| Germinal |
 |
|
Home |
Links |
Revolución Permanente |
CRP en el Perú |
Grupo Bolchevique |
Declaració del Grup Germinal (en
defensa del marxisme)
16 de setembre del 2006
FORA TROPES ESPANYOLES DE LÍBAN!
NI UN EURO PER A RECOLZAR
Ahir
desembarcaven en les platges de Tir 560 mercenaris espanyols pertanyents a
Unitat nacional dels partits
‘democràtics’ burgesos i obrer-burgesos (PP, PNB, CiU d’una banda i PSOE i
IU-PCE per una altra) per a recolzar, de nou,
les intervencions imperialistes de la burgesia espanyola
L’1 de
setembre el Consell de ministres va aprovar portar al Parlament la sol·licitud
de participació en
“En missió de pau” de quina pau?
En el
desenvolupament dels ‘debats’ parlamentaris, i fora
del parlament, el líder del PP ha acusat Zapatero de fer el mateix, però en
major quantitat, que el que va fer Aznar. Zapatero, secundat no sols pels
diputats i dirigents socialdemòcrates sinó també per Llamazares
i els dirigents d’IU-PCE, ha insistit en el fet que les tropes imperialistes
espanyoles van aquesta vegada en missió de pau. El tinent general cap de
En
efecte, es tracta d’una missió de ‘interposició’ entre forces contendents per a
assegurar la pau. Però la “pau” sol tindre amo i en aquest cas el té i ben clar: es tracta de la pau de l’estat
sionista al servei de l’imperialisme. La pau imposada i mantinguda gràcies a
l’opressió i explotació del poble palestí, la pau que garanteix el control
imperialista sobre l’Orient Pròxim.
Què és Israel? Què és el Líban? Què és
Jordània?
El 29 de novembre de 1947 l’ONU va
adoptar el plans de partició de Palestina que obria el camí al reconeixement
per la ‘legalitat’ internacional de l’estat israelià. L’URSS i França van votar
junt amb els USA a favor mentre que Anglaterra, potència
‘protectora’ del territori fins aqueix moment, s’abstenia. El 14 de maig de
1948, el Consell Nacional Jueu va proclamar la independència d’Israel i el 15
Washington reconeixia l’estat d’Israel. Els USA prenien el testimoni de
l’imperialisme anglés en decadència. Els podrits exèrcits de Trans-Jordània,
Egipte, Síria, Líban i Iraq invadien Palestina
però l’estat israelià, reconegut el 17 del mateix mes per l’URSS, rebia
armament a mansalva gràcies al pont aeri entre Txecoslovàquia i Israel establit exprofesso. Gràcies al suport de
l’imperialisme i del stalinisme, Israel vencia en aquesta primera guerra.
Després es va dedicar a una política feroç d’expropiació i expulsió dels
palestins. Avui en dia, si bé Israel és una potència econòmica, continua
existint gràcies a l’ajuda nord-americana (és l’estat que major ajuda exterior
rep dels USA). De fet, Israel és una enorme base militar dels USA.
Amb la imposició de les fronteres, sempre en ampliació, de
l’estat israelià es consolidava la partició de la zona geogràfica coneguda com
a Orient Mitjà, partició dissenyada en els plans dels estats majors de les
potències imperialistes i imposada a les masses de la zona per mitjà de les
intervencions imperialistes i d’estats en mans de burgesies compradores i en
defensa dels interessos de la propietat capitalista i semifeudal dels grans
terratinents. Líban i el Regne de Jordània
en són un bon exemple.
Líban va
ser creat com a resultat del
repartiment de les despulles de l’imperi otomà, després de la seua caiguda en
1916-1918, entre les potències vencedores en
L’estat jordà s’asseu sobre
territoris que van ser ocupats, i posats davall la
seua ‘protecció’, per Anglaterra en 1917-1918. En 1923 la potència imperialista
‘reconeix’ la independència sotmetent el territori a la dinastia haiximita per
a tornar a convertir-lo en 1928, de nou, en
protectorat. Després de
Una ofensiva militar aclaparadora
preparada des de feia temps... que ha demostrat, de nou, els límits de l’estat
burgés sionista
Després
del triomf ‘democràtic’ de Hamàs en les urnes
a Gaza, la neteja de les quals no han qüestionat els observadors de l’ONU,
Israel va passar a una nova fase de la seua política contra el poble palestí.
