| Germinal | |
Home | Obres Internacionals Sedov | Revolución Permanente | Lenin (marxists.org) |
EDICIONS INTERNACIONALS SEDOV
Edita: GRUP GERMINAL (En defensa del marxisme)
_______________________________________________________________
OBRES ESCOLLIDES DE LENIN EN CATALÀ
__________________________________
(ESBÓS POPULAR)
(escrit
entre gener i juny de 1916 i publicat per primera vegada a meitat del 1917 en
Petrograd per l’editorial Zhizn y Znanie)
Versió catalana
establerta per Ernest Blanc des de l’edició castellana del Marxists Internet Arxive i l’edició
castellana de l’Editorial Progreso de Moscou de 1970 inclosa a les Obras
Escogidas en tres volums, volum 1, pàgines 689-798. En aquesta versió s’ha
prescindit de les notes a peu de pàgina de Lenin i de les de l’Editorial
El fullet que oferisc a l'atenció del lector va ser escrit a Zuric durant
la primavera de 1916. En les condicions en què em veia obligat a treballar vaig
haver d'ensopegar, naturalment, amb una certa insuficiència de materials
francesos i anglesos i amb una gran carestia de materials russos. No obstant,
l'obra anglesa més important sobre l'imperialisme, el llibre de J A. Hobson, ha estat utilitzada amb
l'atenció que, al meu entendre, mereix.
El fullet està
escrit tenint en compte la censura tsarista. És per açò que no sols em vaig
veure obligat a limitar-me estrictament a una anàlisi exclusivament teòrica
(sobretot econòmica) sinó, també, a formular les indispensables i poc nombroses
observacions de caràcter polític amb una extraordinària prudència, per mitjà
d'al·lusions, del llenguatge a l'Ísop, maleït llenguatge a què el tsarisme
obligava a recórrer a tots els revolucionaris quan prenien la ploma per a
escriure alguna cosa amb destí a la literatura "legal".
Produeix pena
rellegir ara, en els dies de llibertat, els passatges del fullet
desnaturalitzats, comprimits, continguts
en un anell de ferro per la preocupació de la censura tsarista. Per a
dir que l'imperialisme és el preludi de
la revolució socialista, que el socialxovinisme (socialisme de paraula,
xovinisme de fet) és una traïció completa al socialisme, el pas complet al
costat de la burgesia, que eixa escissió del moviment obrer està relacionada
amb les condicions objectives de
l'imperialisme, etc., em vaig veure obligat a parlar en un llenguatge servil, i
per açò no tinc més remei que remetre
als lectors que s'interessen pel problema a la col·lecció dels meus articles de
1914-1917, publicats a l’estranger, que seran reeditats en breu. Paga la pena,
particularment, d’assenyalar un passatge de les pàgines 119-120: per tal de fer
comprendre al lector, en forma adaptada a la censura, el mode indecorós de com
menteixen els capitalistes i els socialxovinistes que s'han passat al costat
d'aquells (i contra els quals lluita amb tanta inconseqüència Kautsky), en tot
allò que es refereix a la qüestió de les annexions, el desvergonyiment amb què
encobreixen les annexions dels seus capitalistes, em vaig veure obligat a
prendre l'exemple. . . del Japó! El lector atent substituirà fàcilment el Japó
per Rússia, i Corea, per Finlàndia, Polònia, Curlandia, Ucraïna, Jivà, Bujará,
Estlandia i altres territoris de l'imperi tsarista no poblats per grans russos.
Vull abrigar
l'esperança que el meu fullet ajudarà a orientar-se en la qüestió econòmica
fonamental, sense l'estudi de la qual és impossible comprendre res en
l'apreciació de la guerra i de la política actuals, a saber: la qüestió de
l'essència econòmica de l'imperialisme.
L'AUTOR
Petrograd, 26 d'abril de 1917
I
Aquest llibre,
com ha quedat dit en el pròleg de l'edició russa, va ser escrit en 1916, tenint
en compte la censura tsarista. Actualment, no tinc la possibilitat de refer tot
el text; d'altra banda, seria inútil, ja que el fi principal del llibre, avui
com ahir, consisteix a oferir, amb ajuda de les dades generals irrefutables de
l'estadística burgesa i de les declaracions dels savis burgesos de tots els
països, un quadre de conjunt de l'economia mundial capitalista en les
seues relacions internacionals, al
començament del segle XX, en vespres de la primera guerra mundial imperialista.
Fins a cert
grau serà inclús útil a molts comunistes dels països capitalistes avançats
persuadir-se per l'exemple d'aquest llibre, legal, des del punt de vista de
la censura tsarista, que és possible (i necessari) aprofitar fins aqueixos
petits badalls de legalitat que encara els queden a aquests, per exemple, en l'Amèrica actual o
a França, després dels recents empresonaments de quasi tots els comunistes, per
a demostrar tota la mentida de les concepcions i de les esperances
socialpacifistes quant a la "democràcia mundial". Intentaré donar en
aquest pròleg els complements més indispensables a aquest llibre censurat.
II
En aquesta obra
hem provat que la guerra de 1914-
Perquè la
prova del vertader caràcter social o,
millor dit, del vertader caràcter de classe d'una guerra no es trobarà, clar
està, en la història diplomàtica de la mateixa, sinó en l'anàlisi de la
situació objectiva de les classes
dirigents en totes les potències bel·ligerants. Per a reflectir aqueixa
situació objectiva, no cal prendre exemples i dades aïllades (donada la
infinita complexitat dels fenòmens de la vida social, es pot sempre trobar un
nombre qualsevol d'exemples o dades aïllades, susceptibles de confirmar
qualsevol tesi), sinó indefectiblement el conjunt de les dades sobre els
fonaments de la vida econòmica de totes les potències bel·ligerants i del món sencer.
M'he recolzat
precisament en aquestes dades generals irrefutables en descriure el repartiment
del món en 1876 i en 1914 (§ 6) i el repartiment dels ferrocarrils en tot el
globus en 1890 i en 1913 (§ 7). Els ferrocarrils constitueixen el balanç de les principals branques de la
indústria capitalista, de la indústria del carbó i del ferro; el balanç i
l'índex més notable del desenvolupament del comerç mundial i de la civilització
democràticoburgesa. En els capítols
precedents d'aquest llibre, exposem la connexió entre els ferrocarrils i
la gran producció, els monopolis, els sindicats patronals, els càrtels, els
trusts, els bancs i l'oligarquia financera. La distribució de la xarxa ferroviària, la desigualtat d'aqueixa
distribució i del seu desenvolupament,
constitueixen el balanç del capitalisme modern, monopolista, en
l'escala mundial. I aquest balanç
demostra l'absoluta inevitabilitat de les guerres imperialistes sobre aquesta
base econòmica mentre subsistisca la propietat privada dels mitjans de
producció.
La construcció
de ferrocarrils és en aparença una empresa simple, natural, democràtica,
cultural, civilitzadora: es presenta com tal als ulls dels professors burgesos,
pagats per a embellir l'esclavitud capitalista, i als ulls dels filisteus
petitburgesos. En realitat, els múltiples llaços capitalistes, per mitjà dels
quals aqueixes empreses es troben lligades a la propietat privada sobre els
mitjans de producció en general, han
transformat aqueixa construcció en un mitjà per a oprimir a mil milions
d’éssers (en les colònies i en les semicolònies), és a dir, a més de la meitat
de la població de la terra en els països dependents i als esclaus assalariats
del capital en els països "civilitzats".
La propietat
privada fundada en el treball del petit patró, la lliure concurrència, la
democràcia, totes aqueixes consignes per mitjà de les quals els capitalistes i
la seua premsa enganyen els obrers i els camperols, pertanyen a un passat
llunyà. El capitalisme s'ha transformat en un sistema universal d'opressió
colonial i d'estrangulació financera de la
immensa majoria de la població del planeta per un grapat de països "avançats". Aquest "botí"
es reparteix entre dues o tres potències rapaces de poder mundial, armades fins
a les dents (Estats Units, Anglaterra, Japó), que, pel repartiment del seu
botí, arrosseguen a la seua guerra a tot el
món.
III
La pau de
Brest-Litovsk, dictada per la monàrquica Alemanya, i la pau encara més brutal i
infame de Versalles, imposada per les repúbliques "democràtiques"
d'Amèrica i de França i per la "lliure" Anglaterra, han prestat un
servei extremadament útil a la humanitat, en desemmascarar alhora els culis de la ploma a sou de l'imperialisme i
els petits burgesos reaccionaris (encara
que s'anomenen pacifistes i socialistes), que celebraven el "wilsonisme" i tractaven de fer
veure que la pau i les reformes són possibles
sota l'imperialisme.
Desenes de
milions de cadàvers i de mutilats, víctimes de la guerra (aqueixa guerra que es
va fer per a resoldre la qüestió de si el grup anglès o alemany de bandolers financers rebria una
major part del botí), i damunt, aquests dos "tractats de pau" fan
obrir, amb una rapidesa desconeguda fins
ara, els ulls de milions i desenes de milions d'homes atemorits, aixafats, entabanats i enganyats
per la burgesia. Sobre la ruïna mundial creada per la guerra, s’engrandeix així
la crisi revolucionària mundial, que, per llargues i dures que siguen les
peripècies que travesse, no podrà acabar sinó amb la revolució proletària i la
seua victòria.
El Manifest de
Basilea de
IV
Hem prestat en
aquest llibre una atenció especial a la crítica del "kautskisme",
aqueix corrent ideològic internacional representat en tots els països del món
pels "teòrics més eminents", pels caps de
Aqueix corrent
ideològic, d'una banda, és el producte de la descomposició, de la putrefacció
de
En Kautsky i
les gents de la seua mena, semblants concepcions signifiquen precisament l'abjuració completa dels
fonaments revolucionaris del marxisme, defesos per Kautsky durant desenes d’anys,
sobretot, dit siga de pas, en la lluita contra l'oportunisme socialista (de
Bernstein, Millerand, Hyndman, Gompers, etc.). Per això, no és un fet casual
que els "kautskistes" de tot el món s'hagen unit avui, pràcticament i
política, als oportunistes més extrems (a través de
El moviment
proletari revolucionari en general, que creix en tot el món, i el moviment
comunista en particular, no pot deixar d'analitzar i desemmascarar els errors
teòrics del "kautskisme". Açò és tant més necessari quant que el pacifisme, i el
"democratisme" en general (que no
tenen pretensions de marxisme, però que, enterament igual que Kautsky i
Cia., dissimulen la profunditat de les contradiccions de l'imperialisme i la
ineluctabilitat de la crisi
revolucionària engendrada per aquest) són corrents que es troben encara
extraordinàriament estesos per tot el món. La lluita contra semblants
tendències és el deure del partit del
proletariat, que ha d'arrancar a la burgesia els petits propietaris
que ella enganya i els milions de
treballadors les condicions de vida dels quals són més o menys petitburgeses.
V
Cal dir unes
paraules a propòsit del capítol VIII: "El parasitisme i la descomposició
del capitalisme". Com ho fem ja constar
en aquest llibre, Hilferding, antic "marxista", actualment
company d'armes de Kautsky i un dels
principals representants de la política burgesa, reformista, al si del
"Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya", ha donat en aquesta
qüestió un pas enrere respecte a l’anglès Hobson, pacifista i reformista declarat.
L'escissió internacional de tot el moviment obrer apareix ara d'una manera plena (II i III
Internacional). La lluita armada i la
guerra civil entre les dues tendències és també un fet evident: en Rússia,
suport de Koltxak i de Denikin pels menxevics i els
"socialrevolucionaris" contra els bolxevics; a Alemanya, Scheidemann,
Noske i Cia. amb la burgesia contra els espartaquistes; i també a Finlàndia, a
Polònia, en Hongria, etc. On està la base econòmica d'aquest fenomen històric
universal?
Es troba
precisament en el parasitisme i en la descomposició del capitalisme, inherents
a la seua fase històrica superior, és a dir, l’imperialisme. Com ho demostrem
en aquest llibre, el capitalisme ha destacat ara un grapat (menys d'una
desena part de la població de la terra, menys
d'un quint, calculant "amb tots els luxes") d'estats
particularment rics i poderosos, que saquegen tot el món amb el simple
"retall del cupó". L’exportació de capital dóna ingressos que
s'eleven a vuit o deu mil milions de francs anuals, d'acord amb els preus
d'abans de la guerra i segons les
estadístiques burgeses d’aleshores. Ara això, naturalment, representa
molt més.
És evident que
un sobrebenefici tan gegantí (ja que s’obté per damunt del benefici que
els capitalistes espremen als obrers del seu "propi" país) permet
corrompre els dirigents obrers i la capa superior de l’aristocràcia obrera.
Els capitalistes dels països "avançats" els corrompen, i ho fan de mil maneres, directes
i indirectes, obertes i ocultes.
Aquesta capa
d'obrers aburgesats o d’"aristocràcia obrera", completament
petitburgesos quant a la seua manera de viure, per la quantia dels seus
emoluments i per tota la seua mentalitat, és el suport principal de
Sense haver
comprés les arrels econòmiques d'aqueix fenomen, sense haver-hi abastat a veure la seua importància política
i social, és impossible donar el menor
pas vers la solució de les tasques pràctiques del moviment comunista i
de la revolució social que s'acosta.
L'imperialisme
és el preludi de la revolució social del proletariat. Açò ha estat confirmat,
en una escala mundial, des de 1917.
N. LENIN
6 de juliol de
1920
Durant els
darrers quinze o vint anys, sobretot després de la guerra hispanoamericana
(1898) i de l'angloboer (1899-1902), la literatura econòmica, així com la
política, del Vell i del Nou Món, consagra una
atenció creixent al concepte d’"imperialisme" per a
caracteritzar l'època que travessem. En
1902, aparegué a Londres i Nova York l'obra del economista angles J A. Hobson, L'imperialisme.
L'autor, que manté el punt de vista del socialreformisme i del pacifisme
burgesos (punt de vista que coincideix, en el fons, amb la posició actual de
l'exmarxista C. Kautsky) fa una descripció excel·lent i detallada de les
particularitats econòmiques i polítiques fonamentals de l'imperialisme. En
1910, es va publicar en Viena l'obra del marxista austríac Rudolf Hilferding, El
capital financer (traducció russa: Moscou 1912). Malgrat l'error de l'autor
en la qüestió de la teoria del diner i de certa tendència a conciliar el
marxisme amb l'oportunisme, l'obra mencionada constitueix una anàlisi teòrica
extremadament valuosa de la "fase moderna de desenvolupament del
capitalisme" (així està concebut el subtítol de l'obra de Hilferding). En
el fons, el que s’ha dit sobre l'imperialisme durant aquests darrers anys
(sobretot en el nombre immens d'articles sobre aquest tema publicats en
periòdics i revistes, així com en les resolucions preses, per exemple, en els
Congressos de Chemnitz i de Basilea, que es celebrà a la tardor de 1912) a
penes si sortia del cercle d'idees exposades o, per a dir-ho millor, resumides
en els dos treballs mencionats...
En les pàgines
que segueixen ens proposem d’exposar succintament, en la forma més popular
possible, el llaç i la correlació entre les particularitats econòmiques
fonamentals de l'imperialisme. No ens detindrem, tant com s’ho mereix, en
l'aspecte no econòmic de la qüestió. Les indicacions bibliogràfiques i altres
notes que no a tots els lectors poden interessar, les donem al final del
fullet.
