| Germinal | |
Home | Obres Internacionals Sedov | Revolución Permanente | Lenin (marxists.org) |
EDICIONS INTERNACIONALS SEDOV
Edita: GRUP GERMINAL (En defensa del marxisme)
_______________________________________________________________
OBRES ESCOLLIDES DE LENIN EN CATALÀ
__________________________________
(ESBÓS POPULAR)
(escrit
entre gener i juny de 1916 i publicat per primera vegada a meitat del 1917 en
Petrograd per l’editorial Zhizn y Znanie)
Versió catalana
establerta per Ernest Blanc des de l’edició castellana del Marxists Internet Arxive i l’edició
castellana de l’Editorial Progreso de Moscou de 1970 inclosa a les Obras
Escogidas en tres volums, volum 1, pàgines 689-798. En aquesta versió s’ha
prescindit de les notes a peu de pàgina de Lenin i de les de l’Editorial
El fullet que oferisc a l'atenció del lector va ser escrit a Zuric durant
la primavera de 1916. En les condicions en què em veia obligat a treballar vaig
haver d'ensopegar, naturalment, amb una certa insuficiència de materials
francesos i anglesos i amb una gran carestia de materials russos. No obstant,
l'obra anglesa més important sobre l'imperialisme, el llibre de J A. Hobson, ha estat utilitzada amb
l'atenció que, al meu entendre, mereix.
El fullet està
escrit tenint en compte la censura tsarista. És per açò que no sols em vaig
veure obligat a limitar-me estrictament a una anàlisi exclusivament teòrica
(sobretot econòmica) sinó, també, a formular les indispensables i poc nombroses
observacions de caràcter polític amb una extraordinària prudència, per mitjà
d'al·lusions, del llenguatge a l'Ísop, maleït llenguatge a què el tsarisme
obligava a recórrer a tots els revolucionaris quan prenien la ploma per a
escriure alguna cosa amb destí a la literatura "legal".
Produeix pena
rellegir ara, en els dies de llibertat, els passatges del fullet
desnaturalitzats, comprimits, continguts
en un anell de ferro per la preocupació de la censura tsarista. Per a
dir que l'imperialisme és el preludi de
la revolució socialista, que el socialxovinisme (socialisme de paraula,
xovinisme de fet) és una traïció completa al socialisme, el pas complet al
costat de la burgesia, que eixa escissió del moviment obrer està relacionada
amb les condicions objectives de
l'imperialisme, etc., em vaig veure obligat a parlar en un llenguatge servil, i
per açò no tinc més remei que remetre
als lectors que s'interessen pel problema a la col·lecció dels meus articles de
1914-1917, publicats a l’estranger, que seran reeditats en breu. Paga la pena,
particularment, d’assenyalar un passatge de les pàgines 119-120: per tal de fer
comprendre al lector, en forma adaptada a la censura, el mode indecorós de com
menteixen els capitalistes i els socialxovinistes que s'han passat al costat
d'aquells (i contra els quals lluita amb tanta inconseqüència Kautsky), en tot
allò que es refereix a la qüestió de les annexions, el desvergonyiment amb què
encobreixen les annexions dels seus capitalistes, em vaig veure obligat a
prendre l'exemple. . . del Japó! El lector atent substituirà fàcilment el Japó
per Rússia, i Corea, per Finlàndia, Polònia, Curlandia, Ucraïna, Jivà, Bujará,
Estlandia i altres territoris de l'imperi tsarista no poblats per grans russos.
Vull abrigar
l'esperança que el meu fullet ajudarà a orientar-se en la qüestió econòmica
fonamental, sense l'estudi de la qual és impossible comprendre res en
l'apreciació de la guerra i de la política actuals, a saber: la qüestió de
l'essència econòmica de l'imperialisme.
L'AUTOR
Petrograd, 26 d'abril de 1917
I
Aquest llibre,
com ha quedat dit en el pròleg de l'edició russa, va ser escrit en 1916, tenint
en compte la censura tsarista. Actualment, no tinc la possibilitat de refer tot
el text; d'altra banda, seria inútil, ja que el fi principal del llibre, avui
com ahir, consisteix a oferir, amb ajuda de les dades generals irrefutables de
l'estadística burgesa i de les declaracions dels savis burgesos de tots els
països, un quadre de conjunt de l'economia mundial capitalista en les
seues relacions internacionals, al
començament del segle XX, en vespres de la primera guerra mundial imperialista.
Fins a cert
grau serà inclús útil a molts comunistes dels països capitalistes avançats
persuadir-se per l'exemple d'aquest llibre, legal, des del punt de vista de
la censura tsarista, que és possible (i necessari) aprofitar fins aqueixos
petits badalls de legalitat que encara els queden a aquests, per exemple, en l'Amèrica actual o
a França, després dels recents empresonaments de quasi tots els comunistes, per
a demostrar tota la mentida de les concepcions i de les esperances
socialpacifistes quant a la "democràcia mundial". Intentaré donar en
aquest pròleg els complements més indispensables a aquest llibre censurat.
II
En aquesta obra
hem provat que la guerra de 1914-
Perquè la
prova del vertader caràcter social o,
millor dit, del vertader caràcter de classe d'una guerra no es trobarà, clar
està, en la història diplomàtica de la mateixa, sinó en l'anàlisi de la
situació objectiva de les classes
dirigents en totes les potències bel·ligerants. Per a reflectir aqueixa
situació objectiva, no cal prendre exemples i dades aïllades (donada la
infinita complexitat dels fenòmens de la vida social, es pot sempre trobar un
nombre qualsevol d'exemples o dades aïllades, susceptibles de confirmar
qualsevol tesi), sinó indefectiblement el conjunt de les dades sobre els
fonaments de la vida econòmica de totes les potències bel·ligerants i del món sencer.
