
mofar-se de tota idea de revolució, de tota acció dirigida a una lluita
efectivament revolucionària.
“La classe obrera no pot
realitzar el seu objectiu de revolució mundial si no fa una guerra implacable a
aquesta apostasia, a aquesta falta de caràcter, a aquesta actitud servil davant
de l'oportunisme, a aquest inaudit enviliment teòric del marxisme. El
kautskisme no ha aparegut per casualitat, és un producte social de les
contradiccions de la II Internacional, una combinació de la fidelitat al
marxisme de paraula i de la subordinació a l’oportunisme de fet" (G.
Zinoviev i N. Lenin, El socialisme i la guerra, Ginebra, 1915, ps.
13-14).
Prosseguim. En el meu llibre L’imperialisme,
fase superior del capitalisme escrit en 1916 (aparegut en Petrograd en
1917), analitzava jo en detall la falsedat teòrica de tots els raonaments de
Kautsky sobre l’imperialisme. Allí citava la definició que dóna Kautsky de
l'imperialisme: "L'imperialisme és un producte del capitalisme industrial
altament desenrotllat. Consisteix en la tendència de cada nació industrial
capitalista a sotmetre’s i annexar-se cada vegada més regions agràries
[la cursiva és de Kautsky], siguen quines siguen les nacions que les
poblen". Feia veure també que
aquesta definició és absolutament falsa, que és "adequada" per a
encobrir les més fondes contradiccions de l'imperialisme, i després per a
aconseguir la conciliació amb l'oportunisme. Presentava la meua definició de
l'imperialisme: "L’imperialisme és el capitalisme en la fase de
desenvolupament en la qual ha pres cos la dominació dels monopolis i del
capital financer, ha adquirit una importància de primer orde l'exportació de
capital, ha començat el repartiment del món pels trusts internacionals i ha
acabat el repartiment de tota la Terra entre els països capitalistes més
importants". Demostrava que la crítica que Kautsky fa de l'imperialisme és
inclús inferior a la crítica burgesa, filistea.
Finalment, a l'agost i setembre
de 1917, és a dir, abans de la revolució proletària de Rússia (25 d'octubre - 7
de novembre de 1917), vaig escriure L'Estat i la revolució, fullet
aparegut en Petrograd a principis de 1918. En el capítol VI, d'aquesta obra,
que porta per títol “L’enviliment del marxisme pels oportunistes”, preste una
atenció especial a Kautsky, demostrant que ha desnaturalitzat per complet la
doctrina de Marx, suplantant-la per l'oportunisme, "que ha renunciat a la
revolució de fet, acatant-la de paraula".
En el fons, l'error teòric fonamental
de Kautsky en el seu fullet sobre la dictadura del proletariat, consisteix
precisament en què desvirtua d'un mode oportunista la doctrina de Marx sobre
l'estat, en les formes que he exposat detalladament al meu fullet L'Estat i
la revolució.
Aquestes observacions
preliminars eren necessàries perquè proven que he acusat públicament Kautsky de
ser un renegat molt abans que els bolxevics prengueren el Poder i que
això els valguera la condemnació de Kautsky.
El problema fonamental que
Kautsky tracta al seu fullet és el del contingut essencial de la revolució
proletària, és a dir, el de la dictadura del proletariat. Es tracta d'un
problema de gran importància per a tots els països, sobretot per als avançats,
més encara per als bel·ligerants, i particularment en el moment actual. Pot
dir-se sense exagerar que és el problema principal de tota la lluita de classe
del proletariat. Per això és imprescindible estudiar-lo amb atenció.
Kautsky planteja el problema del
mode següent: "L'oposició dels dos corrents socialistes" (és a dir,
bolxevic i no bolxevic) és "l’oposició de dos mètodes radicalment
distints: el democràtic i el dictatorial " (p. 3).
Observem de pas que cridant
socialistes als no bolxevics de Rússia, és a dir, als menxevics i eseristes,
Kautsky es guia per la seua denominació, és a dir, per la paraula, i no
pel lloc que efectivament ocupen en la lluita del proletariat
contra la burgesia. Magnífic mode de concebre i d'aplicar el marxisme! Però ja
parlarem d'açò amb més detall.
Ara hem de fixar-nos en allò
principal: el gran descobriment de Kautsky sobre l’"antítesi
fonamental" dels "mètodes democràtic i dictatorial". És la clau
del problema. És l'essència del fullet de Kautsky. I es tracta d’una confusió
teòrica tan monstruosa, d'una apostasia tan completa del marxisme, que és
necessari reconèixer que Kautsky ha deixat molt arrere Bernstein.
El problema de la dictadura del
proletariat és el problema de l'actitud de l'Estat proletari enfront de l'Estat
burgès, de la democràcia proletària enfront de la democràcia burgesa. Pareix
que està clar com la llum del dia. Però Kautsky, com un professor d'institut,
momificat per la repetició de textos d'història, es torna tossudament d'esquena
al segle XX, dóna la cara al XVIII i per centèsima vegada, en una llarga
successió de paràgrafs d'un avorriment infinit, segueix, remuga que remuga, els
vells conceptes sobre l’actitud de la democràcia burgesa cap a l'absolutisme i
el medievalisme!
En veritat, pareix com si
mastegara dormit una esponja!
Perquè açò significa no
comprendre en absolut la relació que guarden les coses. Perquè només un
somriure provoca aqueix afany de Kautsky de presentar les coses com si hi
haguera gents que predicaren "el menyspreu a la democràcia" (p. 11),
etc. Kautsky es veu obligat a enfosquir i embrollar el problema amb ximpleries
com aquestes, perquè el planteja al mode dels liberals, parlant de la
democràcia en general i no de la democràcia burgesa; inclús evita aquest
exacte concepte de classe i procura parlar de la democràcia
"presocialista". Quasi una tercera part del fullet, 20 pàgines de 63,
les ha omplert el nostre xerrador d'una xerrameca que li resulta molt agradable
a la burgesia, perquè equival a adornar
la democràcia burgesa i deixar en l’ombra el problema de la revolució
proletària.
Ara bé, el fullet de Kautsky es
titula La dictadura del proletariat. Tot el món sap que aquesta és
precisament l'essència de la doctrina de Marx. I Kautsky, després de
xerrar fora del tema, ha de citar les paraules de Marx sobre la
dictadura del proletariat.
El que és una vertadera comèdia
és com ho ha fet el "marxista" Kautsky! Escolteu:
"En una sola paraula de
Marx es recolza aqueix punt de vista" (que Kautsky qualifica de menyspreu
a la democràcia): així ho diu textualment en la p. 20. I en la p. 60 es
repeteix, arribant a dir que (els bolxevics) "han recordat a temps una
parauleta" (Així com sona! des Wörtchens) "sobre la dictadura
del proletariat, que Marx va emprar una vegada en 1875, en una carta".
Vegem la "parauleta"
de Marx:
"Entre la societat
capitalista i la societat comunista media el període de la transformació
revolucionària de la primera en la segona. A aquest període correspon també un
període polític de transició, l'Estat del qual no pot ser un altre que la
dictadura revolucionària del proletariat"
En primer lloc, dir que és
"una sola paraula", i fins una "parauleta", aquest famós
raonament de Marx, que resumeix tota la seua doctrina revolucionària, és
eludir-se del marxisme, és renegar d'ell plenament. No cal oblidar que Kautsky
se sap a Marx quasi de memòria i que, a jutjar per tots els seus escrits, té en
la seua taula de treball o en el seu cap una sèrie de fitxers on tot el que
Marx va escriure està distribuït amb el màxim ordre i comoditat per a les
cites. Kautsky no pot ignorar que, tant Marx com Engels, tant en les seues
cartes com en les obres impreses, han parlat moltes vegades de la
dictadura del proletariat, abans de la Comuna i, sobretot, després d'ella.
Kautsky no pot ignorar que la fórmula "dictadura del
proletariat" no és sinó un enunciat històricament més concret i
científicament més exacte de la missió del proletariat consistent en
"destruir" la màquina estatal burgesa, missió de què tant Marx com
Engels, tenint en compte l'experiència de les revolucions de 1848 i encara més
de la de 1871, parlen de 1852 a 1891, durant quaranta anys.
Com explicar aquesta monstruosa
deformació que del marxisme fa Kautsky, exegeta del marxisme? Si es busca la
base filosòfica de semblant fenomen, tot es redueix a una substitució de la
dialèctica per l'eclecticisme i la sofisteria. Kautsky és gran mestre en
aquesta classe de substitucions Si es passa al terreny polític pràctic, tot es
redueix a servilisme davant dels oportunistes, és a dir, al cap i a la fi,
davant de la burgesia. Fent progressos cada vegada més ràpids des que va
començar la guerra, Kautsky ha arribat al virtuosisme en aquest art de ser
marxista de paraula i lacai de la burgesia de fet.
Es convenç hom encara més d'això
al veure l'admirable "interpretació" que Kautsky dóna a la
"parauleta" de Marx sobre la dictadura del proletariat. Escolteu:
"Marx, desgraciadament, no va indicar en forma més detallada com concebia aquesta dictadura". . . (Mentida completa de renegat, perquè Marx i Engels han donat prou indicacions detalladíssimes, que intencionadament deixa de costat Kautsky, exegeta del marxisme) "... Literalment, la paraula dictadura significa supressió de la democràcia. Però, naturalment, aquesta paraula, presa al peu de la lletra, significa també el Poder personal d'un únic individu no subjecte a cap llei. Poder personal que es diferencia del despotisme en què no s'entén com a institució estatal permanent, sinó com a mesura extrema de caràcter transitori.
L'expressió 'dictadura del proletariat’, és a dir, no la dictadura d’una
persona, sinó d'una classe, exclou ja la hipòtesi que Marx, al utilitzar-la,
entenguera literalment la paraula dictadura. No es referia en aquest cas a
una forma de govern, sinó a una situació que necessàriament haurà de
produir-se en totes parts on el proletariat conquiste el Poder polític. El fet
que Marx mantinguera el punt de vista que a Anglaterra i a Amèrica del Nord la
transició pot efectuar-se pacíficament, és a dir, per via democràtica, demostra
ja que ací no es referia a les formes de govern" (p. 20).
Hem citat intencionadament tot
aquest raonament perquè el lector puga veure clarament els procediments de què
es val el "teòric" Kautsky.
Kautsky ha tingut a bé abordar
el problema de manera que li permetera començar per la definició de la "paraula"
dictadura.
Molt bé. Cadascun té perfecte
dret a abordar els problemes com vullga. Però cal distingir el mode seriós i
honrat de fer-ho, del que no és honrat. Qui volguera tractar seriosament el
problema, abordant-lo d'aqueix mode, hauria de donar la seua definició
de la "paraula". Així la qüestió quedaria clarament i francament
plantejada. Kautsky no ho fa. "Literalment (escriu), la paraula dictadura
significa supressió de la democràcia".
En primer lloc, açò no és una
definició. Si Kautsky desitja evitar la definició del concepte de dictadura,
perquè elegeix aqueixa forma d'abordar el problema?
En segon lloc, açò és
notòriament fals. És lògic que un liberal parle de "democràcia" en
termes generals. Un marxista no s'oblidarà mai de preguntar: "Per a quina
classe?" Tot el món sap, per exemple (i l’"historiador" Kautsky
ho sap també), que les insurreccions i inclús les grans pertorbacions dels
esclaus en l’antiguitat feien veure immediatament l'essència de l'Estat
grecoromà com dictadura dels esclavistes. ¿Suprimia aquesta dictadura la
democràcia entre els esclavistes, únicament per a ells mateixos?
Tot el món sap que no.
El "marxista" Kautsky
ha dit un absurd monstruós i una falsedat, perquè "s'ha oblidat"
de la lluita de classes....
Per a transformar l'afirmació
liberal i mentidera de Kautsky en afirmació marxista i vertadera, cal dir: la
dictadura no significa necessàriament supressió de la democràcia per a la
classe que l'exerceix sobre les altres classes, però sí que significa
necessàriament la supressió (o una restricció essencial, que és també una de
les formes de supressió) de la democràcia per a la classe sobre la qual o
contra la qual s'exerceix la dictadura.
Però, per certa que siga aquesta
afirmació, no defineix la dictadura. Examinem la frase següent de Kautsky:
"...Però, naturalment, aquesta paraula, presa al peu de la lletra, significa també el poder personal d'un sol individu no subjecte a cap llei...”
Com un cadell cec que fica el
nas a l'atzar en tots els llocs, Kautsky ha entropessat ací per casualitat amb
una idea justa (que la dictadura és un poder no subjecte a cap llei), però, no
obstant, no ha donat una definició de la dictadura i ha dit, a més, una
falsedat històrica evident: que la dictadura significa el poder d'una sola
persona. Açò és inclús gramaticalment inexacte, perquè la dictadura pot
exercir-la un grup de persones, una oligarquia, una classe, etc.
Després indica Kautsky la
diferència entre dictadura i despotisme, però, encara que la seua afirmació és
falsa per complet, no ens detindrem en ella, perquè no té res a veure amb el
problema que ens interessa. Coneguda és l’afició de Kautsky a tornar-li
d'esquena al segle XX, de cara al segle XVIII, i del XVIII a l'antiguitat
grecoromana, i esperarem que, quan el proletariat alemany implante la dictadura
tindrà en compte aquesta afició i l’anomenarà, per exemple, professor
d'història antiga d'un liceu. Defugir una definició de la dictadura del
proletariat, alhora que hom es limita a elucubracions sobre el despotisme, és o
extrema neciesa o molt desmanotada berganteria.
En resum, Kautsky, que es
proposava parlar de dictadura, ha dit a posta moltes coses falses, però no ha
donat cap definició! Sense confiar en les seues facultats intel·lectuals,
haguera pogut recórrer a la seua memòria i traure dels "fitxers" tots
els casos en què Marx ha parlat de la dictadura. Hauria obtingut, de segur, la
definició següent, o una altra que, en el fons, coincidiria amb ella:
La dictadura és un poder que es
recolza directament en la violència i no està sotmès a cap llei.
La dictadura revolucionària del
proletariat és un poder conquistat i mantingut per mitjà de la violència
exercida pel proletariat sobre la burgesia, un poder no subjecte a cap llei.
I aquesta senzilla veritat,
veritat clara com la llum del dia per a tot obrer conscient (representant de
les masses, i no de la capa superior de la canalla petit burgesa venuda als
capitalistes, com són els socialimperialistes de tots els països), aquesta
veritat evident per a tot representant dels explotats que lluiten pel seu
alliberament, aquesta veritat indiscutible per a tot marxista cal
"arrancar-se-la en guerra" al sapientíssim senyor Kautsky! Com
explicar-ho? Per l'esperit de servilisme amb què s'han penetrat els dirigents
de la II Internacional, convertits en menyspreables sicofants al servei de la
burgesia.
Kautsky ha començat tergiversant
els termes, afirmant, cosa evidentment absurda, que en el seu sentit literal la
paraula dictadura significa dictadura d'una sola persona, i després
(recolzant-se en aqueixa tergiversació!) declara que, "per
consegüent", les paraules de Marx sobre la dictadura de classe no
tenen sentit literal (sinó un sentit segons el qual dictadura no significa
violència revolucionària, sinó "pacífica" conquista de la majoria
sota la "democràcia", paren vostès atenció, burgesa).
Cal distingir, figureu-vos,
entre "situació" i "forma de govern". Distinció de
meravellosa profunditat, el mateix que si férem diferències entre la
"situació" de la ximpleria d'una persona que raona d'una manera
nècia, i la "forma" de les seues ximpleries!
Kautsky necessita interpretar
la dictadura com a "situació de domini" (és l'expressió que empra
literalment en la pàgina següent, en la 21), perquè així desapareix la
violència revolucionària, desapareix la revolució violenta. La
"situació de domini" és la situació en què es troba qualsevol majoria
davall... la "democràcia"! Amb aquest ardit de mala fe desapareix feliçment la revolució !
Però l'ardit és massa bast i no
salvarà Kautsky. Que la dictadura suposa i significa una "situació"
de violència revolucionària d'una classe sobre una altra, cosa
desagradable per als renegats, és quelcom impossible d’ocultar. Distingir entre
"situació" i "forma de govern" és un absurd que bota als
ulls. Parlar en aquest cas de forma de govern és neci per triplicat, perquè
qualsevol xiquet sap que monarquia i república són formes de govern distintes.
Al senyor Kautsky és necessari demostrar-li que aquestes dues formes de
govern, com totes les "formes de govern" de transició sota el
capitalisme, no són sinó varietats de l'estat burgès, és a dir, de la
dictadura de la burgesia.
En fi, parlar de formes de
govern és falsificar Marx de manera no només nècia, sinó desmanyotada, perquè
Marx, ben clarament, es refereix ací a la forma o tipus d'estat, i no a
la forma de govern.
La revolució proletària és
impossible sense destruir violentament la màquina de l'estat burgès i sense
substituir-la per una altra de nova, que, segons les paraules d'Engels,
"no és ja un estat en el sentit adient de la paraula".
Kautsky ha d'encobrir i
tergiversar tot açò; ho exigeix la seua posició de renegat.
Vegen a què miserables
subterfugis recorre.
Primer subterfugi: “... El fet
que Marx mantinguera el punt de vista que a Anglaterra i a Amèrica del Nord la
transició pot efectuar-se pacíficament, és a dir, per via democràtica, demostra
ja que ací no es referia a les formes de govern..."
La forma de govern no té, en absolut, re a
veure amb açò, perquè hi ha monarquies que no són típiques per a l'estat
burgès, que es distingeixen, per exemple, per l'absència de militarisme, i hi
ha repúbliques absolutament típiques en aquest aspecte, per exemple, amb
militarisme i amb burocràcia. Açò és un fet polític i històric notori, i
Kautsky no aconseguirà falsificar-lo.
Si Kautsky haguera volgut raonar
seriosament i honradament, hauria preguntat: Hi ha lleis històriques que es
referisquen a la revolució i no tinguen excepcions? La contestació haguera
sigut: no, no hi ha semblants lleis. Aquestes lleis es refereixen tan sols a
allò que és típic, a allò que Marx va anomenar una vegada "ideal", en
el sentit de capitalisme mitjà, normal, típic.
Prosseguim. Hi havia en la
dècada del 70 quelcom que fera d'Anglaterra o d’Amèrica del Nord una excepció en
el sentit que examinem? Per a tota persona un poc familiaritzada amb el que
la ciència demana en el terreny dels problemes històrics, és evident que
aquesta pregunta cal plantejar-la. No plantejar-la significa falsificar la
ciència, significa jugar als sofismes. I una vegada plantejada, la contestació
no ofereix dubtes: la dictadura revolucionària del proletariat és violència
contra la burgesia; aquesta violència es fa particularment necessària,
segons ho han explicat amb tot detall i múltiples vegades Marx i Engels
(principalment en La guerra civil a França i en el pròleg a aquesta
obra) per l'existència del militarisme i de la burocràcia. Aquestes
institucions precisament, a Anglaterra i a Amèrica del Nord precisament i en la dècada del 70 del segle
XIX, precisament quan Marx va fer la seua observació, no existien ! (I ara existeixen, tant en Anglaterra com a
Amèrica del Nord.)
Kautsky ha de fer trampes
materialment a cada pas per a encobrir la seua apostasia!
I observeu la manera com aquesta
vegada ha ensenyat sense voler-ho les seues orelles de burro: ha escrit
"pacíficament, és a dir, per via democràtica"!!
Al definir la dictadura, Kautsky
ha fet tots els esforços possibles per a ocultar al lector el traç fonamental
d'aquest concepte: la violència revolucionària. I ara s’hi ha imposat la
veritat: es tracta de l'oposició entre revolució pacífica i revolució
violenta.
Ací està el quid. Tots els
subterfugis, els sofismes, les vils falsificacions que Kautsky es val, li fan
falta per a defugir la revolució violenta, per a ocultar que
renega d'ella, que es passa al costat de la política obrera liberal, és a dir,
al costat de la burgesia. Ací està el quid.
L’"historiador"
Kautsky falsifica la història amb tal cinisme, que "oblida" allò que
és fonamental: el capitalisme premonopolista (l'apogeu del qual correspon precisament a la dècada del 70 del
segle XIX) en virtut dels seus traços econòmics essencials, que a
Anglaterra i a Amèrica del Nord es manifestaven d'una manera particularment
típica, es distingia per una màxima afició, relativament parlant, a la pau i a
la llibertat. En canvi, l’imperialisme, és a dir, el capitalisme monopolista,
que només ha arribat a una plena maduresa en el segle XX, atesos els seus
traços econòmics essencials, es distingeix per una afició mínima a la
pau i a la llibertat, per un desenrotllament màxim del militarisme en totes
parts. "No advertir" açò, parlant d’allò que és típic o de com és de
probable una revolució pacífica o violenta, és rebaixar-se al nivell del més
adotzenat lacai de la burgesia.
Segon subterfugi: La Comuna de
París va ser una dictadura del proletariat, però va ser elegida per sufragi universal,
sense privar la burgesia del seu dret al vot, és a dir, "democràticament".
I conclou Kautsky, amb aire de triomf: "... La dictadura del proletariat
era per a Marx" (o segons Marx) "una situació que resulta
necessàriament de la democràcia pura si el proletariat constitueix la
majoria" (bei überwiegendem Proletariat, p. 21).
Aquest argument de Kautsky és
tan divertit, que es veu hom en un vertader embarras des richesses
(dificultat nascuda de l'abundància... d'objeccions). En primer lloc, és cosa
sabuda que la flor, l'estat Major, les capes altes de la burgesia van fugir de
París a Versalles. A Versalles estava el "socialista" Lluís Blanc, la
qual cosa demostra, per cert, que és falsa l'afirmació de Kautsky quan diu que
en la Comuna van participar "totes les tendències" del socialisme.
¿No és ridícul presentar com "democràcia pura" amb "sufragi
universal" la divisió dels habitants de París en dos camps bel·ligerants,
en un dels quals estava concentrada tota la burgesia d'esperit bel·licós,
políticament activa?
En segon lloc, la Comuna va
lluitar contra Versalles, com a govern obrer de França contra el govern
burgès. A què ve ací això de "democràcia pura" i de "sufragi
universal", quan París decidia la sort de França? Quan Marx considerava
que la Comuna havia comès un error per no haver confiscat el Banc, que pertanyia
a tota França, ¿¿partia potser dels principis i la pràctica de la
"democràcia pura"??
Bé es veu que Kautsky escriu en
un país on la policia prohibeix la gent riure’s "en grup", perquè
d'una altra manera la rialla l’haguera ja matat.
En tercer lloc, em permetré
recordar respectuosament al senyor Kautsky, que se sap de memòria Marx i
Engels, el següent judici d'Engels sobre la Comuna des del punt de vista... de
la "democràcia pura":
"No han vist mai una
revolució aquests senyors" (els antiautoritaris)? "Una revolució és,
indubtablement, la cosa més autoritària que existeix; és l’acte per mitjà del
qual una part de la població imposa la seua voluntat a l'altra part per mitjà
de fusells, baionetes i canons, mitjans autoritaris si n'hi ha; i el partit victoriós,
si no vol haver lluitat en va, ha de mantindre aquest domini pel terror que les
seues armes inspiren als reaccionaris. ¿La Comuna de París hauria durat potser
un sol dia, de no haver emprat aquesta autoritat de poble armat enfront dels
burgesos? No podem, al contrari, retraure-li no haver-se’n servit
suficientment?"
Ací teniu la "democràcia
pura"! Com s'haguera mofat Engels del vulgar petit burgès, del
"socialdemòcrata" (en el sentit que es donava en França a aquestes
paraules en la dècada del 40, i en el que se li dóna en tota Europa en
1914-1918) de qui se li haguera ocorregut parlar en general de "democràcia
pura" en una societat dividida en classes!
Però basta. És impossible
enumerar tots els absurds a què arriba Kautsky, perquè cada una de les seues
frases és un abisme sense fons d'apostasia.
Marx i Engels han analitzat fil
per randa la Comuna de París, demostrant que el seu mèrit va consistir en la
temptativa de destruir, de trencar "la màquina de l'estat
existent". Tal importància atribuïen Marx i Engels a aquesta conclusió,
que en 1872 únicament van introduir aqueixa esmena en el programa,
"antiquat" (en part) del Manifest Comunista Marx i Engels han
demostrat que la Comuna suprimia l'exèrcit i la burocràcia, suprimia el parlamentarisme,
destruïa "l'excrescència parasitària que és l'estat", etc., però el
sapientíssim Kautsky es cala la gorra de dormir i repeteix allò que mil vegades
han dit els professors liberals, els contes de la "democràcia pura".
No sense raó va dir Rosa
Luxemburg el 4 d'agost de 1914 que la socialdemocràcia alemanya és ara un
cadàver pudent.
Tercer subterfugi: "Si
parlem de la dictadura com a forma de govern, no podem parlar de dictadura de
classe. Perquè una classe, com ja hem assenyalat, només pot dominar, però no governar..."
Governen "organitzacions" o "partits".
Embrolla vostè, embrolla vostè
d'una manera atroç, senyor "conseller de l’embull"! La dictadura no
és una "forma de govern", això és un absurd ridícul. Marx no parla de
"forma de govern", sinó de forma o tipus d’estat, la qual cosa
és absolutament distinta, allò que es diu és absolutament distint. Totalment
inexacte és també que no pot governar una classe: semblant absurd només
pot dir-lo un "cretí parlamentari", que no veu res més enllà del
parlament burgès, que únicament adverteix els "partits governants".
Qualsevol país europeu pot oferir a Kautsky exemples de govern exercit per la classe
dominant, per exemple, els grans terratinents en l'Edat Mitjana, malgrat la
seua insuficient organització.