I
L'increment
enorme de la indústria i el procés notablement ràpid de concentració de la
producció en empreses cada vegada més grans constitueixen una de les
particularitats més característiques del capitalisme. Les estadístiques
industrials modernes subministren les dades més completes i exactes sobre
aquest procés.
A Alemanya, per
exemple, de cada mil empreses industrials, en 1882, tres eren empreses grans,
és a dir, que comptaven amb més de 50 obrers assalariats; en 1895, sis, i en
1907, nou. De cada cent obrers els corresponien, respectivament, 22, 30 i 37.
Però la concentració de la producció és molt
més intensa que la dels obrers, perquè el treball en les grans empreses
és molt més productiu, com ho indiquen
les dades relatives a les màquines de
vapor i als motors elèctrics. Si prenem el que a Alemanya s'anomena
indústria en el sentit ampli d'aquesta paraula, és a dir, incloent-hi el
comerç, les vies de comunicació, etc., obtindrem el quadre següent: grans
empreses, 30.588 sobre un total de 3.265.623, és a dir, el 0,9% . En elles estan empleats 5,7 milions d'obrers
sobre un total de 14,4 milions, és a dir, el 39,4%; cavalls de força de vapor,
6,6 milions sobre 8,8, és dir, el 75,3%; de força elèctrica 1,2 milions de
quilovats sobre 1,5 milions, és a dir el
77,2%.
Menys d'una
centèsima part de les empreses tenen més de 3/4 de la quantitat total de la
força de vapor i elèctrica! Als 2,97
milions de petites empreses (fins a 5 obrers assalariats) que constitueixen el
91% de totes les empreses, correspon únicament el 7% de la força elèctrica i de
vapor! Les desenes de milers de grans empreses ho són tot; els milions de
petites empreses no són res.
En 1907, hi
havia a Alemanya 586 establiments que comptaven amb mil obrers i més. A
aqueixos establiments els en corresponia quasi la dècima part (1,38
milions) del nombre total d'obrers i quasi el terç (32%) del total de la
força elèctrica i de vapor. El capital monetari i els bancs, com veurem, fan
encara més indiscutible aquest predomini d'un grapat de grans empreses, i diem
indiscutible en el sentit més literal de la paraula, és a dir, que milions de
petits, mitjans i inclús una part dels grans "patrons" es troben de
fet completament sotmesos a uns pocs centenars de financers milionaris.
En un altre
país avançat del capitalisme contemporani, en els Estats Units, l'increment de
la concentració de la producció és encara més intens. En aquest país,
l'estadística considera a banda a la indústria en l'accepció estreta de la
paraula i agrupa els establiments d'acord amb el valor de la producció anual.
En 1904, hi havien 1.900 grans empreses (sobre 216.180, és a dir, el 0,9%), amb
una producció d'1 milió de dòlars i més; en elles, el nombre d'obrers era de
1,4 milions (sobre 5,5 milions, és a dir el 25,6%), i la producció, de 5.600
milions (sobre 14.800 milions, és a dir, el 38%). Cinc anys després, en 1909,
les xifres corresponents eren les següents: 3.060 empreses (sobre 268.491, és a
dir, l'1,1%) amb dos milions d'obrers (sobre 6,6 milions, és a dir el 30,5%) i 9.000 milions
de producció anual (sobre 20.700 milions, o siga el 43,8%).
Quasi la meitat
de la producció global de totes les empreses del país en les mans de la centèsima
part del nombre total d'empreses! I aqueixes tres mil empreses gegantines abracen 258 branques
industrials. D'ací es dedueix clarament que la concentració, en arribar en un
grau determinat del seu desenvolupament, per si mateixa condueix, pot dir-se,
de ple al monopoli, ja que a unes quantes
desenes d’empreses gegantines els resulta fàcil posar-se d’acord entre si, i,
d'altra banda, la competència, que es fa cada vegada més difícil, i la
tendència al monopoli, neixen precisament de les grans proporcions de les
empreses. Aquesta transformació de la competència en monopoli constitueix de
per si u dels fenòmens més importants (per no dir el més important) de
l'economia del capitalisme modern, i és necessari que ens detinguem a
estudiar-lo amb major detall Però abans hem d’eliminar un equívoc possible.
L'estadística
nord-americana diu: 3.000 empreses gegantines en 250 branques industrials. Al
parèixer, corresponen 12 grans empreses a cada branca de la producció.
Però no és
així. No en cada branca de la indústria hi ha grans empreses; per una altra
banda, una particularitat extremadament important del capitalisme arribat al
seu més alt grau de desenvolupament és l'anomenada combinació, és a dir
la reunió, en una sola empresa, de distintes branques de la indústria que
representen en si o bé fases successives de l'elaboració d'una matèria primera
(per exemple, la fosa del mineral de ferro, la transformació del ferro en acer
i, en certs casos, l'elaboració de tal o tal altre producte d'acer), o bé
distintes branques que fan unes amb relació a
les altres un paper auxiliar (per exemple, la utilització dels residus o
dels productes accessoris, producció d'articles d'embalatge, etc.).
"La
combinació - diu Hilferding - anivella les diferències de conjuntura i
garanteix, per tant, a l'empresa combinada una norma de benefici més estable.
En segon lloc, la combinació determina l'eliminació del comerç. En tercer lloc,
fa possible el perfeccionament tècnic i, per consegüent, l'obtenció de guanys
suplementaris en comparació amb les empreses 'pures' (és a dir, no combinades).
En quart lloc, consolida la posició de l'empresa combinada en comparació amb la
'pura', la reforça en la lluita de competència durant les forts depressions
(estancament dels negocis, crisi), quan la disminució del preu de la matèria
primera va a la saga respecte a la disminució dels preus dels articles
manufacturats".
L'economista
burgès alemany Heymann, que ha consagrat una obra especial a les empreses
"mixtes" o combinades en la indústria siderúrgica alemanya, diu:
"Les empreses pures pereixen, xafades pel preu elevat dels materials i el
baix preu dels articles manufacturats". Resulta el següent:
"D'una
banda, han quedat grans companyies hulleres, amb una extracció de carbó que es
xifra en diversos milions de tones, sòlidament organitzades en el seu sindicat
huller; després, estretament lligades a elles, les grans foneries d'acer amb el
seu sindicat. Aquestes empreses gegantines, amb una producció d'acer de 400.000
tones per any, amb una extracció immensa
de mineral de ferro i d'hulla, amb la producció d'articles d’acer, amb 10.000
obrers allotjats en els quarters de les colònies obreres, que compten a vegades
amb ferrocarrils i ports propis, són els representants típics de la indústria
siderúrgica alemanya. I la concentració continua avançant sense parar. Les
empreses van guanyant en importància cada dia; cada vegada és major el nombre
d'establiments d'una o diverses branques de la indústria que s'agrupen en
empreses gegantines, recolzades i dirigides per la meitat d’una dotzena de
grans bancs berlinesos. Pel que fa a la indústria minera alemanya, ha estat
demostrada amb exactitud la doctrina de Karl Marx sobre la concentració; és
veritat que açò es refereix a un país en què la indústria està defensada per
drets aranzelaris proteccionistes i per les tarifes de transport. La indústria
minera d'Alemanya està madura per a l’expropiació".
Tal és la
conclusió a què es veié obligat a arribar un economista burgès, conscienciós
per excepció. Cal observar que considera Alemanya com un cas especial a
conseqüència de la protecció de la seua indústria per elevades tarifes
aranzelàries. Però aquesta circumstància no ha pogut més que accelerar la
concentració i la constitució d'associacions monopolistes patronals, càrtels,
sindicats, etc. És extraordinàriament important fer notar que, en el país del
lliurecanvisme, a Anglaterra, la concentració condueix també al monopoli,
encara que un poc més tard i potser en una altra forma. Heus ací el que escriu
el professor Hermann Levy, en Monopolis, càrtels i trusts, estudi
especial fet a base de les dades del desenvolupament econòmic de
"En
Fa mig segle,
quan Marx va escriure El Capital, la lliure concurrència era considerada
per la major part dels economistes com una "llei natural". La ciència
oficial va intentar aniquilar per la conspiració del silenci l'obra de Marx, el
qual havia demostrat, per mitjà de l'anàlisi teòrica i històrica del capitalisme,
que la lliure concurrència engendra la concentració de la producció, i que
aqueixa concentració, en un cert grau
del seu desenvolupament, condueix al monopoli. Ara el monopoli és un
fet. Els economistes escriuen muntanyes de llibres en què descriuen manifestacions
aïllades del monopoli i segueixen declarant a cor que "el marxisme ha
estat refutat". Però els fets són testarruts (com diu un refrany anglès)
i, de grau o per força, cal tindre'ls en compte. Els fets demostren que les
diferències entre els diversos països capitalistes, per exemple, en allò que es
refereix al proteccionisme o al lliure canvi, condicionen únicament diferències
no essencials en la forma dels monopolis o en el moment de la seua aparició,
però que l'engendrament del monopoli per la concentració de la producció és una
llei general i fonamental de la fase actual de desenvolupament del capitalisme.
Pel que a
Europa es refereix, es pot fixar amb prou exactitud el moment en què es va
produir la substitució definitiva del vell capitalisme pel nou: va ser
precisament a principis del segle XX. En un dels treballs de recopilació més
recents sobre la història de la "formació dels monopolis", llegim:
"Es poden
citar alguns exemples de monopolis capitalistes de l'època anterior a 1860; es
poden descobrir en ells els gèrmens de les formes que són tan corrents en
l'actualitat; però açò constitueix indiscutiblement l'època prehistòrica dels
càrtels. El vertader començament dels monopolis contemporanis el trobem no
abans de la dècada de 1860. El primer gran període de desenvolupament del
monopoli comença amb la depressió internacional de la indústria en la dècada
del 70, i es prolonga fins a principis de l'última dècada del segle".
"Si s'examina la qüestió pel que fa a Europa, la lliure concurrència
aconsegueix el punt culminant de desenvolupament en els anys 1860-1880. En
aquell moment, Anglaterra acabava l'edificació del seu organització capitalista
de vell estil. A Alemanya, aqueixa organització entaulava una lluita decidida
contra la indústria artesana i domèstica, i començava a crear les seues formes
d'existència".
"Comença
una transformació profunda amb el crac de 1873, o més exactament, amb la depressió que el va seguir
i que (amb una pausa a penes perceptible, a principis de la dècada del 80, i amb
un auge extraordinàriament vigorós, però
breu, cap a 1889) omple vint-i-dos anys de la història econòmica europea".
"Durant el curt període d'auge de 1889-1890, s’utilitzaren a gran escala
els càrtels per tal d’aprofitar la
conjuntura. Una política irreflexiva elevava els preus encara amb major
rapidesa i àdhuc en majors proporcions del que hagués succeït sense els
càrtels, i gairebé tots aqueixos càrtels periren sense glòria “soterrats en la
fossa del crac”. Van transcórrer altres cinc anys de mals negocis i preus
baixos, però en la indústria regnava ja un estat d'esperit distint de l'anterior: la depressió
no era considerada ja com una cosa natural, sinó, senzillament, com una pausa
abans d'una nova conjuntura
favorable".
"I el
moviment dels càrtels entrà en la seua segona època. En comptes de ser un
fenomen passatger, els càrtels esdevenen una de les bases de tota la vida
econòmica, conquisten una esfera industrial rere una altra, i, en primer lloc,
la de la transformació de matèries primeres. A principis de la dècada del 90,
els càrtels ja assoliren, en l'organització del sindicat del cóc, el que va
servir de model al sindicat huller, una tècnica tal en la matèria que, en
essència, no ha estat sobrepassada. El gran auge de fins del segle XIX i la
crisi de
Així, doncs, el
resum de la història dels monopolis és el següent: 1) 1860-1880, punt culminant
de desenvolupament de la lliure competència. Els monopolis no constitueixen més
que gèrmens a penes perceptibles. 2)
Després de la crisi de 1873, llarg període de desenvolupament dels càrtels,
però aquests constitueixen encara una excepció, no són encara sòlids, inclús
representen un fenomen passatger. 3) Auge de fins del segle XIX i crisi de
1900-1903; els càrtels esdevenen una de les bases de tota la vida econòmica. El
capitalisme s’ha transformat en imperialisme.
Els càrtels es
posen d'acord entre si respecte a les condicions de venda, als terminis de
pagament, etc. Es reparteixen els mercats de venda. Fixen la quantitat de
productes a fabricar. Estableixen els preus. Distribueixen els guanys entre les
distintes empreses, etc.
El nombre de
càrtels era a Alemanya aproximadament de 250 en 1896, i de 385, en 1905,
abraçant prop de 12.000 establiments. Però tothom reconeix que aquestes xifres
són inferiors a la realitat. De les dades de l’estadística de la indústria
alemanya de 1907 que hem citat més amunt se dedueix que fins i tot aqueixos
12.000 grans establiments concentren segurament més de la meitat de tota la
força motriu de vapor i elèctrica. En els Estats Units, el nombre de trusts
era, en 1900, de 185; en 1907, de
En les mans
dels càrtels i trusts es troben sovint les set o les vuit dècimes parts de tota
la producció d'una branca industrial determinada; el sindicat huller del Rhin i
Westfalia, en el moment de la seua
constitució, en 1893, concentrava el 86,7% de tota la producció del
carbó en aquella conca, i en 1910, el 95,4%. El monopoli constituït d’aquesta
forma proporciona beneficis gegantins i condueix a la creació d'unitats
tècniques de producció de proporcions immenses. El famós trust del petroli dels
Estats Units (Estàndard Oïl Company) va ser fundat en 1900. "El seu
capital era de 150 milions de dòlars. Van ser emeses accions ordinàries per
valor de 100 milions de dòlars i accions privilegiades per valor de 106 milions
de dòlars. Aquestes últimes perceberen els següents dividends: en el període
1900-1907: 48%, 48%, 45%, 44%, 36%, 40%, 40%, 40% és a dir, en total, 367
milions de dòlars. Des de
L'informe d’una
comissió governamental nord-americana sobre els trusts diu: "La
superioritat dels trusts sobre els seus competidors es basa en les grans
proporcions de les seues empreses i en la seua excel·lent instal·lació tècnica.
El trust del tabac, des del moment mateix de la seua fundació, va consagrar
tots els seus esforços a substituir en totes parts en vasta escala el treball
manual per el treball mecànic. Amb aquest objecte, va adquirir totes les patents
que tenien una relació qualsevol amb l'elaboració del tabac i va emprar per a
açò sumes enormes. Moltes patents resultaven al principi inservibles i van
haver de ser modificades pels enginyers que es trobaven al servei del trust. A
fins de 1906 van ser constituïdes dues societats filials amb l'únic objecte
d'adquirir patents. Amb aquest mateix objecte, el trust creà foneries,
fàbriques de construcció de maquinària i tallers de reparació propis. Un
d’aqueixos establiments, en Brooklyn,
dóna ocupació, generalment, a 300 obrers; en ell s'experimenten i es
perfeccionen els invents relacionats amb la producció de cigarrets, cigarros
petits, tabac rapè, paper d'estany per a l'embalatge, caixes, etc.".
"Hi ha altres trusts que tenen també al seu servei als anomenats developping
engineers (enginyers per al desenvolupament de la tècnica), la missió dels
quals consisteix a inventar nous procediments de producció i a comprovar els
perfeccionaments tècnics. El trust de l'acer abona als seus enginyers i obrers
premis importants pels invents susceptibles d'elevar la tècnica o reduir les
despeses”.