L’excusa per a bombardejar massivament, per enèsima vegada, la franja de Gaza va ser la captura del soldat Shalit per milicians palestins però la política de fer que “els
palestins aprimaren encara que sense matar-los de fam” es va posar en marxa
abans; en ella van ajudar a Israel totes les potències imperialistes tallant i
bloquejant els subsidis internacionals destinats al major apartheid existent en el món. El 28 de juny l’exèrcit sionista desencadenava l’ofensiva sobre els Territoris de
l’Autoritat Palestina. L’única central elèctrica (no destruïda abans perquè
també servia per a subministrar electricitat als colons jueus), carreteres,
edificis, centres educatius, cotxes particulars, grups de xiquets i de
majors... tot es convertia en blanc de l’artilleria israeliana o de les
excavadores. L’únic aeroport, el de Rafah, era
ocupat però no podia ser destruït perquè ja ho
havia sigut anteriorment.. Paral·lelament, més de vint parlamentaris i desenes
d’alcaldes elgits democràticament d’acord amb les normes imposades pel mateix
imperialisme eren detinguts a Cisjordània. Mentre, els milicians de Hamàs es batien amb el seu armament lleuger i
responien a l’artilleria pesant israeliana amb els seus coets casolans. Cap govern àrab es dignava condemnar
l’atac de l’exèrcit israelià contra la població palestina tancada en la franja
de Gaza. I no per casualitat: “Tenim més por a Hamàs
que a vosaltres” li va reconéixer un
diplomàtic egipci fa ja mesos a Dov Weisglass, principal assessor del primer ministre
israelià Ehud Olmert.
Des del mateix 25 de gener, data de les eleccions guanyades per Hamàs, va començar la nova ronda internacional
d’asfíxia sobre el poble Palestí. La franja de Gaza, depauperada, assetjada i
utilitzada com a reserva de mà d’obra barata per a les empreses israelianes des
de la seua creació, encara quedava pitjor després dels massius bombardejos i el
bloqueig total: “L’activitat econòmica a Gaza ha sigut completament aniquilada
pel Govern israelià. Res es pot exportar, ni
tan sols a Cisjordània. S’han deixat de cultivar flors, tomaques i verdures.
L’Exèrcit ha destrossat camps agrícoles i les fàbriques no produeixen perquè no
es permet l’entrada de matèries primeres. No podem eixir de Gaza, els palestins
no poden treballar a Israel, la majoria de les ocupacions depenen de l’ANP”,
aquesta és la fotografia que oferia al diari El País ‘Yihad’ Hamad cap del
Departament de Sociologia Política de
El 12
de juliol començaven els bombardejos sobre Líban. En aquest cas l’excusa
immediata era la detenció per Hizbolà de dos
soldats israelians que es trobaven dins de Líban. L’aeroport internacional de
Beirut, la carretera Beirut-Damasc, els ponts,
la zona sud de Líban (amb majoria de població chií)
i també la zona sud de Beirut (igualment poblada majoritàriament per xïita) eren literalment aplanades pels bombardejos
de l’aviació israeliana. El 22 de juliol, l’exèrcit israelià ja havia ocupat el
sud de Líban i destruït bona part de les infraestructures del país sencer. A finals
del mes l’exèrcit de terra sionista es retirava de Bint
Iebel, “capital” de la milícia Hizbolà, després d’haver declarat en diverses
ocasions que havia aconseguit el seu control. El 5 d’agost els soldats
israelians combatien en Tir. El 13 d’agost aprofundia el seu avanç i els
bombardejos abans de l’arribada de l’alto el foc pactat amb les potències
imperialistes. Però els milicians d’Hizbolá aconseguien fer caure helicòpters,
posar fora de combat a un vaixell de guerra de
l’armada israeliana, el 14 de juliol, sorprendre els soldats de terra en
escaramusses de guerrilla i respondre als bombardejos sobre la població civil
amb llançaments de centenars de coets sobre el territori d’Israel: va començar
sent la població jueua pròxima a la frontera
amb Líban, després de 30 anys sense fer-ho, la
que va haver de refugiar-se en búnkers; el 28 de juliol un míssil Fajr-5, de fabricació iraniana, impactava 50
quilòmetres en l’interior d’Israel i el 4 d’agost un altre míssil llançat per Hizbolà queia a només 30 quilòmetres de Tel Aviv; Haifa, la
tercera ciutat d’Israel romania quasi deserta abandonada pels seus habitants
davant de la resposta d’Hizbolà. El 14 d’agost
l’exèrcit israelià declarava l’alto el foc però mantenia el bloqueig marítim i
aeri sobre Líban fins al 6 de setembre. El sud de Líban quedava sembrat de milers de bombes esperant les seues víctimes civils.