Resum. Kautsky ha desvirtuat del
mode més inaudit el concepte de dictadura del proletariat, fent de Marx un
adotzenat liberal, és a dir, ha lliscat ell mateix al nivell d'un liberal que
diu frases vulgars sobre la "democràcia pura", vetllant i encobrint
el contingut de classe de la democràcia burgesa i defugint per sobre tot
la violència revolucionària per part de la classe oprimida. Quan Kautsky
"interpreta" el concepte de "dictadura revolucionària del
proletariat" de tal manera que desapareix la violència revolucionària per
part de la classe oprimida contra els opressors, bat el rècord mundial de
desvirtuament liberal de Marx. El renegat Bernstein no és més que un cadellet
al costat del renegat Kautsky.
El problema que tan atroçment
embrolla Kautsky, es planteja en realitat així.
Si no és per a mofar-se del
sentit comú i de la història, clar està que no pot parlar-se de
"democràcia pura" mentre existisquen diferents classes, i
només pot parlar-se de democràcia de classe. (Diguem entre parèntesi que
"democràcia pura" és, no sols una frase d'ignorant, que no
comprèn ni la lluita de classes ni l'essència de l'estat, sinó una frase
completament buida, perquè en la societat comunista la democràcia,
modificant-se i convertint-se en costum, s'extingirà, però mai serà
democràcia "pura".)
La "democràcia pura"
és una mentida de liberal que entabana els obrers. La història coneix la
democràcia burgesa, que reemplaça el feudalisme, i la democràcia proletària,
que substitueix la burgesa.
Quan Kautsky consagra quasi
desenes de pàgines a "demostrar" la veritat de que la democràcia
burgesa és més progressiva que l’Edat Mitjana, que el proletariat ha
d’utilitzar-la obligatòriament en la seua lluita contra la burgesia, això no és
sinó xarlatanisme liberal, que entabana els obrers. En la culta Alemanya, al
igual que en la inculta Rússia, es tracta d'una ximpleria. El que fa Kautsky és
tirar la seua "sàvia" terra als ulls dels obrers, parlant-los amb
aire greu de Weitling, dels jesuïtes del Paraguai i de moltes altres coses per
a passar per alt l'essència burgesa de la democràcia contemporània, és a
dir, de la democràcia capitalista.
Kautsky pren del marxisme allò
que els liberals admeten, allò que
admet la burgesia (la crítica de l'Edat Mitjana, el paper progressiu que
exerceixen en la història el capitalisme en general i la democràcia capitalista
en particular) i tira per la borda, calla i oculta del marxisme allò que és inadmissible
per a la burgesia (la violència revolucionària del proletariat contra la
burgesia per a aniquilar-la). Per això, donada la seua posició objectiva, siga
qual siga la seua convicció subjectiva, Kautsky resulta ser inevitablement un
lacai de la burgesia.
La democràcia burgesa, que
constitueix un gran progrés històric en comparació amb l'Edat Mitjana, segueix
sent sempre (i no pot deixar de ser-ho sota el capitalisme) estreta, amputada,
falsa, hipòcrita, paradís per als rics i trampa i engany per als explotats, per
als pobres. Aquesta veritat, que figura entre allò de més essencial de la
doctrina marxista, no l'ha comprés el "marxista" Kautsky. En aquest
problema (fonamental) Kautsky ofereix "coses del gust" de la
burgesia, en compte d'una crítica científica de les condicions que fan de tota
democràcia burgesa una democràcia per a els rics.
Comencem per recordar al
doctíssim senyor Kautsky les declaracions teòriques de Marx i Engels que el
nostre exegeta, per a vergonya seua, "ha oblidat" (a fi de complaure
la burgesia), i després explicarem les coses del mode més popular.
No sols l'estat antic i feudal,
sinó també "el modern estat representatiu és un instrument de què se
serveix el capital per a explotar el treball assalariat" (Engels, en la
seua obra sobre l'estat). "Sent l’estat una institució merament transitòria,
que s'utilitza en la lluita, en la revolució, per a sotmetre per la violència
els adversaris, és un absurd parlar d'un estat lliure del poble: mentre el
proletariat necessite encara de l'estat, no el necessitarà en interès de
la llibertat, sinó per a sotmetre els seus adversaris, i tan prompte com puga
parlar-se de llibertat, l'estat com tal deixarà d'existir" (Engels, en la
seua carta a Bebel del 28 de març de 1875). "L'estat no és més que una
màquina per a l'opressió d'una classe per una altra, igual sota la república
democràtica que davall la monarquia" (Engels, en el pròleg a La guerra
civil de Marx). El sufragi universal és "l'índex de la maduresa de la
classe obrera. No pot arribar ni arribarà mai a més en l'estat actual"
(Engels, en la seua obra sobre l'estat. El senyor Kautsky remuga en forma
extraordinàriament avorrida la primera part d'aquesta tesi, admissible per a la
burgesia. En canvi la segona, que hem subratllat i que no és admissible per a
la burgesia, el renegat Kautsky la passa per alt!) "La Comuna no havia de
ser un organisme parlamentari, sinó una corporació de treball, executiva i
legislativa alhora... En comptes de decidir una vegada cada tres o sis anys
quins membres de la classe dominant han de representar i aixafar (ver-und
zertreten) el poble en el parlament, el sufragi universal havia de servir
al poble organitzat en comunes, com el sufragi individual serveix als patrons
que busquen obrers i administradors per als seus negocis" (Marx, en la
seua obra sobre la Comuna de París La guerra civil a França)
Cada unes d'aquestes tesis, que
coneix perfectament el doctíssim senyor Kautsky, és per a ell una bufetada i
descobreix tota la seua traïció. En tot el fullet de Kautsky no hi ha ni una
sola gota de comprensió d'aquestes veritats. Tot ell és una burla del marxisme!
Preneu les lleis constitucionals
dels estats contemporanis, preneu la manera com són regits, la llibertat de
reunió o d'impremta, la "igualtat dels ciutadans davant de la llei",
i veureu a cada pas la hipocresia de la democràcia burgesa que tan bé coneix
tot obrer honrat i conscient. No hi ha estat, inclús el més democràtic, la
Constitució del qual no oferisca alguna fuga o reserva que permeta a la
burgesia llançar les tropes contra els obrers, declarar l’estat de guerra, etc.
"en cas de pertorbació de l'ordre" (en realitat, en cas que la classe
explotada "altere" la seua situació d'esclava i intente fer quelcom
que no siga propi d'esclaus). Kautsky arregla desvergonyidament la democràcia
burgesa, callant-se, per exemple, allò que els burgesos més democràtics i
republicans fan a Amèrica del Nord o a Suïssa contra els obrers en vaga.
Oh, el savi i docte Kautsky
calla! Aquest erudit polític no comprèn que silenciar-ho és una vilania.
Prefereix narrar als obrers contes de xiquets, com el que democràcia significa
"defensa de la minoria". Resulta increïble, però així és! En l’any
1918 de l’era cristiana, el quint any de carnisseria imperialista mundial i en
què en totes les "democràcies" del món s'estrangula les minories
internacionalistes (és a dir, aquells que no han traït vilment el socialisme
com ho han fet els Renaudel i els Longuet, els Scheidemann i els Kautsky, els
Henderson i els Webb, etc.), el savi senyor Kautsky entona les seues
mel·líflues lloes a la "defensa de la minoria". Qui ho desitge pot
llegir-lo en la pàgina 15 del fullet de Kautsky. I en la pàgina 16, tan docte... individu vos parlarà dels whigs i dels tories del segle XVIII a
Anglaterra!
Oh erudició! Oh refinat
servilisme davant de la burgesia! Oh civilitzada manera de reptar davant dels
capitalistes i llepar-los les bótes! Si jo fora Krupp, Scheidemann, Clemenceau
o Renaudel, li pagaria al senyor Kautsky milions, li recompensaria amb besos de
Judes, l'elogiaria davant dels obrers, recomanaria "la unitat del
socialisme" amb gents tan "respectables" com ell. ¿No és prestar
serveis de lacais a la burgesia això d'escriure fullets contra la dictadura del
proletariat, portar a col·lació els whigs i tories del segle XVIII a
Anglaterra, afirmar que democràcia significa "defensa de la minoria"
i guardar silenci sobre els pogroms desencadenats contra els internacionalistes
en la "democràtica" República dels Estats Units?
El savi senyor Kautsky "ha
oblidat" (probablement per casualitat..) una "menudesa": el
partit dominant d'una democràcia burgesa només cedeix la defensa de la minoria
a un altre partit burgès, mentre que al proletariat, en tot problema seriós,
profund i fonamental, en compte de "defensa de la minoria" li
toquen en sort estats de guerra o pogroms. Com més desenvolupada està la
democràcia, més a prop es troba en tota divergència política profunda,
perillosa per a la burgesia, del pogrom o de la guerra civil. El savi
senyor Kautsky podia haver advertit aquesta "llei" de la democràcia
burgesa en l'assumpte Dreyfus en la França republicana, en el linxament de
negres i internacionalistes en la democràtica República dels Estats Units, en
l'exemple d'Irlanda i de l’Ulster en la democràtica Anglaterra, en la
persecució dels bolxevics i en l'organització de pogroms contra ells a l'abril
de 1917, en la democràtica República de Rússia. Intencionadament cite exemples que no corresponen només al
període de guerra, sinó també al període prebèl·lic, al temps de pau. El mel·liflu
senyor Kautsky estima oportú tancar els ulls davant d'aquests fets del segle
XX, i narrar, en canvi, als obrers coses admirablement noves, d'extraordinari
interès, inusitadament instructives i increïblement substancioses sobre els
whigs i els tories del segle XVIII.
Considerem el parlament burgès.
¿Pot admetre's que el savi Kautsky no haja escoltat dir mai que els parlaments
burgesos estan més sotmesos a la Bossa i els banquers com més
desenvolupada està la democràcia? Açò no vol dir que no s’haja d'utilitzar el
parlamentarisme burgès (i els bolxevics l'han utilitzat potser amb major èxit
que cap altre partit del món, perquè en 1912-1914 havíem conquistat tota la
cúria obrera de la quarta Duma). Però sí que vol dir que només un liberal pot
oblidar, com ho fa Kautsky, el caràcter històricament limitat i condicional
que té el parlamentarisme burgès. En el més democràtic estat burgès, les masses
oprimides entropessen a cada pas amb una contradicció flagrant entre la
igualtat formal, proclamada per la "democràcia" dels
capitalistes, i les mil limitacions i estratagemes reals que
converteixen els proletaris en esclaus assalariats. Aquesta contradicció
és el que obri a les masses els ulls davant de la podridura, la falsedat i la
hipocresia del capitalisme. Aquesta contradicció és la que els agitadors i els
propagandistes del socialisme denuncien sempre davant de les masses a fi de
preparar-les per a la revolució! I quan ha començat una era de
revolucions, Kautsky li torna l'esquena i es dedica a exalçar els encants de la
democràcia burgesa agonitzant.
La democràcia proletària, una de
les formes de la qual és el Poder soviètic, ha infós un desenvolupament i una
extensió com mai s’han conegut a la democràcia per a la immensa majoria de la
població, per als explotats i els treballadors. Escriure tot un fullet sobre la
democràcia, com ho fa Kautsky, que dedica dues pàgines a la dictadura i desenes
de pàgines a la "democràcia pura", i no advertir açò,
significa tergiversar per complet les coses al mode liberal.
Considereu la política exterior.
En cap país burgès, ni inclús en el més democràtic, es fa obertament. En totes
parts s'enganya les masses; i en la democràtica França, a Suïssa, a Amèrica del
Nord i a Anglaterra es fa d’un mode cent vegades més ampli i refinat que en
altres països. El Poder soviètic ha arrancat revolucionàriament el vel de
misteri que cobria la política exterior. Kautsky no ho ha notat. Res diu
d'això, encara que en una època de guerres de rapinya i de tractats secrets per
al "repartiment de les esferes d'influència" (és a dir, per a la
partició del món entre els bandolers capitalistes) té una importància cardinal,
perquè d'això depèn la pau, la vida i la mort de desenes de milions de
persones.
Considereu l'estructura de
l'estat. Kautsky s'aferra a "minúcies", inclús que les eleccions són
"indirectes" (en la Constitució soviètica), però no veu el fons del
problema. No nota que la màquina estatal, l'aparell de l'estat té una essència
de classe. En la democràcia burgesa, valent-se de mil ardits (tant més
enginyosos i eficaços com més desenvolupada està la democràcia
"pura"), els capitalistes aparten les masses de la
participació en el govern, de la llibertat de reunió i d'impremta, etc. El
Poder soviètic és el primer del món (millor dit el segon, perquè la
Comuna de París va començar a fer el mateix) que incorpora al govern les
masses, precisament les masses explotades. Mil obstacles impedeixen
a les masses treballadores participar en el parlament burgès (que mai resol les
qüestions més importants dins de la democràcia burgesa: les resolen la Borsa i
els Bancs) i els obrers saben i senten, veuen i perceben perfectament que el
parlament burgès és una institució estranya, un instrument d'opressió
dels proletaris per la burgesia, la institució d'una classe hostil, de la
minoria d'explotadors.
Els Soviets són l'organització
directa dels treballadors i de les masses
explotades, a què donen tota classe de facilitats per a
organitzar per si mateixos l'estat i governar-lo. L'avantguarda dels
treballadors i dels explotats, el proletariat de les ciutats, té en aquest
sentit l'avantatge de ser el més unit, gràcies a les grans empreses; a ell li
és més fàcil que a ningú elegir i controlar els elegits. L'organització
soviètica facilita automàticament la unificació de tots els treballadors
i explotats al voltant de la seua avantguarda, el proletariat. El vell aparell
burgès, la burocràcia, els privilegis de la fortuna, de la instrucció burgesa,
de les relacions, etc. (privilegis de fet, tant més variats com més
desenvolupada està la democràcia burgesa) desapareixen totalment amb
l’organització soviètica. La llibertat d'impremta deixa de ser una farsa,
perquè es desposseeix a la burgesia dels tallers gràfics i del paper. El mateix
succeeix amb els millors edificis, amb els palaus, hotels particulars, cases
senyorials de camp, etc. El Poder soviètic va desposseir immediatament els
explotadors de mils i milers dels millors edificis, fent d'aquest mode un
milió de vegades més
"democràtic" el dret de reunió per a les masses, aqueix dret de
reunió sense el qual la democràcia és un engany. Les eleccions indirectes dels
Soviets que no són locals fan més fàcils els congressos dels Soviets, fan que tot
l'aparell siga menys costós, més àgil, estiga més a l'abast dels obrers i dels
camperols en un període en què la vida es troba en efervescència i és necessari
poder procedir amb gran rapidesa per tal de revocar un diputat local o
enviar-lo al Congrés general dels
Soviets.
La democràcia proletària és un
milió de vegades més democràtica que qualsevol democràcia burgesa. El poder
soviètic és un milió de vegades més democràtic que la més democràtica de les
repúbliques burgeses. Per a no advertir-lo cal ser un servidor conscient de la
burgesia o un home políticament mort del tot, a qui els polsegosos llibres
burgesos li impedeixen veure la vida real i que està impregnat fins a la
medul·la de prejudicis democràticoburgesos i que, a causa d’això, objectivament
s'ha convertit en lacai de la burgesia.
Açò només podia escapar-se-li a
un home incapaç de plantejar la qüestió des del punt de vista de les
classes oprimides:
¿Hi ha un sol país del món,
entre els països burgesos més democràtics, on l'obrer mitjà, de la
massa, el bracer mitjà, de la massa, o el semiproletari del camp en
general (és a dir, el representant de la massa oprimida, de la immensa majoria
de la població) gaudi, encara que siga aproximadament, de la llibertat
de celebrar les seues reunions en els millors edificis; de la llibertat de
disposar per a expressar les seues idees i defendre els seus interessos, de les
impremtes més grans i de les millors reserves de paper; de la llibertat d'enviar
homes de la seua classe al govern i per a "posar en ordre" l'estat, com succeeix en la Rússia
Soviètica?
És ridícul pensar tan sols que
el senyor Kautsky puga trobar en cap país un obrer o un bracer entre mil, que,
posat al dia, dubte en contestar aquesta pregunta. Instintivament, sense
escoltar més que les confessions fragmentàries de la veritat que se'ls escapen
als periòdics burgesos, els obrers de tot el món simpatitzen amb la República
dels Soviets perquè veuen en ella la democràcia proletària, la democràcia
per als pobres, i no una democràcia per als rics, com en realitat és tota
democràcia burgesa, inclús la millor.
Ens governen (i
"ordenen" el nostre estat) funcionaris burgesos, parlamentaris
burgesos i jutges burgesos. Aquesta és una veritat pura, evident, indiscutible,
que coneixen per experiència, que senten i perceben quotidianament desenes i
centenars de milions d’éssers de les classes oprimides de tots els països
burgesos, incloent-hi dels més democràtics.
En canvi, a Rússia s'ha desfet
per complet l'aparell burocràtic, no s’ha deixat d'ell pedra sobre pedra, s'ha
tirat a tots els antics magistrats, s'ha dissolt el parlament burgès i s'ha
donat als obrers i als camperols una representació molt més accessible; els
seus Soviets han vingut a ocupar el
lloc dels funcionaris o els seus
Soviets han sigut col·locats per damunt dels funcionaris, els seus Soviets són els que elegeixen els jutges.
Aquest mer fet basta perquè totes les classes oprimides proclamen que el poder
dels Soviets, és a dir, aquesta forma de dictadura del proletariat, és un milió
de vegades més democràtic que la més democràtica de les repúbliques
burgeses.
Kautsky no comprèn aquesta
veritat, intel·ligible i evident per a tot treballador, perquè "ha
oblidat", "ha perdut el costum" de preguntar: democràcia per
a quina classe ? Ho raona des del
punt de vista de la democràcia "pura" (¿és a dir, sense classes? o
per damunt de les classes?). Argumenta com Shylock: "una lliura de
carn", i res més. Igualtat de tots els ciutadans; si no, no hi ha
democràcia.
Hem de preguntar al savi
Kautsky, al "marxista" i "socialista" Kautsky:
Pot haver-hi igualtat entre
l'explotat i l'explotador?
És monstruós, és increïble que
hàgem de fer aquesta pregunta al tractar d'un llibre del dirigent ideològic de
la II Internacional. Però ens hem posat mà a l'obra, i cal portar-la a terme.
Ens hem proposat escriure sobre Kautsky; cal explicar, doncs, a aquest erudit
perquè no pot haver-hi igualtat entre l'explotador i l'explotat.
Kautsky argumenta així:
2 "Els explotadors han constituït sempre una petita minoria de la població" (p.14 de l'opuscle de Kautsky).
Açò és una veritat indiscutible.
Com haurem de raonar partint d’ella? Podem raonar com a marxistes, com a
socialistes; aleshores haurem de basar-nos en la relació entre explotats i
explotadors. Podem raonar com liberals, com a demòcrates burgesos; llavors haurem
de basar-nos en la relació entre majoria i minoria.
Si raonem com a marxistes,
haurem de dir: els explotadors transformen inevitablement l'estat (perquè es
tracta de la democràcia, és dir, d'una de les formes de l'estat) en instrument
de domini de la seua classe, de la classe dels explotadors, sobre els
explotats. Per això, inclús l'estat democràtic, mentre hi haja explotadors que
dominen sobre una majoria d’explotats, serà inevitablement una democràcia
d'explotadors. L'estat dels explotats ha de distingir-se per complet d'ell, ha
de ser la democràcia per als explotats i el sotmetiment dels explotadors;
i el sotmetiment d'una classe significa la desigualtat en detriment d’ella, el
seu exclusió de la "democràcia".
Si argumentem en liberal, haurem
de dir: la majoria decideix i la minoria se sotmet. Els desobedients són
castigats. I res més. No hi ha per a què parlar del caràcter de classe de
l'estat en general ni de la "democràcia pura" en particular; no té
res a veure amb la qüestió, perquè la majoria és la majoria i la minoria és la
minoria. Una lliura de carn és una lliura de carn, i res més.
Kautsky raona exactament així:
"¿Quins motius hi ha perquè
la dominació del proletariat prenguera o haja de prendre una forma que siga
incompatible amb la democràcia?" (p. 21). Després explica, amb frase
llarga i redundant, fins i tot fent ús d’una cita de Marx i d’estadístiques
electorals de la Comuna de París, que el proletariat posseeix la majoria.
Conclusió: "Un règim amb tan fondes arrels en les masses no té motiu algun
per a atemptar contra la democràcia. No sempre podrà abstindre's de la
violència quan es faça ús d'ella contra la democràcia. Només amb la violència
pot contestar-se a la violència. Però un règim que sap que compta amb les
masses usarà d'ella únicament per a defendre la democràcia, i no per a
suprimir-la. Cometria un vertader suïcidi si volguera suprimir la seua base més
segura, el sufragi universal, profunda font de poderosa autoritat moral"
(p. 22).
Com es veu, la relació entre
explotats i explotadors ha desaparegut de l'argumentació de Kautsky. No queda
més que la majoria en general, la minoria en general, la democràcia en general,
la "democràcia pura" que ja coneixem.
Observe's que açò es diu a
propòsit de la Comuna de París! Per a major evidència, vegem el que deien
Marx i Engels de la dictadura a propòsit de la Comuna:
Marx: “...Si els obrers substitueixen la dictadura de la classe burgesa
per la seua dictadura revolucionària... per a vèncer la resistència de la
burgesia..., donen a l'estat una forma revolucionària i transitòria...”
Engels: "... El partit
victoriós" (en la revolució) "si no vol haver lluitat en va, ha de
mantindre aquest domini pel terror que les seues armes inspiren als
reaccionaris. ¿La Comuna de París hauria durat potser únicament un dia, de no
haver emprat aquesta autoritat de poble armat enfront dels burgesos? No podem,
al contrari, retraure-li no haver-se’n servit el suficientment?...”
Engels: "Sent l'estat una
institució merament transitòria, que s’utilitza en la lluita, en la revolució,
per a sotmetre per la violència els adversaris, és un absurd parlar d'un estat
lliure del poble: mentre el proletariat necessite encara de l'estat, no el
necessitarà en interès de la llibertat, sinó per a sotmetre els seus adversaris,
i tan prompte com puga parlar-se de llibertat, l'estat com tal deixarà
d'existir...”
Entre Kautsky, d'una banda, i
Marx i Engels, per una altra, hi ha el mateix abisme que entre el cel i la
terra, que entre un liberal i un revolucionari proletari. La democràcia pura, i
senzillament la "democràcia" de què parla Kautsky, no és més que una
paràfrasi d'aqueix mateix "estat lliure del poble", és a dir, un pur
absurd. Amb l'erudició d'un doctíssim imbècil de gabinet, o amb el candor
d'una xiqueta de deu anys, pregunta Kautsky: Per a què exercir la dictadura
tenint la majoria? Marx i Engels ho expliquen:
-Per a tal d’aixafar la
resistència de la burgesia.
-Per a inspirar temor als
reaccionaris.
-Per a mantindre l'autoritat del
poble armat contra la burgesia.
-Perquè el proletariat puga
sotmetre per la força els seus adversaris.
Kautsky no comprèn aquestes
explicacions. Enamorat de la "puresa" de la democràcia, no veient el
seu caràcter burgès, sosté "conseqüentment" que la majoria, ja que ho
és, no té necessitat d’"aixafar la resistència" de la minoria,
d’"aixafar-la per la força"; sosté que és suficient amb reprimir els
casos de violació de la democràcia. Enamorat de la "puresa" de la
democràcia, Kautsky incorre per descuit en aqueix petit error en què
sempre incorren tots els demòcrates burgesos: pren per igualtat real la
igualtat formal (que no és més que mentida i hipocresia en el règim
capitalista)! Res menys!
L'explotador no pot ser igual a
l'explotat.
Aquesta veritat, per
desagradable que li resulte a Kautsky, és allò de més essencial en el
socialisme.
Una altra veritat: No pot
haver-hi igualtat real, efectiva, mentre no s’haja fet totalment impossible
l'explotació d'una classe per una altra.
Es pot derrotar de colp els
explotadors mitjançant una insurrecció victoriosa en la capital o una rebel·lió
de les tropes. Però, descomptant casos molt rars i excepcionals, no es pot fer
desaparèixer de colp els explotadors. No es pot expropiar de colp tots els
grans terratinents i capitalistes d'un país de certa extensió. A més,
l'expropiació per si sola, com a acte jurídic o polític, no decideix, ni de bon
tros, el problema, perquè és necessari desplaçar de fet els grans
terratinents i capitalistes, reemplaçar-los de fet en fàbriques i
finques per una altra administració, l’obrera. No pot haver-hi igualtat entre
els explotadors, als que durant moltes generacions han distingit la instrucció,
les condicions de la vida rica i els hàbits adquirits, i els explotats, que,
inclús en les repúbliques burgeses més avançades i democràtiques, són una massa
embrutida, inculta, ignorant, atemorida i falta de cohesió. Durant molt de
temps després de la revolució, els explotadors segueixen servant de fet,
inevitablement, tremends avantatges: conserven els diners (no és possible
suprimir els diners de colp), alguns que altres béns mobles, amb freqüència
considerables; serven les relacions, els hàbits d'organització i administració,
el coneixement de tots els "secrets" (costums, procediments, mitjans,
possibilitats) de l'administració; serven una instrucció més elevada, els seus
estrets llaços amb l'alt personal tècnic (que viu i pensa en burgès); serven (i
açò és molt important) una experiència infinitament superior en allò que fa a
l'art militar, etc, etc.