Igual està
organitzat tot allò que es refereix als perfeccionaments tècnics en la gran
indústria alemanya, com és ara, en la
indústria química, la qual s’ha desenvolupat en proporcions gegantines
durant aquestes últimes dècades. El procés de concentració de la producció creà
ja en l908 en aqueixa indústria dos "grups" principals, que, a la
seua manera, evolucionaven cap al monopoli. Al principi, aqueixos grups constituïen "aliances dobles" de dos parells de
grans fabriques amb un capital de
La competència
es converteix en monopoli. D'ací resulta un gegantí progrés de la socialització
de la producció. S'efectua també, en particular, la socialització del procés
d'invents i perfeccionaments tècnics.
Açò no té ja
res a veure amb l'antiga lliure competència entre patrons dispersos, que no es
coneixien entre si i que produïen per a un mercat ignorat. La concentració ha
arribat fins a tal punt, que es pot fer un càlcul aproximat de totes les fonts
de matèries primeres (per exemple, jaciments de minerals de ferro) en un país,
i àdhuc, com veurem, en diversos països, en tot el món. No sols es realitza
aquest càlcul, sinó que associacions monopolistes gegantines s'apoderen
d’aqueixes fonts. S’efectua el càlcul aproximat del mercat, el qual, segons
l'acord estipulat, les associacions mencionades es "reparteixen"
entre si. Es monopolitza la mà d'obra qualificada, es prenen els millors enginyers,
i les vies i els mitjans de comunicació (les línies fèrries a Amèrica, les
companyies navilieres a Europa i Amèrica) van a parar a les mans dels monopolis
citats. El capitalisme, en la seua fase imperialista condueix de ple a la
socialització de la producció en els seus més variats aspectes; arrossega, per
dir-ho així, malgrat la seua voluntat i consciència, als capitalistes a un cert
nou règim social, de transició entre la plena llibertat de competència i la
socialització completa.
La producció
passa a ser social, però l'apropiació continua sent privada. Els mitjans
socials de producció continuen sent propietat privada d’un nombre reduït
d'individus. El marc general de la lliure competència formalment reconeguda
persisteix, i el jou d'un grup poc nombrós de monopolistes sobre la resta de la
població es fa cent vegades més dur, més sensible, més insuportable.
L'economista
alemany Kestner ha consagrat una obra especial a la "lluita entre els
càrtels i els outsiders", és a dir, empresaris que no formaven part
dels càrtels. L'autor l’ha titulat L'organització forçosa, quan haguera
degut parlar, naturalment, per a no embellir el capitalisme, de la subordinació
forçosa a les associacions monopolistes. És instructiu fer una simple ullada
encara que no siga més que a l'enumeració dels mitjans a què acudeixen aqueixes
associacions en la lluita moderna, actual, civilitzada per
l’"organització": 1) privació de les matèries primeres (... "un
dels procediments més importants per tal d’obligar a entrar en el càrtel");
2) privació de mà d'obra mercès a "aliances" (açò és, mitjançant
acords entre els capitalistes i els sindicats obrers perquè aquests últims
accepten treball només en les empreses cartelitzades); 3) privació de mitjans
de transport; 4) privació de mercats; 5) acord amb els compradors per a
sostindre relacions comercials únicament amb els càrtels; 6) disminució
sistemàtica dels preus (a fi d'arruïnar els "outsiders", és a
dir, les empreses que no es sotmeten als monopolistes, es gasten milions per a
vendre, durant un temps determinat, a preus inferiors al cost: en la indústria
de la benzina s'ha donat el cas d'abaixar el preu de
Ens trobem en
presència, no ja d'una lluita de competència entre grans i petites empreses,
entre establiments tècnicament endarrerits i establiments de tècnica avançada.
Ens trobem davant de l'estrangulació, pels monopolistes, de tots aquells que no
es sotmeten al monopoli, al seu jou, a la seua arbitrarietat. Heus ací com es
reflecteix aquest procés en la consciència d’un economista burgès.
"Inclús en
el terreny de l'activitat econòmica pura (escriu Kestner),es produeix cert
desplaçament de l'activitat comercial, en el sentit tradicional de la paraula,
vers una activitat organitzadora especulativa.
Assoleix els majors èxits, no el comerciant que, basant-se en la seua
experiència tècnica i comercial, sap determinar millor les necessitats del comprador,
trobar i, per dir-ho així, "descobrir" la demanda que es troba en
estat latent, sinó el geni [?!] especulador que per anticipat sap tindre en
compte o intuir el desenvolupament en el terreny de l'organització, la
possibilitat de determinats llaços entre les diferents empreses i els bancs..."
Traduït al
llenguatge comú, açò significa: el desenvolupament del capitalisme ha arribat a
un punt tal, que, encara que la producció de mercaderies segueix
"regnant" com abans i sent considerada com la base de tota
l'economia, en realitat es troba ja crebantada, i els guanys principals van a
parar als "genis" de les maquinacions financeres. En la base
d'aquestes maquinacions i d'aquestes martingales es troba la socialització de
la producció; però l'immens progrés assolit per la humanitat, que ha arribat a
aqueixa socialització, beneficia... als
especuladors. Més endavant veurem com, "basant-se en açò", la crítica
petitburgesa i reaccionària de l'imperialisme capitalista somia de tornar enrere,
a la concurrència "lliure", "pacífica",
"honrada".
"L'elevació
persistent dels preus, com resultat de la constitució dels càrtels (diu
Kestner), fins ara s'ha observat només pel que fa als principals mitjans de
producció, sobretot a l’hulla, el ferro, la potassa, i, per contra, no s'ha
observat mai pel que fa als articles manufacturats. Com a conseqüència d’això,
l'augment dels beneficis s'ha limitat igualment a la indústria dels mitjans de
producció. Cal completar aquesta observació amb la que la indústria de
transformació de les matèries primeres (i no de productes semimanufacturats) no
sols obté, com resultat de la constitució de càrtels, avantatges en forma de
guanys elevats, en perjudici de la indústria dedicada a la transformació
ulterior dels productes semimanufacturats, sinó que ha passat a mantindre, respecte
a aquesta última indústria, relacions de dominació, que no existien sota
la lliure competència”.
Les paraules
subratllades per nosaltres mostren el fons de la qüestió, que de tan mala gana
i només de tant en tant reconeixen els economistes burgesos i que s'entesten
tant en no veure i passar per alt els defensors actuals de l'oportunisme, amb
C. Kautsky al capdavant. Les relacions de dominació i de violència, violència
que va lligada a aqueixa dominació: heus ací el que és típic en la "nova
fase del desenvolupament del capitalisme", heus ací que s’havia de
derivar, inevitablement, i s’hi ha derivat, de la constitució dels monopolis
econòmics totpoderosos.
Citarem un
altre exemple de les intrigues dels càrtels. Allí on és possible apoderar-se de
totes o de les més importants fonts de matèries primeres, l'aparició de càrtels
i la constitució de monopolis és particularment fàcil. Però seria un error
pensar que els monopolis no sorgeixen també en altres branques de la producció
en què la conquista de totes les fonts de matèries primeres és impossible. En
la indústria del ciment, la matèria primera existeix a tot arreu. No obstant,
també aquesta indústria està extremadament cartelitzada a Alemanya. Les
fàbriques s'han agrupat en sindicats regionals: el d'Alemanya del Sud, el
renanowestfalià, etc. Els preus establerts són preus de monopoli: de
La supressió de
les crisis pels càrtels és una faula dels economistes burgesos, els quals el
que fan és embellir el capitalisme a tota costa. Al revés, el monopoli que es
crea en diverses branques de la indústria augmenta i agreuja el caos propi de tota
de la producció capitalista en el seu conjunt. La desproporció entre el
desenvolupament de l’agricultura i el de la indústria, desproporció que és
característica del capitalisme en general, s'accentua encara més. La situació
privilegiada en què es troba la indústria més cartelitzada, l'anomenada
indústria pesada, particularment el ferro i l’hulla, determina en les altres
branques de la indústria "la
mancança major encara de coordinació sistemàtica", com ho reconeix
Jeidels, autor d'un dels millors treballs sobre "les relacions entre els
grans bancs alemanys i la indústria".
"Com més
desenvolupada està l'economia nacional (escriu Liefmann, defensor acèrrim del
capitalisme) més el lliura a empreses arriscades o, en l'estranger, a empreses
que exigeixen llarg temps per al seu desenvolupament o, finalment, a les que
només tenen una importància local". L'augment del risc és conseqüència, al
cap i a la fi, de l'augment gegantí de capital, el qual, per dir-ho així,
desborda el got i s'aboca cap a l'estranger, etc. I junt amb açò els progressos extremadament ràpids de la tècnica
porten aparellats amb si cada vegada més elements de desproporció entre les
distintes parts de l'economia nacional, de caos, de crisi. "Probablement
(es veu obligat a reconèixer el mateix Liefmann) la humanitat assistirà en un
futur pròxim a noves i grans revolucions en el terreny de la tècnica, que faran
sentir els seus efectes també sobre l’organització de l'economia nacional”...
l'electricitat, la navegació aèria. “Habitualment, i per regla general, en
aquests períodes de radicals transformacions econòmiques es desenrotlla una
forta especulació...”
I les crisis
(les crisis de tota classe, sobretot les crisis econòmiques, però no sols
aquests) augmenten al seu torn en proporcions enormes la tendència a la
concentració i al monopoli. Heus ací unes reflexions extraordinàriament
instructives de Jeidels sobre la significació de la crisi de 1900, la qual, com
sabem, exercí el paper de punt crucial en la història dels monopolis moderns:
"La crisi
de 1900 es produí en un moment en què, al costat de gegantines empreses en les
branques principals de la indústria, existien encara molts establiments amb una
organització antiquada, segons el criteri actual, establiments 'purs' [açò és,
no combinats], que s'havien elevat sobre les onades de l'auge industrial. La
baixada dels preus, la disminució de la demanda, van portar a aqueixes empreses
'pures' a una situació calamitosa que o no van conèixer de cap manera les
gegantines empreses combinades o que només van conèixer durant un breu període.
Com conseqüència d'açò, la crisi de 1900 va determinar la concentració de la
indústria en proporcions incomparablement majors que la crisi de 1873, la qual
va efectuar també una determinada selecció de les millors empreses, però, donat
el nivell tècnic de llavors, aquesta selecció no va poder crear un monopoli de
les empreses que havien aconseguit eixir victorioses de la crisi. Precisament
d'aqueix monopoli persistent, i, a més, en un alt grau, gaudeixen les empreses
gegantines de la indústria siderúrgica i elèctrica actuals, mercès al seu equip
tècnic, força complex, a la seua extensa organització, a la potència del seu
capital, i, després i en menor grau, també les empreses de construcció de màquines,
determinades branques de la indústria metal·lúrgica, les vies de comunicació,
etc.".
El monopoli és
l'última paraula de la "fase més recent del desenvolupament del
capitalisme". Però el nostre concepte de la força efectiva i de la
significació dels monopolis contemporanis seria en extrem insuficient,
incomplet, reduït, si no prenguérem en consideració el paper dels bancs
I
L'operació
fonamental i primordial dels bancs consisteix a servir d’intermediaris per als
pagaments. En relació amb això, els bancs converteixen el capital monetari
inactiu en actiu, açò és, que rendeix benefici; reuneixen tota classe
d'ingressos metàl·lics i els posen a disposició de la classe dels capitalistes.
A mesura que
van desenrotllant-se els bancs i que va accentuant-se la seua concentració en
un nombre reduït d'establiments, de modestos intermediaris que eren abans, es
converteixen en monopolistes omnipotents que disposen de quasi tot el capital
monetari de tots els capitalistes i petits
patrons, així com de la major part dels mitjans de producció i de les fonts de
matèries primeres d'un o de diversos països. Aquesta transformació dels
nombrosos i modestos intermediaris en un grapat de monopolistes constitueix un
dels processos fonamentals de la transformació del capitalisme en imperialisme
capitalista, i per açò hem de detindre'ns, en primer terme, en la concentració
dels bancs.
L'any econòmic
de
TANT
PER CENT DE TOTS ELS DIPÒSITS
|
Exercicis |
En els 9 grans Bancs berlinesos |
En els 48 bancs restants amb un capital de més de 10 milions de marcs |
En els 115 bancs amb un capital d’1 a 10 milions |
En els bancs petits (amb menys d’1 milió |
|
1907/8 |
47 |
32,5 |
16,5 |
4 |
|
1912/13 |
49 |
36 |
12 |
3 |
Els petits
bancs van sent eliminats pels grans, dels quals nou concentren quasi la meitat
de tots els dipòsits. Però ací no es té encara molt en compte, per exemple, la
transformació d'una sèrie de petits bancs en agències efectives dels grans,
etc., de tot això tractarem més endavant.
A finals de
1913, Schulze-Gaevernitz fixava els dipòsits dels nou grans bancs berlinesos en
5.100 milions de marcs sobre un total de prop de 10.000 milions. Prenent en
consideració no sols els dipòsits, sinó tot el capital bancari, aqueix mateix
autor escrivia: "A finals de 1909, els nou grans bancs berlinesos, junt
amb els bancs adherits a ells, administraven 11.300 milions de marcs, açò
és, prop del 83% de la suma del capital bancari alemany. El 'banc Alemany (Deutsche
Bank), que administra, junt amb els bancs adherits a ell, prop de 3.000
milions de marcs, representa, junt a l'administració prussiana de les línies
fèrries de l'Estat, I’aglomeració de capital més considerable del Vell món, amb
particularitat d'estar en alt grau descentralitzada”.
Hem subratllat
la indicació relativa als bancs "adherits", perquè açò es refereix a
una de les particularitats característiques més importants de la concentració
capitalista moderna. Els grans establiments, particularment els bancs, no sols
absorbeixen directament als petits, sinó que se’ls "incorporen",
se’ls subordinen, els inclouen en "el seu" grup, en el seu consorci
(segons el terme tècnic) mitjançant la
"participació" en el seu capital, la compra o el canvi
d'accions, el sistema de crèdit, etc., etc. El professor Liefmann ha consagrat
un voluminós "treball" de mig miler de pàgines a la descripció de les
"societats contemporànies de participació i finançament", però,
malauradament, agregant raonaments "teòrics" de qualitat més que
inferior a un material brut, sovint mal digerit. El resultat a què condueix
aquest sistema de "participació", des del punt de vista de la
concentració, es troba indicat millor que en cap altra part en l'obra del
"financer" Riesser sobre els grans bancs alemanys. Però abans
d'examinar les seues dades donarem un
exemple concret del sistema de "participació".
El
"grup" del Banc Alemany és un dels més importants, per no dir el més
important, dels grups de grans bancs. Per a adonar-se dels fils principals que lliguen entre si als bancs del grup
mencionat, cal distingir la "participació" de primer, segon i tercer
grau, o, la qual cosa és el mateix, la dependència ( dels bancs més petits amb
respecte al Banc Alemany) de primer, segon i tercer grau. Resulta el següent:
|
El Banc Alemany participa |
Dependència de primer grau |
Dependència de segon grau |
Dependència de tercer grau |
|
D’una manera permanent |
En 17 bancs |
Dels quals 9 participen en 34 |
Dels quals 4 participen en 7 |
|
Durant un temps indeterminat |
En 5 bancs |
_ |
_ |
|
De quan en quan |
En 8 bancs |
Dels quals 5 participen en 14 |
Dels quals 2 participen en 2 |
|
TOTAL |
En 30 bancs |
Dels quals 14 participen en 48 |
Del quals 6 participen en 9 |
Entre els vuit
bancs de "dependència de primer grau" sotmesos al Banc Alemany
"de tant en tant", figuren tres bancs estrangers: un austríac (la
"Societat Bancària", de Viena -Bankverein-) i dos russos (el
Banc Comercial Siberià -Sibirski Torgovi Bank- i el Banc Rus per al
Comerç Exterior -Russki Bank dliá vneshnei torgovli-) En total formen
part del grup del Banc Alemany, directa o indirectament, parcial o totalment,
87 bancs, i el capital total, propi o aliè,
de què disposa el grup es calcula en dos o tres mil milions de marcs.