Els
USA lliurava un centenar de míssils de precisió, guiats per làser, i més
armament que pot ser dirigit via satèl·lit, a l’exèrcit israelià. L’exèrcit
millor armat del Mitjà Orient necessitava
rearmar-se per a enfrontar-se a una guerrilla de 10.000 homes. Els 2.400
milions de dòlars anuals que els USA lliura, a fons perdut, a Israel es
demostraven insuficients.
Els USA en ajuda d’Israel
El 21
de juliol Condoleezza Rice declarava des de
Washington: “Un alto el foc que supose només la tornada
al statu quo seria una falsa
promesa”. La secretària d’estat dels Estats Units es disposava a viatjar per a
llançar una ofensiva diplomàtica que cobrira la continuació dels bombardejos
massius sobre la població xïita de Líban i
sobre els palestins tancats en el gueto de la franja de Gaza. Mentre l’aviació
i l’artilleria sionista matxucava el terreny i l’exèrcit de terra demostrava
les seues dificultats per a ocupar-lo, Condoleezza assenyalava la diana: “Síria sap què és el que cal fer, i Hizbolà és l’origen del problema”. En el diari The Washington Post el periodista
Michael Abramovitz citava fonts de
El 28
de juliol Bush i Blair es reunien a Washington. Blair acudia novament a
flanquejar les posicions de Bush i, per tant, de l’imperialisme nord-americà.
Blair declarava: “Res funcionarà si alhora que
resolem la crisi actual no posem en pràctica mesures que impedisquen que açò
ocórrega una altra vegada.”
L’ONU en suport als USA-Israel però amb
transaccions amb els imperialismes francés i alemany
Mentre
s’intensificaven els bombardejos i els atacs i ocupació per terra de Líban;
mentre els palestins de la franja de Gaza (vigilats constantment pels més
sofisticats sistemes) seguien sotmesos a la intensificació del constant atac
armat que pateixen per part de l’estat israelià, l’ONU era, de nou, el teatre
d’operacions de les transaccions entre els imperialismes. Els Estats Units
vetaven qualsevol resolució que ‘obligara’ l’estat israelià a desistir en la
seua ofensiva armada; continuaven garantint que l’ONU assegurara les fronteres
de l’estat artificial d’Israel (i, al capdavall la seua megabase militar en la zona). Per als USA l’ONU no ha de recordar
que algun dia va aprovar la resolució 242 sinó que, ben al contrari, ha de
continuar garantint la ‘legalitat’ internacional de l’existència de l’estat
israelià. En això estan d’acord tots els estats imperialistes. D’altra banda,
per als USA es tracta d’assegurar l’expulsió de l’imperialisme francés de la
zona. Els corredors de l’ONU representaven, com sempre, la gran comèdia de la
hipocresia dels lladres repartint-se el botí.
Per
fi, el 5 d’agost, USA i França arribaven a un acord sobre el contingut de la
resolució de l’ONU que ‘garantiria’ el cessament complet de les ‘hostilitats’.