Si els explotadors són derrotats
només en un país (i aquest és, naturalment, el cas típic, perquè la revolució
simultània en diversos països constitueix una rara excepció) seguiran sent, no
obstant això, més forts que els explotats, perquè les seues relacions
internacionals són poderoses. A més, una part dels explotats, pertanyents a les
masses menys desenvolupades de camperols mitjans, artesans, etc., segueix i pot
seguir els explotadors, com ho han provat fins ara totes les
revolucions, inclús la Comuna (perquè entre les forces de Versalles hi havia
també proletaris, cosa que "ha oblidat" el doctíssim Kautsky).
Per tant, suposar que en una
revolució més o menys seriosa i profunda la solució del problema depèn
senzillament de la relació entre la majoria i la minoria, és el súmmum de
l'estupidesa, el més neci prejudici d'un liberal adotzenat, és enganyar les
masses, ocultar-les una veritat històrica ben establerta. Aquesta veritat
històrica és la següent: en tota revolució profunda, és normal que els
explotadors, que durant prou anys serven de fet sobre els explotats grans
avantatges, oposen una resistència llarga, porfidiosa i desesperada. Mai
(a no ser en la fantasia dolçassa del mel·liflu panoli de Kautsky) se sotmeten
els explotadors a la decisió de la majoria dels explotats abans d'haver posat a
prova la seua superioritat en una desesperada batalla final, en una sèrie de
batalles.
El pas del capitalisme al
comunisme plena tota una època històrica. Mentre aquesta època històrica no
finalitze, els explotadors segueixen inevitablement abrigant esperances de
restauració, esperances que es converteixen en temptatives de
restauració. Després de la primera derrota seriosa, els explotadors derrocats,
que no esperaven el seu enderrocament ni creien en ell, que no acceptaven ni
tan sols la idea d'ell, es llancen amb energia decuplicada, amb passió furiosa
i odi centuplicat a la lluita per la restitució del "paradís" que els
ha sigut arrabassat, en defensa de les seues famílies, que abans fruïen d'una
vida tan dolça i a les que la "xusma del populatxo vil" condemna a la
ruïna i la misèria (o al "simple" treball...). I darrere dels
capitalistes explotadors ve arrossegant-se una gran massa de petita burgesia,
de la que decennis d'experiència històrica en tots els països ens diuen que
titubeja i vacil·la, que avui segueix el proletariat i demà s'espanta de les dificultats de la revolució, es deixa
portar pel pànic davant de la primera derrota o semiderrota dels obrers, es
posa nerviosa, s'agita, ploriqueja, es passa d'un camp a un altre... al igual
que els nostres menxevics i eseristes.
I sota aquestes condicions, en
una època de lluita desesperada, aguditzada, quan la història posa a l'ordre
del dia problemes de vida o mort per a privilegis seculars i mil·lenaris,
parlar de majoria i minoria, de democràcia pura, de què no cal la dictadura,
d’igualtat entre explotadors i explotats!! Quin abisme d'estupidesa i de
filisteisme es necessita per a això!
Però decennis d'un capitalisme
relativament "pacífic", de 187I a 1914, han convertit els partits
socialistes que s'adapten a l'oportunisme en estables d'Augies de filisteisme,
d'estretor mental i d'apostasia...
* *
*
El lector haurà advertit
probablement que Kautsky, en el passatge del seu llibre més amunt citat, parla
d'atemptat contra el sufragi universal (al que qualifica, dit siga entre
parèntesi, de profunda font de poderosa autoritat moral, mentre que Engels, a
propòsit de la mateixa Comuna de París i del mateix problema de la dictadura,
parla de l'autoritat del poble armat contra la burgesia; resulta característic
comparar les idees que sobre "l’autoritat" tenen un filisteu i un
revolucionari...).
És d'advertir que el privar als
explotadors del dret de vot és un problema purament rus, i no un
problema de la dictadura del proletariat en general. Si Kautsky, sense
hipocresia, haguera titulat el seu fullet Contra els bolxevics, el títol
correspondria al contingut, i Kautsky tindria així dret a parlar directament
del dret de sufragi. Però Kautsky ha volgut ser, primer que res, un
"teòric". Ha titulat el seu fullet La dictadura del proletariat en
general. Dels Soviets i de Rússia parla especialment només en la segona
part de l'opuscle, a partir de l'apartat sisè. En canvi, en la primera part
(que és d'on jo he pres la cita), tracta de la democràcia i de la
dictadura en general. Posat a
parlar del dret electoral, Kautsky s'ha desemmascarat com a polemista
contra els bolxevics sense un àpex de respecte per la teoria. Perquè la
teoria, és a dir, l'estudi dels fonaments generals de classe (i no d'un
caràcter específic nacional) de la democràcia i de la dictadura, no ha de
tractar d'un problema especial, com és el dret electoral, sinó del problema
general: ¿Pot mantindre's la democràcia per als rics i els
explotadors en un període històric en què es derroca els explotadors i el
seu estat és substituït per l'estat dels explotats?
Així i només així és com pot
plantejar el problema un teòric.
Coneixem l'exemple de la Comuna,
coneixem tots els raonaments dels fundadors del marxisme sobre ella i a
propòsit d'ella. Recolzant-me en aquests materials he analitzat jo, per
exemple, el problema de la democràcia i de la dictadura en el fullet L'Estat
i la revolució, escrit abans de la Revolució d'Octubre. Sobre la restricció
del dret al sufragi no he dit ni una paraula. I ara cal afirmar que
aquest problema és un assumpte específic nacional, i no un problema general de
la dictadura. És un problema que cal enfocar amb un estudi de les condicions
peculiars de la revolució russa, amb un estudi del seu camí especial
de desenvolupament. Açò és el que em propose fer en les pàgines que segueixen.
Però seria un error assegurar per anticipat que les pròximes revolucions
proletàries d'Europa, totes o la major part d'elles, originaran necessàriament
una restricció del dret de vot per a la burgesia. Pot succeir així. Després de
la guerra i de l'experiència de la revolució russa, és probable que així
succeïsca, però no és indispensable per a l'exercici de la dictadura, no
constitueix un traç imprescindible del concepte lògic de dictadura, no
és condició indispensable del concepte de dictadura en el terreny
històric i de classe.
Allò que és traç indispensable,
condició imprescindible de la dictadura, és la repressió per la força
als explotadors com a classe, i, per consegüent, la violació de
la "democràcia pura", és a dir, de la igualtat i de la llibertat
en relació amb aqueixa classe.
Així i només així és com pot
plantejar-se el problema en el terreny teòric. I Kautsky, al no fer-ho així,
demostra que no procedeix contra els bolxevics com a teòric, sinó com un
sicofanta dels oportunistes i de la burgesia.
Determinar en quins països, en
quines condicions específiques nacionals d'un capitalisme o un altre es va a
aplicar (d'una manera exclusiva o preponderant) una restricció determinada, una
violació de la democràcia per als explotadors, és una qüestió que depèn de les
particularitats nacionals de cada capitalisme, de cada revolució. Teòricament,
el problema és distint, i es formula així: És possible la dictadura del
proletariat sense violació de la democràcia respecte a la classe dels explotadors?
Kautsky ha eludit aquesta
qüestió, l'única teòricament essencial i important. Cita tota classe de
passatges de Marx i d'Engels excepte els que se refereixen al problema
que ens ocupa, que jo he citat més amunt.
Parla de tot allò que es vullga,
de tot allò que admeten els liberals i els demòcrates burgesos, d’allò que no
sobrepassa el seu cercle d'idees, menys d’allò que és principal, que el
proletariat no pot triomfar sense vèncer la resistència de la
burgesia, sense reprimir per la violència els seus adversaris; i on hi
ha "repressió violenta", on no hi ha "llibertat", per
descomptat no hi ha democràcia.
Açò no ho ha comprés Kautsky.
* *
*
Passem a l'experiència de la
revolució russa i a la divergència entre els Soviets de Diputats i l'Assemblea
Constituent, que va conduir a la dissolució de la Constituent i a la privació
del dret de sufragi a la burgesia.
QUE NO GOSEN ELS SOVIETS CONVERTIR-SE EN
ORGANITZACIONS ESTATALS
Els Soviets són la forma russa
de la dictadura del proletariat. Si el teòric marxista que escriu un treball
sobre la dictadura del proletariat haguera estudiat de veres aquest fenomen (en
compte de repetir les lamentacions petit
burgeses contra la dictadura, com fa Kautsky, cantant les melodies menxevics),
hauria començat per donar una definició general de la dictadura, i després
hauria examinat la seua forma particular, nacional, els Soviets, criticant-los
com una de les formes de la dictadura del proletariat.
Clar que res seriós pot
esperar-se de Kautsky després de la seua "interpretació" liberal de
la doctrina de Marx sobre la dictadura. Però és curiós en el més alt grau veure
com aborda el problema dels Soviets i com el resol.
Els Soviets, escriu, recordant
la seua aparició en 1905, van crear "una forma d'organització proletària
que era la més universal (umfassendste) de totes, perquè comprenia tots
els obrers assalariats" (p. 31). En 1905 els Soviets no eren més que corporacions
locals; en 1917, s'han convertit en una organització que s'estén a tota Rússia.
"Ja ara (prossegueix Kautsky) té l'organització soviètica una història
gran i gloriosa. La que li està reservada és encara més gran, i no només a
Rússia. En totes parts s'observa que, contra les gegantines forces de què
disposa el capital financer en sentit econòmic i polític, són
insuficients" (versagen: aquesta paraula alemanya diu una mica més
que "insuficients" i quelcom menys que "impotents")
"els antics mètodes del proletariat en la seua lluita política i
econòmica. No pot prescindir-se d'ells; segueixen sent indispensables per a
temps normals, però de tant en tant se'ls plantegen problemes per a la solució
dels quals són impotents, problemes en què l'èxit està tan sols en la unió de
tots els instruments de força polítics i econòmics de la classe obrera"
(p. 32).
Segueix una disquisició entorn
de la vaga de masses, després de tot això afirma que "la burocràcia dels
sindicats", tan necessària com els sindicats mateixos, "no és apta
per a dirigir les gegantines batalles de les masses que són cada vegada més
característiques dels nostres temps..."
"...Així, doncs (conclou Kautsky), l'organització soviètica és un dels
fenòmens més importants de la nostra època. Promet adquirir una importància
decisiva en els grans combats decisius que s'acosten entre el capital i el
treball.
Però podem exigir més als Soviets? Els bolxevics, que després de la
revolució de novembre (segons el nou calendari, és a dir, d'octubre, segons el
nostre calendari) de 1917, juntament amb els socialistes revolucionaris
d'esquerra, van conquistar la majoria en els Soviets de Diputats Obrers russos,
després de la dissolució de l'Assemblea Constituent han convertit el Soviet,
que fins llavors havia sigut organització de combat d'una classe, en una
organització estatal. Han suprimit la democràcia, que el poble rus havia
conquistat en la revolució de març (segons el nou calendari, de febrer, segons
el nostre calendari). Conseqüentment, els bolxevics han deixat d’anomenar-se
socialdemòcrates. S’anomenen comunistes" (p. 33; la cursiva és de
Kautsky).
Qui conega la literatura
menxevic russa haurà observat de seguida que Kautsky còpia servilment Martov,
Axelrod, Stein i companyia. "Servilment" és la paraula, perquè ha
desnaturalitzat els fets fins a un punt grotesc en profit dels prejudicis
menxevics. Per exemple, no s'ha pres la molèstia de preguntar als seus
informadors, al Stein de Berlín o a l'Axelrod d'Estocolm, sobre el moment
en què es va plantejar el canvi de nom dels bolxevics en comunistes i sobre
allò relatiu al paper dels Soviets com a organitzacions estatals. Senzillament
d'haver sol·licitat aquestes dades, no hauria escrit Kautsky unes línies que
mouen a rialla, perquè aquests dos assumptes els van plantejar els bolxevics a
l'abril de 1917, per exemple, en les meues "tesis" del 4 d'abril de
1917, és a dir, molt de temps abans de la Revolució d'Octubre de 1917
(per no parlar ja de la dissolució de la Constituent el 5 de gener de 1918).
Però el raonament de Kautsky,
que he reproduït completament, és el quid de tot el problema dels Soviets. El
quid està, precisament, a saber si els Soviets han de tendir a convertir-se en
organitzacions d'estat (els bolxevics van llançar en abril de 1917 la consigna
de "Tot el Poder als Soviets!" i en la Conferència del Partit
Bolxevic del mateix mes d'abril de 1917 van declarar que no els satisfeia una
república parlamentària burgesa, sinó que reivindicaven una república d'obrers
i camperols del tipus de la Comuna o del tipus dels Soviets); o bé els
Soviets no han de seguir aqueixa tendència, no han de prendre el poder, no han
de convertir-se en organitzacions d'estat, sinó que han de seguir sent
"organitzacions de combat" d'una "classe" (segons va dir
Martov, arreglant amb aquests innocents desigs el fet que, sota la direcció
menxevic, els Soviets eren un instrument de subordinació dels obrers a la
burgesia).
Kautsky repeteix servilment les
paraules de Martov, prenent fragments de la controvèrsia teòrica dels
bolxevics amb els menxevics i projectant aquests fragments, sense crítica ni
raó, sobre el terreny teòric general, sobre el terreny europeu. El resultat és
un embull capaç de provocar una rialla homèrica en tot obrer rus conscient que
arribe a conèixer el citat raonament de Kautsky.
Amb la mateixa rialla acolliran
a Kautsky tots els obrers europeus (a excepció d'un grapat d'empedreïts
socialimperialistes) quan els expliquem de què es tracta.
Portant a l'absurd, amb
extraordinària evidència, l'error de Martov, Kautsky li ha prestat el servei de
l'ós de la faula. En efecte, vegem que li’n resulta a Kautsky.
Els Soviets comprenen tots els
obrers assalariats. Contra el capital financer són insuficients els antics
mètodes del proletariat en la seua lluita política i econòmica. Els Soviets
estan cridats a complir un paper importantíssim i no sols a Rússia. Compliran
un paper decisiu en les grans batalles decisives entre el capital i el treball
a Europa. Açò és el que diu Kautsky.
Molt bé. ¿No decideix "les
batalles decisives entre el capital i el treball" quina d'aqueixes dues
classes s'apoderarà del poder de l'estat?
Res d'això. Guarde'ns Déu.
En les batalles
"decisives", els Soviets, que comprenen tots els obrers assalariats, no
han de convertir-se en una organització d'estat!
Però què és l'estat?
L'estat no és sinó una màquina
per a l'opressió d'una classe per una altra.
Per tant, la classe oprimida,
l'avantguarda de tots els treballadors i de tots els explotats en la societat
actual, ha de llançar-se a "les batalles decisives entre el capital i el
treball", però no ha de tocar la màquina de què se serveix el
capital per a oprimir al treball! No ha de trencar aqueixa màquina! No
ha d’emprar la seua organització universal per a reprimir els explotadors !
Magnífic, admirable, senyor
Kautsky! "Nosaltres" reconeixem la lluita de classes, com la reconeixen tots els
liberals, o siga, sense derrocar la
burgesia...
Ací és on es palesa la total
ruptura de Kautsky, tant amb el marxisme com amb el socialisme. Açò és, de fet,
passar-se al costat de la burgesia, que es troba disposada a admetre tot el que
es vullga, menys la transformació de les organitzacions de la classe que ella
oprimeix en organitzacions d'estat. No hi ha ja manera que Kautsky salve la
seua posició, que tot ho concilia i que no té més que frases per a salvar totes
les profundes contradiccions.
Siga que Kautsky renúncia per
complet a que el poder de l'estat passe a mans de la classe obrera, siga que
admet que la classe obrera s'apodere de la vella màquina estatal, de la màquina
burgesa, però de cap mode consent que la trenque i la destruïsca,
substituint-la per una nova, per la màquina proletària.
S’"interprete" o s’"explique" d'un o un altre mode el
raonament de Kautsky, en aquests dos casos resulta evident la seua ruptura amb
el marxisme i el seu pas al costat de la burgesia.
Ja en el Manifest Comunista,
al parlar de l'estat que necessita la classe obrera triomfant, escrivia Marx:
"L'estat, és a dir, el proletariat organitzat com a classe dominant".
I ara un home que pretén seguir sent marxista, declara que el proletariat
totalment organitzat i que sosté "una lluita decisiva" contra el
capital, no ha de fer de la seua organització de classe una organització
d'estat. La "fe supersticiosa en l'estat", que segons escrivia Engels
en 1891 "a Alemanya s'ha trasplantat a la consciència general de la
burgesia i fins i tot a la de molts obrers", és el que en aquest cas ha
posat de manifest Kautsky. Lluiteu, obrers, "autoritza" el nostre filisteu
(també ho "autoritza" el burgès perquè de totes maneres els obrers
lluiten, i l'única cosa que fa falta és buscar el mode d'atordir el tall de la
seua espasa). Lluiteu, però no goseu vèncer! No destruïu la màquina de
l’estat burgès, no substituïu l’"organització estatal" burgesa per
l’"organització estatal" proletària!
Una persona que compartira
seriosament la idea de Marx que l'estat no és més que una màquina per a
l’aixafament d'una classe per una altra, que s’haguera parat a meditar sobre
aquesta veritat, no hauria pogut arribar mai a l’absurd de dir que les
organitzacions proletàries, capaces de vèncer el capital financer, no han de
transformar-se en organitzacions d'estat. Això és el que revela al petit
burgès, per al que l'estat és, "malgrat tot", una entitat al marge de
les classes, o situada per damunt de les classes. En efecte, ¿per què pot el
proletariat, "una sola classe", fer una guerra decisiva al
capital, que no sols domina sobre el proletariat, sinó sobre el poble
sencer, sobre tota la petita burgesia, sobre tots els camperols, i no pot, sent
"una sola classe ", transformar la seua organització en
organització d'estat? Perquè el petit burgès tem la lluita de classes i no la
porta a terme, fins a allò més important.
Kautsky s'ha ficat en un embull
complet i deixa traslluir la seua vertadera
fisonomia. Fixeu-vos: ell mateix ha reconegut que Europa s'acosta a
batalles decisives entre el capital i
el treball i que els antics mètodes del proletariat en la lluita política i
econòmica són insuficients. Però aquests mètodes consistien precisament en
utilitzar la democràcia burgesa. Per tant?
Kautsky ha tinguda por d'acabar
el raonament i veure el que d'això es dedueix.
... Per tant, només un
reaccionari, enemic de la classe obrera, lacai de la burgesia, pot dedicar-se
ara a pintar els encants de la democràcia burgesa i a garlar sobre la
democràcia pura, girat cap a un passat ja caduc. La democràcia burgesa va
ser progressiva en comparació amb l'Edat Mitja, i calia utilitzar-la. Però
ara és insuficient per a la classe obrera. Ara cal mirar no cap a arrere,
sinó cap avant, cal anar a la substitució de la democràcia burgesa per la
proletària. Ha sigut possible (i necessari) realitzar en el marc de l'estat
democràtic burgès el treball preparatori de la revolució proletària, la
instrucció i formació de l’exèrcit proletari, però tancar el proletariat dins
d'aqueix marc quan s'ha arribat a les "batalles decisives", és
trair la causa proletària, ser un renegat.
Kautsky ha caigut en una
situació particularment ridícula, perquè repeteix l'argument de Martov sense
veure que Martov recolza aquest argument en un altre que Kautsky no
empra! Martov diu (i Kautsky ho repeteix) que Rússia no està encara madura per
al socialisme, de tot això es dedueix naturalment que és encara enjorn per a
convertir els Soviets, d'òrgans de lluita, en organitzacions d’estat (llija's:
allò que és oportú és transformar els Soviets, amb ajuda dels caps menxevics,
en òrgans de subordinació dels obrers a la burgesia imperialista). Ara
bé, Kautsky no pot dir obertament que Europa no està madura per al
socialisme. En 1909, quan encara no era un renegat, va escriure que no calia tindre por d'una revolució prematura,
que seria traïdor qui renunciara a la revolució per por a la derrota. Kautsky
no s’atreveix a retractar-se francament. I resulta un absurd que
descobreix completament tota la neciesa i la covardia del petit burgès: d'una
banda, Europa està madura per al socialisme i va a les batalles decisives entre
el treball i el capital; però, d'altra banda, l’organització de combat
(és a dir, l'organització que s'està formant, desenvolupant i refermant en la
lluita), l'organització del proletariat, avantguarda, organitzador i cap dels
oprimits, no s'ha de convertir en organització d'estat!
* *
*
Des del punt de vista pràctic de
la política, la idea que els Soviets són necessaris com a organització de
combat, però no han de convertir-se en organitzacions d'estat, és encara
infinitament més absurda que des del punt de vista teòric. Inclús en temps de
pau, sense situació revolucionària, la lluita entre les masses obreres i els
capitalistes, per exemple, la vaga de masses, origina en ambdues parts
formidable irritació, extrem ardor en el combat, constants manifestacions de la
burgesia en el sentit que ella és i vol seguir sent "l'ama de sa
casa", etc. I en temps de revolució, quan la vida política està en
efervescència, una organització com els Soviets, que comprèn tots els
obrers de totes les branques d'indústria, i també tots els
soldats i tots els camperols pobres i treballadors, és una organització que per
si mateixa, per la marxa del combat, per la simple "lògica" de
l'ofensiva i de la defensa, arriba necessàriament a plantejar el problema en
forma contundent. Voler prendre una
posició neutra, "conciliar" el proletariat amb la burgesia, és
una neciesa condemnada a un fracàs llastimós: açò va ser el que va succeir a
Rússia amb les prèdiques de Martov i altres menxevics; açò és el que
inevitablement succeirà a Alemanya i en altres països si els Soviets es
desenvolupen prou àmpliament, si arriben a unir-se i a refermar-se. Dir als
Soviets que lluiten, però que no prenguen tot el poder de l'estat en les seues
mans, que no es transformen en organitzacions d'estat, equival a predicar la
col·laboració de classes i la "pau social" entre el proletariat i la
burgesia. És ridícul pensar tan sols que, en una lluita aferrissada, semblant
posició puga conduir a quelcom que no siga una vergonyosa derrota. L'etern
destí de Kautsky és nedar entre dues aigües. Fa com si en teoria no estiguera
d'acord en res amb els oportunistes, però de fet està d'acord amb ells, en tot
l'essencial (o siga, en tot allò que concerneix la revolució), en la
pràctica.
El problema de l'Assemblea
Constituent i de la seua dissolució pels bolxevics és la clau de tot el fullet
de Kautsky. A ell hi torna constantment. Tota l'obra del cap ideològic de la II
Internacional vessa d’al·lusions a què els bolxevics "han suprimit la
democràcia" (veja's més amunt una de les cites de Kautsky). El problema,
en efecte, té interès i importància, perquè la relació entre democràcia burgesa
i democràcia proletària es planteja en ell pràcticament davant de la
revolució. Vegem com ho analitza el nostre "teòric marxista".
Kautsky cita les meues Tesis
sobre l'Assemblea Constituent, publicades en Pravda del 26 de
desembre de 1917. Pareix que no podia esperar-se millor prova de serietat per
la seua part, ja que aborda la qüestió amb documents en les mans. Però vegem com
cita Kautsky. No diu que les tesis eren 19, ni que s’hi parlava, tant de la
relació entre una república burgesa ordinària amb Assemblea Constituent i la
República dels Soviets, com de la història de la divergència entre
l'Assemblea Constituent i la dictadura del proletariat en la nostra revolució.
Kautsky prescindeix de tot açò i diu simplement al lector que (entre aquestes
tesis) "dues tenen particular importància": una, que els eseristes es
van fraccionar després de les eleccions a l'Assemblea Constituent, però abans
de reunir-se aquesta (no diu que aqueixa tesi és la quinta); una altra, que la
República dels Soviets és en general una forma democràtica superior a
l'Assemblea Constituent (no diu que aqueixa tesi és la tercera).
I únicament d'aqueixa tercera
tesi cita Kautsky completament un fragment, l’afirmació següent:
"La República dels Soviets
no és només una forma de tipus més elevat d’institucions democràtiques
(comparant-la amb la república burgesa ordinària coronada per una
Assemblea Constituent), sinó l'única forma capaç d’assegurar el trànsit menys
dolorós al socialisme" (Kautsky omet la paraula "ordinària", i
les paraules d'introducció de la tesi: "Per a la transició del règim
burgès al socialista, per a la dictadura del proletariat").
Després d'aquesta cita, Kautsky
exclama amb magnífica ironia:
"És de doldre únicament que arribaren a aqueixa conclusió al trobar-se en minoria en l'Assemblea Constituent. Ningú havia demanat abans l'Assemblea Constituent amb major empenyorament que Lenin".
Així, ho diu textualment en la
pàgina 31 del seu llibre!
Una vertadera perla! Només un
sicofanta al servei de la burgesia pot falsejar tant els fets, per a donar al
lector la impressió que els discursos dels bolxevics sobre un tipus superior
d'estat són una invenció, a la que només han recorregut després
d'haver-se vist en minoria en l'Assemblea Constituent!! Una mentida tan vil
només va poder dir-la un canalla venut a la burgesia, o, el que és absolutament
igual, que s'ha fiat de P. Axelrod i encobreix els seus informadors.
Perquè tot el món sap que el
mateix dia de la meua arribada a Rússia, el 4 d’abril de 1917, vaig llegir
públicament les tesis en què proclamava la superioritat d’un estat del tipus de
la Comuna sobre la república parlamentària burgesa. Després ho he tornat a
manifestar repetidament en la premsa, per exemple, en un fullet sobre
els partits polítics que es va traduir a l’anglès i va ser publicat a Amèrica
del Nord al gener de 1918, en l'Evening Post de Nova York. És més, la
Conferència del Partit Bolxevic, celebrada a finals d’abril de 1917, va adoptar
una resolució dient que la república de proletaris i camperols és superior a la
república parlamentària burgesa, que el nostre Partit no es conformava amb
aquesta última i que el programa del Partit havia de modificar-se en aquest
sentit.