És evident que
un banc que es troba al capdavant d'un grup tal i que es posa d'acord amb la
meitat d’una dotzena d'altres, quasi tan importants com ell, per a operacions
financeres singularment grans i lucratives, semblants a com és ara els
emprèstits d'Estat, ha superat ja el paper d’"intermediari" i s'ha
convertit en l'aliança d'un grapat de monopolistes.
Les dades de
Riesser que donem a continuació, en forma abreviada, mostren la rapidesa amb
què a fins del segle XIX i principis del XX s’ha efectuat la concentració dels
negocis bancaris a Alemanya:
SIS
GRANS BANCS BERLINESOS TENEN
|
Anys |
Sucursals en Alemanya |
Caixes de dipòsits i oficines de canvi |
Participació permanent en bancs anònims alemanys |
Total d’establiments |
|
1895 |
16 |
14 |
1 |
42 |
|
1900 |
21 |
40 |
8 |
80 |
|
1911 |
104 |
276 |
63 |
450 |
Aquestes dades
ens permeten veure com s'estén l'espessa xarxa de canals que abracen tot el
país, que centralitzen tots els capitals i ingressos monetaris, que
converteixen els milers i milers d'explotacions disperses en una explotació
capitalista única, nacional en un principi i mundial després. La
"descentralització" de què en el passatge que hem reproduït més
amunt, parlava Schulze-Gaevernitz en nom de l'economia política burgesa dels
nostres dies, consisteix, en realitat, en la subordinació a un centre únic d'un
nombre cada dia major d'unitats econòmiques que abans eren relativament
"independents", o, més exactament, que tenien un caràcter estrictament
local. Es tracta, doncs, en efecte, d’una centralització, d’un
reforçament del paper, de la importància i del poder dels gegants monopolistes.
En els països
capitalistes més vells, aqueixa "xarxa bancària" és encara més
espessa. A Anglaterra (compresa Irlanda), en 1910 el nombre de sucursals de
tots els bancs era de 7.151. Quatre grans bancs comptaven amb més de 400
sucursals cadascun (de
A França, els
tres bancs més importants: el Crédit Lyonnais, el Comptoir National i
|
|
En província |
En París |
Total |
Propis |
aliens |
|
1870 |
47 |
17 |
64 |
200 |
427 |
|
1890 |
192 |
66 |
258 |
265 |
1.245 |
|
1909 |
1.033 |
196 |
1.229 |
887 |
4.363 |
Per tal de
caracteritzar les "relacions" d'un gran banc modern, Riesser
subministra dades sobre el nombre de cartes enviades i rebudes per
|
Anys |
Nombre de cartes rebudes |
Nombre de cartes remeses |
|
1852 |
6.135 |
6.292 |
|
1870 |
85.800 |
87.513 |
|
1900 |
533.102 |
626.043 |
En el gran banc
parisenc Crédit Lyonnais, el nombre de comptes corrents, que en 1875 era
de 28.535, va passar a 633.539, en 1912.
Aquestes
simples xifres mostren, potser amb major evidència que llargs raonaments, com
la concentració del capital i l'augment del gir dels bancs en transformen radicalment la
importància. Els capitalistes dispersos vénen a formar un capitalista
col·lectiu. Al portar una compte corrent per a diversos capitalistes, el banc,
sembla, realitza una operació purament tècnica, únicament auxiliar. Però quan
aquesta operació creix en proporcions gegantines, resulta que un grapat de
monopolistes subordina les operacions comercials i industrials de tota la
societat capitalista, obtenint la possibilitat (per mitjà de les seus relacions
bancàries, dels comptes corrents i d’altres operacions financeres), primer, d'assabentar-se
amb exactitud de l'estat dels negocis dels distints capitalistes, i,
després, de controlar-los, d'exercir-ne influència mitjançant l'ampliació
o la restricció del crèdit, facilitant-lo o dificultant-lo i, finalment, de decidir-ne
enterament el destí, de determinar la seua rendibilitat, de privar-los de
capital o de permetre'ls acréixer-lo
ràpidament i en proporcions immenses, etc.
Venim d'al·ludir
al capital de 300 milions de marcs de
"Els
altres bancs seguiran el mateix camí [deia la revista alemanya Die Bank,
amb motiu de l'elevació del capital de la 'societat de Descompte a 300
milions], i els tres-cents individus que en el moment actual regeixen els
destins econòmics d'Alemanya es veuran reduïts amb el temps a 50, 25 o menys.
No cal esperar que el moviment modern de concentració quede circumscrit als
bancs. Les estretes relacions entre diferents bancs condueixen així mateix,
d'una manera natural, a l’apropament
entre els sindicats d'industrials que es troben
protegits per aquests bancs... Un bon dia ens despertarem, i davant dels
nostres ulls sorpresos no hi haurà més que trusts, i ens trobarem en la
necessitat de reemplaçar els monopolis privats pels monopolis d'Estat. I, no
obstant, en realitat, nosaltres no tindrem res que retreure'ns, a no ser
l'haver deixat que la marxa de les coses es desenrotllés lliurement, accelerada
un poc per l'ús de les accions".
Heus ací un
exemple de la impotència del periodisme burgès, del qual la ciència burgesa es
distingeix només per una menor franquesa i per la tendència a velar l'essència
de les coses, a ocultar el bosc darrere dels arbres. "Sorprendre's"
de les conseqüències de la concentració, fer "reprotxes" al govern de
l'Alemanya capitalista o a la "societat" capitalista
("nosaltres"), témer l’"acceleració" de la concentració com
a conseqüència de la introducció de les accions, de la mateixa manera que un
especialista alemany en càrtels, Tschierschky, tem els trusts nord-americans i
"prefereix" els càrtels alemanys, perquè, segons ell, no són tan
susceptibles "d'accelerar d'un mode tan excessiu com els trusts el progrés
tècnic i econòmic". No és tot açò una prova d'impotència?
Però els fets
no deixen de ser fets. A Alemanya no hi ha trusts, sinó "només"
càrtels, però dirigeixen el país no més de 300 magnats del capital, i el
seu nombre disminueix sense parar. Els bancs, en tot cas, en tots els països
capitalistes, qualsevol que siga la diferència entre les legislacions
bancàries, intensifiquen i acceleren enormement el procés de concentració del
capital i de constitució de monopolis.
"Els bancs
creen en escala social la forma, i sols la forma, de la comptabilitat general i
de la distribució general dels mitjans de producció", escrivia Marx, fa
mig segle, en El Capital (trad. russa, t. III, part II, p. 144). Les
dades que hem reproduït referents a l’increment del capital bancari, a
l'augment del nombre d'oficines de canvi i sucursals dels bancs més importants,
dels seus comptes corrents, etc., ens mostren concretament aqueixa
"comptabilitat general" de tota la classe dels capitalistes i
àdhuc no sols dels capitalistes, perquè els bancs arrepleguen, encara que no
siga més que temporalment, tota classe d'ingressos monetaris dels petits
propietaris, dels funcionaris, de la reduïda capa superior dels obrers, etc. La
"distribució general dels mitjans de producció": heus ací què brolla,
des del punt de vista formal, dels bancs moderns, dels que els més importants
en nombre de
Pel que fa a la
socialització de l'economia capitalista, comencen a competir amb els bancs les
caixes d'estalvi i els establiments postals, els quals estan més
"descentralitzats", és a dir, atrauen al cercle de la seua influència
a un nombre major de localitats, a un nombre major de punts recòndits, a sectors més vastos de la població.
Heus ací les dades recollides per la comissió nord-americana encarregada
d'investigar el desenvolupament comparat dels dipòsits en els bancs i en les
caixes d'estalvi:
DIPÒSITS
(EN MILERS DE MILIONS DE MARCS)
|
|
Anglaterra |
França |
Alemanya |
||||
|
Anys |
En els bancs |
En les caixes d’estalvis |
En els bancs |
En les caixes d’estalvis |
En els bancs |
En les societats de crèdit |
En les caixes d’estalvis |
|
1880 |
8,4 |
1,6 |
? |
0,9 |
0,5 |
0,4 |
2,6 |
|
1888 |
12,4 |
2,0 |
1,5 |
2,1 |
1,1 |
0,4 |
4,5 |
|
1908 |
23,2 |
4,2 |
3,7 |
4,2 |
7,1 |
2,2 |
13,9 |
Les caixes
d'estalvi, que paguen el 4 i el 4 1/4% als dipositaris, es veuen obligades a
buscar la manera de col·locar d'una forma "remunerativa" els seus
capitals, llançar-se a operacions sobre les lletres de canvi, les hipoteques i
altres. Les fronteres existents entre els bancs i les caixes d'estalvi "van
desapareixent cada vegada més". Les Cambres de Comerç de Bochum i
d'Erfurt, per exemple, exigeixen que es "prohibisca" a les caixes
d'estalvi realitzar operacions "purament" bancàries, com ara el
descompte de lletres; exigeixen la limitació de l'activitat
"bancària" dels establiments postals. Els magnats bancaris temen
veure's aconseguits pel monopoli de l'Estat quan menys l'esperen. Però, naturalment, aqueix
temor no va més enllà dels límits de la competència entre dos caps de despatx
d'una mateixa cancelleria, perquè d'una banda, són de fet, i al cap i a la fi, aqueixos
mateixos magnats del capital bancari
els que disposen dels milers de milions que constitueixen el capital de les
caixes d'estalvi, i, d'una altra banda, el monopoli de l'Estat en la societat
capitalista no és més que un mitjà d'elevar i
assegurar els ingressos dels milionaris que estan a punt de fer fallida
en tal o qual branca de la indústria.
La substitució
del vell capitalisme, en què regna la lliure competència, pel nou capitalisme,
en què domina el monopoli, s’expressa, entre d’altres coses, per la disminució
de la importància de
"’Tot banc
és una Bossa’”. Aquest aforisme modern és tant més just com més gran és el
banc, com majors són els èxits de la concentració en els negocis
bancaris". "Si abans, en els anys del 70,
De la mateixa
manera, Riesser, economista i “personalitat” del món de
En altres
termes: el vell capitalisme, el capitalisme de la lliure competència, amb el
seu regulador absolutament indispensable,
"Trenta
anys enrere, els empresaris que competien lliurement entre si realitzaven les
9/10 de la tasca econòmica que no pertany a l'esfera del treball físic dels
‘obrers’. En l'actualitat, són els funcionaris que realitzen les 9/10
d'aqueixa tasca econòmica intel·lectual. Els bancs es troben al capdavant
d'aquesta evolució". Aquesta confessió de Schulze-Gaevernitz mena una
vegada i una altra a la qüestió de saber a què aboca aquesta transició del nou
capitalisme, del capitalisme en la seua fase imperialista.
Entre el reduït
nombre de bancs que, com a conseqüència del procés de concentració, es queda al
capdavant de tota l'economia capitalista, s'observa i s'accentua cada dia més,
com és natural, la tendència a arribar a un acord monopolista, al trust dels
bancs. En els Estats Units, no són nou, sinó dos grans bancs, dels
multimilionaris Rockefeller i Morgan, que
dominen sobre un capital d'11.000 milions de marcs. A Alemanya,
l’absorció, a què hem al·ludit abans, de l’Aliança Bancària Schaffhausen per
"Amb
l'increment de la concentració dels bancs, es restringeix el cercle
d'institucions a les quals es pot dirigir hom en demanda de crèdit, com a
conseqüència de tot això augmenta la dependència de la gran indústria respecte
a un reduït nombre de grups bancaris. Com resultat de l'estreta relació entre
la indústria i el món financer, la llibertat de moviment de les societats
industrials que tenen necessitat del capital bancari es veu restringida. És per
això que la gran indústria assisteix amb certa perplexitat a la
truststificatzió dels bancs (unificació o transformació en trusts), cada dia
més intensa; en efecte, sovint s’hi ha pogut observar el germen d'acords
determinats entre els consorcis de grans bancs, acords la finalitat dels quals
és limitar la competència".
Una vegada i
una altra més es veu que l'última paraula en el desenvolupament dels bancs és
el monopoli.
Quant a
l'estreta relació existent entre els bancs i la indústria, és precisament en
aquesta esfera on es manifesta, potser amb més evidència que en cap altra part,
el nou paper dels bancs. Si el banc descompta les lletres d'un empresari, li
obri un compte corrent, etc., aqueixes operacions, considerades aïlladament, no
disminueixen en gens ni miqueta la independència de dit empresari i el banc no
passa de ser un modest intermediari. Però si aquestes operacions són cada
vegada més freqüents i importants, si el banc "reuneix" en les seues
mans immensos capitals, si els comptes corrents d'una empresa permeten al banc
(i és així com succeeix) d’assabentar-se, d'una manera cada vegada més
detallada i completa, de la situació econòmica del seu client, el resultat és
una dependència cada dia més completa del capitalista industrial respecte al
banc.
Paral·lelament
es desenrotlla, per dir-ho així, la unió personal dels bancs amb les més grans
empreses industrials i comercials, la fusió dels uns i de les altres per la
possessió de les accions, l'entrada dels directors dels bancs en els consells
de vigilància (o administració) de les empreses industrials i comercials, i
viceversa. L'economista alemany Jeidels ha reunides dades molt detallades sobre
aquesta forma de concentració dels capitals i de les empreses. Sis grans bancs
berlinesos estaven representats, pels seus directors, en 344 societats
industrials, i pels membres dels seus consells d'administració, en altres 407,
o siga, en total, 751 societats. En 289 societats tenien a dos
dels seus membres en els consells d'administració o hi ocupaven la presidència.
Entre aqueixes societats mercantils i industrials trobem les branques
industrials més variades: companyies d'assegurances, vies de comunicació,
restaurants, teatres, indústria artística, etc. D'altra banda, en els consells
d'administració d'aqueixos sis bancs hi havia (en 1910) 51 grans industrials,
entre ells el director de la firma Krupp, el de la gegantina societat marítima "Hapag"
(Hamburg-Amerika-Linie), etc., etc. Cadascun dels sis bancs, des de
"La unió
personal" dels bancs i la indústria es completa amb la "unió
personal" d'ambdós amb el govern. "Els llocs en els consells d’administració
[escriu Jeidels] són confiats voluntàriament a personalitats de renom, així com
a antics funcionaris de l'Estat, els quals poden proporcionar no poques
facilitats (!!) en les relacions amb les autoritats. . . En el consell
d'administració d'un banc important trobem generalment a un membre del
parlament o de l'ajuntament de Berlín".
Els grans
monopolis capitalistes van sorgint i desenvolupant-se, per dir-ho així, a tota
màquina, seguint tots els camins "naturals" i
"sobrenaturals". S’estableix sistemàticament una determinada divisió
del treball entre alguns centenars de reis financers de la societat capitalista
actual.