L’acord entre els imperialismes francés i nord-americà es basa en les
resolucions 1.559 i 1.680 del Consell de Seguretat de l’ONU en què tal consell
va exigir en el seu moment a l’estat artificial del Líban que desarmara les
milícies del país (les úniques que posseeixen armament, per més modest que
siga, per a defendre la població dels atacs de l’estat d’Israel). El quid de
l’acord està que també aquestes dos resolucions reconeixen la plena sobirania i
“integritat” territorial de Líban, antic protectorat francés. Cada imperialisme
s’assegura, així, que els palestins queden inermes davant de qualsevol atac
armat i que els estats d’Israel i Líban pervisquen com a producte de la
dominació imperialista en la zona. Per fi l’acord ‘humanitari’ era possible! El
diari El País del 12 d’agost resumia
l’acord:
a) Respecte
estricte de la sobirania i integritat territorial d’Israel i Líban així com de
b)Delimitació
de les fronteres internacionals de Líban
particularment les àrees en “disputa” com les Granges de Shebaa.
c) Creació
d’una zona lliure de personal armat.
d)Desarmament de totes les milícies a Líban i extensió de l’autoritat
del govern libanés
e) Establiment
d’un embargament internacional de venda i subministraments d’armes.
f) Eliminació
de forces estrangeres a Líban sense el consentiment del govern libanés
La
‘Línia Blava’ garanteix la rapinya de part del sòl de Líban en mans d’Israel.
La zona de les granges de Shebaa serà
impossible de recuperar mentre
El 12
d’agost França, Estats Units i Regne Unit ja es disposaven a fer aprovar pel
Consell de Seguretat de l’ONU un text definitiu basat en el pacte
franc-nord-americà i amb un calendari de retirada de l’exèrcit israelià i de
les milícies d’Hizbolà; l’ONU es disposava a
fixar el contingent de tropes al servei de l’imperialisme que intervindrien en
la zona en missió d’‘interposició’ i a mantindre la ja vella FINUL (força ‘interina’ de l’ONU en la zona). El
mateix dia, Olmert ordenava redoblar
l’ofensiva militar sobre el Líban.
El 18
d’agost l’ONU demanava als països membres l’enviament de tropes per a fer
complir la resolució 1.701 que concretava l’acord entre els imperialismes
nord-americans i francés. En total sol·licitava 15.000 soldats amb els pertrets
corresponents. El 25 d’agost, mentre Israel seguia amb la seua ofensiva militar
en el nord i en el sud, a Líban i en la franja de Gaza,
Els
governs europeus exigien que el Consell definira clarament les anomenades “normes d’enfrontament”, és a dir davall quines premisses podran fer foc les tropes
integrades en
De
nou, també,
Els límits de l’estat sionista són els
límits de l’imperialisme en la zona
L’ofensiva
militar israeliana ha posat de manifest les dificultats del capitalisme en la
seua fase agònica imperialista per a exercir la dominació sobre els pobles i
països d’Orient Mitjà.
D’una
banda, encara que els EUA seguisquen configurant-se com l’imperialisme
hegemònic i els imperialismes de segon ordre, principalment en aquesta zona el
senil imperialisme francés, es veuen obligats
a mantindre tractes de rapinya en els corredors de l’ONU i realitzar
transaccions amb vista al control militar d’una zona tan important per als seus
interessos (eixides per a les seues mercaderies i control i explotació de
matèries primeres, especialment energètiques). Cert que els imperialismes de
D’altra
banda, la força armada d’USA (i la seua prolongació l’estat burgés sionista) és
indiscutible, sumada a la de les altres potències imperialistes és demolidora.
Però l’ofensiva israeliana ve a confirmar novament el balanç d’Afganistan i
Iraq: la batalla aèria està guanyada per endavant; no obstant, l’efectiva
ocupació, política i militar, per terra es demostra impossible sense posar en
el rostidor un nombre suficient de morts,
sense estar disposats a rebre dia a dia centenars de fèretres dels mercenaris
soldats. Políticament la burgesia sap que no pot permetre’s encara córrer
aquest risc. Però tard o d’hora haurà de fer-ho.