¿Com qualificar després d'açò la
idea de Kautsky, que afirma als lectors alemanys que jo exigia amb el major
empenyorament la convocatòria de l'Assemblea Constituent i que només al quedar
els bolxevics en minoria dins d'ella vaig començar a "macular"
l'honor i la dignitat d'aqueixa Assemblea? Com pot justificar-se aquesta idea?
No estava Kautsky informat dels fets? Per a què, doncs, s'ha posat a escriure
sobre ells? Per què no ha declarat lleialment: Jo, Kautsky, escric recolzant-me
en dades dels menxevics Stein, P. Axelrod i companyia? Amb la seua pretensió
d'objectivitat, vol dissimular el seu paper de criat dels menxevics, als que la
derrota ha posat furiosos.
Però açò no és més que el
principi. Allò de més gros ve després.
Admetem que Kautsky no haja
volgut o no haja pogut (?) rebre dels seus informadors una traducció de les
resolucions dels bolxevics i de les seues declaracions sobre si els satisfà la
república democràtica parlamentària burgesa. Admetem-ho, encara que és
inversemblant. Però les meues tesis del 26 de desembre de 1917 les menciona
obertament Kautsky en la pàgina 30 del seu llibre.
¿Coneix Kautsky el text complet
d'aquestes tesis, o coneix només allò que li han traduït els Stein, Axelrod i
companyia? Kautsky cita la tercera tesi sobre la qüestió fonamental de
si abans de les eleccions a l'Assemblea Constituent els bolxevics comprenien i
deien al poble que la República dels Soviets és superior a la república
burgesa. Però Kaustky silencia la segona tesi
Aquesta segona tesi diu:
"La socialdemocràcia
revolucionària, que reclamava la convocatòria de l’Assemblea Constituent, des
dels primers dies de la revolució de 1917 va subratllar en repetides
ocasions que la República dels Soviets és una forma de democràcia superior a la
república burgesa ordinària amb la seua Assemblea Constituent". (La
cursiva és meua.)
Per a presentar els bolxevics com a gent sense principis, com "oportunistes revolucionaris" (aquesta expressió es troba, no record amb quin motiu, en un passatge del llibre de Kautsky), el senyor Kautsky ha ocultat als lectors alemanys que les tesis fan menció de “repetides” declaracions!
Semblants són els pobres, mísers
i menyspreables procediments a què recorre el senyor Kautsky. D'aquesta manera
es desentén de la qüestió teòrica.
¿És o no veritat que la
república parlamentària democràticoburgesa és inferior a una república
del tipus de la Comuna o dels Soviets? Aquest és el nus de la qüestió que
Kautsky eludeix. Kautsky "ha oblidat" tot allò que Marx diu en la seua anàlisi de la Comuna de
París. També "ha oblidat" la carta d'Engels a Bebel del 28 de març de
1875, que expressa en forma ben evident i comprensible la mateixa idea de Marx:
"La Comuna no era ja un estat en el sentit propi de la paraula".
I ací teniu el teòric més
eminent de la II Internacional que, en un fullet especial sobre La dictadura
del proletariat, al tractar en particular de Rússia, on s'ha plantejat
moltes vegades i sense embuts el problema d'una forma d'estat superior a la
república democràticoburgesa, passa per alt aquesta qüestió. En què es
diferencia açò, de fet, del pas al costat de la burgesia?
(Observem entre parèntesi que
també en açò s'arrossega Kautsky a la cua dels menxevics russos. Entre ells sobren
gents que se saben "totes les cites" de Marx i Engels; però ni un sol
menxevic, d'abril a octubre de 1917 i d'octubre de 1917 a octubre de 1918, ha
tractat una sola vegada d’analitzar el problema d'un estat del tipus de
la Comuna. Plekhanov ho ha eludit també. Pel que s'ha vist, han hagut de
callar-se.
Clar que parlar de la dissolució
de l'Assemblea Constituent amb gents que s’anomenen socialistes i marxistes,
però que en realitat, en l'essencial, en el problema d'un estat del
tipus de la Comuna, es passen a la burgesia, seria tirar margarides a porcs.
Bastarà imprimir com annex d'aquest fullet les meues tesis completes sobre
l'Assemblea Constituent. Per elles veurà el lector que la qüestió es va
plantejar el 26 de desembre de 1917 des del punt de vista teòric, històric i en
el terreny pràctic de la política.
Encara que Kautsky, com a
teòric, ha renegat per complet del marxisme, haguera pogut analitzar com a
historiador la lluita dels Soviets contra l’Assemblea Constituent. Molts dels
seus treballs ens diuen que Kautsky sabia ser historiador marxista, i aqueixos
treballs quedaran com a patrimoni perdurable del proletariat, malgrat haver-los
succeït l'apostasia del seu autor. Però en aquest punt Kautsky, també com a
historiador, es gira d'esquena a la veritat, tanca els ulls davant de
fets universalment notoris, es condueix com un sicofanta. Vol presentar
els bolxevics com a gents sense principis i relata com van intentar atenuar
el seu conflicte amb la Constituent abans de dissoldre-la. No hi ha absolutament
res de roí en això, de res tenim que desdir-nos. Les tesis les publique
completament, i en elles dic amb la claredat del dia: Senyors petit burgesos
vacil·lants que vos heu atrinxerat en l'Assemblea Constituent, accepteu la
dictadura del proletariat o triomfarem sobre vosaltres "per via
revolucionària" (tesi 18 i 19).
Així és com ha procedit i
procedirà sempre el proletariat vertaderament revolucionari respecte a la
petita burgesia vacil·lant.
Kautsky adopta en la qüestió de
l'Assemblea Constituent una posició formalista. En les meues tesis he dit
clarament i repetidament que els interessos de la revolució estan per damunt
dels drets formals de l'Assemblea Constituent (veja's les tesis 16 i 17). El
punt de vista democràtic formal és precisament el del demòcrata burgès,
que no admet la supremacia dels interessos del proletariat i de la lluita
proletària de classe. Kautsky, com historiador, no haguera pogut menys de
reconèixer que els parlaments burgeses són òrgans d'una o una altra classe.
Però ara (per a la seua immunda labor de repudiar la revolució), Kautsky ha
hagut d'oblidar el marxisme, i no es pregunta de quina classe era
òrgan l'Assemblea Constituent a Rússia. No analitza les circumstàncies
concretes, no vol veure els fets, res diu als lectors alemanys respecte a què
les meues tesis exposen, no sols un estudi teòric de la insuficiència de la
democràcia burgesa (tesi I-3), no sols les condicions concretes, en virtut de
les quals les llistes dels partits, compostes a mitjan octubre de 1917, no responien
a la realitat en desembre de 1917 (tesi 4-6), sinó també la història de la
lluita de classes i de la guerra civil d'octubre a desembre de 1917 (tesi
7-15). D'aquesta història concreta vam deduir (tesi 14) que la consigna de
"Tot el poder a l’Assemblea Constituent" s'havia convertit de fet
en la consigna dels demòcrates constitucionalistes, kaledinistes i els seus
còmplices.
L'historiador Kautsky no ho veu.
L'historiador Kautsky no ha sentit dir mai que el sufragi universal dóna lloc a
vegades a parlaments petit burgesos i a vegades a parlaments reaccionaris i
contrarevolucionaris. Kautsky, historiador marxista, no ha escoltat dir que una
cosa és la forma de les eleccions, la forma de la democràcia, i una altra el
contingut de classe d'una institució determinada. Aquest problema del contingut
de classe de l'Assemblea Constituent està clarament plantejat i resolt en les
meues Tesis. Pot ser que la meua solució no siga justa. Res ens
agradaria tant com una crítica marxista de la nostra anàlisi. En compte d'escriure
frases absolutament nècies (hi ha moltes en Kautsky) sobre que hi ha qui
impedeix criticar el bolxevisme, Kautsky hauria d’haver realitzat aquesta
crítica. Però l’assumpte és que la crítica brilla en ell per la seua absència. Ni
tan sols planteja el problema d'una anàlisi dels Soviets d'una banda i de
la Constituent per una altra des del punt de vista de classe. I per això és impossible
discutir amb Kautsky, i només queda demostrar als lectors per què no pot
donar-se-li un altre nom que el de renegat.
La divergència entre els Soviets
i l'Assemblea Constituent té la seua història, que no podria deixar de costat
l'historiador, encara que no es col·locara en el punt de vista de la lluita de
classes. Tampoc ha volgut Kautsky tocar aquesta història dels fets. Ha
ocultat als lectors alemanys el fet universalment notori (que ara només oculten
els menxevics empedreïts) que els Soviets, també sota la dominació menxevic, és
dir, des de finals de febrer fins a octubre de 1917, divergien amb les
institucions "generals de l'estat" (és a dir, burgeses). En el fons,
Kautsky adopta una actitud de conciliació, de conformisme, de col·laboració
entre el proletariat i la burgesia; per molt que Kautsky ho negue, aquest punt
de vista és un fet que confirma tot el seu fullet. No calia dissoldre
l'Assemblea Constituent, és a dir, no calia portar fins al final la lluita
contra la burgesia, no calia derrocar-la; el proletariat hauria d’haver-se
conciliat amb la burgesia.
¿Per què no diu Kautsky que els
menxevics es van dedicar a aquesta labor poc honrosa de febrer a octubre de
1917 i no van aconseguir res? Si era possible conciliar la burgesia amb el
proletariat, per què no es va aconseguir la conciliació davall el domini
menxevic, per què es mantenia la burgesia apartada dels Soviets i es deia (ho
deien els menxevics) que els Soviets eren la "democràcia
revolucionària" i la burgesia els "elements censataris"?
Kautsky oculta als lectors
alemanys que els menxevics, en l’"època" del seu domini (febrer a
octubre de 1917), qualificaven els Soviets de democràcia revolucionària, i així
reconeixien la seua superioritat sobre totes les altres institucions. Només a
aquesta omissió voluntària es deu que, tal com ho presenta l'historiador
Kautsky, la divergència entre els Soviets i la burgesia siga quelcom sense
història, que s'ha produït de la nit al matí, inopinadament, sense motius, a
causa de la mala conducta dels bolxevics. En realitat, més de mig any
(espai de temps immens per a una revolució) d’experiència de conformisme
menxevic, de temptatives de conciliar el proletariat amb la burgesia, és el que
va convèncer al poble de la inutilitat d'aquestes temptatives, cosa que va
apartar el proletariat dels menxevics.
Els Soviets són una magnífica
organització de combat del proletariat, amb un gran esdevenidor, reconeix
Kautsky. Però si és així, tota la posició de Kautsky s'enfonsa com un castell
de naips o com la il·lusió petit burgesa que es pot evitar l'aferrissada lluita
entre el proletariat i la burgesia.
Perquè la revolució tota, no és més que una lluita contínua, i a més desesperada, i el proletariat és la classe
d'avantguarda de tots els oprimits, el
focus i el centre de totes les aspiracions de tots els oprimits a la seua
emancipació. Els Soviets (òrgan de lluita de les masses oprimides) reflectien i
traduïen, com és natural, el sentir i els canvis d'opinió d'aqueixes masses
incomparablement més de pressa, més completament i fidelment que haguera pogut
fer-ho qualsevol altra institució (aquesta és, per cert, una de les raons que la
democràcia soviètica siga un tipus superior de democràcia).
Del 28 de febrer (calendari
antic) al 25 d'octubre de 1917, els Soviets van aconseguir convocar dos
Congressos de tota Rússia amb representants de la immensa majoria de la
població del país, de tots els obrers i soldats i de set o vuit desenes parts
dels camperols, sense comptar una infinitat de congressos locals, de districte,
urbans, provincials i regionals. Durant aquest període, la burgesia no va poder
reunir ni una sola institució que representara una majoria (excepció feta de la
"Conferència Democràtica", manifestament falsificada, que era una
mofa i que va suscitar la còlera del proletariat). L'Assemblea Constituent va
reflectir el mateix sentir de les masses, el mateix agrupament
polític que en el primer Congrés dels Soviets de tota Rússia (Congrés de juny).
En el moment de reunir-se l’Assemblea Constituent (gener de 1918) s'havien
celebrat el segon Congrés dels Soviets (octubre de 1917) i el tercer (gener de
1918); els dos van demostrar ben clarament que les masses s'havien
radicalitzat, que eren més revolucionàries, que havien girat l'esquena a
menxevics i eseristes, que s’havien passat al costat dels bolxevics, és a
dir, que repudiaven la direcció petit burgesa, la il·lusió d'un acord amb
la burgesia, i optaven per la lluita revolucionària del proletariat per a
derrocar la burgesia.
Per consegüent, la sola història
externa dels Soviets demostra ja com d’inevitable era la dissolució de
l'Assemblea Constituent i el caràcter reaccionari d'aquesta. Però
Kautsky s'aferra a la seua "consigna": perisca la revolució, triomfe
la burgesia sobre el proletariat, però florisca la "democràcia pura"!
Fiat justitia, pereat mundus!
Heus ací un breu resum dels
congressos dels Soviets de tota Rússia en la història de la revolució russa:
|
Congressos dels Soviets de tota Rússia |
Total de delegats |
Número de bolxevics |
% de bolxevics |
|
Primer (3/VI/1917) |
790 |
103 |
13% |
|
Segon (25/X/1917 |
675 |
343 |
51% |
|
Tercer (10/I/1918) |
710 |
434 |
61% |
|
Quart (14/III/1918) |
1.232 |
795 |
64% |
|
Quint (4/VII/1918) |
1.164 |
773 |
66% |
Basta llançar una ullada a
aquestes xifres per a comprendre que no desperten en nosaltres més que la
rialla els arguments a favor de l'Assemblea Constituent o els discursos dels
que (com Kautsky) diuen que els bolxevics
no representen la majoria de la població.
Com ja he assenyalat, el negar a
la burgesia el dret de sufragi no
constitueix un element obligatori i indispensable de la dictadura del
proletariat. Tampoc a Rússia els bolxevics, que molt abans d'Octubre havien
proclamat la consigna de tal dictadura, van parlar per endavant de privar els
explotadors de drets electorals. Aquest element de la dictadura no
procedeix "del pla" de cap partit, sinó que ha sorgit per si
mateix en el curs de la lluita. L’historiador Kautsky, clar, no ho ha advertit.
No comprèn que la burgesia, ja quan en els Soviets dominaven els menxevics
(partidaris de la conciliació amb la burgesia), s'havia apartat per pròpia
iniciativa dels Soviets, els boicotejava, s'oposava a ells, i intrigava contra
ells. Els Soviets van sorgir sense Constitució alguna i van subsistir més
d'un any (des de la primavera de 1917 fins a l'estiu de 1918) sense
Constitució alguna. El frenesí de la burgesia contra l'organització dels oprimits,
organització independent i omnipotent (per abrasar tots), la lluita més
desvergonyida, més egoista i més vil de la burgesia contra els Soviets, i, en
fi, la complicitat manifesta de la burgesia (des dels demòcrates
constitucionalistes fins als eseristes de dreta, des de Miliukov fins a
Kerenski) en l'aventura de Kornilov, tot això va preparar l'expulsió
formal de la burgesia del si dels Soviets.
Kautsky ha escoltat parlar del
complot de Kornilov, però manifesta olímpic menyspreu pels fets històrics i el
curs i les formes de la lluita, que han de determinar les formes de la
dictadura: ¿què tenen a veure, en efecte, els fets si es tracta de la
democràcia "pura"? A Causa d'açò, la "crítica" de Kautsky,
dirigida contra la privació de drets electorals a la burgesia es distingeix per
una... càndida ingenuïtat, que seria entendridora en un xiquet, però que
produeix nàusees tractant-se d'un home a qui encara no s’ha declarat cretí
oficialment.
"....¿Si els capitalistes,
amb el sufragi universal, hagueren quedat reduïts a una insignificant minoria,
s'haurien conformat més fàcilment amb la seua sort" (p. 33)... No és certament encantador? L'intel·ligent
Kautsky ha vist moltes vegades en la història, i per experiència de la vida
coneix molt bé a grans terratinents i capitalistes que concedeixen
bel·ligerància a la voluntat de la majoria dels oprimits. L'intel·ligent
Kautsky es manté ferm en el punt de vista de l’"oposició", és a dir,
en el punt de vista de la lluita parlamentària. Així ho diu textualment:
"oposició" (ps 34 i altres moltes).
Oh savi historiador i polític!
Sàpia vostè que "oposició" és un
concepte de lluita pacífica i exclusivament parlamentària, és a dir, una
noció que respon a una situació no revolucionària, a l'absència de revolució.
En la revolució ens trobem amb un enemic que és implacable en la guerra civil;
cap hipocresia reaccionària de petit burgès, que tem aqueixa guerra com la tem
Kautsky, farà canviar en res aquest fet. És ridícul enfocar des del punt de
vista de l’"oposició" els problemes d’una guerra civil implacable
quan la burgesia es decideix a tots els crims (l'exemple dels versallescs i
dels seus tractes amb Bismarck diu prou a tot aquell que no veja la història
com el Petrushka de Gógol), quan la burgesia crida en el seu auxili estats
estrangers i intriga amb ells contra la revolució. Igual que Kautsky,
"conseller del confusionisme", el proletariat revolucionari ha de
calar-se la gorra de dormir i considerar com una simple "oposició"
legal aquesta burgesia que organitza les revoltes contrarevolucionàries de
Dutov, de Krasnov i dels txecoslovacs, que prodiga milions als sabotejadors.
Quina profunditat de pensament!
L'única cosa que a Kautsky li
interessa és el costat formal i jurídic de l’assumpte, de manera que al llegir
els seus raonaments sobre la Constitució soviètica ens vénen a la memòria unes
paraules de Bebel: Els juristes són gent reaccionària fins a la medul·la.
"En realitat (escriu Kautsky) no es pot privar de drets únicament els
capitalistes. Què és el capitalista en sentit jurídic? Un home que posseeix
béns? Inclús en un país econòmicament tan avançat com Alemanya, el proletariat
del qual és tan nombrós, la implantació d'una república soviètica privaria de
drets polítics a grans masses. En 1907, en l'imperi alemany el nombre de
persones (compreses les seues famílies) ocupades en els tres grans grups
(agricultura, indústria i comerç) ascendia a quasi 35 milions d'empleats i
obrers assalariats i 17 milions de productors independents. Per tant, el partit
pot molt ben ser majoria entre els obrers assalariats, però minoria en la
població" (p. 33).
Típic mode de raonar de Kautsky.
No és açò una lamentació contrarevolucionària de burgès? Per què ha inclòs
vostè, senyor Kautsky, a tots els
"independents" en la categoria de persones desproveïdes de drets,
quan sap molt bé que la immensa majoria dels camperols russos no tenen obrers
assalariats i per tant no se'ls priva de drets? No és açò una falsificació?
¿Per què vostè, savi economista,
no ha reproduït dades que coneix perfectament i que figuren en la mateixa
estadística alemanya de 1907 sobre el treball assalariat en els diversos grups
d'explotacions agrícoles? ¿Per què no ha citat vostè aquestes dades als obrers
alemanys, lectors del seu fullet, que així veurien quants explotadors hi
ha i com de pocs explotadors hi ha entre el total dels "agricultors"
de l'estadística alemanya?
Perquè la seua apostasia l’ha
convertit en un simple sicofanta al servei de la burgesia.
El capitalista, ve a dir-nos, és un concepte jurídic imprecís, i Kautsky dedica unes quantes pàgines a fulminar l’"arbitrarietat" de la Constitució soviètica. El "conscienciós erudit" permet a la burgesia anglesa compondre i perfeccionar durant segles una Constitució burgesa nova (nova per a l'Edat Mitjana), però a nosaltres, els obrers i camperols de Rússia, aquest representant d'una ciència servil no ens concedeix termini algun. A nosaltres ens exigeix una Constitució ultimada fins al més petit detall en uns quants mesos...
..."Arbitrarietat"! Jutgeu quin abisme del més vil servilisme davant de la burgesia i d'estúpida pedanteria descobreix semblant reprotxe. Els juristes dels països capitalistes, burgesos fins a la medul·la i en la seua majoria reaccionaris, han dedicat segles o decennis a redactar les més minucioses regles, a escriure desenes i centenars de volums de lleis i comentaris per a oprimir l'obrer, per a lligar de peus i mans el pobre, per a oposar mil argúcies i traves al simple treballador del poble, oh, però els liberals burgesos i el senyor Kautsky no veuen en això cap "arbitrarietat"! No veuen més que "ordre" i "legalitat"! Allí, tot està meditat i prescrit per a "masegar" tot el possible al pobre. Allí hi ha milers d'advocats i funcionaris burgesos (dels que Kautsky no parla en absolut, segurament perquè Marx concedia moltíssima importància a la destrucció de la màquina burocràtica...); milers d'advocats i funcionaris que saben interpretar les lleis de manera que l'obrer i el camperol mitjà no aconseguisquen travessar mai els filats que els seus preceptes alcen. Això no és "arbitrarietat" de la burgesia, això no és una dictadura de vils i àvids explotadors, farts de sang del poble, res d'això. És la "democràcia pura", que cada dia va fent-se més i més pura.
Però quan les classes treballadores i explotades, aïllades per la guerra imperialista dels seus germans estrangers, creen per primera vegada en la història els seus Soviets, incorporen a l'activitat política les masses que la burgesia oprimia, embrutia i atordia, quan comencen a construir elles mateixes un estat nou, proletari, quan, en l'ardor d'una lluita aferrissada, en el foc de la guerra civil, comencen a esbossar els principis fonamentals d’un estat sense explotadors, tots els canalles de la burgesia, tota la banda de vampirs amb el seu acòlit Kautsky, clamen contra l’"arbitrarietat"! En efecte, ¿com poden aqueixos ignorants, aqueixos obrers i camperols, aqueix "populatxo", interpretar les seues lleis? On van a adquirir el sentit de la justícia aqueixos simples treballadors, sense els consells de cultes advocats, d’escriptors burgesos, dels Kautsky i dels savis funcionaris d'antany?
Sí, açò és en efecte horrible,
és apartar-se d'una manera intolerable de la democràcia pura, d'acord amb les
normes de la qual farà la revolució el nostre revolucionari Judes Kautsky.
Nosaltres, els bolxevics russos, hauríem d’haver començat per prometre la immunitat als Savinkov i companyia, als
Líberdan, Potresov (els "activistes") i companyia i després redactar
un codi penal pel qual es declarara "punible" la participació en la
guerra contrarevolucionària dels txecoslovacs, o l'aliança amb els
imperialistes alemanys en Ucraïna o en Geòrgia contra els obrers del seu
país; només després, en virtut d'aquest codi penal, haguérem estat
facultats segons la "democràcia pura", per a expulsar dels Soviets
"determinades persones". Se sobreentén que els txecoslovacs, que
rebien diners dels capitalistes anglofrancesos per mediació dels Savinkov,
Potresov i Líberdan (o gràcies a la seua propaganda), el mateix que els
Krasnov, que han rebut projectils dels alemanys per mediació dels menxevics
d'Ucraïna i de Tiflís, s'haurien estat quiets fins que nosaltres haguérem
redactat el nostre codi penal en la forma deguda i, com els més purs
demòcrates, s’haurien limitat a un paper d’"oposició"...
La mateixa indignació moral sent
Kautsky davant del fet que la Constitució soviètica priva dels drets electorals
als que "empren obrers assalariats amb fins de lucre". "Un
treballador a domicili o un petit patró amb un oficial (escriu Kautsky), poden
viure i sentir com a vertaders proletaris i no tenen dret a votar" (p.
36).
Quina desviació de la
"democràcia pura"! Quina injustícia! Ben és veritat que fins ara tots
els marxistes suposaven, i milers de fets ho confirmaven, que els petits
patrons són els més cruels i mesquins explotadors dels obrers assalariats; però
el Judes Kautsky no parla, naturalment, de la classe dels petits patrons
(qui haurà imaginat la funesta teoria de la lluita de classes?), sinó
d'individus, d'explotadors, que "viuen i senten com a vertaders
proletaris". La famosa Agnès la diligent, a la que es creia morta fa
temps, ha ressuscitat sota la ploma de Kautsky. Aquesta Agnès la diligent la va
inventar fa alguns decennis i va posar en voga en la literatura alemanya un demòcrata
"pur", el burgès Eugeni Richter. Aquest va predir innombrables mals
com a conseqüència de la dictadura del proletariat, de la confiscació del
capital dels explotadors, i va preguntar amb candor què significava un
capitalista en sentit jurídic. Com a exemple, citava una costurera pobra i
diligent (Agnès la diligent), a la que els roïns "dictadors del
proletariat" arrabassaven fins a l'últim cèntim. Va haver-hi un temps en
què tota la socialdemocràcia alemanya es va riure d'aquesta Agnès la diligent
del demòcrata pur Eugeni Richter. Però aqueixa època està ja lluny, tan lluny
que es refereix als temps en què encara vivia Bebel i deia francament aquesta
veritat: en el nostre partit hi ha molts nacional-liberals. Tant de temps fa,
que Kautsky encara no era renegat.
I ara Agnès la diligent ha
ressuscitat en la persona del "petit patró amb un sol oficial, que viu i
sent com un vertader proletari". Els malvats bolxevics es porten malament
amb ell, li priven del dret a votar. Veritat és que "cada assemblea
d'electors", segons diu el mateix Kautsky, pot en la República Soviètica
admetre a un pobre artesà relacionat, per
exemple, amb una fàbrica, si per excepció no és un explotador, si en
realitat "viu i sent com un vertader proletari". ¿Però pot hom
fiar-se del coneixement de la vida, del sentit de justícia d'una assemblea de
simples obrers d'una fàbrica, mal organitzats i que procedeixen (horror!) sense
estatuts? No està clar potser que val més concedir drets electorals a tots
els explotadors, a tots els que empren obrers assalariats, que córrer el
risc de que els treballadors tracten malament Agnès la diligent i
l’"artesà que viu i sent com un proletari"?