"Paral·lelament
a aquesta extensió del camp d'acció d'alguns grans industrials [que entren en
els consells d'administració dels bancs, etc.] i al fet que es confie als
directors dels bancs de províncies únicament l'administració d'una zona
industrial determinada, es produeix determinat augment de l'especialització
entre els dirigents dels grans bancs. Tal especialització en general és
concebible únicament en el cas que l'empresa bancària, i particularment les
seues relacions industrials, tinguen grans dimensions. Aquesta divisió del
treball s'efectua en dos sentits: d’una banda, la relació amb la indústria en
el seu conjunt es confia, com ocupació especial, a un dels directors; d'una
altra banda, cada director és encarregat del control d'empreses aïllades o de
grups d'empreses afins per la seua producció o pels seus interessos [el
capitalisme està ja en condicions d’exercir el control organitzat sobre
les empreses aïllades]... L'especialitat d'u és la indústria alemanya, o
simplement la de l'Alemanya occidental [l'Alemanya occidental és la part més
industrial del país]; la d'un altre, les relacions amb els industrials i els
governs estrangers, els informes sobre els industrials, etc., sobre els negocis
borsaris, etc. A més d'açò, cada un dels directors de banc, sovint queda
encarregat d'una localitat o d’una branca especial d'indústria; un treballa
principalment en els consells d’administració de les societats elèctriques, un
altre en les fàbriques químiques, sucreres o de cervesa, el tercer en un cert
nombre d'empreses aïllades i, paral·lelament, en el consell d'administració de
societats d'assegurances. . . En una paraula, és indubtable que en els grans
bancs, a mesura que augmenten les proporcions i la varietat de les seues
operacions, s’estableix una divisió del treball cada vegada major entre els
directors, amb el fi (que aconsegueixen) d’elevar-los un poc, per dir-ho així,
per damunt dels negocis purament bancaris, de fer-los més aptes per a tindre un
judici propi sobre els assumptes, per a orientar-se millor sobre les qüestions
generals de la indústria i sobre les
qüestions especials de les seues diverses branques, de preparar-los per a la
seua activitat en l'esfera industrial de la influència del banc. Aquest sistema
dels bancs es troba completat per la tendència dels mateixos a elegir per a els
seus consells d'administració a gent que conega bé la indústria, a empresaris,
a antics funcionaris, particularment als que hagen treballat en els
departaments de ferrocarrils, mines", etc.
En els bancs
francesos trobem institucions semblants, només que en una forma un poc
diferent. Per exemple, un dels tres grans bancs francesos, el Crédit
Lyonnais, ha organitzat una secció especial dedicada a recollir
informacions financeres: Service des études financeres. En aqueixa
secció treballen permanentment 50 enginyers, personal d’estadística,
economistes, advocats, etc. Costa de
Resulta, d'una
banda, una fusió cada dia major, o segons l'encertada expressió de N. Bukharin,
l'encaix dels capitals bancari i industrial, i d'una altra, la transformació
dels bancs en institucions d'un "caràcter" vertaderament
"universal". Creiem necessari reproduir els termes exactes relatius a
aquesta qüestió empleats per Jeidels, l'escriptor que millor l'ha estudiada:
"Com
resultat de l'examen de les relacions industrials en el seu conjunt, obtenim el
caràcter universal dels establiments financers que treballen per a la
indústria. En oposició a altres formes dels bancs, en oposició a les
exigències, formulades a vegades en la literatura, que els bancs han d'especialitzar-se en una esfera
determinada de negocis o en una branca industrial determinada a fi de xafar
terreny ferm, els grans bancs tendeixen a fer les seues relacions amb els
establiments industrials el més variades possible, tant des del punt de vista
del lloc com del gènere de la producció; s'esforcen a eliminar la distribució
desigual del capital entre les distintes regions o branques de la indústria,
desigualtat que troba la seua explicació en la història de diversos
establiments... Una tendència consisteix a convertir la relació amb la
indústria en un fenomen d'orde general; l'altra, en transformar-la en sòlida i
intensiva; ambdues estan realitzades en sis grans bancs no d'una manera
completa, però ja en proporcions considerables i en un grau igual".
En els mitjans
comercials i industrials s’escolten amb freqüència lamentacions contra el
"terrorisme" dels bancs. I no té res de sorprenent que sorgisquen lamentacions de tal
caire quan els grans bancs "manen" tal com ho demostra l'exemple
següent: El 19 de novembre de 1901, un dels bancs berlinesos anomenats bancs D
(el nom dels quatre bancs més importants comença per la lletra D) es va dirigir
a l'administració del Sindicat del ciment de l'Alemanya del Nord, de l'Oest i
del Centre, amb la carta següent: "Segons la nota publicada per vostès el
18 del mes actual en el periòdic tal, es veu que hem d'admetre la possibilitat
que l'assemblea general del seu
sindicat, que ha de celebrar-se el 30 d'aquest mes, adopte resolucions
susceptibles de determinar en la seua empresa modificacions que són
inacceptables per a nosaltres. Per açò, sentint-ho profundament, ens veiem
obligats a retirar-los el crèdit de què fins ara gaudien... Però si aqueixa
assemblea general no pren resolucions inacceptables per a nosaltres i se'ns
donen garanties a aquest respecte per al futur, estem disposats a entaular
negociacions a fi d'obrir un nou crèdit".
En essència, es
tracta de les mateixes lamentacions del petit capital amb respecte al jou del
gran, però, en aquest cas, ha passat a la categoria de "petit"
capital tot un sindicat! La vella lluita entre el petit i el gran capital es
reprodueix en un nou i incommensurablement més elevat grau de desenvolupament.
És evident que, disposant de milers de milions, les empreses dels grans bancs
poden també fer avançar el progrés tècnic, valent-se de mitjans
incomparablement superiors als anteriors. Els bancs creen, per exemple,
societats especials d'investigació tècnica, dels resultats de les quals
s'aprofiten, naturalment, només les empreses industrials "amigues".
Entre elles figuren
Els dirigents
mateixos dels grans bancs no poden deixar de veure que estan creant-se noves
condicions de l'economia nacional, però ells són impotents davant de les
mateixes.
"El que
haja observat durant els últims anys [diu Jeidels] el canvi de persones en els
càrrecs de directors i membres dels consells d’administració dels grans bancs,
no haurà pogut deixar d'adonar-se que el poder passa gradualment a les mans
d'homes que consideren que el fi necessari i cada vegada més vital dels grans
bancs consisteix a intervindre activament en el desenvolupament general de la
indústria; i que entre aquests homes i els vells directors dels bancs, es
produeixen per aquest motiu divergències en el terreny dels negocis i, sovint,
en el terreny personal. Es tracta, en el fons, de saber si no perjudica els
bancs, en la seua qualitat d'institucions de crèdit, aqueixa intervenció dels
mateixos en el procés industrial de la producció, si no es sacrifiquen els
principis ferms i el benefici segur a una activitat que no té res de comú amb
el paper d'intermediari per a la facilitació de crèdits i que col·loca els
bancs en un terreny en què es troben encara més exposats que abans al domini
cec de la conjuntura industrial. Així parlen molts dels vells directors de
bancs, mentre que la majoria dels joves considera la intervenció activa en els
problemes de la indústria com una necessitat semblant a la que ha originat,
junt amb la gran indústria moderna, els grans bancs i les empreses industrials
bancàries modernes. En l'única cosa en què estan d'acord les dues parts és que
no hi ha principis ferms ni fins concrets per a
la nova activitat dels grans bancs".
El vell capitalisme
ha caducat. El nou constitueix una etapa de transició cap a quelcom distint.
Trobar "principis ferms i fins concrets" per a la
"conciliació" del monopoli amb la lliure competència, és,
naturalment, impossible. Les confessions dels pràctics tenen un sentit ben
distint dels himnes oficials a les excel·lències del capitalisme
"organitzat", entonats pels seus apologistes, com ara
Schulze-Gaevernitz, Liefmann i altres "teòrics".
Jeidels ens
dóna una resposta prou exacta a la qüestió important de saber a quin període es
refereixen amb precisió els començaments de la "nova activitat" dels
grans bancs:
"Les relacions entre les empreses industrials amb el seu nou
contingut, les seues noves formes, els seus nous òrgans, a saber: els grans
bancs organitzats d'una manera al mateix temps centralitzada i
descentralitzada, no es formen, com a fenomen característic de l'economia
nacional, abans de darrer decenni del segle XIX; en cert sentit, pot inclús ser
considerat com a punt de partida l'any 1897, amb les seus grans
"fusions" d'empreses que introduïren per primera vegada la nova forma
d'organització descentralitzada, per raons de la política industrial dels
bancs. Aquest punt de partida es pot tal vegada portar inclús a un període més
recent, perquè únicament la crisi de 1900 va accelerar en proporcions
gegantines el procés de concentració tant de la indústria com de la banca,
consolidà aqueix procés, convertí per primera vegada les relacions amb la
indústria en vertader monopoli dels grans bancs i donà a aqueixes relacions un
caràcter incomparablement més estret i més intens".
En resum, el
segle XX assenyala el punt de viratge del vell al nou capitalisme, de la
dominació del capital en general a la dominació del capital financer.
III
"Una part cada dia major del capital
industrial [escriu Hilferding] no pertany als industrials que l'utilitzen.
Poden disposar del capital únicament per mediació del banc, que representa,
respecte a ells, al propietari d’aqueix capital. D'altra banda, el banc també
es veu obligat a col·locar en la indústria una part cada vegada més gran del
seu capital. Gràcies a açò, es
converteix, en proporcions creixents, en capitalista industrial. Aquest capital bancari, per consegüent,
capital en forma de diner, que per aquest procediment es transforma de fet en
capital industrial, és el que anomene capital financer". "El capital
financer és el capital que es troba a disposició dels bancs i que és utilitzat
pels industrials".
Aquesta definició
no és completa, puix no s'indica en ella un dels fets més importants, a saber:
l'augment de la concentració de la producció i del capital en un grau tan
elevat, que condueix i ha conduït al monopoli. Però en tota l'exposició de
Hilferding, en general, i en particular en els dos capítols que precedeixen a
aquell del qual hem triat aquesta definició, es subratlla el paper dels monopolis
capitalistes.
Concentració de
la producció; monopolis que se’n deriven; fusió o encaix dels bancs amb la
indústria: heus ací la història de l'aparició del capital financer i el
contingut d’aqueix concepte.
Ara passarem a
descriure com la “gestió” dels monopolis capitalistes es converteix
indefectiblement, en les condicions generals de la producció de mercaderies i de
la propietat privada, en la dominació de l'oligarquia financera. Assenyalem que
els representants de la ciència burgesa alemanya (i no sols de l'alemanya) com
ara Riesser, Schulze-Gaevernitz, Liefmann i d’altres, són tots uns apologistes
de l'imperialisme i del capital financer.
No posen al descobert, sinó que dissimulen i embelleixen el
"mecanisme" de la formació de les oligarquies, els seus procediments,
la quantia dels seus ingressos "lícits i il·lícits", les seues
relacions amb els parlaments, etc., etc. Es lleven de damunt les
"qüestions maleïdes" per mitjà de frases altisonants i fosques,
d'invocacions al "sentit de la responsabilitat" dels directors dels
bancs; per mitjà d'elogis al "sentiment del deure" dels funcionaris
prussians; per mitjà de l'anàlisi seriosa de les minúcies de projectes de llei
gens serioses sobre el "control" i la "reglamentació",
mercès infantils jocs teòrics, com ara la següent definició "científica" a què ha arribat el
professor Liefmann:... "el comerç és una activitat professional
encaminada a reunir béns, conservar-los i oferir-los" * (en cursiva i
en grossos caràcters en l'obra del professor) .
. Resulta que el comerç existia entre els homes primitius, els quals no
coneixien encara el canvi, i que també existirà en la societat socialista!
Però els
monstruosos fets relatius a la monstruosa dominació de l’oligarquia financera
són tan evidents, que en tots els països capitalistes (a Nord Amèrica, a
França, a Alemanya) hi ha sorgit una literatura que es col·loca en el punt de
vista burgès i que, no obstant això, traça un quadre aproximadament
exacte i fa una crítica (petitburgesa, naturalment) de l'oligarquia financera.
Cal consagrar
una atenció preferent al "sistema de participació", del que ja hem
parlat breument més amunt. Heus ací com descriu l’essència de l'assumpte
l'economista alemany Heymann, el qual ha sigut un dels primers, si no el
primer, en prestar-li atenció:
"El
director controla la societat fonamental (textualment, la “societat mare”);
aquesta, al seu torn, exerceix el domini sobre les societats que depenen d'ella
(“societats filles”); aquestes últimes, sobre les “societats nétes”, etc.
D'aquesta forma, és possible, sense posseir un capital massa gran, dominar
sobre branques gegantines de la producció. En efecte: si la possessió del 50%
del capital és sempre suficient per a controlar una societat anònima, al
dirigent li basta posseir només un milió per a tindre la possibilitat de controlar 8 milions de capital de les
“societats nétes”. I si aquesta “combinació” va encara més lluny, amb un milió
es poden controlar setze, trenta-dos milions, etc."
En efecte,
l'experiència demostra que n'hi ha prou amb posseir el 40% de les accions per a
disposar dels negocis d'una societat anònima, perquè certa part dels petits
accionistes dispersos no tenen en la pràctica cap possibilitat de prendre part
en les assemblees generals, etc. La "democratització" de la possessió
de les accions, de la qual els sofistes burgesos i els pretesos
socialdemòcrates que són oportunistes esperen (o afirmen que esperen)
"democratització del capital", l'acreixement del paper i de la
importància de la petita producció, etc., és en realitat u dels modes de
reforçar el poder de l'oligarquia financera. Per això, entre altres coses, en
els països capitalistes més avançats o més vells i "experimentats",
la legislació autoritza l'emissió d'accions més petites. A Alemanya, la llei no
permet accions de menys de mil marcs, i els magnats financers d’aqueix país
tornen els ulls amb enveja vers Anglaterra, on la llei consent accions fins
d'una lliura esterlina (és a dir, de 20 marcs, o al voltant de 10 rubles).
Siemens, un dels "reis financers" i industrials més poderosos
d'Alemanya, declarava el 7 de juny de 1900, en el Reichstag, que "l'acció
d'una lliura esterlina és la base de l'imperialisme britànic". Aquest
negociant té una concepció considerablement més profunda, més
"marxista" del que és l'imperialisme, que cert escriptor poc
honorable que es considera com el fundador del marxisme rus i que suposa que
l'imperialisme és un defecte propi d'un dels pobles...
Però el
"sistema de participació" no sols serveix per a augmentar en
proporcions gegantines el poder dels monopolistes, sinó que, a més a més,
permet portar a terme impunement tota classe de negocis foscos i bruts i furtar
al públic, perquè els dirigents de les "societats mares", formalment,
segons la llei, no responen per la "societat filial", que és
considerada com "independent" i a través de la qual es pot
"fer passar" tot. Heus ací un exemple que prenem del número de
maig de 1914, de la revista alemanya Die Bank:
"
Aquest
exemple típic d'equilibrisme en els balanços, el més comú en les
societats anònimes, ens explica per què els consells de direcció d'aquestes
mamprenen negocis arriscats amb molta més facilitat que no els negociants
particulars. La tècnica moderna d'elaboració dels balanços no sols els dóna
possibilitat d'ocultar a l'accionista mitjà l'operació arriscada, sinó que inclús
permet als individus principalment interessats descarregar-se de la
responsabilitat per mitjà de la venda oportuna de les accions en el cas que
fracasse l'experiment, mentre que el negociant particular respon amb la seua
pell de tot el que fa...