M'he recolzat
precisament en aquestes dades generals irrefutables en descriure el repartiment
del món en 1876 i en 1914 (§ 6) i el repartiment dels ferrocarrils en tot el
globus en 1890 i en 1913 (§ 7). Els ferrocarrils constitueixen el balanç de les principals branques de la
indústria capitalista, de la indústria del carbó i del ferro; el balanç i
l'índex més notable del desenvolupament del comerç mundial i de la civilització
democràticoburgesa. En els capítols
precedents d'aquest llibre, exposem la connexió entre els ferrocarrils i
la gran producció, els monopolis, els sindicats patronals, els càrtels, els
trusts, els bancs i l'oligarquia financera. La distribució de la xarxa ferroviària, la desigualtat d'aqueixa
distribució i del seu desenvolupament,
constitueixen el balanç del capitalisme modern, monopolista, en
l'escala mundial. I aquest balanç
demostra l'absoluta inevitabilitat de les guerres imperialistes sobre aquesta
base econòmica mentre subsistisca la propietat privada dels mitjans de
producció.
La construcció
de ferrocarrils és en aparença una empresa simple, natural, democràtica,
cultural, civilitzadora: es presenta com tal als ulls dels professors burgesos,
pagats per a embellir l'esclavitud capitalista, i als ulls dels filisteus
petitburgesos. En realitat, els múltiples llaços capitalistes, per mitjà dels
quals aqueixes empreses es troben lligades a la propietat privada sobre els
mitjans de producció en general, han
transformat aqueixa construcció en un mitjà per a oprimir a mil milions
d’éssers (en les colònies i en les semicolònies), és a dir, a més de la meitat
de la població de la terra en els països dependents i als esclaus assalariats
del capital en els països "civilitzats".
La propietat
privada fundada en el treball del petit patró, la lliure concurrència, la
democràcia, totes aqueixes consignes per mitjà de les quals els capitalistes i
la seua premsa enganyen els obrers i els camperols, pertanyen a un passat
llunyà. El capitalisme s'ha transformat en un sistema universal d'opressió
colonial i d'estrangulació financera de la
immensa majoria de la població del planeta per un grapat de països "avançats". Aquest "botí"
es reparteix entre dues o tres potències rapaces de poder mundial, armades fins
a les dents (Estats Units, Anglaterra, Japó), que, pel repartiment del seu
botí, arrosseguen a la seua guerra a tot el
món.
III
La pau de
Brest-Litovsk, dictada per la monàrquica Alemanya, i la pau encara més brutal i
infame de Versalles, imposada per les repúbliques "democràtiques"
d'Amèrica i de França i per la "lliure" Anglaterra, han prestat un
servei extremadament útil a la humanitat, en desemmascarar alhora els culis de la ploma a sou de l'imperialisme i
els petits burgesos reaccionaris (encara
que s'anomenen pacifistes i socialistes), que celebraven el "wilsonisme" i tractaven de fer
veure que la pau i les reformes són possibles
sota l'imperialisme.
Desenes de
milions de cadàvers i de mutilats, víctimes de la guerra (aqueixa guerra que es
va fer per a resoldre la qüestió de si el grup anglès o alemany de bandolers financers rebria una
major part del botí), i damunt, aquests dos "tractats de pau" fan
obrir, amb una rapidesa desconeguda fins
ara, els ulls de milions i desenes de milions d'homes atemorits, aixafats, entabanats i enganyats
per la burgesia. Sobre la ruïna mundial creada per la guerra, s’engrandeix així
la crisi revolucionària mundial, que, per llargues i dures que siguen les
peripècies que travesse, no podrà acabar sinó amb la revolució proletària i la
seua victòria.
El Manifest de
Basilea de
IV
Hem prestat en
aquest llibre una atenció especial a la crítica del "kautskisme",
aqueix corrent ideològic internacional representat en tots els països del món
pels "teòrics més eminents", pels caps de
Aqueix corrent
ideològic, d'una banda, és el producte de la descomposició, de la putrefacció
de
En Kautsky i
les gents de la seua mena, semblants concepcions signifiquen precisament l'abjuració completa dels
fonaments revolucionaris del marxisme, defesos per Kautsky durant desenes d’anys,
sobretot, dit siga de pas, en la lluita contra l'oportunisme socialista (de
Bernstein, Millerand, Hyndman, Gompers, etc.). Per això, no és un fet casual
que els "kautskistes" de tot el món s'hagen unit avui, pràcticament i
política, als oportunistes més extrems (a través de
El moviment
proletari revolucionari en general, que creix en tot el món, i el moviment
comunista en particular, no pot deixar d'analitzar i desemmascarar els errors
teòrics del "kautskisme". Açò és tant més necessari quant que el pacifisme, i el
"democratisme" en general (que no
tenen pretensions de marxisme, però que, enterament igual que Kautsky i
Cia., dissimulen la profunditat de les contradiccions de l'imperialisme i la
ineluctabilitat de la crisi
revolucionària engendrada per aquest) són corrents que es troben encara
extraordinàriament estesos per tot el món. La lluita contra semblants
tendències és el deure del partit del
proletariat, que ha d'arrancar a la burgesia els petits propietaris
que ella enganya i els milions de
treballadors les condicions de vida dels quals són més o menys petitburgeses.
V
Cal dir unes
paraules a propòsit del capítol VIII: "El parasitisme i la descomposició
del capitalisme". Com ho fem ja constar
en aquest llibre, Hilferding, antic "marxista", actualment
company d'armes de Kautsky i un dels
principals representants de la política burgesa, reformista, al si del
"Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya", ha donat en aquesta
qüestió un pas enrere respecte a l’anglès Hobson, pacifista i reformista declarat.
L'escissió internacional de tot el moviment obrer apareix ara d'una manera plena (II i III
Internacional). La lluita armada i la
guerra civil entre les dues tendències és també un fet evident: en Rússia,
suport de Koltxak i de Denikin pels menxevics i els
"socialrevolucionaris" contra els bolxevics; a Alemanya, Scheidemann,
Noske i Cia. amb la burgesia contra els espartaquistes; i també a Finlàndia, a
Polònia, en Hongria, etc. On està la base econòmica d'aquest fenomen històric
universal?
Es troba
precisament en el parasitisme i en la descomposició del capitalisme, inherents
a la seua fase històrica superior, és a dir, l’imperialisme. Com ho demostrem
en aquest llibre, el capitalisme ha destacat ara un grapat (menys d'una
desena part de la població de la terra, menys
d'un quint, calculant "amb tots els luxes") d'estats
particularment rics i poderosos, que saquegen tot el món amb el simple
"retall del cupó". L’exportació de capital dóna ingressos que
s'eleven a vuit o deu mil milions de francs anuals, d'acord amb els preus
d'abans de la guerra i segons les
estadístiques burgeses d’aleshores. Ara això, naturalment, representa
molt més.
És evident que
un sobrebenefici tan gegantí (ja que s’obté per damunt del benefici que
els capitalistes espremen als obrers del seu "propi" país) permet
corrompre els dirigents obrers i la capa superior de l’aristocràcia obrera.
Els capitalistes dels països "avançats" els corrompen, i ho fan de mil maneres, directes
i indirectes, obertes i ocultes.
Aquesta capa
d'obrers aburgesats o d’"aristocràcia obrera", completament
petitburgesos quant a la seua manera de viure, per la quantia dels seus
emoluments i per tota la seua mentalitat, és el suport principal de
Sense haver
comprés les arrels econòmiques d'aqueix fenomen, sense haver-hi abastat a veure la seua importància política
i social, és impossible donar el menor
pas vers la solució de les tasques pràctiques del moviment comunista i
de la revolució social que s'acosta.
L'imperialisme
és el preludi de la revolució social del proletariat. Açò ha estat confirmat,
en una escala mundial, des de 1917.
N. LENIN
6 de juliol de
1920
Durant els
darrers quinze o vint anys, sobretot després de la guerra hispanoamericana
(1898) i de l'angloboer (1899-1902), la literatura econòmica, així com la
política, del Vell i del Nou Món, consagra una
atenció creixent al concepte d’"imperialisme" per a
caracteritzar l'època que travessem. En
1902, aparegué a Londres i Nova York l'obra del economista angles J A. Hobson, L'imperialisme.
L'autor, que manté el punt de vista del socialreformisme i del pacifisme
burgesos (punt de vista que coincideix, en el fons, amb la posició actual de
l'exmarxista C. Kautsky) fa una descripció excel·lent i detallada de les
particularitats econòmiques i polítiques fonamentals de l'imperialisme. En
1910, es va publicar en Viena l'obra del marxista austríac Rudolf Hilferding, El
capital financer (traducció russa: Moscou 1912). Malgrat l'error de l'autor
en la qüestió de la teoria del diner i de certa tendència a conciliar el
marxisme amb l'oportunisme, l'obra mencionada constitueix una anàlisi teòrica
extremadament valuosa de la "fase moderna de desenvolupament del
capitalisme" (així està concebut el subtítol de l'obra de Hilferding). En
el fons, el que s’ha dit sobre l'imperialisme durant aquests darrers anys
(sobretot en el nombre immens d'articles sobre aquest tema publicats en
periòdics i revistes, així com en les resolucions preses, per exemple, en els
Congressos de Chemnitz i de Basilea, que es celebrà a la tardor de 1912) a
penes si sortia del cercle d'idees exposades o, per a dir-ho millor, resumides
en els dos treballs mencionats...
En les pàgines
que segueixen ens proposem d’exposar succintament, en la forma més popular
possible, el llaç i la correlació entre les particularitats econòmiques
fonamentals de l'imperialisme. No ens detindrem, tant com s’ho mereix, en
l'aspecte no econòmic de la qüestió. Les indicacions bibliogràfiques i altres
notes que no a tots els lectors poden interessar, les donem al final del
fullet.
I
L'increment
enorme de la indústria i el procés notablement ràpid de concentració de la
producció en empreses cada vegada més grans constitueixen una de les
particularitats més característiques del capitalisme. Les estadístiques
industrials modernes subministren les dades més completes i exactes sobre
aquest procés.
A Alemanya, per
exemple, de cada mil empreses industrials, en 1882, tres eren empreses grans,
és a dir, que comptaven amb més de 50 obrers assalariats; en 1895, sis, i en
1907, nou. De cada cent obrers els corresponien, respectivament, 22, 30 i 37.
Però la concentració de la producció és molt
més intensa que la dels obrers, perquè el treball en les grans empreses
és molt més productiu, com ho indiquen
les dades relatives a les màquines de
vapor i als motors elèctrics. Si prenem el que a Alemanya s'anomena
indústria en el sentit ampli d'aquesta paraula, és a dir, incloent-hi el
comerç, les vies de comunicació, etc., obtindrem el quadre següent: grans
empreses, 30.588 sobre un total de 3.265.623, és a dir, el 0,9% . En elles estan empleats 5,7 milions d'obrers
sobre un total de 14,4 milions, és a dir, el 39,4%; cavalls de força de vapor,
6,6 milions sobre 8,8, és dir, el 75,3%; de força elèctrica 1,2 milions de
quilovats sobre 1,5 milions, és a dir el
77,2%.
Menys d'una
centèsima part de les empreses tenen més de 3/4 de la quantitat total de la
força de vapor i elèctrica! Als 2,97
milions de petites empreses (fins a 5 obrers assalariats) que constitueixen el
91% de totes les empreses, correspon únicament el 7% de la força elèctrica i de
vapor! Les desenes de milers de grans empreses ho són tot; els milions de
petites empreses no són res.
En 1907, hi
havia a Alemanya 586 establiments que comptaven amb mil obrers i més. A
aqueixos establiments els en corresponia quasi la dècima part (1,38
milions) del nombre total d'obrers i quasi el terç (32%) del total de la
força elèctrica i de vapor. El capital monetari i els bancs, com veurem, fan
encara més indiscutible aquest predomini d'un grapat de grans empreses, i diem
indiscutible en el sentit més literal de la paraula, és a dir, que milions de
petits, mitjans i inclús una part dels grans "patrons" es troben de
fet completament sotmesos a uns pocs centenars de financers milionaris.
En un altre
país avançat del capitalisme contemporani, en els Estats Units, l'increment de
la concentració de la producció és encara més intens. En aquest país,
l'estadística considera a banda a la indústria en l'accepció estreta de la
paraula i agrupa els establiments d'acord amb el valor de la producció anual.
En 1904, hi havien 1.900 grans empreses (sobre 216.180, és a dir, el 0,9%), amb
una producció d'1 milió de dòlars i més; en elles, el nombre d'obrers era de
1,4 milions (sobre 5,5 milions, és a dir el 25,6%), i la producció, de 5.600
milions (sobre 14.800 milions, és a dir, el 38%). Cinc anys després, en 1909,
les xifres corresponents eren les següents: 3.060 empreses (sobre 268.491, és a
dir, l'1,1%) amb dos milions d'obrers (sobre 6,6 milions, és a dir el 30,5%) i 9.000 milions
de producció anual (sobre 20.700 milions, o siga el 43,8%).
Quasi la meitat
de la producció global de totes les empreses del país en les mans de la centèsima
part del nombre total d'empreses! I aqueixes tres mil empreses gegantines abracen 258 branques
industrials. D'ací es dedueix clarament que la concentració, en arribar en un
grau determinat del seu desenvolupament, per si mateixa condueix, pot dir-se,
de ple al monopoli, ja que a unes quantes
desenes d’empreses gegantines els resulta fàcil posar-se d’acord entre si, i,
d'altra banda, la competència, que es fa cada vegada més difícil, i la
tendència al monopoli, neixen precisament de les grans proporcions de les
empreses. Aquesta transformació de la competència en monopoli constitueix de
per si u dels fenòmens més importants (per no dir el més important) de
l'economia del capitalisme modern, i és necessari que ens detinguem a
estudiar-lo amb major detall Però abans hem d’eliminar un equívoc possible.
L'estadística
nord-americana diu: 3.000 empreses gegantines en 250 branques industrials. Al
parèixer, corresponen 12 grans empreses a cada branca de la producció.
Però no és
així. No en cada branca de la indústria hi ha grans empreses; per una altra
banda, una particularitat extremadament important del capitalisme arribat al
seu més alt grau de desenvolupament és l'anomenada combinació, és a dir
la reunió, en una sola empresa, de distintes branques de la indústria que
representen en si o bé fases successives de l'elaboració d'una matèria primera
(per exemple, la fosa del mineral de ferro, la transformació del ferro en acer
i, en certs casos, l'elaboració de tal o tal altre producte d'acer), o bé
distintes branques que fan unes amb relació a
les altres un paper auxiliar (per exemple, la utilització dels residus o
dels productes accessoris, producció d'articles d'embalatge, etc.).
"La
combinació - diu Hilferding - anivella les diferències de conjuntura i
garanteix, per tant, a l'empresa combinada una norma de benefici més estable.
En segon lloc, la combinació determina l'eliminació del comerç. En tercer lloc,
fa possible el perfeccionament tècnic i, per consegüent, l'obtenció de guanys
suplementaris en comparació amb les empreses 'pures' (és a dir, no combinades).
En quart lloc, consolida la posició de l'empresa combinada en comparació amb la
'pura', la reforça en la lluita de competència durant les forts depressions
(estancament dels negocis, crisi), quan la disminució del preu de la matèria
primera va a la saga respecte a la disminució dels preus dels articles
manufacturats".
L'economista
burgès alemany Heymann, que ha consagrat una obra especial a les empreses
"mixtes" o combinades en la indústria siderúrgica alemanya, diu:
"Les empreses pures pereixen, xafades pel preu elevat dels materials i el
baix preu dels articles manufacturats". Resulta el següent:
"D'una
banda, han quedat grans companyies hulleres, amb una extracció de carbó que es
xifra en diversos milions de tones, sòlidament organitzades en el seu sindicat
huller; després, estretament lligades a elles, les grans foneries d'acer amb el
seu sindicat. Aquestes empreses gegantines, amb una producció d'acer de 400.000
tones per any, amb una extracció immensa
de mineral de ferro i d'hulla, amb la producció d'articles d’acer, amb 10.000
obrers allotjats en els quarters de les colònies obreres, que compten a vegades
amb ferrocarrils i ports propis, són els representants típics de la indústria
siderúrgica alemanya. I la concentració continua avançant sense parar. Les
empreses van guanyant en importància cada dia; cada vegada és major el nombre
d'establiments d'una o diverses branques de la indústria que s'agrupen en
empreses gegantines, recolzades i dirigides per la meitat d’una dotzena de
grans bancs berlinesos. Pel que fa a la indústria minera alemanya, ha estat
demostrada amb exactitud la doctrina de Karl Marx sobre la concentració; és
veritat que açò es refereix a un país en què la indústria està defensada per
drets aranzelaris proteccionistes i per les tarifes de transport. La indústria
minera d'Alemanya està madura per a l’expropiació".
Tal és la
conclusió a què es veié obligat a arribar un economista burgès, conscienciós
per excepció. Cal observar que considera Alemanya com un cas especial a
conseqüència de la protecció de la seua indústria per elevades tarifes
aranzelàries. Però aquesta circumstància no ha pogut més que accelerar la
concentració i la constitució d'associacions monopolistes patronals, càrtels,
sindicats, etc. És extraordinàriament important fer notar que, en el país del
lliurecanvisme, a Anglaterra, la concentració condueix també al monopoli,
encara que un poc més tard i potser en una altra forma. Heus ací el que escriu
el professor Hermann Levy, en Monopolis, càrtels i trusts, estudi
especial fet a base de les dades del desenvolupament econòmic de
"En
Fa mig segle,
quan Marx va escriure El Capital, la lliure concurrència era considerada
per la major part dels economistes com una "llei natural". La ciència
oficial va intentar aniquilar per la conspiració del silenci l'obra de Marx, el
qual havia demostrat, per mitjà de l'anàlisi teòrica i històrica del capitalisme,
que la lliure concurrència engendra la concentració de la producció, i que
aqueixa concentració, en un cert grau
del seu desenvolupament, condueix al monopoli. Ara el monopoli és un
fet. Els economistes escriuen muntanyes de llibres en què descriuen manifestacions
aïllades del monopoli i segueixen declarant a cor que "el marxisme ha
estat refutat". Però els fets són testarruts (com diu un refrany anglès)
i, de grau o per força, cal tindre'ls en compte. Els fets demostren que les
diferències entre els diversos països capitalistes, per exemple, en allò que es
refereix al proteccionisme o al lliure canvi, condicionen únicament diferències
no essencials en la forma dels monopolis o en el moment de la seua aparició,
però que l'engendrament del monopoli per la concentració de la producció és una
llei general i fonamental de la fase actual de desenvolupament del capitalisme.
Pel que a
Europa es refereix, es pot fixar amb prou exactitud el moment en què es va
produir la substitució definitiva del vell capitalisme pel nou: va ser
precisament a principis del segle XX. En un dels treballs de recopilació més
recents sobre la història de la "formació dels monopolis", llegim:
"Es poden
citar alguns exemples de monopolis capitalistes de l'època anterior a 1860; es
poden descobrir en ells els gèrmens de les formes que són tan corrents en
l'actualitat; però açò constitueix indiscutiblement l'època prehistòrica dels
càrtels. El vertader començament dels monopolis contemporanis el trobem no
abans de la dècada de 1860. El primer gran període de desenvolupament del
monopoli comença amb la depressió internacional de la indústria en la dècada
del 70, i es prolonga fins a principis de l'última dècada del segle".
"Si s'examina la qüestió pel que fa a Europa, la lliure concurrència
aconsegueix el punt culminant de desenvolupament en els anys 1860-1880. En
aquell moment, Anglaterra acabava l'edificació del seu organització capitalista
de vell estil. A Alemanya, aqueixa organització entaulava una lluita decidida
contra la indústria artesana i domèstica, i començava a crear les seues formes
d'existència".
"Comença
una transformació profunda amb el crac de 1873, o més exactament, amb la depressió que el va seguir
i que (amb una pausa a penes perceptible, a principis de la dècada del 80, i amb
un auge extraordinàriament vigorós, però
breu, cap a 1889) omple vint-i-dos anys de la història econòmica europea".
"Durant el curt període d'auge de 1889-1890, s’utilitzaren a gran escala
els càrtels per tal d’aprofitar la
conjuntura. Una política irreflexiva elevava els preus encara amb major
rapidesa i àdhuc en majors proporcions del que hagués succeït sense els
càrtels, i gairebé tots aqueixos càrtels periren sense glòria “soterrats en la
fossa del crac”. Van transcórrer altres cinc anys de mals negocis i preus
baixos, però en la indústria regnava ja un estat d'esperit distint de l'anterior: la depressió
no era considerada ja com una cosa natural, sinó, senzillament, com una pausa
abans d'una nova conjuntura
favorable".
"I el
moviment dels càrtels entrà en la seua segona època. En comptes de ser un
fenomen passatger, els càrtels esdevenen una de les bases de tota la vida
econòmica, conquisten una esfera industrial rere una altra, i, en primer lloc,
la de la transformació de matèries primeres. A principis de la dècada del 90,
els càrtels ja assoliren, en l'organització del sindicat del cóc, el que va
servir de model al sindicat huller, una tècnica tal en la matèria que, en
essència, no ha estat sobrepassada. El gran auge de fins del segle XIX i la
crisi de
Així, doncs, el
resum de la història dels monopolis és el següent: 1) 1860-1880, punt culminant
de desenvolupament de la lliure competència. Els monopolis no constitueixen més
que gèrmens a penes perceptibles. 2)
Després de la crisi de 1873, llarg període de desenvolupament dels càrtels,
però aquests constitueixen encara una excepció, no són encara sòlids, inclús
representen un fenomen passatger. 3) Auge de fins del segle XIX i crisi de
1900-1903; els càrtels esdevenen una de les bases de tota la vida econòmica. El
capitalisme s’ha transformat en imperialisme.
Els càrtels es
posen d'acord entre si respecte a les condicions de venda, als terminis de
pagament, etc. Es reparteixen els mercats de venda. Fixen la quantitat de
productes a fabricar. Estableixen els preus. Distribueixen els guanys entre les
distintes empreses, etc.
El nombre de
càrtels era a Alemanya aproximadament de 250 en 1896, i de 385, en 1905,
abraçant prop de 12.000 establiments. Però tothom reconeix que aquestes xifres
són inferiors a la realitat. De les dades de l’estadística de la indústria
alemanya de 1907 que hem citat més amunt se dedueix que fins i tot aqueixos
12.000 grans establiments concentren segurament més de la meitat de tota la
força motriu de vapor i elèctrica. En els Estats Units, el nombre de trusts
era, en 1900, de 185; en 1907, de
En les mans
dels càrtels i trusts es troben sovint les set o les vuit dècimes parts de tota
la producció d'una branca industrial determinada; el sindicat huller del Rhin i
Westfalia, en el moment de la seua
constitució, en 1893, concentrava el 86,7% de tota la producció del
carbó en aquella conca, i en 1910, el 95,4%. El monopoli constituït d’aquesta
forma proporciona beneficis gegantins i condueix a la creació d'unitats
tècniques de producció de proporcions immenses. El famós trust del petroli dels
Estats Units (Estàndard Oïl Company) va ser fundat en 1900. "El seu
capital era de 150 milions de dòlars. Van ser emeses accions ordinàries per
valor de 100 milions de dòlars i accions privilegiades per valor de 106 milions
de dòlars. Aquestes últimes perceberen els següents dividends: en el període
1900-1907: 48%, 48%, 45%, 44%, 36%, 40%, 40%, 40% és a dir, en total, 367
milions de dòlars. Des de
L'informe d’una
comissió governamental nord-americana sobre els trusts diu: "La
superioritat dels trusts sobre els seus competidors es basa en les grans
proporcions de les seues empreses i en la seua excel·lent instal·lació tècnica.
El trust del tabac, des del moment mateix de la seua fundació, va consagrar
tots els seus esforços a substituir en totes parts en vasta escala el treball
manual per el treball mecànic. Amb aquest objecte, va adquirir totes les patents
que tenien una relació qualsevol amb l'elaboració del tabac i va emprar per a
açò sumes enormes. Moltes patents resultaven al principi inservibles i van
haver de ser modificades pels enginyers que es trobaven al servei del trust. A
fins de 1906 van ser constituïdes dues societats filials amb l'únic objecte
d'adquirir patents. Amb aquest mateix objecte, el trust creà foneries,
fàbriques de construcció de maquinària i tallers de reparació propis. Un
d’aqueixos establiments, en Brooklyn,
dóna ocupació, generalment, a 300 obrers; en ell s'experimenten i es
perfeccionen els invents relacionats amb la producció de cigarrets, cigarros
petits, tabac rapè, paper d'estany per a l'embalatge, caixes, etc.".
"Hi ha altres trusts que tenen també al seu servei als anomenats developping
engineers (enginyers per al desenvolupament de la tècnica), la missió dels
quals consisteix a inventar nous procediments de producció i a comprovar els
perfeccionaments tècnics. El trust de l'acer abona als seus enginyers i obrers
premis importants pels invents susceptibles d'elevar la tècnica o reduir les
despeses”.
Igual està
organitzat tot allò que es refereix als perfeccionaments tècnics en la gran
indústria alemanya, com és ara, en la
indústria química, la qual s’ha desenvolupat en proporcions gegantines
durant aquestes últimes dècades. El procés de concentració de la producció creà
ja en l908 en aqueixa indústria dos "grups" principals, que, a la
seua manera, evolucionaven cap al monopoli. Al principi, aqueixos grups constituïen "aliances dobles" de dos parells de
grans fabriques amb un capital de
La competència
es converteix en monopoli. D'ací resulta un gegantí progrés de la socialització
de la producció. S'efectua també, en particular, la socialització del procés
d'invents i perfeccionaments tècnics.
Açò no té ja
res a veure amb l'antiga lliure competència entre patrons dispersos, que no es
coneixien entre si i que produïen per a un mercat ignorat. La concentració ha
arribat fins a tal punt, que es pot fer un càlcul aproximat de totes les fonts
de matèries primeres (per exemple, jaciments de minerals de ferro) en un país,
i àdhuc, com veurem, en diversos països, en tot el món. No sols es realitza
aquest càlcul, sinó que associacions monopolistes gegantines s'apoderen
d’aqueixes fonts. S’efectua el càlcul aproximat del mercat, el qual, segons
l'acord estipulat, les associacions mencionades es "reparteixen"
entre si. Es monopolitza la mà d'obra qualificada, es prenen els millors enginyers,
i les vies i els mitjans de comunicació (les línies fèrries a Amèrica, les
companyies navilieres a Europa i Amèrica) van a parar a les mans dels monopolis
citats. El capitalisme, en la seua fase imperialista condueix de ple a la
socialització de la producció en els seus més variats aspectes; arrossega, per
dir-ho així, malgrat la seua voluntat i consciència, als capitalistes a un cert
nou règim social, de transició entre la plena llibertat de competència i la
socialització completa.
La producció
passa a ser social, però l'apropiació continua sent privada. Els mitjans
socials de producció continuen sent propietat privada d’un nombre reduït
d'individus. El marc general de la lliure competència formalment reconeguda
persisteix, i el jou d'un grup poc nombrós de monopolistes sobre la resta de la
població es fa cent vegades més dur, més sensible, més insuportable.
L'economista
alemany Kestner ha consagrat una obra especial a la "lluita entre els
càrtels i els outsiders", és a dir, empresaris que no formaven part
dels càrtels. L'autor l’ha titulat L'organització forçosa, quan haguera
degut parlar, naturalment, per a no embellir el capitalisme, de la subordinació
forçosa a les associacions monopolistes. És instructiu fer una simple ullada
encara que no siga més que a l'enumeració dels mitjans a què acudeixen aqueixes
associacions en la lluita moderna, actual, civilitzada per
l’"organització": 1) privació de les matèries primeres (... "un
dels procediments més importants per tal d’obligar a entrar en el càrtel");
2) privació de mà d'obra mercès a "aliances" (açò és, mitjançant
acords entre els capitalistes i els sindicats obrers perquè aquests últims
accepten treball només en les empreses cartelitzades); 3) privació de mitjans
de transport; 4) privació de mercats; 5) acord amb els compradors per a
sostindre relacions comercials únicament amb els càrtels; 6) disminució
sistemàtica dels preus (a fi d'arruïnar els "outsiders", és a
dir, les empreses que no es sotmeten als monopolistes, es gasten milions per a
vendre, durant un temps determinat, a preus inferiors al cost: en la indústria
de la benzina s'ha donat el cas d'abaixar el preu de
Ens trobem en
presència, no ja d'una lluita de competència entre grans i petites empreses,
entre establiments tècnicament endarrerits i establiments de tècnica avançada.
Ens trobem davant de l'estrangulació, pels monopolistes, de tots aquells que no
es sotmeten al monopoli, al seu jou, a la seua arbitrarietat. Heus ací com es
reflecteix aquest procés en la consciència d’un economista burgès.
"Inclús en
el terreny de l'activitat econòmica pura (escriu Kestner),es produeix cert
desplaçament de l'activitat comercial, en el sentit tradicional de la paraula,
vers una activitat organitzadora especulativa.
Assoleix els majors èxits, no el comerciant que, basant-se en la seua
experiència tècnica i comercial, sap determinar millor les necessitats del comprador,
trobar i, per dir-ho així, "descobrir" la demanda que es troba en
estat latent, sinó el geni [?!] especulador que per anticipat sap tindre en
compte o intuir el desenvolupament en el terreny de l'organització, la
possibilitat de determinats llaços entre les diferents empreses i els bancs..."
Traduït al
llenguatge comú, açò significa: el desenvolupament del capitalisme ha arribat a
un punt tal, que, encara que la producció de mercaderies segueix
"regnant" com abans i sent considerada com la base de tota
l'economia, en realitat es troba ja crebantada, i els guanys principals van a
parar als "genis" de les maquinacions financeres. En la base
d'aquestes maquinacions i d'aquestes martingales es troba la socialització de
la producció; però l'immens progrés assolit per la humanitat, que ha arribat a
aqueixa socialització, beneficia... als
especuladors. Més endavant veurem com, "basant-se en açò", la crítica
petitburgesa i reaccionària de l'imperialisme capitalista somia de tornar enrere,
a la concurrència "lliure", "pacífica",
"honrada".
"L'elevació
persistent dels preus, com resultat de la constitució dels càrtels (diu
Kestner), fins ara s'ha observat només pel que fa als principals mitjans de
producció, sobretot a l’hulla, el ferro, la potassa, i, per contra, no s'ha
observat mai pel que fa als articles manufacturats. Com a conseqüència d’això,
l'augment dels beneficis s'ha limitat igualment a la indústria dels mitjans de
producció. Cal completar aquesta observació amb la que la indústria de
transformació de les matèries primeres (i no de productes semimanufacturats) no
sols obté, com resultat de la constitució de càrtels, avantatges en forma de
guanys elevats, en perjudici de la indústria dedicada a la transformació
ulterior dels productes semimanufacturats, sinó que ha passat a mantindre, respecte
a aquesta última indústria, relacions de dominació, que no existien sota
la lliure competència”.
Les paraules
subratllades per nosaltres mostren el fons de la qüestió, que de tan mala gana
i només de tant en tant reconeixen els economistes burgesos i que s'entesten
tant en no veure i passar per alt els defensors actuals de l'oportunisme, amb
C. Kautsky al capdavant. Les relacions de dominació i de violència, violència
que va lligada a aqueixa dominació: heus ací el que és típic en la "nova
fase del desenvolupament del capitalisme", heus ací que s’havia de
derivar, inevitablement, i s’hi ha derivat, de la constitució dels monopolis
econòmics totpoderosos.
Citarem un
altre exemple de les intrigues dels càrtels. Allí on és possible apoderar-se de
totes o de les més importants fonts de matèries primeres, l'aparició de càrtels
i la constitució de monopolis és particularment fàcil. Però seria un error
pensar que els monopolis no sorgeixen també en altres branques de la producció
en què la conquista de totes les fonts de matèries primeres és impossible. En
la indústria del ciment, la matèria primera existeix a tot arreu. No obstant,
també aquesta indústria està extremadament cartelitzada a Alemanya. Les
fàbriques s'han agrupat en sindicats regionals: el d'Alemanya del Sud, el
renanowestfalià, etc. Els preus establerts són preus de monopoli: de
La supressió de
les crisis pels càrtels és una faula dels economistes burgesos, els quals el
que fan és embellir el capitalisme a tota costa. Al revés, el monopoli que es
crea en diverses branques de la indústria augmenta i agreuja el caos propi de tota
de la producció capitalista en el seu conjunt. La desproporció entre el
desenvolupament de l’agricultura i el de la indústria, desproporció que és
característica del capitalisme en general, s'accentua encara més. La situació
privilegiada en què es troba la indústria més cartelitzada, l'anomenada
indústria pesada, particularment el ferro i l’hulla, determina en les altres
branques de la indústria "la
mancança major encara de coordinació sistemàtica", com ho reconeix
Jeidels, autor d'un dels millors treballs sobre "les relacions entre els
grans bancs alemanys i la indústria".
"Com més
desenvolupada està l'economia nacional (escriu Liefmann, defensor acèrrim del
capitalisme) més el lliura a empreses arriscades o, en l'estranger, a empreses
que exigeixen llarg temps per al seu desenvolupament o, finalment, a les que
només tenen una importància local". L'augment del risc és conseqüència, al
cap i a la fi, de l'augment gegantí de capital, el qual, per dir-ho així,
desborda el got i s'aboca cap a l'estranger, etc. I junt amb açò els progressos extremadament ràpids de la tècnica
porten aparellats amb si cada vegada més elements de desproporció entre les
distintes parts de l'economia nacional, de caos, de crisi. "Probablement
(es veu obligat a reconèixer el mateix Liefmann) la humanitat assistirà en un
futur pròxim a noves i grans revolucions en el terreny de la tècnica, que faran
sentir els seus efectes també sobre l’organització de l'economia nacional”...
l'electricitat, la navegació aèria. “Habitualment, i per regla general, en
aquests períodes de radicals transformacions econòmiques es desenrotlla una
forta especulació...”
I les crisis
(les crisis de tota classe, sobretot les crisis econòmiques, però no sols
aquests) augmenten al seu torn en proporcions enormes la tendència a la
concentració i al monopoli. Heus ací unes reflexions extraordinàriament
instructives de Jeidels sobre la significació de la crisi de 1900, la qual, com
sabem, exercí el paper de punt crucial en la història dels monopolis moderns:
"La crisi
de 1900 es produí en un moment en què, al costat de gegantines empreses en les
branques principals de la indústria, existien encara molts establiments amb una
organització antiquada, segons el criteri actual, establiments 'purs' [açò és,
no combinats], que s'havien elevat sobre les onades de l'auge industrial. La
baixada dels preus, la disminució de la demanda, van portar a aqueixes empreses
'pures' a una situació calamitosa que o no van conèixer de cap manera les
gegantines empreses combinades o que només van conèixer durant un breu període.
Com conseqüència d'açò, la crisi de 1900 va determinar la concentració de la
indústria en proporcions incomparablement majors que la crisi de 1873, la qual
va efectuar també una determinada selecció de les millors empreses, però, donat
el nivell tècnic de llavors, aquesta selecció no va poder crear un monopoli de
les empreses que havien aconseguit eixir victorioses de la crisi. Precisament
d'aqueix monopoli persistent, i, a més, en un alt grau, gaudeixen les empreses
gegantines de la indústria siderúrgica i elèctrica actuals, mercès al seu equip
tècnic, força complex, a la seua extensa organització, a la potència del seu
capital, i, després i en menor grau, també les empreses de construcció de màquines,
determinades branques de la indústria metal·lúrgica, les vies de comunicació,
etc.".
El monopoli és
l'última paraula de la "fase més recent del desenvolupament del
capitalisme". Però el nostre concepte de la força efectiva i de la
significació dels monopolis contemporanis seria en extrem insuficient,
incomplet, reduït, si no prenguérem en consideració el paper dels bancs
I
L'operació
fonamental i primordial dels bancs consisteix a servir d’intermediaris per als
pagaments. En relació amb això, els bancs converteixen el capital monetari
inactiu en actiu, açò és, que rendeix benefici; reuneixen tota classe
d'ingressos metàl·lics i els posen a disposició de la classe dels capitalistes.
A mesura que
van desenrotllant-se els bancs i que va accentuant-se la seua concentració en
un nombre reduït d'establiments, de modestos intermediaris que eren abans, es
converteixen en monopolistes omnipotents que disposen de quasi tot el capital
monetari de tots els capitalistes i petits
patrons, així com de la major part dels mitjans de producció i de les fonts de
matèries primeres d'un o de diversos països. Aquesta transformació dels
nombrosos i modestos intermediaris en un grapat de monopolistes constitueix un
dels processos fonamentals de la transformació del capitalisme en imperialisme
capitalista, i per açò hem de detindre'ns, en primer terme, en la concentració
dels bancs.
L'any econòmic
de
TANT
PER CENT DE TOTS ELS DIPÒSITS
|
Exercicis |
En els 9 grans Bancs berlinesos |
En els 48 bancs restants amb un capital de més de 10 milions de marcs |