* *
*
Deixem els menyspreables
canalles de l'apostasia, encoratjats pels aplaudiments dels burgesos i dels
socialxovinistes, que vilipendien la nostra Constitució soviètica perquè priva
els explotadors del dret de votar. Tant millor, perquè així es farà més ràpida
i profunda l'escissió entre els obrers revolucionaris d'Europa i els
Scheidemann i Kautsky, Renaudel i Longuet, Henderson, i Ramsay MacDonald, els
vells caps i vells traïdors del socialisme.
Les masses de les classes
oprimides, els caps conscients i honrats del proletariat revolucionari estaran amb
nosaltres. Bastarà donar a conèixer a aquests proletaris i a aquestes
masses nostra Constitució soviètica perquè diguen de seguida: Aqueixos són de
veritat gent nostra, aqueix és un vertader partit obrer, un vertader
govern obrer. Perquè no enganya els obrers amb xerrameca sobre reformes, com ens
han enganyat tots els caps mencionats, sinó que lluita seriosament contra
els explotadors, porta a terme seriosament la revolució, combat de veres per la
plena emancipació dels treballadors.
Si els Soviets, després
d'un any de "pràctica", priven els explotadors del dret a votar, açò
vol dir que els Soviets són de veres organitzacions de les masses
oprimides, i no dels socialimperialistes ni dels socialpacifistes venuts a la
burgesia. Si aquests Soviets han llevat als explotadors el dret a votar,
açò vol dir que els Soviets no són òrgans de conciliació petit burgesa amb
els capitalistes, no són òrgans de xarlatanisme parlamentari (dels Kautsky,
Longuet i MacDonald), sinó òrgans del proletariat vertaderament revolucionari,
que sosté una lluita a mort contra els explotadors.
"Quasi no es coneix ací
l'opuscle de Kautsky", m'ha escrit des de Berlín un d'aquests dies (avui
estem a 30 d'octubre) un camarada ben informat. Jo aconsellaria als nostres
ambaixadors a Alemanya i Suïssa que no escatimaren recursos per a comprar
aquest llibre i distribuir-lo gratis entre els obrers conscients, per a
soterrar en el fang la socialdemocràcia "europea" (llija's
imperialista i reformista), aqueixa socialdemocràcia que des de fa temps és un
"cadàver en descomposició".
* * *
Al final del seu llibre, en les
pàgines 61 i 63, el senyor Kautsky deplora amargament que "la nova
teoria" (que és com anomena el bolxevisme, tement abordar l'anàlisi que
Marx i Engels van fer de la Comuna de París) "trobe partidaris inclús en
velles democràcies com a Suïssa". "És incomprensible", per a
Kautsky, "que accepten aquesta teoria els socialdemòcrates alemanys".
Al contrari, és perfectament
comprensible, perquè després de les serioses lliçons de la guerra, tant els
Scheidemann com els Kautsky inspiren repugnància a les masses revolucionàries.
"Nosaltres", que hem
propugnat sempre la democràcia (escriu Kautsky), anem de sobte a renunciar a
ella!
"Nosaltres", els
oportunistes de la socialdemocràcia, hem estat sempre contra la dictadura del
proletariat, i els Kolb i Cia. ho van dir francament fa molt de temps.
Kautsky ho sap, i en va creu que aconseguirà ocultar als lectors un fet tan
evident com la seua "tornada al si" dels Bernstein i Kolb.
"Nosaltres", els
marxistes revolucionaris, no hem fet mai un fetitxe de la democràcia
"pura" (burgesa). Se sap que Plekhanov era en 1903 un marxista
revolucionari (abans del seu lamentable viratge, que va fer d'ell un
Scheidemann rus). I Plekhanov va dir llavors, en el Congrés del Partit en què
es va adoptar el programa, que en la revolució el proletariat, si era
necessari, privaria de drets electorals els capitalistes, dissoldria
qualsevol parlament si aquest resultava ser contrarevolucionari. Tal és
l'únic punt de vista que respon al marxisme; així pot veure-ho qualsevol,
encara que sols siga per les manifestacions de Marx i Engels citades
anteriorment. És un corol·lari evident de tots els principis marxistes.
"Nosaltres", els
marxistes revolucionaris, no hem dirigit al poble els discursos que agradaven
de pronunciar els kautskians de tots els països en les seues funcions de lacais
de la burgesia, adaptant-se al parlamentarisme burgès, dissimulant el caràcter burgès
de la democràcia contemporània i reclamant tan sols la seua ampliació, la
seua aplicació completa.
"Nosaltres" li hem dit
a la burgesia: Vosaltres, explotadors i hipòcrites, parleu de democràcia i al
mateix temps alceu a cada pas milers d'obstacles, per a impedir que les
masses oprimides participen en la vida política. Vos agarrem la paraula i
exigim, en interès d'aquestes masses, que amplieu la vostra democràcia
burgesa, a fi de preparar les masses per a la revolució que vos
derrocarà a vosaltres, els explotadors. I si vosaltres, els explotadors,
intenteu fer front a la nostra revolució proletària, vos aixafarem
implacablement, vos privarem de drets, és més, no vos donarem pa, perquè en la
nostra república proletària els explotadors mancaran de drets, es veuran
privats de l'aigua i del foc, perquè som socialistes de veritat, i no com els
Scheidemann i els Kautsky.
Així és com hem parlat i
parlarem "nosaltres", els marxistes revolucionaris, i per això les
masses oprimides estaran a favor de nosaltres i amb nosaltres, mentre que els
Scheidemann i els Kautsky aniran a parar a l’abocador dels renegats.
QUE ÉS L'INTERNACIONALISME?
Kautsky, amb la màxima
convicció, es creu i es proclama
internacionalista. Als Scheidemann els qualifica de "socialistes
governamentals". En la defensa que fa dels menxevics (ell no confessa
francament la seua solidaritat amb ells, però aplica totes les seues idees),
Kautsky ha demostrat amb extraordinària evidència la qualitat del seu
"internacionalisme". I com que Kautsky no està sol sinó que
representa un corrent inevitablement nascut en l'ambient de la II Internacional
(Longuet en França, Turati a Itàlia, Nobs, Grimm, Graber i Naine a Suïssa;
Ramsay MacDonald en Anglaterra, etc.),
és instructiu detindre's en l’"internacionalisme" de Kautsky.
Després de subratllar que els
menxevics van estar també en Zimmerwald (diploma, sens dubte, però... un poc
deteriorat), traça Kautsky el següent quadro de les idees dels menxevics, amb
els quals es mostra d'acord:
"... Els menxevics volien
la pau universal. Volien que tots els bel·ligerants acceptaren la consigna de pau
sense annexions ni contribucions de guerra. Mentre açò no s'aconseguira,
l'exèrcit rus, segons ells, havia de mantindre's en disposició de combat. En
canvi, els bolxevics exigien la pau immediata a tota costa, estaven disposats a
concertar una pau per separat en cas de necessitat; pugnaven per fer-la
inevitable per mitjà de la força, augmentant la desorganització de l'exèrcit,
que ja de per si era gran" (p. 27). Segons Kautsky, els bolxevics no
haurien d’haver pres el poder, sinó acontentar-se amb la Constituent.
Per tant, l'internacionalisme de
Kautsky i dels menxevics consisteix en el següent: Exigir reformes del govern
burgès imperialista, però continuar sostenint-lo, continuar sostenint la guerra
dirigida per aquest govern fins que tots els bel·ligerants hagen acceptat la
consigna de pau sense annexions ni contribucions. Aquesta idea l'han expressada
moltes vegades Turati, els kautskians (Haase i altres) i Longuet i Cia., els
quals van manifestar que estaven per la "defensa de la
pàtria".
Des del punt de vista teòric,
açò suposa la total incapacitat de separar-se dels socialxovinistes i un
complet embull en el problema de la defensa de la pàtria. Des del punt de vista
polític, és suplantar l’internacionalisme per un nacionalisme petit burgès i
passar-se al costat del reformisme, renegar de la revolució.
Reconèixer la "defensa de
la pàtria" és justificar aquesta guerra des del punt de vista del proletariat, legitimar-la. I com la guerra
segueix sent imperialista (tant sota la monarquia com davall la república) el
mateix si els exèrcits adversaris estan en un moment donat en territori propi
que si estan en territori estranger, reconèixer la defensa de la pàtria és
de fet recolzar la burgesia imperialista i depredadora, fer completa
traïció al socialisme. A Rússia, amb Kerenski, amb una república
democràticoburgesa, la guerra seguia sent imperialista, perquè la feia la
burgesia com a classe dominant (i la guerra és "continuació de la
política"); amb particular evidència han demostrat el caràcter imperialista
de la guerra els tractats secrets que sobre el repartiment del món i el
pillatge d'altres països havia estipulat l'extsar amb els capitalistes
d'Anglaterra i de França.
Els menxevics enganyaven
miserablement el poble dient que es tractava d'una guerra defensiva o
revolucionària, i Kautsky, en aprovar la política dels menxevics, aprova que
s'enganye el poble, aprova el paper dels petits burgesos, que per a servir el
capital entabanen els obrers i els lliguen al carro de l'imperialisme. Kautsky
manté una política típicament petit burgesa, filistea, imaginant-se (i
inculcant a les masses aqueixa idea absurda) que per llançar una consigna
canvien les coses. Tota la història de la democràcia burgesa posa al nu aquesta
il·lusió: per a enganyar el poble, els demòcrates burgesos han llançat i
llancen sempre totes les "consignes" imaginables. El problema
consisteix en comprovar la seua sinceritat, en comparar les paraules amb
els fets, en no acontentar-se amb frases idealistes o de xarlatà, sinó
en veure la realitat de classe. La guerra imperialista no deixa de
ser-ho quan els xarlatans o els petit burgesos filisteus llancen una
"consigna" dolçassa, sinó únicament quan la classe que
dirigeix la guerra imperialista i està lligada a ella per milions de fils
(inclús de maromes) de caràcter econòmic, és en la realitat derrocada i la substitueix en el poder la classe
vertaderament revolucionària, el proletariat. D'una altra manera és
impossible alliberar-se d'una guerra imperialista, així com d'una pau
imperialista, rapaç.
En aprovar la política exterior
dels menxevics, en qualificar-la de internacionalista i zimmerwaldiana, Kautsky
posa al descobert en primer lloc tota la podridura de la majoria oportunista de
Zimmerwald (no sense raó nosaltres, l'esquerra de Zimmerwald, ens vam separar
immediatament de tal majoria!), i en segon lloc (i açò és el més important),
passa del punt de vista proletari al petit burgès, de la posició revolucionària
a la reformista.
El proletariat lluita per a
derrocar la burgesia imperialista per mitjà de la revolució; la petita burgesia
propugna el "perfeccionament" reformista de l'imperialisme,
l'adaptació a ell, sotmetent-se a ell. Quan Kautsky era encara marxista,
per exemple en 1909, en escriure El camí del poder, defenia precisament
la idea que la revolució era inevitable en cas de guerra, parlava de la
proximitat d'una era de revolucions. El Manifest de Basilea de 1912,
parla clarament i terminantment de la revolució proletària derivada de
la guerra imperialista entre els grups alemany i anglès, que va ser precisament
la que va esclatar en 1914. I en 1918, quan han començat les revolucions
derivades de la guerra, en comptes d'explicar el seu caràcter inevitable, en
comptes de meditar i concebre fins al final la tàctica revolucionària, els
mitjans i els procediments de preparar-se per a la revolució, Kautsky es dedica
a anomenar internacionalisme la tàctica reformista dels menxevics. No és açò
una apostasia?
Kautsky elogia els menxevics
perquè van insistir en què es mantinguera l'exèrcit en disposició de combat.
Als bolxevics els censura haver augmentat la "desorganització de
l'exèrcit", que ja de per si era gran. Açò significa elogiar el reformisme
i la subordinació a la burgesia imperialista, censurar la revolució i renegar
d'ella, perquè mantindre sota Kerenski la disposició de combat significava i
era conservar l'exèrcit amb els comandaments burgesos (encara que
republicans). Tot el món sap (i el curs dels esdeveniments ho ha demostrat amb
evidència) que l'exèrcit republicà conservava l'esperit kornilovià,
perquè els comandaments eren kornilovians. L'oficialitat burgesa no podia menys
de ser korniloviana, d’inclinar-se cap a l'imperialisme, cap al sotmetiment
violent del proletariat. La tàctica
dels menxevics es reduïa de fet a deixar intactes totes les bases de la
guerra imperialista, totes les bases de la dictadura burgesa, arreglant
detalls de poca importància i component petits defectes ("reformes").
I al revés. Sense
"desorganització" de l'exèrcit no s'ha produït ni pot produir-se cap
gran revolució. Perquè l'exèrcit és l'instrument més fossilitzat en què es
recolza el vell règim, el baluard més petri de la disciplina burgesa i de la
dominació del capital, del manteniment i la formació de la mansuetud servil i
la submissió dels treballadors davant del capital. La contrarevolució no ha
tolerat ni va poder tolerar mai que junt a l'exèrcit existiren obrers armats. A
França (escrivia Engels), després de cada revolució estaven encara armats els
obrers "per això, el desarmament dels obrers era el primer manament dels
burgesos que es trobaven al capdavant de l'estat". Els obrers armats eren
germen d'un exèrcit nou, la cèl·lula orgànica d'un nou règim
social. Aixafar aquesta cèl·lula, impedir el seu creixement, era el primer
manament de la burgesia. El primer manament de tota revolució triomfant (Marx i
Engels ho han subratllat moltes vegades) ha sigut desfer el vell exèrcit,
dissoldre'l i reemplaçar-lo per un exèrcit nou. La classe social nova que
s'aixeca a la conquista del poder, no ha pogut mai ni ara pot aconseguir aqueix
poder, ni refermar-se, en ell sense destrossar per complet l'antic exèrcit
("desorganització", clamen amb aquest motiu els petit burgesos
reaccionaris o senzillament covards); sense passar per un període sembrat de
dificultats i de proves, faltat de tot exèrcit (la gran revolució francesa va
passar també per aquest terrible període); sense formar a poc a poc, en dura
guerra civil, el nou exèrcit, la nova disciplina, la nova organització militar
d'una nova classe. L'historiador Kautsky ho comprenia abans. El renegat Kautsky
ho ha oblidat.
¿Amb quin dret anomena Kautsky
els Scheidemann "socialistes governamentals", quan ell mateix aprova
la tàctica dels menxevics en la revolució russa? Els menxevics, que recolzaven
Kerenski i van entrar a formar part del seu ministeri, eren igualment
socialistes governamentals. Kautsky no podrà defugir de cap manera aquesta
conclusió, si és que intenta referir-se a la classe dominant que fa la
guerra imperialista. Però Kautsky defuig parlar de la classe dominant, problema
obligatori per a un marxista, perquè només el plantejar-ho bastaria per a
desemmascarar un renegat.
Els kautskians d'Alemanya, els
longuetistes de França i els Turati i Cia. d'Itàlia, raonen del mode següent:
el socialisme pressuposa la igualtat i la llibertat de les nacions, la seua
autodeterminació; per tant, quan el nostre país és atacat o envaït per
tropes enemigues, els socialistes tenen el dret i el deure de defendre la
pàtria. Però aquest raonament és, des del punt de vista teòric, una burla
completa del socialisme o un vil subterfugi, i en el terreny politicopràctic
coincideix amb el d'un rústic de supina ignorància que ni tan sols sap pensar
en el caràcter social de la guerra, en el seu caràcter de classe, ni en les
tasques d'un partit revolucionari durant la guerra reaccionària.
El socialisme s'oposa a la
violència exercida contra les nacions. Açò és indiscutible. I el socialisme
s'oposa en general a la violència exercida contra els homes. No obstant,
exceptuant els anarquistes cristians i els deixebles de Tolstoi, ningú ha
deduït encara d'això que el socialisme s'opose a la violència revolucionària.
Per tant, parlar de "violència" en general, sense distingir les
condicions que diferencien la violència reaccionària de la revolucionària, és
equiparar-se a un filisteu que renega de la revolució, o bé, senzillament,
enganyar-se un mateix i enganyar els altres amb sofismes.
El mateix pot dir-se de la
violència exercida contra les nacions. Tota guerra és una violència contra
nacions, però açò no obsta per a que els socialistes estiguen a favor de
la guerra revolucionària. El caràcter de classe d’una guerra és allò de
fonamental que es planteja un socialista (si no és un renegat). La guerra
imperialista de 1914-1918 és una guerra entre dos grups de la burgesia
imperialista que es disputen el repartiment del món i del botí, que volen
espoliar i ofegar les nacions petites i dèbils. Així és com va definir la
guerra El Manifest de Basilea en 1912, i els fets han confirmat la seua
apreciació. Qui fa a una banda aquest punt de vista sobre la guerra no és
socialista.
Si un alemany del temps de
Guillem o un francès del temps de Clemenceau diuen: Tinc, com a socialista,
el dret i el deure de defendre la meua
pàtria si l'enemic l’envaeix, no raona com a socialista, com a
internacionalista, com a proletari revolucionari, sinó com a petit burgès
nacionalista. Perquè en aquest raonament desapareix la lluita
revolucionària de classe de l'obrer contra el capital, desapareix l’apreciació
de tota la guerra en conjunt, des del punt de vista de la burgesia
mundial i del proletariat mundial, és a dir, desapareix l’internacionalisme i
no queda sinó un nacionalisme miserable i inveterat. S’agreuja al meu país, el
altres no m'importen: a açò es redueix tal raonament, i en això resideix la
seua estretor petit burgesa-nacionalista. És com si algú raonara així en
relació amb la violència individual contra una persona: el socialisme s'oposa a
la violència; per això, jo preferisc cometre una traïció abans que anar a la
presó.
El francès, alemany o italià que
diu: el socialisme condemna la violència exercida contra les nacions, i per açò
jo em defenc contra l'enemic que envaeix el meu país, traeix el
socialisme i l'internacionalisme. Aqueix home no veu més que el seu
"país", col·loca per damunt de tot "la seua”... burgesia,
sense pensar en els llaços internacionals que fan imperialista la
guerra, que fan de la seua
burgesia una anella en la cadena del bandidatge imperialista.
Tots els petits burgesos i tots
els rústics necis i ignorants raonen exactament igual que els renegats
(kautskians, longuetistes, Turati i Cia.), o siga: l'enemic està en el meu
país, la resta no m'importa.
El socialista, el proletari
revolucionari, l'internacionalista raona d'una altra manera: el caràcter de la
guerra (la guerra és reaccionària o revolucionària) no depèn de qui haja atacat
ni del territori en què estiga
l’"enemic", sinó de la classe que sosté la guerra i de
la política de què n’és continuació. Si es tracta d'una guerra imperialista
reaccionària, és a dir, d'una guerra entre dos grups mundials de la burgesia
reaccionària imperialista, despòtica i espoliadora, tota burgesia (inclús la
d'un petit país) es fa còmplice de la rapinya, i jo, representant del proletariat
revolucionari, tinc el deure de preparar la revolució proletària mundial
com a única salvació dels
horrors de la guerra mundial. No he de raonar des del punt de vista d’"el
meu" país (perquè aquesta és la manera de raonar del petit burgès
nacionalista, desgraciat cretí que no comprèn que és un joguet a mans de la
burgesia imperialista), sinó des del punt de vista de la meua participació
en la preparació, en la propaganda, en l'acostament de la revolució proletària
mundial.
Açò és internacionalisme, aquest
és el deure de l'internacionalista, de l’obrer revolucionari, del vertader
socialista. Aquest és l'abecé que "oblida" el renegat Kautsky.
Però la seua apostasia es fa encara més evident quan, després de donar el
vistiplau a la tàctica dels nacionalistes petit burgesos (menxevics a Rússia,
longuetistes a França, Turati en Itàlia, Haase i Cia. a Alemanya), passa a
criticar la tàctica bolxevic. Vegem aquesta crítica:
"La revolució bolxevic es basava en la hipòtesi que seria el punt de
partida per a la revolució general europea, que l’atrevida iniciativa de Rússia
incitaria tots els proletaris d'Europa a aixecar-se.
Partint d'aquest supòsit, poc importaven, naturalment, les formes que poguera prendre la pau separada russa, els sacrificis i les pèrdues territorials (literalment: mutilacions, Verstümmnelungen) que portara al poble rus, la interpretació que donara a l'autodeterminació de les nacions. Llavors mancava també d'importància si Rússia era o no capaç de defendre's. Des d'aquest punt de vista, la revolució europea era la millor defensa de la revolució russa, havia de donar a tots els pobles de l'antic territori rus una vertadera i completa autodeterminació.
La revolució a Europa, que havia d'instaurar i refermar allí el socialisme,
havia de servir també per a apartar els obstacles que l’endarreriment econòmic
del país posava a Rússia a la realització d'una producció socialista. Tot açò
era molt lògic i ben fundat, sempre que s'admetera una hipòtesi fonamental: la
revolució russa ha de desencadenar infal·liblement l'europea. Però i en el cas
que no succeïsca així? Fins ara no s'ha confirmat aquesta hipòtesi. I ara
s'acusa als proletaris d'Europa d'haver abandonat i traït la revolució russa.
És una acusació contra desconeguts, perquè a qui pot fer-se responsable de la
conducta del proletariat europeu?" (p. 28).
I Kautsky rebla açò afegint que
Marx, Engels i Bebel es van equivocar més d'una vegada en allò que fa a
l'esclat de la revolució que esperaven, però que mai van basar la seua tàctica
en l'espera de la revolució "a data fixa " (p. 29), mentre
que, segons ell, els bolxevics "ho han jugat tot a la carta de la
revolució general europea".
Hem reproduït expressament una
cita tan llarga perquè el lector puga veure clarament amb quina
"habilitat" falsifica Kautsky el marxisme, substituint-lo per vils i
reaccionàries concepcions filistees.
En primer lloc, atribuir a
l'adversari una evident neciesa i refutar-la després és procediment de persones
no molt intel·ligents. Haguera sigut una ximpleria indiscutible per part dels
bolxevics basar la seua tàctica en l'espera de la revolució a una data fixa en altres països. Però el Partit Bolxevic no
ho feu: en la meua carta als obrers nord-americans (20 d'agost de 1918) jo la descarte rotundament, dient que comptem
amb la revolució en Amèrica del Nord, però no per a una data determinada. En la
meua polèmica contra els eseristes d'esquerra i els "comunistes
d'esquerra" (gener a març de 1918) he exposat moltes vegades la mateixa
idea. Kautsky recorre a una petita... a una petitíssima estratagema, basant en
ella la seua crítica del bolxevisme. Kautsky fica en una mateixa olla la
tàctica que compta amb la revolució europea per a una data més o menys pròxima,
però no fixa, amb la tàctica que espera la revolució europea a data fixa. Una
petita, una petitíssima adulteració!
La segona tàctica és una
estupidesa. La primera és obligatòria per al marxista, per a tot
proletari revolucionari i per a tot internacionalista; obligatòria,
perquè és l'única que té en compte encertadament com ho exigeix el marxisme, la
situació objectiva resultant de la guerra en tots els països d'Europa, l'única
que respon a les tasques internacionals del proletariat.
Suplantant el gran problema dels
principis de la tàctica revolucionària en general per la mesquina qüestió de
l'error que hagueren pogut cometre els revolucionaris bolxevics, però que no
han comès, Kautsky ha renegat netament
de la tàctica revolucionària en general!
Renegat en política, en teoria
no sap ni plantejar el problema de les premisses objectives de la tàctica
revolucionària.
I ací hem arribat al segon punt.
En segon lloc, tot marxista ha
de comptar amb la revolució europea si és que hi ha una situació
revolucionària. És un axioma elemental del marxisme que la tàctica del proletariat
socialista no pot ser la mateixa quan es troba davant d'una situació
revolucionària que quan aquesta no existeix.
Si Kautsky s'haguera plantejat
aquesta qüestió, obligatòria per a tot marxista, hauria vist que la resposta
anava indubtablement contra ell. Molt abans de la guerra, tots els marxistes,
tots els socialistes estaven d’acord en què la conflagració europea donaria
lloc a una situació revolucionària. Kautsky ho admetia clarament i
terminantment quan encara no era renegat, tant en 1902 (La revolució social
) com en 1909 (El camí del poder ). El Manifest de Basilea ho va
reconèixer en nom de tota la II Internacional: no sense raó els
socialxovinistes i els kautskians (els "centristes", gents que
oscil·len entre els revolucionaris i els oportunistes) de tots els països temen
com al foc les corresponents afirmacions del Manifest de Basilea!
Per tant, esperar una situació
revolucionària a Europa no va ser un arravatament dels bolxevics, sinó
l'opinió general de tots els marxistes. Quan Kautsky es desentén d'aquesta
veritat indiscutible dient que els bolxevics "han cregut sempre en el
poder omnipotent de la violència i de la voluntat", açò no és més que una
frase buida, que encobreix la fugida, la vergonyosa fugida de Kautsky davant del
problema de la situació revolucionària.
Prosseguim. Estem o no en
presència d'una situació revolucionària? Tampoc açò ha sabut plantejar-ho
Kautsky. Responen a aqueixa pregunta fets d’ordre econòmic: la fam i la ruïna,
a què en totes parts ha donat lloc la guerra, denoten una situació
revolucionària. Contesten també a aqueixa pregunta fets de caràcter polític:
des de 1915 s'observa en tots els països un clar procés d'escissió en
els vells i podrits partits socialistes, un procés en virtut del qual les masses del proletariat se
separen dels caps socialxovinistes per a orientar-se cap a l'esquerra, cap
a les idees i tendències revolucionàries, cap als dirigents revolucionaris.