Els balanços de
moltes societats anònimes s’assemblen als palimpsest de l'Edat Mitjana, dels
quals era necessari esborrar el que portaven escrit per a descobrir els signes
escrits davall i que donaven el contingut real del manuscrit. [El palimpsest era un pergamí en
què el text fonamental estava cobert per un altre manuscrit.]
“El mitjà més
senzill i, per açò, més comunament empleat per a fer indesxifrable un balanç,
consisteix a dividir una empresa en diverses parts mitjançant la creació de
”societats filials” o de la incorporació d’establiments d'aquest gènere. Els
avantatges d'aquest sistema, des del punt de vista de diversos fins (legals i
il·legals), són tan evidents, que en l'actualitat constitueixen una excepció
les grans societats que no l’adopten".
Com a exemple
de societat monopolista de gran importància, que aplica en gran escala aqueix
sistema, l'autor cita la famosa Societat General de Electricitat (AEG, de la
qual tornarem a parlar més endavant). En 1912, es calculava que aquesta
societat participava en altres
Cap regla de
control, de publicació de balanços, d'elaboració d'esquemes precisos per als
mateixos, d'institució d’inspecció, etc., amb què distrauen l'atenció del
públic els professors i funcionaris ben intencionats, és a dir, que tenen la
bona intenció de defendre i d’embellir el capitalisme, no poden tindre ací cap
importància, perquè la propietat privada és sagrada, a ningú se li pot prohibir
comprar, vendre, permutar, hipotecar
accions, etc.
Es pot jutjar
de les proporcions que el "sistema de la participació" ha aconseguit
en els grans bancs russos per les dades comunicades per E. Agahd, qui durant
quinze anys va ser funcionari del Banc Russoxinès i que en maig de 1914 va publicar una obra
amb el títol, no del tot exacte, Els grans bancs i el mercat mundial.
L'autor divideix els grans bancs russos en dos grups fundamentals: a) els que
funcionen amb el "sistema de participació", i b) els
"independents", entenent, no obstant, arbitràriament per
"independència" la independència respecte als bancs estrangers.
L’autor divideix el primer grup en tres subgrups: 1) participació alemanya, 2)
anglesa i 3) francesa, entenent per això la "participació" i el
domini dels més grans bancs estrangers de la nacionalitat corresponent. Els
capitals dels bancs els divideix en "productius" (els invertits en el
comerç i en la indústria) i en "especulatius" (els empleats en les operacions
borsàries i financeres), suposant, d'acord amb el punt de vista petitburgès
reformista que li és propi, que, sota el capitalisme, és possible separar la
primera forma d’inversió de la segona i suprimir aquesta última.
Les dades de
l'autor són els següents:
ACTIU
DELS BANCS EN MILIONS DE RUBLES
(Segons els balanços d’octubre i novembre de 1913)
|
Grups de bancs russos |
Capitals d’inversió |
||
|
|
productives |
especulatives |
Total |
|
a.- 1) 4 bancs: Comercial Siberià, Rus, Internacional i
de Descompte |
413,7 |
859,1 |
1.272,8 |
|
a.- 2) 2 bancs: Comercial i Industrial i Rusoanglès |
239,3 |
169,1 |
408,4 |
|
a.- 3) 5 bancs: Rusoasiàtic, Privat de Sant Petesburg,
Del Azov i del Don, Unió de Moscou i Comercial Rusofrancès |
711,8 |
661,2 |
1.373,0 |
|
(11 banc) Total.............. a)= |
1.364,8 |
1.689,4 |
3.054,2 |
|
b) 8 bancs: Comercial de Moscou, Comercial del Volga i
del Kama, I. W. Junker i Cia., Comercial de Sant Petersburg (abans
Wawelberg), de Moscou (abans Riabushinski), de Descompte de Moscou, Comercial
de Moscou i Privat de Moscou |
504,2 |
391,1 |
895,3 |
|
(19 bancs) Total. |
1.869,0 |
2.080,5 |
3.949,5 |
D'aquestes
dades resulta que del total aproximat de 4.000 milions de rubles que
constitueixen el capital "actiu" dels grans bancs, més de les 3/4,
més de 3.000 milions, corresponen a bancs que, en el fons, són "societats
filials" dels bancs estrangers, en primer lloc, dels parisencs (el famós
trio bancari: Unió Parisenca, Banc de París i dels Països Baixos, Societat
General) i dels berlinesos (particularment el Banc Alemany i
L'autor estima
en 8.235 milions de rubles la "potència" dels bancs petersburgesos
més importants. La "participació" o, per a dir-ho millor, el domini
dels bancs estrangers el fixa en les proporcions següents: bancs francesos,
55%; anglesos, 10%; alemanys, 35%. D'aquesta suma, de 8.235 milions de capital
actiu, 3.687 milions, açò és, més del 40%, corresponen, segons els càlculs de l'autor, als sindicats: el Produgol,
el Prodamet i els sindicats del petroli, de la metal·lúrgia i del ciment. Per
consegüent, la fusió del capital bancari i industrial, amb motiu de la
constitució dels monopolis capitalistes, ha donat també en Rússia un gran pas
avant. El capital financer, concentrat
en un puny i que gaudeix del monopoli efectiu, obté un benefici enorme, que
s'acreix sense parar, de la constitució de societats, de l'emissió de valors,
dels emprèstits de l’Estat, etc., consolidant la dominació de l'oligarquia
financera, imposant a tota la societat els tributs en profit dels monopolistes.
Heus ací un dels innombrables exemples dels "negocis" dels trusts
nord-americans, citat per Hilferding: En 1887, Havemeyer constituí el trust del
sucre mitjançant la fusió de 15 petites companyies, el capital total del qual
era de 6,5 milions de dòlars. Però el capital del trust, “diluït", segons
expressió nord-americana, fou determinat en 50 milions de dòlars. La
"sobrecapitalització" calculava per endavant els futurs beneficis
monopolistes, de la mateixa manera que, també als Estats Units, el trust de
l'acer calcula els futurs beneficis monopolistes acaparant un nombre cada
vegada més considerable de jaciments de mineral de ferro. I, en efecte, el
trust del sucre va fixar preus de monopoli i va percebre beneficis de tal mena,
que va poder pagar un dividend del 10% al capital set vegades
"diluït", és a dir, quasi el 70% del capital aportat efectivament
en ser constituït el trust! En 1909, el seu capital era de 90 milions de
dòlars. En vint-i-dos anys, el capital va ser més que decuplicat.
A França, la
dominació de l’"oligarquia financera" (Contra l’oligarquia
financera a França és el títol del conegut llibre de Lysis, la cinquena
edició del qual va aparèixer en 1908) ha adoptat una forma només un poc
modificada. Els quatre bancs més importants gaudeixen no del monopoli relatiu,
sinó "del monopoli absolut" per a l'emissió de valors. De fet, es
tracta d'un "trust dels grans bancs". I el monopoli garanteix
beneficis monopolistes de les emissions. Al fer-se els emprèstits, el país que
els negocia percep habitualment no més del 90% del total; el 10% restant va a
parar als bancs i la resta d'intermediaris. El benefici dels bancs en
l’emprèstit rusoxinès de 400 milions de francs va ser del 8%; en el rus (1904)
de 800 milions, del 10%; en el marroquí (1904) de 62,5 milions, del 18,75%. El
capitalisme, que inicià el seu desenvolupament amb el petit capital usurari,
arriba al final d'aquest desenvolupament amb un capital usurari gegantí.
"Els francesos són els usurers d'Europa", diu Lysis. Totes les
condicions de la vida econòmica sofreixen una modificació profunda a
conseqüència d'aquesta transformació del capitalisme. Amb l'estancament de la
població, de la indústria, del comerç i del transport marítim, "el
país" pot enriquir-se per mitjà de
les operacions usuràries. "Cinquanta individus, que representen un capital
de 8 milions de francs, poden disposar de dos mil milions col·locats en
quatre bancs". El sistema de la "participació", que ja coneixem,
condueix a les mateixes conseqüències: un dels bancs més importants,
Els beneficis
excepcionalment elevats que proporciona l'emissió de valors, com una de les
operacions principals del capital financer, exerceixen un paper molt important
en el desenvolupament i consolidació de l’oligarquia financera. "En
l'interior del país no hi ha cap 'negoci' que done, ni aproximadament, un
benefici tan elevat com el servir d’intermediari per a l'emissió dels
emprèstits estrangers", diu la revista alemanya Die Bank.
"No hi ha
cap operació bancària que produïsca beneficis tan elevats com les
emissions". En l'emissió de valors industrials, segons les dades de L'Economista
Alemany, el benefici anual va ser, generalment, el següent:
|
1895 |
38,6% |
1898 |
67,7% |
|
1896 |
36,1% |
1899 |
66,9% |
|
1897 |
66,7% |
1900 |
55,2% |
"En deu anys, de
Si durant els
períodes d'auge industrial els beneficis del capital financer són
incommensurables, durant els períodes de decadència s’arruïnen les petites
empreses i les empreses inconsistents, mentre que els grans bancs
"participen" en l'adquisició de les mateixes a baix preu o en el seu
"sanejament" i "reorganització" lucratius. A l'efectuar-se
el "sanejament" de les empreses que treballen amb pèrdua, "el
capital anònim sofreix una baixa, açò és, els beneficis són distribuïts sobre
un capital menor i es calculen d'ara endavant a base d'aqueix capital. O, si la
rendibilitat ha quedat reduïda a zero, s'incorpora nou capital, el qual, a
l'unir-se amb el capital vell, menys lucratiu produeix ja un benefici
suficient. Convé dir (afegeix Hilferding) que tots aqueixos sanejaments i
reorganitzacions tenen una doble importància per als bancs: primer, com a
operació lucrativa, i segon, com a ocasió propícia per a col·locar aqueixes
societats necessitades sota la seua dependència"
Heus ací un
exemple:
Una de les
operacions particularment lucratives del capital financer és també
l'especulació amb terrenys en els afores de les grans ciutats que creixen ràpidament.
El monopoli dels bancs es fon en aquest cas amb el monopoli de la renda del sòl
i amb el monopoli de les vies de comunicació, perquè l'augment dels preus dels
terrenys, la possibilitat de vendre'ls avantatjosament per parts, etc., depenen
principalment dels bons mitjans de comunicació amb el centre de la ciutat, i
dites vies de comunicació es troben en mans de grans companyies, lligades, pel
sistema de la participació i per la distribució dels llocs directius, amb
aqueixos mateixos bancs. Resulta de tot això el que l'escriptor alemany L.
Eschwege, col·laborador de la revista Die Bank, que s'ha especialitzat
en l’estudi de les operacions relacionades amb la venda i hipoteca de terrenys,
etc., ha qualificat de "tolla": la furiosa especulació amb els terrenys
de les engires de les ciutats, els cracs de les societats de construccions,
com, per exemple, la firma berlinesa Boswau i Knauer, que s’havia embutxacat
fins a 100 milions de marcs per mediació del banc "més important i
respectable", el Banc Alemany (Deutsche Bank), el qual,
naturalment, obrava segons el sistema de la "participació", açò és,
en secret, en l'ombra, i se’n sortí perdent "només" que 12 milions de
marcs; després, la ruïna dels petits patrons i dels obrers que no aconsegueixen
percebre ni un cèntim de les societats de construcció fictícies; els tripijocs
fraudulents amb l’"honrada" policia berlinesa i l'administració per a
tindre en les seues mans el servei d'informació sobre els terrenys i les
autoritzacions del municipi per a construir, etc., etc.
Els
"hàbits nord-americans" dels que tan hipòcritament es lamenten els
professors europeus i els burgesos ben intencionats, en l'època del capital
financer s'han convertit en hàbits, literalment, de tota ciutat important de
qualsevol país.
A Berlín, a
principis de 1914, es parlava de la fundació d'un "trust del
transport", és a dir, d’una "comunitat d'interessos" de les tres
empreses berlineses de transport: els ferrocarrils elèctrics urbans, la
societat de tramvies i la d'autobusos. "Que existeix aquest propòsit [deia
la revista Die Bank] el sabíem des que va ser del domini públic que la
majoria de les accions de la societat d'òmnibus havia estat adquirida per les
altres dues societats del transport... Es pot concedir complet crèdit als que persegueixen
dit propòsit, quan afirmen que, mercès la regulació uniforme dels transports,
tenen l'esperança d'obtindre economies d'una part de les quals, comptat i
debatut, es beneficiaria el públic. Però la qüestió es complica a conseqüència
que, darrere d'aqueix trust del transport en formació, estan els bancs, que, si
volen, poden subordinar els mitjans de comunicació monopolitzats per ells als
interessos del seu tràfic de terrenys. Per a convèncer-se’n, del molt
justificat d’aquesta suposició, és prou de
recordar que, ja en ser fundada la societat del ferrocarril elèctric
urbà, es trobaven barrejats en ella els interessos del gran banc que patrocinà
la constitució d’aqueixa societat. Açò és: els interessos de la mencionada
empresa de transport estaven íntimament relacionats amb els del comerç de
terrenys. La qüestió és que la línia oriental del ja esmentat ferrocarril havia
de passar pels terrenys que més tard aqueix banc, quan la construcció del
ferrocarril estava ja assegurada, va vendre amb un enorme benefici per a si i
per a algunes persones que van intervindre en la venda"...
El monopoli,
una vegada que està constituït i maneja milers de milions, penetra d'una manera
absolutament inevitable en tots els aspectes de la vida social, independentment
del règim polític i d'altres "particularitats". En la literatura
econòmica alemanya és habitual de fer-se els articles servils a l’honradesa
dels funcionaris prussians i les al·lusions al Panamà francès o a la venalitat
política nord-americana. Però el fet és que inclús la literatura burgesa
consagrada als assumptes bancaris d'Alemanya, es veu constantment obligada a
eixir-se dels límits de les operacions purament bancàries i a escriure, per
exemple, sobre la "tendència a entrar en els bancs", a propòsit dels
casos, cada dia més freqüents, de funcionaris que passen al servei dels bancs.
"Què es pot dir de la incorruptibilitat del funcionari d'Estat la secreta
aspiració del qual consisteix en trobar una sinecura en
En el que es
refereix a Rússia, ens limitarem a un sols exemple. Fa uns anys, tots el
periòdics donaren la notícia que Davidov, director del Departament de Crèdit,
abandonava el seu lloc en aqueix organisme de l’Estat per a entrar al servei
d’un banc important amb un sou, que després d’uns anys havia de representar,
segon el contracte, una suma de més d’un milió de rubles. El Departament de
Crèdit és una institució destinada a “unificar l’activitat de tots els
establiment de crèdit de l’Estat” i que subministra als bancs de la capital
subsidis per valor de
Es propi del
capitalisme en general separar la propietat del capital i la seua aplicació a
la producció, el separa el capital monetari i l’industrial o productiu, el
separar al rendista, que viu sols dels ingressos procedents del capital
monetari, i al patró i a totes les persones que participen directament en la
gestió del capital. L’imperialisme, o domini del capital financer, és el
capitalisme en el seu grau més elevat, en què aquesta separació adquireix unes proporcions immenses. El predomini del
capital financer sobre totes les altres formes de capital implica el predomini
del rendista i de l’oligarquia financera, la situació destacada d’uns quants
estats, dotats de “potència” financera, entre tots els altres. El volum
d’aquest procés ens el fa conèixer les dades estadístiques de les emissions de
tota classe de valors.