Amb el que els límits de l’imperialisme per a completar la dominació colonial
dels pobles de l’Orient Mitjà es demostren no com a límits militars, per ara,
sinó com a límits polítics. I aquests límits polítics ressalten cada vegada de
forma més aguda ja que marquen límits a l’ofensiva militar mundial del sistema
imperialista en el seu conjunt contra els països semidominats,
ofensiva que li és indispensable desenvolupar plenament a fi d’assegurar el
saqueig dels recursos naturals d’aquests països.
De
moment la milícia d’Hizbolà no ha sigut
derrotada totalment en el seu terreny: sobre el terreny de Líban. Síria podrà continuar recolzant aquesta milícia en
funció dels seus interessos immediats. Quant a l’exèrcit de l’estat libanés,
destinat de nou a ‘ocupar’ el territori del seu propi estat es veu sotmés, d’una banda, a l’‘ajuda’ de
El
periodista israelià Zeev Schiff ho deixava clar en el diari Haaretz (citat pel País): “Si Hizbolà
no pateix una derrota en aquesta guerra, això significarà la fi del poder de dissuasió d’Israel enfront dels
seus enemics.”
La lluita del poble palestí i la
necessitat d’una direcció revolucionària
La
declaració del BP del COREP,
del passat 21 de juliol, contra l’ofensiva militar israeliana afirmava. “La confiança de les direccions
nacionalistes burgeses del moviment palestí, tant de Fatah
com del Hamàs, en els règims àrabs o persa de
la regió, la seua voluntat de pressionar sobre l’ONU i sobre els Estats Units,
ha demostrat ser un atzucac per al poble oprimit.” El provisional alto el foc i
l’accentuació de la intervenció imperialista, a través de l’ONU, confirmen l’afirmació del BP
del COREP.
Hizbolà és una organització burgesa construïda i mantinguda al
servei de la burgesies siriana i iraniana i dedicat a assegurar el manteniment
del capitalisme en la zona. El mateix pot dir-se de Hamás encara que aquesta no
reba ajuda armada per part de cap estat àrab de la zona: el poble palestí està
completament sol enfront de l’enemic. Després
del triomf electoral de Hamàs, els enfrontaments entre Fatah
i Hamàs pel repartiment del poder van assentar
les bases per a facilitar, políticament i militarment, l’ofensiva israeliana.
Ambdós organitzacions estan d’acord en mantindre l’opressió i explotació
capitalistes, amb trets semifeudals, del poble
palestí; el reconeixement de l’estat d’Israel els separa encara aparentment ja
que bona part dels dirigents de Hamàs estan
disposats a reconéixer “explícitament” l’estat sionista, les diferències se
centren en l’oportunitat del moment. Ambdós accepten la separació del poble
palestí a través de les fronteres imposades per l’imperialisme: Jordània. Per
això Hamàs està disposada a seguir el pla de
L’11
de setembre Hamàs i Fatah
van pactar la formació d’un govern d’‘unitat nacional’, pacte que
La
gran tragèdia del proletariat i camperolat palestins es repeteix, una vegada i
una altra, des de 1948 sense canviar
l’escenari ni l’argument però amb alguns actors nous: unes masses acorralades
per totes les potències imperialistes, massacrades per l’estat millor armat de
la zona, explotades per la ‘pròpia’ burgesia o per la israeliana però unes
masses que mai han abandonat el camp de batalla, sempre disposades a la lluita
davant d’una situació que no els deixa una altra eixida. No obstant, el
proletariat i els camperols palestins mai s’han dotat d’una organització obrera
revolucionària capaç de plasmar en acció política el moviment real que es produeix en la zona, la revolució
permanent, però que , precisament com resultat d’aquesta carència
d’organització obrera revolucionària, en cap ocasió ha acabat de
desenvolupar-se completament. La solució de totes les tasques democràtiques pendents a què s’enfronten les masses palestines, i
en general les de l’Orient Mitjà, està en la realització de la revolució
socialista, en l’expropiació de tots els mitjans de producció i en la
constitució d’un govern obrer i camperol basat en la democràcia sorgida de
l’autoorganització de les masses. Però aquest objectiu polític, que per fi
donaria una eixida positiva per a les més àmplies masses al conflicte permanent
en la zona, mai ha sigut el de cap de les organitzacions que han controlat la
mobilització i la lluita armada contra l’estat burgés sionista i, per mitjà
d’aquesta, les potències imperialistes. Totes les organitzacions han romàs
fidels al respecte a la propietat privada, han sigut dirigides o bé des dels
governs àrabs de la zona o bé des del Kremlin
de manera que l’statu quo
imperialista de la zona es mantinguera amb lleugeres variants.