El 5 d'agost de 1918, quan
Kautsky escrivia el seu fullet, només a un home que temera la revolució i la
traïra se li podien escapar aquests fets. Ara, a finals d'octubre de 1918, la
revolució creix davant dels ulls de tots, i amb gran rapidesa, en una sèrie de
països d'Europa. El "revolucionari" Kautsky, que vol continuar
passant per marxista, resulta, doncs, un filisteu miop que, com els filisteus
de 1847, dels que es burlava Marx, no ha vist la revolució que s'aproxima!!
Hem arribat al tercer punt.
En tercer lloc, ¿quines són les
particularitats de la tàctica revolucionària, acceptant que existeix a Europa
una situació revolucionària? Kautsky, convertit en renegat, té por de
plantejar-se açò, que és obligatori per a tot marxista. Raona com un típic
petit burgès filisteu o com un camperol ignorant: ha esclatat o no "la
revolució general europea"? Si ha esclatat, també ell està disposat
a fer-se revolucionari! Però en aqueix cas (farem notar nosaltres) qualsevol
canalla (com els bergants que es colen a vegades entre els bolxevics
victoriosos) es declararà revolucionari!
En cas contrari, Kautsky gira
l'esquena a la revolució! Ni per indici comprèn una veritat: allò que
distingeix el marxista revolucionari del petit burgès i del filisteu és saber predicar
a les masses ignorants la necessitat de la revolució que madura, demostrar la
seua inevitabilitat, explicar la seua utilitat per al poble, preparar
per a ella el proletariat i totes les masses treballadores i explotades.
Kautsky ha atribuït als
bolxevics la insensatesa que s’ho havien jugat tot a una carta, esperant que la
revolució europea es produiria a data fixa. Aquesta insensatesa s'ha girat
contra Kautsky, perquè resulta que la tàctica dels bolxevics hauria sigut justa
si la revolució haguera esclatat a Europa el 5 d'agost de 1918! Aquesta és la
data que posa Kautsky al seu fullet. I quan algunes setmanes després d'aqueix 5
d'agost es va veure ben clarament que la revolució s'acostava en una sèrie de
països europeus, tota l'apostasia de Kautsky, tota la seua falsificació del
marxisme, tota la seua incapacitat per a raonar com a revolucionari i inclús
per a plantejar els problemes com a revolucionari, van aparèixer en tota la
seua esplendor!
Acusar de traïció els proletaris
d'Europa (escriu Kautsky) és acusar desconeguts.
S'equivoca vostè, senyor
Kautsky! Mire's a l'espill i veurà als "desconeguts" contra els que
va dirigida l'acusació! Kautsky es fa el ingenu, fingeix no comprendre qui
llança l'acusació i quin sentit té. En realitat, sap perfectament que
aquesta acusació l'han llançat i la llancen els "esquerrans" alemanys, els espartaquistes, Liebknecht i
els seus amics. Aquesta acusació expressa la clara consciència que el
proletariat alemany va incórrer en una traïció respecte a la revolució russa (i
internacional) al aixafar Finlàndia, Ucraïna, Letònia i Estònia. Aquesta
acusació va dirigida, primer que res i sobretot, no contra la massa, sempre
oprimida, sinó contra els caps que, com Scheidemann i Kautsky, no han
complit el seu deure d’agitació revolucionària, de propaganda
revolucionària, de treball revolucionari entre les masses per a superar la
rutina d'aquestes; contra els caps
l’actuació dels quals ha contrarestat de fet els instints i aspiracions
revolucionaris sempre latents en el fons de la massa d'una classe oprimida. Els
Scheidemann han traït francament, grosserament i cínicament el
proletariat, la major part de les
vegades per motius egoistes, i s'han passat al camp de la burgesia. Els
kautskians i longuetistes han fet el mateix titubejant, vacil·lant, mirant
covardament als que eren en aquell moment forts. Durant la guerra, Kautsky, amb
tots els seus escrits, no ha fet més que apagar l'esperit revolucionari
en comptes de fomentar-lo i desenrotllar-lo.
Com un monument de l'estupidesa
petit burgesa del cap "mitjà" de la socialdemocràcia oficial alemanya
quedarà en la història el fet que Kautsky no comprenga tan sols el gegantí
valor teòric i la importància encara més gran que per a l'agitació i la
propaganda té aquesta "acusació" que els proletaris d'Europa han
traït la revolució russa! Kautsky no comprèn que aquesta "acusació",
sota el règim de censura de l’"imperi" alemany, és quasi l'única
forma en què els socialistes alemanys que no han traït el socialisme,
Liebknecht i els seus amics, expressen la seua crida als obrers alemanys
perquè derroquen els Scheidemann i els Kautsky, aparten semblants
"caps" i s’alliberen de les seues prèdiques, que els atordeixen i
envileixen; perquè s'aixequen malgrat ells, sense ells i per damunt d’ells, cap
a la revolució, a la revolució !
Kautsky no ho comprèn. Com pot
comprendre la tàctica dels bolxevics?
Com pot esperar-se que un home que renega de la revolució en general, sospese i
aprecie les condicions del desenvolupament de la revolució en un dels casos més
"difícils"?
La tàctica dels bolxevics era
encertada, era l'única tàctica internacionalista, perquè no es basava en
un temor covard a la revolució mundial, en una "falta de fe" filistea
en ella, en un desig estretament nacionalista de defendre "la seua"
pàtria (la pàtria de la seua burgesia), desentenent-se de la resta; estava
basada en una apreciació encertada (abans de la guerra i de l'apostasia
dels socialxovinistes i socialpacifistes, tot el món ho admetia) de la situació
revolucionària europea. Aquesta tàctica era l'única internacionalista, perquè
portava a terme el màxim d’allò que era realitzable en un sol país per a desenrotllar, recolzar i despertar la
revolució en tots els països. Aqueixa tàctica ha quedat provada per un
èxit enorme, perquè el bolxevisme (i no a causa dels mèrits dels bolxevics
russos, sinó en virtut de la profundíssima simpatia que per onsevol senten les
masses per una tàctica vertaderament revolucionària) s'ha fet mundial, ha donat una idea, una
teoria, un programa i una tàctica que es diferencien concretament i
pràcticament del socialxovinisme i del socialpacifisme. El bolxevisme ha
rematat la vella Internacional podrida dels Scheidemann i els Kautsky, dels
Renaudel i els Longuet, dels Henderson
i els MacDonald, que ara s'atropellaran els uns als altres, somiant amb la
"unitat" i ressuscitant un cadàver. El bolxevisme ha creat la
base ideològica i tàctica de la III Internacional, vertaderament proletària i
comunista, que té en compte tant les conquistes dels temps de pau com
l’experiència de l'era de revolucions que ha començat.
El bolxevisme ha popularitzat en
el món sencer la idea de la "dictadura del proletariat", ha traduït
aquestes paraules primer del llatí al rus i després a totes les llengües del
món, demostrant amb l'exemple del poder soviètic que els obrers i els
camperols pobres, inclús en un país endarrerit, inclús els de menys
experiència, els menys instruïts i menys habituats a l'organització, han
pogut durant un any sencer, rodejats de gegantines dificultats, lluitant
contra els explotadors (als que recolzava la burgesia de tot el món),
mantindre el poder dels treballadors, crear una democràcia infinitament més
elevada i àmplia que totes les democràcies anteriors en el món, iniciar el
treball creador de desenes de milions d'obrers i camperols per a la realització
pràctica del socialisme.
El bolxevisme ha afavorit
realment el desenvolupament de la revolució proletària a Europa i Amèrica de
manera més intensa que cap altre partit de cap país ho havia fet fins ara. Al
mateix temps que els obrers de tot el món comprenen cada dia més clarament que
la tàctica dels Scheidemann i dels Kautsky no alliberava de la guerra
imperialista, ni de l'esclavitud assalariada sota el poder de la burgesia
imperialista, que aquesta tàctica no serveix de model per a tots els països,
les masses proletàries del món sencer comprenen cada dia amb major claredat que
el bolxevisme ha assenyalat l'únic camí segur per a salvar-se dels horrors de
la guerra i de l'imperialisme, que el bolxevisme serveix de model de tàctica
per a tots.
La revolució proletària madura
davant dels ulls de tots, no sols a Europa sencera, sinó en el món, i la
victòria del proletariat a Rússia l’ha afavorit, accelerat i sostingut. Que tot
açò no basta per al triomf complet del socialisme? Per descomptat, no basta. Un
sol país no pot fer més. Però, gràcies al poder soviètic aquest país ha fet, no
obstant, tant, que inclús si demà el poder soviètic rus fora aixafat per
l’imperialisme mundial, per una coalició, suposem, entre l'imperialisme alemany
i l'anglofrancès, inclús en aquest cas, el pitjor dels pitjors, la tàctica
bolxevic hauria fet un servei extraordinari al socialisme i hauria recolzat el
desenvolupament de la revolució mundial invencible.
SERVILISME DAVANT DE LA BURGESIA SOTA EL
PRETEXT D’"ANÀLISI ECONÒMICA"
Com ja hem dit, el llibre de
Kautsky, si el títol corresponguera al contingut, no hauria d’anomenar-se La
dictadura del proletariat, sinó Paràfrasi d'atacs burgesos contra els
bolxevics.
El nostre teòric torna a donar
vida a les velles "teories" dels menxevics sobre el caràcter burgès
de la revolució russa, és a dir, l’antiga deformació que del marxisme feien els
menxevics (i que Kautsky va refutar en 1905!). Per enutjosa que siga aquesta
qüestió per als marxistes russos, haurem de detindre'ns en ella.
La revolució russa és una
revolució burgesa, deien tots els marxistes de Rússia abans de 1905. Els
menxevics, substituint el marxisme pel liberalisme, deduïen d'ací: per tant, el
proletariat no ha d'eixir-se d’allò que accepta la burgesia, ha de seguir una
política de bona harmonia amb ella. Els bolxevics deien que açò era una teoria
liberal burgesa. La burgesia s'esforça en transformar l'estat al mode burgès, reformista,
no revolucionari, conservant en la mesura en què es puga la monarquia, la
propietat dels grans terratinents, etc. El proletariat ha de portar a terme la
revolució democràticoburgesa, sense permetre que el "nugue" el
reformisme de la burgesia. Els bolxevics formulaven del mode següent la
correlació de forces de les diverses
classes en el moment de la revolució burgesa: el proletariat, guanyant-se
els camperols, neutralitza la burgesia liberal i desfà totalment la monarquia,
el medievalisme i la gran propietat terratinent.
El caràcter burgès de la
revolució el revela l'aliança del proletariat amb els camperols en general,
perquè els camperols en general són petits productors, que tenen per base la
producció mercantil. A més, afegien ja aleshores els bolxevics, el proletariat,
guanyant-se tot el semiproletariat (tots els treballadors i explotats),
neutralitza els camperols mitjans i derroca
la burgesia: en açò consisteix la revolució socialista, a diferència de la
revolució democràtica burgesa (veja's el meu
fullet de 1905 Dues tàctiques, reimprès en la recopilació Dotze
anys, Sant Petersburg, 1907).
Kautsky va prendre indirectament
part en aquesta discussió en 1905, quan, consultat per Plekhanov, llavors
menxevic, es va pronunciar en el fons contra ell, la qual cosa va
originar aleshores extraordinàries burles de la premsa bolxevic. Ara no diu
Kautsky ni una paraula dels antics debats (tem que el desemmascaren les
seues pròpies manifestacions!). I així deixa el lector alemany absolutament
impossibilitat per a comprendre el fons del problema. El senyor Kautsky no
podia dir als obrers alemanys en 1918 que en 1905 ell era partidari de
l'aliança dels obrers amb els camperols, i no amb la burgesia liberal, no podia
dir-los sota quines condicions propugnava aquesta aliança, ni el programa que
ell projectava per a aquesta aliança.
Kautsky fa marxa enrere, i sota
pretext d'una "anàlisi econòmica", amb frases altives sobre el
"materialisme històric", propugna ara la subordinació dels obrers a
la burgesia, remugant, amb ajuda de cites del menxevic Maslov, les velles
concepcions liberals dels menxevics; aquestes cites li serveixen per a demostrar
una idea nova sobre l’endarreriment de Rússia, idea nova de què s’extrau una
conclusió vella, dient, poc més o
menys, que en una revolució burgesa no es pot anar més lluny que la burgesia! I
açò malgrat tot el que digueren Marx i Engels quan compararen la revolució
burgesa de 1789-1793 a França amb la revolució
burgesa d'Alemanya en 1848!
Abans de passar a
l’"argument" de més pes i al principal de l’"anàlisi
econòmica" de Kautsky, observem la curiosa confusió d'idees o la
lleugeresa de l'autor que denoten ja les primeres frases:
"El fonament econòmic de
Rússia (afirma el nostre "teòric") és fins a ara l'agricultura, i
concretament la petita producció camperola. D'ella viuen prop de les quatre
quintes parts, potser fins a les cinc sextes parts de la població" (p. 45). En primer lloc, ha pensat vostè,
respectable teòric, quants explotadors pot haver-hi entre aquesta massa de
petits productors? Naturalment, com a màxim una desena part, i en les ciutats
encara menys, perquè allí està més desenvolupada la gran producció. Pose vostè
inclús una xifra inversemblantment elevada, supose vostè que una quinta part
dels petits productors són explotadors que perden el dret electoral. I així i
tot veurà vostè que aqueix 66% de bolxevics del V Congrés dels Soviets
representava la majoria de la població. A ella ha d'afegir-se, a més,
que un nombre molt important d'eseristes d'esquerra van ser sempre partidaris
del poder soviètic, és a dir, en principi, tots els eseristes d'esquerra
estaven pel poder soviètic, i quan una part d'ells es va llançar a l’aventurera
revolta de juliol de 1918, del seu antic partit es van separar dos partits
nous, el dels "comunistes populistes" i el dels "comunistes
revolucionaris" (constituïts per destacats eseristes d'esquerra, als que ja
l'antic partit havia elevat als llocs més importants de l'estat, pertanyent al
primer, per exemple, Zax i al segon Kolegaev). Per consegüent, el mateix
Kautsky ha refutat (sense voler-ho!) la ridícula llegenda que amb els bolxevics
està la minoria de la població.
En segon lloc: ¿Ha pensat vostè,
gentil teòric, que el petit productor camperol vacil·la inevitablement
entre el proletariat i la burgesia? Aquesta veritat marxista, que confirma la
història sencera de l'Europa contemporània, l’"ha oblidat" Kautsky
molt a temps, perquè redueix a pols tota la "teoria" menxevic que ell
reprodueix! Sense "oblidar-la", no hauria pogut negar la necessitat
de la dictadura del proletariat en un país en què predominen els petits
productors camperols.
Examinem allò de principal que
hi ha a l’"anàlisi econòmica"
del nostre teòric.
És irrebatible, diu Kautsky, que
el poder soviètic és una dictadura. "Però és la dictadura del proletariat?"
(p 34).
"Segons la Constitució soviètica, els camperols constitueixen la majoria de la població amb dret a participar en les activitats legislatives i administratives. El que se'ns presenta com a dictadura del proletariat, si es realitzara d'una manera conseqüent, i si, parlant en general, una classe poguera exercir directament la dictadura, cosa que només pot fer un partit, resultaria ser una dictadura dels camperols " (p. 35).
I encantat de tan profund i
sagaç raonament, el bo de Kautsky intenta ironitzar: "Resulta com si la
realització menys dolorosa del socialisme estiguera assegurada quan se la
confia als camperols" (p. 35).
Amb gran luxe de detalls i cites
extraordinàriament erudites del semiliberal Maslov, prova el nostre teòric una
idea nova: els camperols estan interessats en què el preu dels cereals siga
elevat i el salari dels obrers de les ciutats siga baix, etc., etc. Aquestes
idees noves, dit siga de pas, estan exposades de manera tant més enutjosa com
menys atenció es concedeix als fenòmens
vertaderament nous de la postguerra, per exemple, al fet que els camperols
demanen a canvi dels cereals mercaderies i no diners, que els camperols estan
faltats d’arreus i no poden
aconseguir-los en la quantitat deguda a cap preu. D'açò tornarem a tractar d'una manera especial més avant.
Així, doncs, Kautsky acusa els
bolxevics, el partit del proletariat, d'haver posat la dictadura, la tasca de
realitzar el socialisme, a mans dels camperols petit burgesos. Molt bé, senyor
Kautsky! ¿Quina hauria de ser, al seu il·lustrat judici, l'actitud del partit
proletari envers els camperols petit burgesos?
El nostre teòric prefereix
callar sobre açò, probablement recordant el refrany: "La paraula és plata,
el silenci és or". Però el traeix el raonament següent:
"En els primers temps de la República Soviètica, els Soviets camperols eren organitzacions dels camperols en general. Ara, aquesta República proclama que els Soviets són organitzacions de proletaris i de camperols pobres. Els camperols instal·lats perden el dret de participar en l’elecció dels Soviets. El camperol pobre es reconeix com a producte permanent i de masses de la reforma agrària socialista sota la 'dictadura del proletariat'" (p. 48).
Que atroç ironia! A Rússia pot
escoltar-se en boca de qualsevol burgès: tots ells s'alegren i es riuen que la
República Soviètica reconega francament l'existència de camperols pobres. Es
burlen del socialisme. Estan en el seu dret. Però el "socialista" que
es riu de què, després d'una guerra de quatre anys extraordinàriament ruïnosa,
hi hagen encara al nostre país (i els hi haurà per a llarg) camperols molt
pobres, és un "socialista" que no podia nàixer més que en un ambient
d'apostasia en massa.
Però hi ha més:
“... La República Soviètica intervé en les relacions entre camperols rics i pobres, però no per mitjà d'una nova distribució de terra. Per a evitar que els habitants de les ciutats manquen de pa, s'envien al camp destacaments d'obrers armats que arranquen als camperols rics el seu sobrant de cereals. Una part d'aquests cereals es dóna als habitants de les ciutats i una altra als camperols més pobres" (p. 48).
Naturalment, el socialista i
marxista Kautsky s'indigna profundament davant de la idea que tal mesura puga
sobrepassar les engires de les grans ciutats (i a Rússia s'estén per tot el
país). El socialista i marxista Kautsky observa sentenciosament, amb
inimitable, amb incomparable, amb
admirable flegma (o neciesa) de filisteu: “... Aquestes (expropiacions
de camperols instal·lats) introdueixen un nou element de pertorbació i de
guerra civil en el procés de la producció..." (la guerra civil
trasplantada al "procés de la producció" és ja una cosa
sobrenatural!) "... que per al seu sanejament necessita imperiosament de
tranquil·litat i seguretat" (49).
Sí, sí, la tranquil·litat i
seguretat dels explotadors i dels que especulen amb els cereals, amaguen els
seus sobrants, sabotegen la llei sobre el monopoli dels cereals i condemnen a
la fam la població de les ciutats, deu, naturalment, arrancar sospirs i
llàgrimes al marxista i socialista Kautsky. Tots nosaltres som socialistes i
marxistes i internacionalistes, criden a l'uníson els senyors Kautsky, Enric
Weber (Viena), Longuet (París), MacDonald (Londres), etc.; tots estem per la
revolució de la classe obrera, però... però a condició de no torbar la
tranquil·litat ni la seguretat dels especuladors de cereals! I aquesta immunda
docilitat davant dels capitalistes l’encobrim amb al·lusions
"marxistes" al "procés de la producció...” Si açò és marxisme,
què serà servilisme davant de la burgesia?
Vegem el que li resulta al
nostre teòric. Acusa els bolxevics de fer passar una dictadura dels camperols
per la dictadura del proletariat. Al mateix temps ens acusa de portar la guerra
civil al camp (nosaltres considerarem que açò és un mèrit nostre),
d'enviar al camp destacaments d'obrers armats els quals proclamen francament
que exerceixen "la dictadura del proletariat i dels camperols
pobres", ajuden aquests, expropien als especuladors, als camperols rics,
els sobrants de gra que oculten en violació de la llei sobre el monopoli de
cereals.
D'una banda, el nostre teòric
marxista es mostra partidari de la democràcia pura, partidari de què la classe
revolucionària, dirigent dels treballadors i explotats, se sotmeta a la majoria
de la població (incloent-hi, per consegüent, els explotadors). D'altra banda,
explica contra nosaltres que la revolució té imprescindiblement un
caràcter burgès, perquè els camperols,
en el seu conjunt, es mantenen en un terreny de relacions socials burgeses; i al mateix temps pretén que
propugna el punt de vista proletari, de
classe, marxista!
En comptes d’"anàlisi
econòmica", açò és un embolic i un embull de primer ordre. En comptes de
marxisme, fragments de doctrines liberals i prèdiques de servilisme davant de
la burgesia i els kulaks.
En 1905 els bolxevics van posar
ja totalment en clar el problema que Kautsky enreda. Sí, la nostra revolució és
burgesa mentre marxem juntament amb tots els camperols com
un tot. Nosaltres teníem una consciència
claríssima d'açò, des de 1905 ho hem dit cents i milers de vegades; mai
hem intentat botar-nos ni abolir amb decrets aquesta etapa necessària del
procés històric. La tossuderia de Kautsky en emprar aquest punt com
"prova" contra nosaltres no prova sinó l'embull de les seues opinions
i el seu temor a recordar el que ell mateix va escriure en 1905, quan encara no
era un renegat.
Però en 1917, des del mes d'abril,
molt abans de la Revolució d’Octubre, en què prenguérem el Poder, vam dir
obertament i vam explicar al poble que ara la revolució no podia detindre's en
aquesta etapa, perquè el país havia continuat avant, el capitalisme havia
continuat avançant, la ruïna havia assolit proporcions mai vistes, cosa que hauria
d'exigir (vulga's o no) que anàrem cap al socialisme, perquè no
cabia avançar d'una altra manera, salvar d'una altra manera el país,
esgotat per la guerra, i alleujar d'una altra manera els patiments dels
treballadors i explotats.
Va ocórrer, en efecte, tal com
nosaltres vam dir. La marxa de la revolució ha confirmat l'encert del nostre
raonament. Al principi, del braç de "tots" els camperols
contra la monarquia, contra els grans terratinents, contra el medievalisme (i
en aquest sentit, la revolució segueix sent burgesa, democràticoburgesa).
Després, del braç dels camperols pobres, del braç del semiproletariat, del
braç de tots els explotats contra el capitalisme, incloent-hi els
ricassos del camp, els kulaks, els especuladors, i en aquest sentit, la
revolució es converteix en socialista. Voler alçar una muralla xinesa
artificial entre ambdues revolucions, separar l’una de l'altra per quelcom
que no siga el grau de preparació del proletariat i el grau de la seua unió
amb els camperols pobres, és la major tergiversació del marxisme, és
adotzenar-lo, reemplaçar-lo pel liberalisme. Seria fer passar de contraban, per
mitjà de cites pseudocientífiques sobre el caràcter progressiu de la burgesia
en comparació amb el medievalisme, una defensa reaccionària de la burgesia
enfront del proletariat socialista.
Per cert que els Soviets són un
tipus i una forma molt superior de democràcia perquè, unint i incorporant a la
política la massa d'obrers i camperols, són el baròmetre més pròxim al
"poble" (en el sentit en què Marx parlava en 187I de vertadera
revolució popular, el baròmetre més sensible del desenvolupament i augment de
la maduresa política i de classe de les masses. La Constitució soviètica no
s'ha escrit segons un "pla", no ha sigut composta en despatxos ni
imposada als treballadors pels juristes burgesos. No, aqueixa Constitució ha
sorgit del procés de desenvolupament de la lluita de classes, a
mesura que maduraven les contradiccions de classe. Així ho demostren
fets que Kautsky es veu obligat a reconèixer.
Al principi, els Soviets
agrupaven els camperols en la seua totalitat. La falta de desenvolupament,
l’endarreriment i la ignorància dels camperols pobres posaven la direcció a
mans dels kulaks, dels rics, dels capitalistes i dels intel·lectuals
petitburgesos. Va ser l'època d'hegemonia de la petita burgesia, dels menxevics
i dels socialistes revolucionaris (només ximples o renegats com Kautsky poden
creure que uns o altres siguen socialistes). La petita burgesia, inevitablement
i imprescindiblement oscil·lava entre la dictadura de la burgesia (Kerenski,
Kornilov, Savinkov) i la dictadura del
proletariat, perquè la petita burgesia és incapaç de res independent
atesos els caràcters essencials de la seua situació econòmica. Dit siga de pas,
Kautsky renega totalment del marxisme quan en la seua anàlisi de la revolució
russa ix del pas amb la noció jurídica i formal de "democràcia", que
serveix la burgesia per a dissimular la seua dominació i enganyar les masses, oblidant
que "democràcia" vol dir de fet unes vegades dictadura de la
burgesia, i altres impotent reformisme de la mesocràcia que se sotmet a
aqueixa dictadura, etc. Segons Kautsky, resulta que en un país capitalista
havia partits burgesos, havia un partit proletari (els bolxevics), que
arrossegava darrere d’ell la majoria del proletariat, la seua massa, però, no
havia partits petit burgesos! Els menxevics i eseristes no tenien arrels
de classe, arrels petit burgeses!
Les vacil·lacions de la petita
burgesia, dels menxevics i eseristes han il·lustrat a les masses i han apartat
de semblants "dirigents" la seua immensa majoria, a totes les
"capes baixes", a tots els proletaris i semiproletaris. Els bolxevics
van aconseguir prevaldre en els Soviets (cap a octubre de 1917 en Petrograd i Moscou), i entre els eseristes i
menxevics es va accentuar l’escissió.
El triomf de la revolució
bolxevic significava el final de les vacil·lacions, la destrucció completa de
la monarquia i de la gran propietat
terratinent (abans de la Revolució d'Octubre no havia sigut
destruïda). Nosaltres vam portar a terme la revolució burgesa.
Els camperols estaven al nostre costat en la seua totalitat. El seu antagonisme
respecte al proletariat socialista no podia manifestar-se immediatament. Els
Soviets agrupaven els camperols en general. La diferenciació de classe al si de
la massa camperola no estava encara madura, no s'havia manifestat encara
exteriorment.
Aquest procés va
desenvolupar-se durant l'estiu i la tardor de 1918. La insurrecció
contrarevolucionària dels txecoslovacs va despertar els kulaks, que van desencadenar a Rússia una onada de
revoltes. No han sigut els llibres ni els periòdics, sinó la vida que ha
fet veure als camperols pobres la incompatibilitat dels seus interessos amb els
dels kulaks, dels ricassos, de la burgesia rural. Els "eseristes
d'esquerra", com tot partit petit burgès, reflectien les oscil·lacions de
les masses, i en l'estiu de 1918 es van escindir: una part d'ells va fer causa
comuna amb els txecoslovacs (insurrecció de Moscou, quan Proshian s’apoderà,
durant una hora!, del telègraf, i anuncia a Rússia la caiguda dels bolxevics;
després de la traïció de Muraviov, comandant en cap de l'exèrcit destinat a
combatre contra els txecoslovacs, etc.). Una altra part, assenyalada més amunt,
va seguir amb els bolxevics.
L'agudització de la crisi de
l'abastiment de les ciutats imposava en forma cada vegada més contundent el
problema del monopoli dels cereals (cosa que "ha oblidat" el teòric
Kautsky en la seua anàlisi econòmica, que repeteix coses velles llegides fa deu anys en Maslov!).
L'antic estat, l'estat dels
grans terratinents i burgesos, inclús l’estat democràtic republicà, enviava al
camp destacaments armats que es trobaven de fet a disposició de la burgesia. El
senyor Kautsky no ho sap! No veu en això, Déu ens lliure, "dictadura de la
burgesia"! És "democràcia pura", sobretot si ho aprova el
parlament burgès! que Avksentiev i S.
Maslov, amb els Kerenski, Tsereteli i la resta d'elements eseristes i menxevics
empresonaven durant l'estiu i la tardor de 1917 els membres dels Comitès
agraris, d'això "no ha sentit parlar" Kautsky, això ho silencia!
Tot es redueix a què l'estat
burgès, que exerceix la dictadura de la burgesia per mitjà de la república
democràtica, no pot reconèixer davant del poble que serveix la burgesia, no pot
dir la veritat i ha de recórrer a la duplicitat.
En canvi, l'estat del tipus de
la Comuna, l'estat soviètic diu francament i honradament la veritat al poble,
declarant que és la dictadura del proletariat i dels camperols pobres,
atraient-se amb aquesta veritat a desenes i desenes de milions de nous
ciutadans mantinguts en la ignorància dins de qualsevol república democràtica,
incorporant-los a la política, a la democràcia, a l'administració de
l'estat, dels Soviets. La República Soviètica envia al camp destacaments
d'obrers armats, en primer lloc als més avançats, als de les capitals. Aquests
obrers porten el socialisme al camp, posen del seu costat als camperols pobres,
els organitzen i instrueixen i els ajuden a aixafar la resistència de la
burgesia.
Tots els que estan al dia de la
situació i han visitat el camp diuen que només en l'estiu i la tardor de 1918
ha arribat a aquest la Revolució d’"Octubre" (és a dir, la
revolució proletària). Es produeix el viratge. A l'onada de revoltes de kulaks
segueix un moviment ascensional dels camperols pobres, l'increment dels
"Comitès de camperols pobres". En l’exèrcit augmenta el nombre de
comissaris que procedeixen de la classe obrera, el nombre d'oficials i de
comandants de divisió i d'exèrcit que procedeixen de la classe obrera. Mentre
que l'imbècil de Kautsky, espantat per la crisi de juliol (de 1918) i els
alarits de la burgesia, corre darrere d'ella com un "pollet" i escriu
tot un fullet de què emana la convicció que els camperols estan a punt de
derrocar els bolxevics, mentre que aquest imbècil veu en la defecció dels
eseristes d'esquerra una "reducció" (p. 37) del cercle dels que
sostenen als bolxevics, en aqueix moment, s'estén immensament el cercle vertader
dels partidaris del bolxevisme, perquè desenes i desenes de milions de
camperols pobres desperten a una vida política independent,
emancipant-se de la tutela i influència dels kulaks i de la burgesia rural.
Hem perdut uns centenars
d'eseristes d'esquerra, d’intel·lectuals sense caràcter i de camperols kulaks,
però hem conquistat milions de camperols pobres.
Un any després de la revolució
proletària en les capitals, sota la seua influència i amb la seua ajuda ha
arribat la revolució proletària als racons més endarrerits del camp, refermant
definitivament el poder soviètic i el bolxevisme, demostrant definitivament que
en l'interior del país no hi ha forces que se li oposen.
Després d'haver portat a terme
la revolució democràticoburgesa amb els camperols en general, el proletariat de
Rússia va passar definitivament a la revolució socialista quan va haver
aconseguit escindir el camp, quan s'hi va guanyar als proletaris i
semiproletaris del camp, quan va saber unir-los contra els kulaks i la
burgesia, incloent-hi la burgesia camperola.
Si el proletariat bolxevic de
les capitals i dels grans centres industrials no haguera sabut agrupar al
voltant seu els camperols pobres contra els camperols rics, hauria demostrat
que Rússia "no estava madura" per a la revolució socialista: els
camperols haurien seguit sent "un tot", és a dir, haurien seguit
subjectes a la direcció econòmica, política i espiritual dels kulaks, els ricassos
i la burgesia, i no se n'hauria anat més allà d'una revolució
democràticoburgesa. (Però ni inclús açò, dit siga entre parèntesi, hauria
demostrat que el proletariat no havia de prendre el poder, perquè només ell ha
portat efectivament a terme la revolució democràticoburgesa, només ell ha fet
quelcom seriós per a acostar la revolució proletària mundial, només ell ha
creat l'estat soviètic, que és, després de la Comuna, el segon pas cap a
l'estat socialista.)
D'altra banda, si el proletariat
bolxevic, immediatament, a l'octubre o novembre de 1917, sense haver sabut
esperar la diferenciació de classes en el camp, sense haver sabut preparar-la
ni realitzar-la, haguera intentat "decretar" la guerra civil o la
"instauració del socialisme" en el camp, si haguera intentat
prescindir del bloc (aliança) temporal amb els camperols en general, sense fer
certes concessions al camperol mitjà, etc., açò hauria sigut una
desnaturalització blanquista del marxisme; una minoria hauria
intentat imposar la seua voluntat a la majoria, s'hauria arribat a un absurd
teòric, a no comprendre que la revolució de tots els camperols és encara una
revolució burgesa i que sense una sèrie de transicions, d'etapes
transitòries, no es pot fer d'ella una revolució socialista en un país endarrerit.
En un problema polític i teòric
de la major transcendència, Kautsky ha confós tot, i en la pràctica ha
demostrat ser un simple lacai de la burgesia que clama contra la dictadura del
proletariat.
* *
*
Idèntica o major és la confusió
que Kautsky ha armat en un altre problema de capital interès i importància: el
de si ha sigut ben plantejada en principi i
després convenientment portada a la pràctica la labor legislativa
de la República Soviètica quant a la transformació agrària, transformació
socialista dificilíssima i de màxima importància al mateix temps. Li quedaríem
infinitament agraïts a tot marxista de l'occident d'Europa que, després de
llegir encara que només fora els documents més importants, fera la crítica de la nostra política,
perquè d'aquesta manera ens ajudaria extraordinàriament i ajudaria la revolució
que està madurant en tot el món. Però en comptes de crítica, Kautsky ens
ofereix una confusió teòrica increïble, que converteix el marxisme en
liberalisme, i que de fet és un conjunt d'invectives petit burgeses, buides i
verinoses, contra els bolxevics. Que el lector jutge:
"No es podia mantindre la
gran propietat territorial a causa de la
revolució. Açò es va veure clar des del primer instant. No hi havia més
remei que lliurar-la a la població camperola...” (No és exacte, senyor Kautsky;
vostè posa allò que està "clar" per a vostè en comptes de l'actitud
de les diverses classes enfront del problema. La història de la
revolució ha demostrat que el govern de
coalició de burgesos amb petit burgesos, menxevics i eseristes seguia una
política dirigida a mantindre la gran propietat agrària. La millor prova està
en la llei de S. Maslov i en les detencions dels membres dels Comitès agraris.
Sense la dictadura del proletariat la "població camperola" no hauria
vençut al terratinent unit al capitalista.)
"... Però quant a les
formes en què açò s'havia de fer, no existia unitat de criteri. Eren
concebibles diferents solucions...”
(Kautsky es preocupa, primer que res, de la "unitat" dels
"socialistes", siguen els que siguen els que s’anomenen així. Però
oblida que les classes fonamentals de la societat capitalista han d'arribar a
solucions diferents.) “... Des del punt de vista del socialisme, la solució més
racional haguera sigut transformar les grans empreses en propietats de l'estat
i confiar als camperols, que fins llavors havien estat treballant-hi com a
obrers assalariats, el cultiu de les grans propietats agrícoles sota forma de
cooperativa. Però aquesta solució suposa l'existència d'un tipus de treballador
agrícola que no existeix a Rússia. Una altra solució haguera sigut transferir a
l’estat la gran propietat agrària dividint-la en petits lots, que se
concedirien en arrendament als camperols amb poques terres. D'aquesta manera
s’hauria realitzat quelcom de socialisme...”
Kautsky, com sempre, ix del pas
amb la seua famosa tornada: d'una part no es pot per menys de confessar, d'una
altra, cal reconèixer. Juxtaposa solucions diferents, sense parar-se en
l'única idea real, en l'única idea marxista: ¿quina ha de ser la transició
del capitalisme al comunisme sota unes determinades condicions particulars ?
A Rússia hi ha obrers agrícoles assalariats, però pocs, i Kautsky no toca ni
tan sols la qüestió, que el poder soviètic ha plantejat, de com passar
al cultiu en comunes i en cooperatives. Però el més curiós és que Kautsky vol
veure "quelcom de socialisme" en l’arrendament de petits lots de
terra. Açò no és, en el fons, més que una consigna petitburgesa i no té
res "de socialisme". Si l’"estat" que dóna en
arrendament les terres no és un estat del tipus de la Comuna, sinó una
república burgesa parlamentària (i açò és el que suposa sempre Kautsky),
l'arrendament de la terra per petits lots serà una típica reforma liberal.
Res diu Kautsky sobre què el
poder soviètic ha abolit tota propietat sobre la terra. Pitjor encara:
baralla les dades de manera increïble i cita decrets del poder soviètic
ometent-hi l'essencial.
Després de declarar que "la
petita producció aspira al dret absolut de propietat privada sobre els mitjans
de producció", que la Constituent haguera sigut "l'única
autoritat" capaç d'impedir el repartiment (afirmació que provocarà una
rialla a Rússia, perquè tot el món sap que els obrers i camperols només
reconeixen l'autoritat dels Soviets, mentre la Constituent s'ha fet consigna
dels txecoslovacs i dels grans terratinents), Kautsky continua:
"Un dels primers decrets del Govern soviètic diu: 1.- La propietat terratinent sobre la terra queda immediatament abolida sense indemnització alguna. 2.- Les hisendes dels grans terratinents i totes les terres de la família imperial, dels convents i de l'Església, amb tot el seu bestiar de labor i arreus de cultiu, els seus edificis i tot quant hi ha en ells passen a dependre dels Comitès agraris comarcals dels Soviets de Diputats Camperols de districte, que disposaran d'ells fins que l'Assemblea Constituent decidisca el problema de la terra".
Kautsky únicament cita aquests dos punts i conclou:
"La referència a la Constituent ha sigut lletra morta. De fet, els camperols de les distintes comarques han pogut fer amb la terra allò que han volgut" (p. 47).
Ací teniu mostres de la
"crítica" de Kautsky! Ací teniu un treball "científic" que
més que res pareix una falsificació. S'indueix el lector alemany a creure que
els bolxevics han capitulat davant dels camperols en quant al dret de propietat
privada sobre la terra i que han deixat els camperols fer ("en les
distintes comarques") el que cadascun volia!
En realitat, el decret que cita
Kautsky, el primer decret, promulgat el 26 d'octubre de 1917 (calendari antic),
comprèn cinc articles i no dos, sense comptar els vuit articles del
"Mandat", del que es diu que "deu servir de norma de
conducta".
El tercer article del decret
assenyala que les hisendes passen "al poble" i que és
obligatori fer "l'inventari exacte de tots els béns confiscats" i
"instituir una guàrdia revolucionària del major rigor". I el Mandat assenyala que "el dret de
propietat privada sobre la terra queda abolit per a sempre", que "les
finques millor organitzades" "no seran repartides ", que
"tot el bestiar de labor, arreus de cultiu i dependències de les terres
confiscades passen a l’ús exclusiu de l'estat o de les comunitats, segons la
importància i valor d'aquestes terres, sense indemnització", que
"tota la terra passa a formar part del fons agrari nacional".
Més tard, al mateix temps que
era dissolta l'Assemblea Constituent (5 de gener de 1918), el III Congrés dels
Soviets va aprovar la "Declaració de drets del poble treballador i
explotat", que ara és part de la Llei fonamental de la República
Soviètica. El seu article II paràgraf 1 diu que "queda abolida la
propietat privada sobre la terra" i que "les finques i empreses
agrícoles model es declaren patrimoni nacional".
Per tant, l'al·lusió a
l'Assemblea Constituent no era lletra morta, perquè una altra institució
nacional representativa, moltíssim més autoritzada per als camperols, s'ha
encarregat de resoldre el problema agrari.
Després, el 6 (19) de febrer de
1918 es va promulgar la llei sobre la socialització de la terra, que confirma
una vegada més l'abolició de tota propietat sobre la terra, posant aquesta i tot
el bestiar de labor i els arreus de cultiu de les explotacions privades
a disposició de les autoritats soviètiques, sota el control del poder
soviètic federal; com a objectiu d'aquesta gestió assenyala
"el foment de la hisenda col·lectiva en l'agricultura, per ser la més avantatjosa des del punt de vista de l'economia del treball i dels productes, a costa de les hisendes individuals, a fi de passar a la hisenda socialista" (art. 11, punt e).
En instituir l’usdefruit igualitari
del sòl, la llei diu sobre el problema fonamental de "qui té dret a usar
de la terra":
Art. 20.) "Dins de la República Federativa Soviètica de Rússia poden usar lots del sòl per a fins públics i personals: A) Amb fins educatius i instructius: 1) L'estat, representat pels òrgans del poder soviètic (federal, regional, provincial, comarcal, de districte i d’aldea). 2) Les organitzacions socials (sota el control i amb l'autorització del poder soviètic local). B) Per al cultiu: 3) Les comunes agrícoles. 4)Les cooperatives agrícoles. 5) Les comunitats rurals. 6) Famílies i individus per separat...”
El lector pot veure que Kautsky
ha desnaturalitzat totalment la qüestió, presentant al lector alemany d'una
manera completament falsa la política i la legislació agrària de l'estat
proletari de Rússia.
Ni tan sols ha sabut plantejar
Kautsky els problemes importants, fonamentals des del punt de vista teòric!
Aquests problemes són els
següents:
1.- Usdefruit igualitari de la
terra i
2.- Nacionalització de la terra:
relació d'una mesura i una altra amb el socialisme en general i amb el pas del
capitalisme al comunisme en particular.
3.- Cultiu social de la terra,
com a transició del treball agrícola a petita escala, parcel·lat, al treball
agrícola social de gran escala; ¿es correspon la forma en què ha sigut
plantejat aquest problema en la legislació soviètica als postulats del
socialisme?
Sobre el primer punt és
necessari deixar establit, primer que res, els dos fets següents que són
fonamentals: a) Tenint ja en compte l'experiència de 1905 (recordaré, per
exemple, la meua obra sobre el problema agrari en la primera revolució russa),
assenyalaven els bolxevics la importància que, des del punt de vista democràtic
progressista i democràtic revolucionari, tenia la consigna de l'igualitarisme,
i en 1917, abans de la Revolució d'Octubre, van parlar-ne en forma
absolutament clara. b) Al fer aprovar la llei de socialització de la terra
("ànima" de la qual és la consigna de l’usdefruit igualitari del sòl)
els bolxevics van declarar del mode més precís i concret: aquesta idea no és la
nostra, nosaltres no estem conformes amb aquesta consigna, però creguem el
nostre deure fer-la aprovar, perquè així ho demana la immensa majoria dels
camperols. I la idea i les reivindicacions d'una majoria de treballadors han
de ser superades per ells mateixos; no és possible "abolir"
semblants reivindicacions ni "botar" per damunt d'elles. Nosaltres,
els bolxevics, ajudarem els camperols a superar les consignes
petitburgeses, a passar el més ràpidament i fàcilment possible d'aqueixes
consignes a consignes socialistes.
Un teòric marxista que volguera
ajudar la revolució obrera per mitjà de la seua anàlisi científic, hauria de
dir, en primer lloc, si és veritat que la idea de l’usdefruit igualitari de la
terra té un valor democràtic revolucionari, el valor de portar a terme la
revolució democràtica burgesa. En segon lloc, hauria de dir si han
procedit bé els bolxevics al fer aprovar amb els seus vots (i en observar amb
la major lleialtat) la llei petitburgesa relativa a l’usdefruit igualitari.
Kautsky no ha sabut advertir
tan sols en què consisteix teòricament el quid de la qüestió!
Kautsky mai haguera aconseguit
refutar la idea que l’usdefruit igualitari té un abast progressista i
revolucionari en una revolució democràticoburgesa. Aquesta revolució no pot
anar més enllà. En arribar al seu terme, descobreix a les masses, amb tanta
més claredat, rapidesa i facilitat
la insuficiència de les
solucions democràticoburgeses, la necessitat de sobrepassar-les i de passar al
socialisme.
Els camperols que han derrocat
al tsarisme i als grans terratinents volen l'anivellació, i no hi ha força que
puga impedir-s’ho una vegada alliberats dels grans terratinents i de l'estat
parlamentari burgès republicà. Els proletaris diuen als camperols:
nosaltres vos ajudarem a arribar al capitalisme "ideal", perquè
l’usdefruit igualitari de la terra és la idealització del capitalisme des del
punt de vista del petit productor. Però al mateix temps vos assenyalarem la
insuficiència d'aquest sistema, la necessitat de passar al cultiu social de la
terra.
Seria interessant veure què feia
Kautsky per a refutar l'encert del proletariat al dirigir així la lluita
dels camperols!
Kautsky ha preferit eludir el
problema...
A més, ha enganyat francament
els lectors alemanys, ocultant-los que en la llei sobre la terra el
poder soviètic dóna preferència explícita a les comunes i a les
cooperatives, col·locant-les en primer lloc.
Amb tots els camperols fins a
l’acabament de la revolució democràtica burgesa! amb el sector més pobre,
proletari i semiproletari dels camperols; endavant, cap a la revolució
socialista! Aquesta ha sigut la política dels bolxevics, i és l'única política
marxista.
Però Kautsky s'embrolla, no
encertant a plantejar ni un sol problema! D'una banda, no s’atreveix a
dir que els proletaris haurien d’haver divergit dels camperols en el problema
de l’usdefruit igualitari, perquè comprèn l'absurd de semblant divergència
(d'altra banda, en 1905, abans de ser renegat, Kautsky propugnava clarament i
francament l'aliança d'obrers i camperols com a condició per al triomf de la
revolució). D'altra banda, cita amb simpatia les vulgaritats liberals del
menxevic Maslov, que "demostra" l'utòpic i reaccionari de la igualtat
petit burgesa des del punt de vista del socialisme i passa en silenci
sobre allò de progressista i revolucionari que té la lluita petitburgesa per la
igualtat, pel principi igualitari, des del punt de vista de la revolució
democràtica burgesa.
Kautsky s'ha ficat en un embolic
sense fi: advertiu que el Kautsky de 1918 insisteix en el caràcter burgès
de la revolució russa. El Kautsky de 1918 exigeix: No vos isqueu d'aqueix marc!
I aquest mateix Kautsky veu "quelcom de socialisme" (per a la
revolució burgesa) en la reforma petitburgesa que lliura als
camperols pobres en arrendament petits lots de terra (és dir, en
l'aproximació a l'igualitarisme)!!
Que l'entenga qui puga!
I per si no fóra poc, Kautsky
mostra una incapacitat filistea per a tindre en compte la política real d'un
partit determinat. Cita frases del menxevic Maslov, sense voler veure
la política real del partit
menxevic en 1917, que, en "coalició" amb grans terratinents i
demòcrates constitucionalistes, propugnava de fet una reforma agrària
liberal i l’acord amb els grans terratinents (ho proven les detencions de
membres dels Comitès agraris i el projecte de llei de S. Maslov).
Kautsky no ha vist que les
frases de P. Maslov sobre el caràcter reaccionari i utòpic de la igualtat
petitburgesa encobreixen de fet la política menxevic de conciliació de
camperols i grans terratinents (és a dir, l'engany d'aquells per aquests), en
lloc de l'enderrocament revolucionari dels grans terratinents pels
camperols.
Com de bo "marxista"
que és Kautsky!
Els bolxevics són els que han
tingut molt en compte la diferència entre la revolució democràticoburgesa i la
socialista: al portar la primera a terme, obrien les portes per al pas a la
segona. Aquesta és l'única política revolucionària i l'única política marxista.
En va repeteix Kautsky les
agudeses insípides dels liberals: "Mai ni en part alguna han passat els
petits camperols a la producció col·lectiva moguts per la persuasió
teòrica" (p 50)
Com d’enginyós!
Mai ni en part alguna han estat
els petits camperols d'un gran país sota la influència d'un estat proletari.
Mai ni en part alguna han
arribat els petits camperols a una lluita de classe oberta dels camperols
pobres contra els camperols rics, fins a la guerra civil entre els uns i els
altres, amb la condició d'estar sostinguts els pobres per la propaganda,
la política i l’ajuda econòmica i militar del poder estatal proletari.
Mai ni en part alguna s'han
enriquit tant els especuladors i ricassos a conseqüència d'una guerra, entre
una ruïna semblant de la massa camperola.
Kautsky repeteix antigalles,
remuga coses velles, tement pensar tan sols en les noves tasques de la
dictadura del proletariat.
¿I si els camperols, benvolgut
Kautsky, no tenen prou instruments per a la petita producció i l'estat
proletari els ajuda a trobar màquines per a cultivar el sòl
col·lectivament, serà això "persuasió teòrica"?
Passem al problema de la
nacionalització de la terra Els nostres populistes, i entre ells tots els
eseristes d'esquerra, neguen que la mesura que nosaltres hem portat a la
pràctica siga la nacionalització de la terra. S'equivoquen teòricament. Ja que
no hem sobrepassat el marc de la producció mercantil i del capitalisme,
l'abolició de la propietat privada sobre la terra és la seua nacionalització.
La paraula "socialització" no expressa més que una tendència, un
desig, una preparació del trànsit al socialisme.
Quina ha de ser, doncs,
l'actitud dels marxistes respecte a la nacionalització de la terra?
Tampoc aquesta vegada sap
Kautsky plantejar tan sols el problema teòric, o (el que és pitjor) no ho fa
intencionadament, encara que per les publicacions russes se sap que Kautsky
coneix les antigues discussions dels marxistes russos sobre la nacionalització
de la terra, sobre la seua municipalització (lliurament de les grans finques
als ajuntaments) i sobre el seu repartiment.
Kautsky es mofa obertament del
marxisme quan diu que el pas de les grans propietats a mans de l'estat i el seu
arrendament en petits lots als camperols que tingueren poca terra realitzaria
"quelcom de socialisme". Ja hem dit que no hi ha en això res de
socialisme. És més: no hi ha ni tan sols revolució democràtica burgesa
portada a terme. Kautsky ha tingut la gran desgràcia de fiar-se molt dels
menxevics. D'això resulta un fet curiós. Kautsky, que defèn el caràcter burgès
de la nostra revolució, que retrau als bolxevics la seua idea de començar el
camí que porta al socialisme, presenta ell mateix una reforma liberal
com a socialisme, sense portar aquesta reforma fins a la supressió
completa de tots els elements medievals en les relacions de propietat
territorial! Resulta que Kautsky, al igual que els seus consellers menxevics, defèn
la burgesia liberal, temorosa de la revolució, en comptes de defendre una
revolució democràticoburgesa conseqüent.
En efecte, per què fer propietat
de l'estat únicament les grans finques i no totes les terres? La burgesia
liberal arriba així al màxim en el manteniment d’allò que és vell (és a dir,
una revolució de mínima conseqüència) i deixa en peu les màximes facilitats per
a tornar a això. La burgesia radical, és a dir, la que vol portar a terme la
revolució burgesa, proposa la consigna de nacionalització de la terra.
Kautsky, que en temps molt
remots, fa quasi vint anys, va escriure una obra marxista admirable sobre el
problema agrari, no pot ignorar el que ha indicat Marx: La nacionalització de
la terra és una consigna conseqüentment burgesa. Kautsky no pot ignorar
la polèmica entre Marx i Rodbertus i les notables explicacions de Marx en Teories
de la plus-vàlua, on mostra amb
particular evidència el valor revolucionari que la nacionalització de la terra té des del punt de vista
democràticoburges.
El menxevic P. Maslov, a qui amb
tan mala fortuna ha escollit Kautsky de conseller, negava que els camperols
russos pogueren acceptar la nacionalització de tota la terra (incloent-hi la
d'ells). Aquest punt de vista estava relacionat en cert grau amb la seua
"original" teoria (repetició del que s'ha dit pels crítics burgesos
de Marx), que negava la renda absoluta i acceptava la "llei" (o el
"fet", segons deia Maslov) "de la fertilitat decreixent del
sòl".
En realitat, la revolució de
1905 va posar ja de manifest que la immensa majoria dels camperols russos, tant
membres de les comunitats com propietaris de les seues parcel·les, desitjaven
la nacionalització de tota la terra. La revolució de 1917 ha vingut a
confirmar-ho i, després de passar el poder a mans del proletariat, ho ha
convertit en realitat. Els bolxevics han sigut fidels al marxisme, no intentant
(malgrat que Kautsky ens acusa d’això sense ombra de proves) "botar"
per damunt de la revolució democràticoburgesa. Els bolxevics han començat per
ajudar els ideòlegs democràticoburgesos dels camperols que eren més radicals,
més revolucionaris, que estaven més prop del proletariat, és a dir, als
eseristes d'esquerra, a realitzar el que era de fet la nacionalització de la
terra. La propietat privada sobre la terra va ser abolida a Rússia el 26
d’octubre de 1917, és a dir, el primer dia de la revolució proletària,
socialista.
D'aquesta manera s'ha creat una
base, la més perfecta des del punt de vista del desenvolupament del capitalisme
(Kautsky no podrà negar-ho sense trencar amb Marx), i, al mateix temps, el
règim agrari més flexible per al pas al socialisme. Des del punt de
vista democràticoburges, els camperols revolucionaris de Rússia no poden
anar més lluny: no pot haver res "més ideal", des d'aquest punt
de vista, que la nacionalització de la terra i la igualtat del seu usdefruit,
res "més radical" (des del mateix punt de vista). Els bolxevics,
només els bolxevics, i només en virtut del triomf de la revolució proletària,
són els que han ajudat els camperols a portar de veres a terme la revolució
democràticoburgesa. I únicament d'aquesta manera han fet el màxim per a
facilitar i afanyar el pas a la revolució socialista.
Per això pot jutjar-se
l'increïble confusió que ofereix als seus lectors Kautsky quan acusa els
bolxevics de no comprendre el caràcter burgès de la revolució i s'aparta ell
mateix del marxisme fins al punt de callar sobre la nacionalització de
la terra i de presentar la reforma agrària liberal, la menys revolucionària
(des del punt de vista burgès), com "quelcom de socialisme"!
Amb això ens acostem al tercer
dels problemes plantejats més amunt: ¿Fins a quin punt ha tingut en compte la
dictadura del proletariat a Rússia la necessitat de passar al cultiu social de
la terra? Kautsky torna a cometre respecte d’aquesta qüestió quelcom que
s'assembla molt a una falsificació: es limita a citar les "tesis"
d'un bolxevic, en què es tracta del problema del pas al cultiu col·lectiu de la
terra! Després d'haver citat unes d'aquestes tesis, exclama el nostre
"teòric" en to de triomf:
"Per declarar que una cosa és un problema no es resol aquest, per desgràcia. L'agricultura col·lectiva a Rússia està per ara condemnada a quedar-se en el paper. Mai ni en part alguna han passat els petits camperols a la producció col·lectiva moguts per la persuasió teòrica" (50).
Mai ni en part alguna ha
recorregut un autor a tan gran argúcia com Kautsky. Cita les "tesis",
però no diu ni una paraula de la llei del poder soviètic. Parla de
"persuasió teòrica" i no diu ni una paraula del poder estatal
proletari que té en les seues mans les fàbriques i les mercaderies! Tot allò
que el marxista Kautsky escrivia en 1899 en el Problema agrari sobre els
mitjans de què disposa l'estat proletari per a fer passar gradualment els petits
camperols al socialisme, ho oblida el renegat Kautsky en 1918.
Clar que uns centenars de
comunes agrícoles i explotacions soviètiques recolzades per l'estat (és a dir,
per grans explotacions cultivades per cooperatives obreres, a compte de
l'estat), representen molt poc. Però pot anomenar-se "crítica" el
mutisme de Kautsky davant d'aquest fet?
La nacionalització de la terra,
obra a Rússia de la dictadura del proletariat, va constituir la millor garantia
que la revolució democràticoburgesa fóra portada al seu terme, inclús en el cas
que una victòria de la contrarevolució fera retrocedir de la nacionalització al
repartiment (cas que analitze especialment en el meu llibre sobre el programa
agrari dels marxistes en la revolució de 1905). A més, la nacionalització de la
terra dóna a l'estat proletari les màximes possibilitats per a passar al
socialisme en l'agricultura.
En resum: Kautsky ens ofereix,
teòricament, una confusió increïble, apartant-se per complet del marxisme; en
la pràctica veiem el seu servilisme davant de la burgesia i el reformisme
burgès. Bona crítica, en veritat!
* *
*
La seua "anàlisi
econòmica" de la indústria l'inicia Kautsky amb el magnífic raonament
següent:
Rússia té una gran indústria
capitalista Seria factible muntar sobre aquesta base la producció socialista?
"Podria pensar-se així si el socialisme consistira en què els obrers de
les distintes mines i fàbriques les prenguen en propietat" (literalment:
se les apropien) "portant a terme la producció en cada una d'elles per
compte propi" (52). "Precisament avui, 5 d'agost, el dia en què
escric aquestes línies (afegeix Kautsky), arriben de Moscou notícies sobre un
discurs pronunciat per Lenin el 2 d'agost i en què, segons comuniquen, ha dit:
'els obrers tenen fermament les fàbriques a les seues mans, els camperols no
tornaran les terres als grans terratinents. La divisa de 'la fàbrica per als
obrers, la terra per als camperols no ha sigut fins ara una divisa
socialdemòcrata, sinó anarcosindicalista" (52-53).
Hem citat completament aquest
raonament perquè els obrers russos, que estimaven abans Kautsky, i amb raó,
vegen per si mateixos com procedeix aquest trànsfuga que s'ha passat a la
burgesia.
Qui s’ho podia imaginar! El 5
d'agost, quan existia ja una infinitat de decrets sobre la nacionalització de
les fàbriques a Rússia, no "apropiant-se", a més, els obrers ni una
sola d'elles, ja que totes van passar a ser propietat de la República,
el 5 d'agost Kautsky, interpretant amb manifesta superxeria una frase d'un
discurs meu, tracta d'inculcar als lectors alemanys la idea que a Rússia es
lliuren les fàbriques als obrers aïllats! I després, en desenes i desenes de
línies, remuga això sobre què les fàbriques no han de lliurar-se a obrers
aïlladament!
Açò no és crítica, sinó un
procediment de lacai de la burgesia, a sou dels capitalistes per a calumniar la
revolució obrera.
Les fàbriques han de passar a
mans de l'estat, de les comunitats o de les cooperatives de consum, repeteix
una vegada i una altra Kautsky, i per fi afegeix:
"Aquest és el camí que s'ha
intentat començar ara a Rússia...” Ara!! Què vol dir açò? A l'agost? ¿Però no
va poder encarregar Kautsky als seus Stein, Axelrod o altres amics de la
burgesia russa que li traduïren ni tan sols algun decret sobre les fàbriques?
"... No es veu encara fins on s'ha arribat en aquest sentit. En tot
cas, aquest aspecte de la República Soviètica presenta per a nosaltres el màxim
interès, però segueix enterament en les tenebres. No falten decrets...” (Per
això ignora Kautsky el seu contingut o l'oculta als seus lectors!),
"però falten notícies fidedignes sobre l'efecte de semblants decrets. La
producció socialista és impossible sense una estadística completa, detallada,
segura i ràpida. Fins ara, la República Soviètica no ha pogut crear-la. El que
sabem de les seues mesures econòmiques és en extrem contradictori, i resulta
impossible comprovar-ho. Açò és també un dels resultats de la dictadura i de
l’aixafament de la democràcia. No hi ha llibertat d'impremta ni de paraula...”(53).
Així s'escriu la història! En la
"lliure" premsa dels capitalistes i dels partidaris de Dutov haguera
trobat Kautsky dades sobre les fàbriques transferides als obrers... És en
veritat magnífic aquest "seriós erudit" que es col·loca per damunt de
les classes! Kautsky no vol ni fregar cap dels innumerables fets demostratius
de què les fàbriques es transfereixen únicament a la República, que
d'elles disposa un òrgan del poder soviètic, el Consell Superior d'Economia
Nacional, compost principalment per delegats dels sindicats obrers. Amb neci
entossudiment de l'home enfundat en la seua closca repeteix porfidiosament: jo
vull una democràcia pacífica, sense guerra civil, sense dictadura, amb bones
estadístiques (la República Soviètica ha creat un institut d'estadística,
portant a ell als elements més competents de Rússia, però clar que una
estadística ideal no pot aconseguir-se de seguida). En una paraula: el que
pretén Kautsky és revolució sense revolució, sense lluita enverinada, sense
violències. És com demanar que haguera vagues sense apassionada lluita entre
obrers i patrons. A veure qui distingeix entre semblant "socialista"
i un adotzenat buròcrata liberal!
I basant-se en semblants
"dades", és a dir, defugint intencionadament, amb ple menyspreu, els
nombrosíssims fets, Kautsky "conclou":
"És dubtós que, pel que fa a vertaderes conquistes pràctiques i no a decrets, haja aconseguit el proletariat rus amb la República Soviètica més del que haguera obtingut de l'Assemblea Constituent, en la qual, el mateix que en els Soviets, predominaven els socialistes, encara que d'un matís distint" (58).
Veritat que és una perla?
Aconsellem els partidaris de Kautsky que difonguen àmpliament entre els obrers
russos aquestes paraules, perquè no podien haver donat millor prova
acreditativa de la seua caiguda política. Kerenski era també
"socialista", camarades obrers, només que "d'un matís
distint"! L’historiador Kautsky es contenta amb un nom, amb un
qualificatiu del que es "van apropiar" els eseristes de dreta i els
menxevics. Però no vol ni sentir parlar dels fets, que proven que, sota
Kerenski, menxevics i eseristes de dreta recolzaven la política imperialista i
el pillatge de la burgesia, i silencia discret que l'Assemblea Constituent
donava la majoria a aqueixos herois de la guerra imperialista i de la dictadura
burgesa. I açò s'anomena "anàlisi econòmica"!...
Per a acabar, una altra mostra
d’"anàlisi econòmica":
“... Als nou mesos d'existència, en comptes d'haver estès el benestar general, la República Soviètica es veu obligada a explicar a què es deu l'escassetat general" (41).
Els demòcrates
constitucionalistes ens tenen acostumats a semblants raonaments. Tots els
lacais de la burgesia segueixen raonant a Rússia així: Doneu-nos, diuen, als
nou mesos, el benestar general, després de quatre anys d'una guerra
destructora, amb una ajuda múltiple del capital estranger a la burgesia de
Rússia, perquè aquesta seguisca el sabotatge i les insurreccions. En la
pràctica no queda absolutament cap diferència, ni indici de diferència
entre Kautsky i el burgès contrarevolucionari. Discursos melosos, disfressats
de "socialisme", repeteixen el que brutalment, sense embuts ni
adorns, diuen a Rússia les gents de Kornilov, de Dutov i de Krasnov.
* *
*
Les línies que precedeixen van
ser escrites el 9 de novembre de 1918. El 9 a la nit han arribat d'Alemanya
notícies que anuncien el començament victoriós de la revolució, primer en Kiel
i altres ciutats del nord i del litoral, on el poder ha passat a mans dels
Soviets de Diputats Obrers i Soldats, i després a Berlín, on també ha passat el
poder a mans d'un Soviet. Està de sobra la conclusió que em quedava per
escriure per al fullet sobre Kautsky i la revolució proletària.
10 de novembre de 1918.
(Veure en aquestes Obres
Escollides de Lenin en català)
Només després d'haver llegit el
llibre de Kautsky ha arribat a les meues mans el de Vandervelde: El socialisme
contra l'estat (París, 1918) Inclús sense voler-ho, s'imposa la comparació
de l'un i l'altre. Kautsky és el cap ideològic de la II Internacional
(1889-1914). Vandervelde és el seu representant oficial en la seua qualitat de
president del Buró Socialista Internacional. Aquests dos simbolitzen la plena
fallida de la II Internacional, aquests dos encobreixen amb parauletes
marxistes, "hàbilment", amb tota la destresa d'experts periodistes,
aqueixa fallida, el seu propi fracàs i el seu pas al costat de la burgesia. Un
ens mostra amb particular evidència allò de típic de l'oportunisme alemany que,
pesat i teoritzador, falsifica grollerament el marxisme amputant en ell tot
quant la burgesia no pot acceptar. El segon és una figura típica de la varietat
llatina (fins a cert punt podria dir-se de l'Europa occidental, és a dir, de
l'Europa situada a l'oest d'Alemanya), de l’oportunisme dominant, varietat més
flexible, menys pesada, que falsifica el marxisme d'una manera més subtil,
servint-se del mateix procediment fonamental.
Els dos tergiversen d'arrel tant
la doctrina de Marx sobre l'estat com la doctrina del mateix sobre la dictadura
del proletariat, dedicant-se Vandervelde més prompte al primer problema i
Kautsky al segon. Aquests dos vetllen el nexe estretíssim i indissoluble que
enllaça aquests dos problemes. Aquests dos són de paraula revolucionaris i marxistes, i en la pràctica renegats que
fan tot el possible per desfer-se de la revolució. Ni l’un ni l’altre
tenen ni ombra d’allò que impregna totes les obres de Marx i Engels, d’allò que
distingeix el socialisme vertader de la seua caricatura burgesa: aclarir les
tasques de la revolució diferenciant-les
de les tasques de la reforma, la tàctica revolucionària diferenciant-la de la
tàctica reformista, el paper del proletariat en la destrucció del
sistema, ordre de coses o règim de l’esclavitud assalariada, diferenciant-lo
del paper del proletariat de les "grans" potències, que frueix amb la
burgesia una petita part dels seus superguanys i del seu copiós botí
imperialista.
Vegem uns quants dels arguments
més essencials de Vandervelde per a confirmar aquesta afirmació.
Vandervelde cita Marx i Engels
amb extraordinari zel, com Kautsky. I com Kautsky, cita de Marx i d'Engels tot
allò que es vullga menys el que la burgesia no pot acceptar de cap mode,
cosa que distingeix el revolucionari del reformista. Tot el que es vullga de la
conquista del poder polític pel proletariat, perquè això ho ha circumscrit ja
la pràctica dins d'un marc exclusivament parlamentari. Però ni una paraula
sobre què Marx i Engels, després de l'experiència de la Comuna, van creure
necessari completar el Manifest Comunista, parcialment antiquat,
explicant una veritat: la classe obrera no pot apoderar-se senzillament de la
màquina estatal existent, ha de destruir-la! Vandervelde, el mateix que Kautsky, com si s'hagueren posat
d'acord, serva complet silenci sobre el més essencial de l'experiència
de la revolució proletària, sobre allò que distingeix la revolució del
proletariat de les reformes de la burgesia.
El mateix que Kautsky,
Vandervelde parla de la dictadura del proletariat per a desfer-se d'ella.
Kautsky ho realitza valent-se de grolleres falsificacions. Vandervelde fa el
mateix amb més subtilesa. En l'apartat corresponent, el 4, La conquista del
poder polític pel proletariat, dedica el punt "b" al problema de
la "dictadura col·lectiva del proletariat", "cita" Marx i
Engels (repetisc, ometent precisament allò més important, allò que es refereix
a la destrucció de la vella màquina estatal democràticoburgesa) i
conclou:
"... En els mitjans socialistes se sol imaginar la revolució social
com una nova Comuna, aquesta vegada triomfant no en un punt, sinó en els
principals centres del món capitalista.
Hipòtesi, però hipòtesi que no té res d'improbable en aquests temps en què es veu ja que la postguerra coneixerà en molts països antagonismes de classe i convulsions socials mai vistos.
Només que, si el fracàs de la Comuna de Paris, per no parlar de les
dificultats de la revolució russa, demostra quelcom, és que no es pot posar fi
al règim capitalista mentre el proletariat no es prepare prou per a exercir el
poder que les circumstàncies hagen pogut posar a les seues mans" (p. 73).
I ni una paraula més sobre el
fons de l'assumpte!
Així són els caps i
representants de la II Internacional! En 1912 subscriuen el Manifest de
Basilea, en què parlen francament de la relació que tenen la guerra que va
esclatar en 1914 i la revolució proletària i amenacen obertament amb
aquesta. Però quan la guerra va arribar i s'ha creat una situació
revolucionària, aqueixos Kautsky i Vandervelde comencen a desfer-se de la
revolució. Fixeu-vos: la revolució del tipus de la Comuna no és més que una
hipòtesi que no té res d'improbable! Açò serva una analogia completa amb el
raonament de Kautsky sobre el possible paper dels Soviets a Europa.
Però així raona qualsevol
liberal culte, que indubtablement coincidirà ara que una nova Comuna
"no té res d'improbable", que els Soviets tenen reservat un gran
paper, etc. El revolucionari proletari es distingeix del liberal en què, com a
teòric, analitza el nou valor estatal de la Comuna i dels Soviets.
Vandervelde calla tot el que sobre aquest tema exposen detalladament
Marx i Engels quan analitzen l'experiència de la Comuna.
Com a pràctic, com a polític, un
marxista hauria d'aclarir que només traïdors al socialisme podrien actualment
evadir la tasca d'explicar la necessitat de la revolució proletària (del tipus
de la Comuna, del tipus dels Soviets o, suposem, de qualsevol tercer tipus),
d'explicar la necessitat de preparar-se per a ella, difondre entre les masses
la revolució, refutar els prejudicis petit burgesos contra ella, etc.
Res semblant fan ni Kautsky ni
Vandervelde, ja que són traïdors al socialisme, que volen conservar entre els
obrers la seua reputació de socialistes i marxistes.
Vegem com es planteja
teòricament el problema.
Inclús en la república
democràtica, l'estat no és més que una màquina per a l'opressió d'una classe
per una altra. Kautsky sap aquesta veritat, la reconeix, la comparteix, però...
eludeix el problema més essencial: a quina classe, per què i amb quins mitjans
ha de sotmetre el proletariat quan conquiste l'estat proletari.
Vandervelde sap, reconeix,
comparteix i cita aquesta tesi fonamental del marxisme (p 72 del seu llibre),
però... però no diu ni una paraula sobre un tema tan "desagradable"
(per als senyors capitalistes) com és l’aixafament de la resistència dels
explotadors!!
Vandervelde, al igual que
Kautsky, evita totalment aquest tema "desagradable". Per això són
renegats.
Al igual que Kautsky,
Vandervelde és gran mestre en l'art de substituir la dialèctica per
l'eclecticisme. D'una part, no es pot menys de confessar, d'una altra, cal
reconèixer. D'una part, pot entendre's per estat el "conjunt d'una
nació" (veja's el diccionari de Littré, obra sàvia, no cal ni dir-ho, p.
87 de Vandervelde); d'una altra part, pot entendre's per estat el
"govern" (ibídem). Aquesta docta vulgaritat la còpia Vandervelde,
aprovant-la, al costat de cites de Marx.
El sentit marxista de la paraula
"estat" es diferencia del corrent (escriu Vandervelde), per això són
possibles els "malentesos". "L'estat, en Marx i Engels, no és
estat en sentit ampli, no és l'estat com a òrgan d'administració, representant
dels interessos generals de la societat (intérêts généraux de la société).
És un estat-poder, l'estat òrgan d’autoritat, l'estat instrument de la
dominació d'una classe sobre una altra"
(ps. 75-76 de Vandervelde).
De la destrucció de l'estat
parlen Marx i Engels tan sols en el segon sentit. "... Afirmacions massa
absolutes correrien el risc de ser inexactes. Entre l'estat dels capitalistes,
basat en la dominació exclusiva d'una classe, i l'estat proletari, que
persegueix la supressió de les classes, hi ha molts graus transitoris" (p.
156).
Ací teniu la "manera"
de Vandervelde, que a penes si es distingeix de la de Kautsky i que en realitat
és idèntica a ella. La dialèctica nega les veritats absolutes, explicant
l'alternança de contraris i el significat de les crisi en la història.
L'eclèctic no vol afirmacions "massa absolutes" per a passar de
contraban el seu desig petitburgès i filisteu de substituir la revolució pels
"graus intermedis".
Els Kautsky i els Vandervelde
silencien que el grau transitori entre l’estat òrgan de dominació de la classe
dels capitalistes, i l'estat òrgan de dominació del proletariat, és precisament
la revolució, la qual consisteix en derrocar la burgesia i en
trencar, en destruir la seua màquina estatal.
Els Kautsky i els Vandervelde
oculten que la dictadura de la burgesia ha de ser substituïda per la dictadura
d'una classe, el proletariat, que als "graus transitoris" de la revolució
seguiran els "graus transitoris" de l'extinció gradual de l'estat
proletari. Per això són renegats polítics.
En açò resideix, teòricament,
filosòficament, la substitució de la dialèctica per l'eclecticisme i la
sofisteria. La dialèctica és concreta i revolucionària, distingeix el
"trànsit" de la dictadura d'una classe a la d’una altra classe del "trànsit"
de l'estat proletari democràtic al no-estat (extinció de l’estat)
L’eclecticisme i la sofisteria dels Kautsky i els Vandervelde esborren, per tal
de complaure la burgesia, tot allò de concret i exacte de la lluita de classes,
substituint-lo pel concepte general de “transitòria”, on s’hi pot amagar (i on les
nou dècimes parts dels socialdemòcrates oficials de la nostra època hi amaguen)
l’apostasia de la revolució!
Vandervelde, com a eclèctic i
sofista, té més art i més subtilesa que
Kautsky, perquè amb la frase "transició de l'estat en sentit
estricte a l’estat en sentit ampli" poden eludir-se absolutament tots els
problemes de la revolució, tota diferència entre revolució i reforma, inclús la
diferència entre un marxista i un liberal. En efecte, a quin burgès culte
d’Europa se li ocorrerà negar "en general" els "graus
transitoris" en aquest sentit "general"?
"Coincidim amb Guesde (escriu Vandervelde) en què és impossible socialitzar els mitjans de producció i de
canvi sense que s'hagen complit prèviament les dues condicions següents:
1.- La transformació de l'estat actual, òrgan de dominació d'una classe sobre una altra, en allò que Menger anomena estat popular del treball, per mitjà de la conquista del poder polític pel proletariat.
2.- La separació de l'estat òrgan d'autoritat, de l'estat òrgan
d’administració, o, emprant l'expressió de Saint-Simon, la direcció dels homes
de l'administració de les coses" (89).
Açò ho escriu Vandervelde en
cursiva, subratllant especialment la importància de semblants principis. Però
açò no és sinó el més pur embull eclèctic, una ruptura completa amb el
marxisme! Perquè l’"estat popular del treball" no és més que una
paràfrasi del vell "estat popular lliure" de què feien gala els
socialdemòcrates alemanys en la dècada del 70 i que Engels condemnava com a un
absurd. L'expressió "estat popular del treball" és una frase digna
d'un demòcrata petitburgès (per l'estil dels nostres eseristes d'esquerra), una
frase que substitueix els conceptes de classe per conceptes al marge de les classes.
Vandervelde col·loca la conquista del poder estatal pel proletariat (per
una classe) al costat de l'estat "popular", sense veure la
confusió que d'això en resulta. A Kautsky, amb la seua "democràcia
pura", l’ix la mateixa confusió, el mateix desconeixement
antirevolucionari i petitburgès de les tasques de la revolució de classe, de la
dictadura de classe, proletària, de l'estat de
classe (proletari).
Prosseguim. El govern dels homes
desapareixerà i cedirà el seu lloc a l'administració de les coses tan sols quan
s'haja extingit tot estat. Amb aquest esdevenidor relativament llunyà,
Vandervelde vetlla, deixa en l'ombra la tasca immediata: l'enderrocament
de la burgesia.
Aquest procedir és també
servilisme davant de la burgesia liberal. El liberal no té inconvenient a
parlar del que succeirà quan no hi haja que governar als homes. Per què no
dedicar-se a tan inofensius somnis? Però no diguem res sobre què el proletariat
ha d’aixafar la resistència de la burgesia, que s'oposa a la seua expropiació.
Així ho exigeix l'interès de classe de la burgesia.
El socialisme contra
l'estat. Açò és una reverència de Vandervelde al proletariat. No és difícil
inclinar-se en una salutació, tot polític "demòcrata" sap inclinar-se
davant dels seus electors. Però després de la "reverència" ve el
contingut antirevolucionari i antiproletari.
Vandervelde parafraseja
detalladament a Ostrogorski sobre la infinitat
d'enganys, violències, suborns, mentides, hipocresies i opressió dels
pobres que encobreix la fatxada civilitzada, polida i allisada de la democràcia
burgesa contemporània. Però d'això no trau conseqüència alguna, no adverteix
que la democràcia burgesa aixafa les masses treballadores i explotades,
mentre que la democràcia proletària haurà d’aixafar la burgesia. Kautsky i
Vandervelde són cecs davant d'això. L’interès de classe de la burgesia, darrere de la qual s'arrosseguen
aquests petit burgesos traïdors al marxisme, exigeix que s'evite aquest
problema, que es calle o es negue francament la necessitat de tal sotmetiment.
Eclecticisme petitburgès contra
marxisme, sofisteria contra dialèctica, reformisme filisteu contra revolució
proletària. Així hauria de titular-se el llibre de Vandervelde.
(Escrit després del 10 de
novembre de 1918)