En el Butlletí
de l’Institut Internacional d’Estadística, A. Neymarck ha publicat les
dades més detallades, completes i susceptibles de comparació sobre les
emissions en tot el món, dades que després han estat reproduïdes sovint
parcialment en les publicacions econòmiques. Heus ací les dades corresponents a
quatre decennis:
TOTAL DE LES EMISSIONS EN MILERS DE MILIOS DE FRANCS CADA DEU ANYS
|
1871-1880 |
76,1 |
|
1881-1890 |
64,5 |
|
1891-1900 |
100,4 |
|
1901-1910 |
197,8 |
Entre 1870 i
1880, el total de les emissions apareix elevat en tot el món, particularment
pel fa als emprèstits, en relació amb la guerra francoprussiana i
El total de
valors emesos en el món era en 1910, segons els càlculs de Neymarck, d’uns 815
mil milions de francs. Deduint aproximadament les repeticions, rebaixa la xifra
a 575 o 600 mil milions. Heus ací la distribució per països (prenent la xifra
de 600 mil milions):
TOTAL
DE VALORS EN 1910
(en milers de milions de francs)
|
1.-Anglaterra |
142 |
8.-Japó |
12 |
|
2.-Estats Units |
132 |
9.-Holanda |
12,5 |
|
3.-França |
110 |
10.-Bèlgica |
7,5 |
|
4.-Alemanya |
95 |
11.-Espanya |
7,5 |
|
1+2+3+4 |
479 |
12.-Suïssa |
6,25 |
|
5.-Rúsia |
31 |
13.-Dinamarca |
3,75 |
|
6.-Austria-Hongria |
24 |
14.-Suècia, Noruega, Romania,
etc. |
2,5 |
|
7.-Itàlia |
14 |
Total
|
600 |
El primer que
salta als ulls en examinar aquestes dades és la força amb què es destaquen els
quatre països capitalistes més rics, que disposen aproximadament de
Convé
detindre’s particularment en el paper que fa l’exportació de capitals en la
creació de la xarxa internacional de dependències i de relacions del capital
financer.
IV
L’EXPORTACIÓ DE CAPITAL
Allò que
caracteritzava el vell capitalisme, en què dominava plenament la lliure
competència, era l’exportació de mercaderies. Allò que caracteritza el
capitalisme modern, en què impera el monopoli, és l’exportació de capital.
El capitalisme
és la producció de mercaderies en el grau més elevat del seu desenvolupament,
quan àdhuc la força de treball es converteix en mercaderia. L’increment del
canvi tant a l’interior de país com, particularment, al terreny internacional,
és el tret característic del capitalisme. El desenvolupament desigual, a salts,
de les distintes empreses i branques de la indústria i dels distints països és
inevitable sota el capitalisme. Anglaterra és la primera que es converteix en
país capitalista, i cap a la meitat del segle XIX, en implantar el lliure
canvi, pretengué ser el “taller de tot el món”, el proveïdor d’articles manufacturats
per a tots els països, el quals havien de subministrar-li, en canvi, matèries
primeres. Però aquest monopoli d’Anglaterra es veié crebantat ja en
l’últim quart del segle XIX puix alguns altres països, defensant-se mitjançant
aranzels “proteccionistes”, s’havien transformat fins convertir-se en estats
capitalistes independents. Al llindar del segle XX assistim a la formació de
monopolis d’altre gènere: primer, unions monopolistes de capitalistes en tots
els països de capitalisme endarrerit; segon, situació monopolista d’uns pocs
països rics, en què l’acumulació de capital havia assolit proporcions
gegantines. Es produí un enorme “excedent de capital” en els països avançats.
Naturalment, si
el capitalisme hagués pogut desenvolupar l’agricultura, que avui en dia està en
totes bandes enormement endarrerida respecte a la indústria; si hagués pogut
elevar el nivell de vida de les masses de la població, la qual continua
arrossegant, malgrat el vertiginós progrés de la tècnica, una vida de
subalimentació i misèria, no hauria motiu de parlar d’un excedent de capital.
Aquest “argument” és el que esgrimeixen sense parar els crítics petitburgessos
del capitalisme. Però en aqueix cas el capitalisme deixaria de ser capitalisme,
puix el desenvolupament desigual i la subalimentació de les masses són les
condicions i les premisses bàsiques i inevitables d’aquest mode de producció.
Mentre el capitalisme siga capitalisme, l’excedent de capital no es consagra a
l’elevació del nivell de vida de les masses del país ja que, això, significaria
la disminució dels guanys dels capitalistes, sinó l’acreixement d’aqueixos
guanys mitjançant l’exportació de capitals a l’estranger, als països
endarrerits. En aqueixos països endarrerits el benefici és normalment elevat
puix que els capitals són escassos, el preu de la terra relativament poc
considerable, els salaris baixos i les
matèries primeres barates. La possibilitat de l’exportació de capitals la
determina el fet que una sèrie de països endarrerits han estat ja incorporats a
la circulació del capitalisme mundial, hi han estat construïdes les principals
línies ferroviàries o se n’han iniciades, s’hi han assegurat les condicions
elementals de desenvolupament de la indústria, etc. La necessitat de
l’exportació de capitals obeeix al fet que en alguns països el capitalisme ha
“madurat excessivament” i al capital (fent compte de l’insuficient
desenvolupament de l’agricultura i la misèria de les masses) li manca camp per
a la seua col·locació “lucrativa”.
Heus ací dades
aproximades sobre la quantia dels capitals invertits a l’estranger pels tres
països més importants:
CAPITAL
INVERTIT A L’ESTRANGER
(en milers de milions de francs)
|
Anys |
Anglaterra |
França |
Alemanya |
|
1862 |
3,6 |
_ |
_ |
|
1872 |
15 |
10 (1869) |
_ |
|
1882 |
22 |
15 (1880) |
? |
|
1893 |
42 |
20 (1890) |
? |
|
1902 |
62 |
27-37 |
12,5 |
|
1914 |
75-100 |
60 |
44,0 |
Aquestes dades ens palesen que l’exportació de capitals sols adquireix un
desenvolupament gegantí a principis del segle XX. A les vespres de la guerra,
el capital invertit a l’estranger pels tres països principals era de
¿Com es
distribueix entre els distints països aqueix capital invertit a l’estranger; on
està col·locat? A aquestes preguntes sols es pot donar-les una resposta
aproximada, la qual, no obstant, és capaç d’aclarir algunes relacions i llaços
generals de l’imperialisme modern:
PARTS DEL MÓN ENTRE LES QUALS ES TROBEN DISTRIBUÏTS (APROXIMADAMENT) ELS CAPITALS INVERTITS A L’ESTRANGER (VERS L’ANY 1910)
(en miler de milions de marcs)
|
|
Anglaterra |
França |
Alemanya |
Total |
|
Europa |
4 |
23 |
18 |
45 |
|
Amèrica |
37 |
4 |
10 |
51 |
|
Àsia, Àfrica, Austràlia |
29 |
8 |
7 |
44 |
|
|
70 |
35 |
35 |
140 |
Pel que fa a
Anglaterra, apareixen en primer pla les seues possessions colonials, les quals
són molt grans, inclús en Amèrica (com és ara Canadà), sense parlar d’Àsia,
etc. La gegantina exportació de capitals està, en el cas d’Anglaterra,
estretament relacionada amb les colònies gegantines, de la significació de les
quals per a l’imperialisme tornarem a parlar més endavant. Distint és el cas de
França, el capital estranger de la qual es troba invertit principalment en
Europa, i en primer lloc a Rússia (10.000 milions de francs al menys), amb la
particularitat que es tracta sobre tot de capital de préstec,
d’emprèstits públics i no de capital invertit per empreses industrials. A
diferència de l’imperialisme anglès, que és colonial, l’imperialisme francès
pot ser qualificat d’usurari. Alemanya ofereix una tercera varietat: les seues
colònies no són grans, i el capital exportat el té invertit en proporcions més
iguals entre Europa i Amèrica.
L’exportació de
capitals repercuteix en el desenvolupament del capitalisme dins dels països en
què han estat invertits, accelerant-lo
extraordinàriament. Si, a causa d’això, aquesta exportació pot, fins a cert
punt, ocasionar un estancament del desenvolupament en el països exportadors,
això es pot produir únicament a canvi d’una extensió i un aprofundiment majors
del desenvolupament del capitalisme en tot el món.
El països que
exporten capital poden gairebé sempre obtindre certs “avantatges”, el caràcter
del quals fa llum sobre les particularitats de l’època del capital financer i
del monopoli. Heus ací, per exemple, el que deia en octubre de 1913 la revista
berlinesa Die Bank:
“En el mercat
internacional de capitals s’està representant des de fa poc de temps una
comèdia digna d’una Aristòfanes. Un bon nombre d’estats, des d’Espanya fins als
Balcans, des de Rússia fins l’Argentina, el Brasil i Xina, es presenten,
obertament o encoberta, davant els grans mercats de diner exigint, a vegades
amb extraordinària insistència, la concessió d’emprèstits. Els mercats del
diner no es troben actualment en una situació molt brillant, i les perspectives
polítiques no són falagueres. Però cap dels mercats monetaris es decideix a
negar un emprèstit per por que el veí no se li avance, el concedisca i, alhora,
s’assegure determinats serveis a canvi del servei que ell presta. En les
transaccions internacionals d’aqueixa classe el creditor obté quasi sempre
quelcom en profit propi: un favor en tracte de comerç, una base hullera, la
construcció d’un port, una concessió lucrativa o una demanda de canons”.
El capital
financer ha creat l’època dels monopolis. I els monopolis porten sempre amb
d’ells els principis monopolistes: la utilització
de les “relacions” per a les transaccions profitoses reemplaça la competència
en el mercat obert. És força corrent que entre les clàusules de l’emprèstit
s’impose la inversió d’una part d’aquest en la compra de productes del país
creditor, particularment en armament, vaixells, etc. França n’ha fe ús, força
sovint, d’aquest procediment en el transcurs de les dues últimes dècades
(1890-1910). L’exportació de capitals passa a ser un mitjà per a estimular
l’exportació de mercaderies. Les transaccions que s’efectuen en aqueixos casos
entre les més grans empreses tenen un caràcter tal, que, segons l’eufemisme de
Shilder, “llinda amb el suborn”. Krupp en Alemanya, Schneider en França i
Armstrong en Anglaterra, en són models, formen part d’aqueixes cases íntimament
lligades amb els bancs gegantins i amb els governs, i de les quals és difícil
“prescindir” al negociar-se un emprèstit.
França, alhora
que concedia emprèstits a Rússia, imposà en el tractat de comerç del 16 de
setembre de 1905 determinades concessions vàlides fins el 1917; el mateix és
pot dir del tractat comercial subscrit el 19 d’agost de 1911 amb el Japó. La
guerra duanera entre Àustria i Servia. Paul Deschanel declara en el Parlament,
en gener de 1912, que entre 1908 i 1911 les cases franceses havien subministrat
materials de guerra a Servia per valor de 45 milions de francs.
En un informe
del cònsol austrohongarès en Sao Paulo (Brasil) es diu: “La construcció dels
ferrocarrils brasilers es realitza, en la seua major part, amb capitals francesos,
belgues, britànics i alemanys, aqueixos països, en efectuar-se les operacions
financeres relacionades amb la construcció de les vies fèrries, es reserven les
demandes de materials de construcció ferroviària”.
Així, doncs, el
capital financer teixeix les seues xarxes, en el sentit textual de la paraula,
en tots els països del món. Respecte a d’açò fan un paper important els bancs
fundats en les colònies, així com també les seues sucursals. Els imperialistes
alemanys miren amb enveja els “vells” països colonials, el quals frueixen en
aqueix aspecte de condicions particularment “avantatjoses”. Anglaterra tenia en
1904 un total de 50 bancs colonials amb 2.279 sucursals (en 1910 eren 72 bancs
amb 5.449 sucursals); França tenia 20 amb 136 sucursals; Holanda posseïa 16 amb
68 mentre que Alemanya tenia “únicament” 13 amb 70 sucursals. Els capitalistes
nord-americans envegen, al seu torn, els anglesos i alemanys: “En Amèrica del
Sud [es lamentaven en 1915] 5 bancs alemanys tenen 40 sucursals, 5 anglesos 70
sucursals... Anglaterra i Alemanya en el transcurs dels darrers vint-i-cinc
anys han invertit en Argentina, Brasil i Uruguai 4.000 milions de dòlars
aproximadament; en resultes d’això frueixen del 46% de tot el comerç d’aqueixos
tres països.
Els països
exportadors de capital s’han repartit el món entre ells en el sentit figurat de
la paraula. Però el capital financer ha fet aquest repartiment del món també directament.
V
EL REPARTIMENT DEL MÓN
ENTRE LES ASSOSSIACIONS DE CAPITALISTES
Les associacions monopolistes de capitalistes (càrtels, sindicats, trusts)
es reparteixen entre d’elles, en primer lloc, el mercat interior, apoderant-se
d’una manera més o menys completa de la producció del país. Però sota el
capitalisme el mercat interior està inevitablement enllaçat amb l’exterior. Fa
ja molt de temps que el capitalisme ha creat un mercat mundial. I a mesura que
ha anat augmentant l’exportació de capitals i s’han anant ampliant en totes les
formes les relacions amb l’estranger i amb les colònies i les “esferes
d’influència” de les més grans associacions monopolistes, la marxa “natural” de
les coses ha portat a l’acord universal entre elles, a la constitució de
càrtels internacionals.
És un nou grau
de la concentració mundial del capital i de la producció, un grau
incomparablement més elevat que els anteriors. Veiem com sorgeix aquest
supermonopoli.
La indústria
elèctrica és la més típica, des del punt de vista dels darrers progressos de la
tècnica, per al capitalisme de finals del segle XIX i principis del XX.
I on ha adquirit un major impuls ha estat en els dos països capitalistes nous
més avançats, els Estats Units i Alemanya. En Alemanya contribuí particularment
a la concentració d’aquesta branca de la indústria la crisi de 1900. Els bancs,
que en aquella època es trobaven ja prou lligats a la indústria, acceleraren i
aprofundiren en el més elevat grau durant aqueixa crisi la ruïna de les
empreses relativament petites, la seua absorció per les grans. “Els bancs (diu
Jeidels) negaren el recolzament precisament a les empreses que més necessitat
en tenien, provocant amb això en un principi l’ascens vertiginós i després el
crac irreparable de les societats que no estaven suficientment lligades amb
d’ells.
En resultes, la
concentració avançà després de
GRUPS EN
Fins 1900 Felten i Guillaume; Lahmeyer Unió AEG
Siemens i Halske; Schuckert i Cia
Bergmann Kummer
Felten
i Lahmeyer
Siemens i Halske-Schuckert
Bergmannn Quebrà en 1900
A.E.G. (Societat General Elèctrica
AEG (Societat
General Elèctrica
Siemens i Halske-Schuckert
En 1912:
(“Cooperació” estreta a partir de 1908)
La famosa
A.E.G. (Societat General d’Electricitat), desenvolupada d’aquesta manera,
exerceix el domini sobre 175 o 200 societats (a través del sistema de
“participació”) i disposa d’un capital total de vora 1.500 milions de marcs. Sols en l’estranger té 34 representacions directes,
de les quals 12 són societats anònimes establertes en més de deu països. En
1904 es calculava ja que els capitals invertits per la indústria elèctrica
alemanya a l’estranger s’elevaven a 233 milions de marcs, dels quals 62 milions
estaven col·locats en Rússia. Sobra dir que
Però la
concentració en Europa ha estat també un element integrant del procés de
concentració en Estats Units. Heus ací com s’ha produït:
Companyia General d’Electricitat (General Electric C)
|
Estats Units |
Thompson-Houston Company funda una casa per a Europa |
Edison Company funda per a Europa |
|
Alemanya |
Unió Companyia de Electricitat |
Societat General d’Electricitat (A.E.G.) |
Societat General d’Electricitat (A.E.G.)