Avui,
la tasca de la construcció d’un partit obrer revolucionari palestí segueix pendent. Avui, les masses palestines acumulen encara
més colps sobre les seues esquenes i veuen la
seua lluita infeudada als interessos de burgesies compradores com la siriana; avui la reacció clerical, aprofitant el
desemparament socioeconòmic de les masses, exerceix les seues funcions de
beneficència social finançada amb molles per la reaccionària burgesia d’Aràbia
Saudita., a canvi d’infectar les ments amb l’opi de la religió, a canvi de
mantindre el respecte al capitalisme. Per tant, la construcció d’un partit
obrer revolucionari palestí necessita de l’impuls de la formació d’una
avantguarda obrera revolucionària reagrupada internacionalment. Cada dia que passa es veu més
clarament la necessitat d’unir la construcció del POR palestí amb la de
Des de l’Estat Espanyol: per una
mobilització internacionalista a favor del poble palestí
L’estat
burgés sionista d’Israel va ser creat com a
punta de llança de la intervenció de les potències imperialistes en Orient
Mitjà sense la seua destrucció no és possible realitzar plenament la democràcia
Destrucció de l’estat d’Israel!
Expropiació dels expropiadors israelians!
Milers
de lluitadors palestins són torturats sistemàticament i romanen empresonats en les
presons de l’estat sionista. Altres centenars de mils van
ser expulsats de les seues terres, expropiats de les seues possessions i
dels seus treballs per l’ocupant sionista. Quasi tots ells conformen una
diàspora que es reparteix per diversos països bé de la zona bé d’Europa.
Malgrat la repetida ‘neteja’ genocida dels camps de refugiats, que l’exèrcit de Líban o les milícies armades
al servei d’un o altre estat han realitzat, encara queda més d’un milió de
palestins ‘desplaçats’, ‘refugiats’, és a dir: expulsats, per la força, del seu
país.
Alliberament immediat de tots els
lluitadors palestins empresonats!
retorn de tots els ‘refugiats’!
Per la
seua banda, com hem vist més amunt, Líban i Jordània són estats artificials
presons de pobles i que sotmeten les masses als projectes imperialistes traçats
després de
Els
proletariats d’Orient Mitjà, els petits i mitjans camperols, la joventut, les
dones que viuen i pateixen l’explotació en la zona geogràfica coneguda com a
Orient Mitjà conformen cultures i pobles que porten segles sotmesos a
l’explotació i l’opressió, el poble kurd n’és un bon exemple. El poble palestí
és un altre exemple de com les fronteres han sigut traçades sobre la base de la
negació del dret d’autodeterminació. L’existència de l’estat israelià és la
negació al poble palestí del seu dret democràtic a l’autodeterminació, per això
no hi haurà democràcia en ‘Israel’ fins que l’estat israelià siga destruït i la
burgesia expropiadora israeliana expropiada i expulsada. El ple exercici dels
drets democràtics en l’Orient Mitjà exigeix la superació de les fronteres
artificials imposades pel repartiment imperialista de la zona després de les
dos Guerres Mundials imperialistes. Però fa ja temps que la burgesia
imperialista i les burgesies compradores, infeudadas
a l’imperialisme, han demostrat ser un obstacle per a l’exercici dels drets
democràtics mínims, amb això confirmen en la pràctica la necessitat que la
lluita per la democràcia no es pare davant de
la sacrosanta propietat privada: sense expropiació dels expropiadors burgesos,
sense revolució socialista, serà impossible exercir la democràcia. D’altra
banda, cada un d’aquests pobles per separat es trobaria amb enormes dificultats
econòmiques i culturals per a realitzar plenament la democràcia i satisfer les
enormes necessitats acumulades després de dècades d’opressió i explotació però
la seua unió sota condicions democràtiques i sobre la base de la propietat
socialista dels mitjans de producció donaria un enorme impuls a l’economia i la
cultura convertint-se en un pol d’atracció solidària per a les masses del
Magrib i d’Orient.
A baix les fronteres artificials
imposades per l’imperialisme!
Ple exercici del dret a l’autodeterminació del poble palestí i de tots els
pobles oprimits de la zona!
Federació Socialista dels pobles de l’Orient Mitjà!
Les
masses obreres i camperoles sabran dotar-se, en la seua mobilització contra
l’imperialisme i la seua ‘pròpia’ burgesia dels organismes d’autoorganització
capaços d’assegurar el triomf sobre la base de la participació més àmpliament
democràtica de les masses en la presa de decisions, en la seua execució en el
control de les mateixes. Per a arribar a això l’objectiu immediat de
solidaritat internacional amb el proletariat i camperols pobres palestins és
l’ajuda a tot procés de formació de sindicats obrers que unisquen els
treballadors assalariats jueus i palestins. Els proletaris i camperols pobres
palestins tenen per davant la urgent tasca de constituir consells de
treballadors i milícies armades controlades directament per aquests consells.
Sobre la base d’aquest procés es podrà concretar la composició d’un
Govern Obrer i Camperol Palestí
El
proletariat i la joventut espanyols no tenen cap interés en què la seua pròpia
burgesia imperialista participe en el reforçament de la intervenció directa
imperialista en la zona per mitjà de
RETIRADA IMMEDIATA DE TOTES LES TROPES
ESPANYOLES EN EL LÍBAN I EN TOTS ELS ALTRES PAÏSOS (AFGANISTAN, HAITÍ, ELS
BALCANS…)!
NI UN EURO PER A
L’avantguarda
revolucionària de l’estat espanyol està obligada a donar tots els passos
necessaris per a unificar la seua lluita en l’èxit d’aquests objectius, en el
reagrupament sobre la base d’aquests objectius. Però la immensa majoria del
proletariat espanyol no té perquè esperar que es produïsca aquest reagrupament
per a mobilitzar-se unitàriament, des d’ara mateix és possible aconseguir la
retirada de la tropes espanyoles. Per a això el proletariat i la joventut de
l’estat espanyol compten amb organitzacions amb la suficient força política i
numèrica com per a aconseguir-ho. Només és
necessari que les direccions d’aquestes organitzacions, que ara fan front comú
amb la burgesia imperialista espanyola, trenquen amb ella i convoquen
manifestacions o una manifestació davant del Congrés dels Diputats que va
aprovar aquesta nova intervenció. Els interessos del proletariat i joventut que
diuen representar així ho exigeixen. Si ho feren, les tropes retornarien immediatament.
Front
Únic Obrer de les organitzacions sindicals i polítiques que es recolzen en el
proletariat i la joventut contra la política imperialista del govern Zapatero,
per la immediata volta de totes les tropes
desplaces a l’exterior per a defendre els interessos de l’imperialisme en
general i del gran capital espanyol en particular!
Dirigents de CCOO, UGT, LAB, PSOE, PCE-IU: les organitzacions que el
proletariat de l’estat espanyol ha construït han de servir per a defendre els
seus interessos i no els dels seus explotadors, la patronal, la burgesia
espanyola! Formeu un Front Únic per la retirada immediata de les tropes
espanyoles en el Líban i en tots els altres països! Convoqueu una massiva
manifestació davant del congrés dels Diputats per a exigir la immediata tornada de totes les tropes espanyoles intervenint
en l’estranger!
Grup Germinal (en defensa del marxisme)
16 de
setembre del 2006