D’aquesta
manera, es formaren dues “potències” elèctriques. “En el món és
impossible trobar una sola societat elèctrica que siga completament
independent d’elles”, diu Heinig en el seu article El canvis del trust de
l’electricitat. Les xifres següents donen una idea, que està molt lluny de
ser completa, de les proporcions del gir i la magnitud de les empreses d’ambdós
“trusts”.
|
|
Anys |
Gir (en milions de marcs |
Nombre d’empleats |
Benefici net (en milions de marcs) |
|
Estats
Units: Companyia General d’Electricitat (G.E.C.) |
1907 |
252 |
28.000 |
35,4 |
|
Idem
supra |
1910 |
298 |
32.000 |
45,6 |
|
Alemanya:
Societat General d’Electricitat (A.E.G.) |
1907 |
216 |
30.700 |
14,5 |
|
Idem
supra |
1911 |
362 |
60.800 |
21,7 |
Heus ací que en
1907 entre el trust nord-americà i el trust alemany s’estipulà un acord per al
repartiment del món. La competència quedà suprimida.
Es compren
perfectament fins en què punt és difícil la competència amb aqueix trust,
realment únic, mundial, que disposa d’un capital de milers de milions i té les
seues “sucursals”, representacions, agències, relacions, etc., en tots els
àmbits del món. Però el repartiment del món entre dos trusts forts no exclou,
naturalment, un nou repartiment
si es modifica la relació de forces a conseqüència de la desigualtat del
desenvolupament, de les guerres, dels cracs, etc.
La
indústria del petroli ens ofereix un exemple instructiu d'intent d’un nou
repartiment d'aquest gènere, de la lluita pel mateix.
"El
mercat petroler del món [escrivia Jeidels, en 1905] inclús actualment es troba
repartit entre dos grans grups financers: el trust nord-americà Standard Oil
Company, de Rockefeller, i els amos del petroli rus de Bakú, és a dir Rothschild
i Nobel. Aquests dos grups estan íntimament lligats entre si, però la seua
situació de monopoli es troba amenaçada, fa ja alguns anys, per cinc enemics:
1) l'esgotament dels jaciments nord-americans de petroli; 2) la competència de
la firma Mantashev a Bakú; 3) els jaciments d'Àustria; 4) els de Romania; 5)
els jaciments de petroli transoceànics, particularment en les colònies
holandeses (les riquíssimes firmes Samuel i Shell, enllaçades també amb el
capital anglès). Les tres últimes sèries d'empreses estan relacionades amb els
grans bancs alemanys, amb el més important d'ells, el Banc Alemany, al
capdavant. Aquests bancs han desenvolupat d'una manera sistemàtic i independent
la indústria petrolífera, per exemple, a Romania, a fi de tindre "el seu"
punt de suport. En 1907, es calculava que, en la indústria petrolífera
romanesa, hi havia capitals estrangers per valor de 185 milions de francs, dels
quals 74 milions eren alemanys.
Va
començar el que en la literatura econòmica ha estat qualificat de lluita pel
"repartiment del món". D'una banda, l’Standard Oil, de Rockefeller,
desitjant apoderar-se de tot, va fundar una "societat filial" en la
mateixa Holanda, adquirint els jaciments de l'Índia holandesa i aspirant
d'aquesta manera a assestar el colp al seu enemic principal: el trust
holandesobritànic Shell. D'altra banda, el Banc Alemany i altres bancs
berlinesos dirigien tots els seus esforços a "salvaguardar" "per
a si" Romania i a unir-la a Rússia contra Rockefeller Aquest últim posseïa
un capital incomparablement més copiós i una magnífica organització del
transport i de l'abastiment de petroli als consumidors. La lluita havia
d'acabar i va acabar en 1907, amb la derrota completa del Banc Alemany, al qual
li quedaven dos camins: o liquidar amb milions de pèrdua els seus
"interessos petrolífers" o sotmetre's. Va triar el segon i va pactar
un acord molt poc avantatjós per a ell, amb l’Standard Oil. En el dit acord, es
comprometia "a no fer res en perjudici dels interessos nord-americans",
estipulant-se, no obstant, que l'acord perdria el seu vigor en el cas que a
Alemanya arribés a aprovar-se una llei establint el monopoli de l'Estat sobre
el petroli.
Llavors
comença la "comèdia del petroli". Un dels reis financers d'Alemanya,
von Gwinner, director del Banc Alemany, per mediació del seu secretari privat,
Stauss, organitza una campanya d'agitació en favor del monopoli del
petroli Es posa en joc tot el gegantí aparell del més important banc berlinès, totes les vastes
"relacions" de què disposa, la premsa s'ompli de crits
"patriòtics" contra el "jou" del trust nord-americà, i el
Reichstag, quasi per unanimitat, adopta, el 15 de març de 1911, una resolució
invitant el govern a elaborar un projecte de monopoli del petroli. El govern va
acollir aquesta idea "popular", i el Banc Alemany, que volia enganyar
el seu "partenaire" nord-americà i arreglar els seus negocis per
mediació del monopoli d'Estat, pareixia
haver guanyat la partida. Els reis alemanys del petroli es fregaven ja les mans
de gust pensant en els seus beneficis gegantins, que no serien inferiors als
dels sucrers russos. Però, en primer lloc, els grans bancs alemanys
s’enemistaren entre si a causa del repartiment del botí, i
La
revista berlinesa Die Bank escrivia a aquest propòsit que Alemanya no
podria lluitar amb l’Standard Oil més que introduint el monopoli de
l’electricitat i convertint la força hidràulica en electricitat barata. Però
[afegia] "el monopoli de l'electricitat vindrà quan constituïsca una necessitat
dels productors, precisament quan ens trobem en vespres del gran crac de torn
en la indústria elèctrica, i quan les gegantines centrals elèctriques cares que
s'estan construint actualment en totes parts pels 'consorcis' privats de la
indústria elèctrica i per a les quals dits 'consorcis' obtenen ja ara alguns
monopolis dels municipis, de l'Estat, etc., no puguen ja treballar amb
benefici. Llavors serà necessari posar en marxa les forces hidràuliques; però
no serà possible convertir-les en electricitat barata per compte de l'Estat,
sinó que es farà precís lliurar-les també a un “monopoli privat controlat per
l'estat”, perquè la indústria privada ha concertat ja una sèrie de transaccions
i estipulat grans indemnitzacions... Així va ocórrer amb el monopoli de la
potassa, així succeeix amb el monopoli del petroli, així serà amb el monopoli
de l'electricitat. És hora ja que els nostres socialistes d'Estat, que es
deixen enlluernar per principis brillants, comprenguen, per fi, que a Alemanya
els monopolis no han perseguit mai com a fi, ni han donat com resultat,
proporcionar beneficis als consumidors o, almenys, posar a disposició de
l'Estat una part dels beneficis patronals, sinó que han servit per a sanejar a
costa de l’Estat la indústria privada, que ha arribat quasi a la vora de
la fallida".
Aquestes
són les valuoses afirmacions que es veuen obligats a fer els economistes
burgesos d'Alemanya. Ací veiem patentment com, en l'època del capital financer,
els monopolis d'Estat i els privats s'entrellacen formant un tot i com, tant
els uns com els altres, no són, en realitat, més que distintes anelles de la
lluita imperialista entre els més grans monopolistes pel repartiment del món.
En la
navegació comercial, el procés gegantí de concentració hi ha conduït així mateix
al repartiment del món. A Alemanya, s'han destacat dues grans societats:
Hamburg-Amerika-Linie i el Lloyd de l'Alemanya del Nord, ambdues amb un capital
de 200 milions de marcs (accions i obligacions) cadascuna i posseint vaixells
per un valor de
És també
extraordinàriament instructiva la història de la constitució del càrtel
internacional del rail. Per primera vegada, les fàbriques de rails angleses,
belgues i alemanyes cercaren, ja en 1884, constituir aqueix càrtel en un
període de decadència intensa dels negocis industrials. Es van posar d’acord
perquè els països que signaren del tractat no competiren en els seus mercats
interiors, i els mercats exteriors es distribuïren d'acord amb la proporció següent:
Anglaterra, el 66%; Alemanya, el 27%; Bèlgica, el 7%. L'Índia va quedar
enterament a mercè d'Anglaterra. Es va fer una guerra comuna contra una firma
anglesa que s'havia quedat al marge de l'acord. Les despeses d’aqueixa guerra
van ser coberts amb un tant per cent de les vendes generals. Però en 1886, quan
sortiren del càrtel dues firmes angleses, aquest s’enfonsà. És un fet
característic el que fora possible aconseguir l’acord durant els anys de
prosperitat industrial que van seguir.
A principis de 1904,
va ser fundat el sindicat de l'acer d'Alemanya. En novembre del mateix any va
reprendre la seua existència el càrtel internacional del rail, amb la proporció
següent: Anglaterra, el 53,5%; Alemanya, el 28,83%; Bèlgica, el 17,67%. Més
tard s’hi adherí França amb el 4,8%, 5,8% i 6,4%, en el primer, segon i tercer
any, respectivament, sobre el 100% és a dir, amb el 104,8% en total, i així successivament.
En 1905, s’hi adherí el Trust de l’acer dels Estats Units (Corporació de
l'acer); després, Àustria i Espanya. "En el moment actual [deia Vogelstein
en 1910] el repartiment del món està acabat, i els grans consumidors, en primer
lloc els ferrocarrils de l'Estat, poden viure (ja que el món està ja repartit,
sense tindre en compte els seus interessos), com el poeta, en els cels de
Júpiter".
Recordem també
el sindicat internacional del zinc, fundat en 1909, que va distribuir
exactament el volum de la producció entre cinc grups de fàbriques: alemanyes,
belgues, franceses, espanyoles, angleses; després el trust internacional de la
pólvora, aqueixa "estreta associació, completament moderna [segons les
paraules de Liefmann], entre totes les fàbriques alemanyes d’explosius, que més
tard, unides a les fàbriques de dinamita franceses i nord-americanes, organitzades
d'una manera anàloga, s'han repartit, per dir-ho així, tot el món".
Segons
Liefmann, en 1897 hi havia prop de 40 càrtels internacionals amb la
participació d'Alemanya, i en 1910, ja hi havia prop d'un centenar.
Alguns
escriptors burgesos (als quals s'ha unit ara C. Kautsky, que ha traït
completament la seua posició marxista, per exemple, de 1909) han expressat
l'opinió que els càrtels internacionals, essent com són una de les expressions
de major relleu de la internacionalització del capital, permeten abrigar
l'esperança de la pau entre els pobles davall el capitalisme. Aquesta opinió
és, des del punt de vista teòric, completament absurda, i, des del punt de
vista pràctic, un sofisma, un mitjà de defensa poc honrat de l'oportunisme de
la pitjor espècie. Els càrtels internacionals mostren fins a quin grau han
crescut ara els monopolis capitalistes i quins són els objectius de la
lluita que es desenrotlla entre els grups capitalistes. Aquesta última
circumstància és la més important, només ella ens aclareix el sentit
historicoeconòmic dels esdeveniments perquè la forma de lluita pot
canviar i canvia constantment com a conseqüència de diverses causes,
relativament particulars i temporals, però l'essència de la lluita, el
seu contingut de classe no pot canviar, mentres subsistisquen les
classes. Es comprèn que als interessos de la burgesia alemanya, per exemple, a
la qual s'ha passat en realitat Kautsky en els seus raonaments teòrics (com
veurem més avall), convinga velar el contingut de la lluita
econòmica actual (pel repartiment del món) i subratllar ja aquesta ja l'altra forma
d’aqueixa lluita. Aquest és el mateix error en què incorre Kautsky. I es
tracta, naturalment, no sols de la burgesia alemanya, sinó de la burgesia
internacional. Els capitalistes reparteixen el món, no com a conseqüència de la
seua particular perversitat, sinó perquè el grau de concentració a què s'ha
arribat els obliga a seguir aquest camí per tal d’obtindre beneficis; i se'l
reparteixen "segons el capital"; "segons la força"; un altre
procediment de repartiment és impossible en el sistema de la producció de
mercaderies i del capitalisme. La força varia al seu torn d'acord amb el
desenvolupament econòmic i polític; per a comprendre allò que està succeint,
cal saber quins són els problemes que es solucionen amb el canvi de les forces,
però saber si aqueixos canvis són "purament" econòmics o extraeconòmics
(per exemple, militars), és una qüestió secundària que no pot fer variar en
res la concepció fonamental sobre l'època actual del capitalisme. Substituir la
qüestió del contingut de la lluita i de les transaccions entre els grups
capitalistes per la qüestió de la forma d'aquesta lluita i d'aquestes
transaccions (avui pacífica, demà no pacífica, despús-demà una altra vegada no
pacífica) significa descendir fins al paper de sofista.
L'època del
capitalisme modern ens mostra que entre els grups capitalistes s'estan
establint determinades relacions sobre la base del repartiment econòmic
del món, i que, al mateix temps, en connexió amb açò, s’estan establint entre
els grups polítics, entre els Estats, determinades relacions sobre la base del
repartiment territorial del món, de la lluita per les colònies, de la
"lluita pel territori econòmic".
EL REPARTIMENT DEL MÓN
ENTRE LES GRANS POTÈNCIES
En el seu
llibre sobre “l’extensió territorial de les colònies europees", el geògraf
A. Supan estableix el següent breu resum d’aqueixa extensió a fins del segle
XIX:
PERCENTATGE DE TERRITORI PERTANYENT A LES POTÈNCIES COLONIALS EUROPEES I ALS ESTATS UNITS
|
|
1876 |
1900 |
Augment |
|
Àfrica |
10,8% |
90,4% |
+79,6% |
|
Polinèsia |
56,8% |
98,9% |
+ 42,1% |
|
Àsia |
51,5% |
56,6% |
+ 5,1% |
|
Austràlia |
100,0% |
100,0% |
_ |
|
Amèrica |
27,5% |
27,2% |
-0,3% |
"El tret
característic d'aquest període [conclou l’autor] és, per consegüent, el
repartiment d'Àfrica i Polinèsia". Com ni a Àsia ni a Amèrica hi ha terres
desocupades, és a dir, que no pertanguen a cap Estat, cal ampliar la conclusió
de Supan i dir que el tret característic del període que ens ocupa és el
repartiment definitiu de
Vivim, doncs,
en una època singular de la política colonial del món que es troba íntimament
relacionada amb la "fase contemporània de desenvolupament del
capitalisme", amb el capital financer. Per això és necessari detindre's
primer que res més detalladament en els fets concrets, per a formar-nos una
idea el més precisa possible de la diferència existent entre aquesta època i
les precedents, així com de la situació actual. Primer que res, sorgeixen dues
qüestions de caràcter pràctic: ¿s’observa una accentuació de la política
colonial, una exacerbació de la lluita per les colònies precisament en el
període del capital financer? ¿Com se troba precisament repartit el món en
l'actualitat des d'aquest punt de vista?
L'escriptor
nord-americà Morris, en el seu llibre sobre la història de la colonització,
intenta resumir les dades concretes sobre l'extensió de les possessions
colonials d'Anglaterra, França i Alemanya durant distints períodes del segle
XIX. Heus ací, breument exposats, els resultats obtinguts: