BOLÍVIA TÉ TOT EL DRET A RECUPERAR EL CONTROL DELS SEUS HIDROCARBURS I LA TOTALITAT DELS SEUS RECURSOS NATURALS

 

 

EL PROLETARIAT DE L’ESTAT ESPANYOL NO HA DE  PERMETRE QUE EL GOVERN MONÀRQUIC DE RODRÍGUEZ ZAPATERO FAÇA XANTATGE AL GOVERN BOLIVIÀ PER A DEFENDRE LA RAPINYA DE LES GRANS COMPANYIES COM ARA REPSOL, BBVA,

 LA CAIXA, ABERTIS, ETC

 

 

L’1 de maig el president de Bolívia, Evo Morales, va anunciar l’aprovació d’un decret de ‘nacionalització dels hidrocarburs’, mentre desplegava un operatiu militar de defensa de totes les instal·lacions d’extracció d’aquest país, el segon de Llatinoamèrica en reserves de gas i el primer de Sud-amèrica en pobresa.

 

De fet, el Decret Suprem 28701 no és més que el desenvolupament d’una Llei d’Hidrocarburs aprovada per l’anterior Parlament, davall la presidència de Carlos Mesa, el segon president derrocat en els dos últims anys per una vaga general revolucionària en demanda de la nacionalització. 

 

El Decret recorda que els articles 136, 137 i 139 de la Constitució boliviana declaren els hidrocarburs béns nacionals de domini originari, directe, inalienables i imprescriptibles de l’Estat, i es recolza en la situació creada per la sentència del Tribunal Constitucional N0 00 19/2005, de 7 de març del 2005, que va declarar nuls de ple dret tots els contractes en vigor amb les empreses privades petroleres, per no haver sigut referendats pel Parlament, tal com exigeix un altre article constitucional.

 

Sobre aqueixa base,  l’actual govern bolivià que, sense més actuacions jurídiques,  tenia les mans lliures per a decidir si disposar a través d’una empresa pública (YPFB) de la totalitat del procés productiu o  refer  nous contractes amb les multinacionals, ha optat per açò últim.  El decret concedeix 180 dies de termini per a la negociació dels contractes, durant els quals eleva transitòriament el tipus impositiu vigent actual (un 32 % addicional al 50 %, però només per als grans camps gasífers).

 

D’altra banda, s’estableix la recuperació del control de les accions de propietat pública manejades per les Administradoras de Fondos de Pensiones (una d’elles sota control del BBVA) en les tres petroleres procedents de la privatització de YPFB (Chaco, Andina, Transredes) i la “nacionalització de les accions necessàries perquè YPFB controle com a mínim el 50% més 1 en les empreses Chaco SA, Andina SA., Transredes SA., Petrobrás Bolívia Refinación SA. i Compañía Logística de Hidrocarburos de Bolívia SA”.

 

No és realment una nacionalització, sinó un intent d’aconseguir nous contractes menys escandalosos a favor de les multinacionals i d’augmentar els ingressos de l’Estat procedents dels tributs sobre l’explotació dels seus recursos naturals. Però un acte tan simple i habitual de sobirania ha donat lloc a una infinitat de reaccions agressives imperialistes, especialment en l’Estat Espanyol.  La monarquia espanyola sap de saquejos i robatoris a Amèrica per més de 500 anys. Ha de ser la raó per la qual les grans companyies, el PP i el mateix govern del PSOE consideren Bolívia com a territori propi.    

 “Acte no amistós”, “precedent contagiós”, “seguretat jurídica vulnerada”, “pretensió inacceptable”. Són adjectius que han acompanyat a les amenaces immediates (velades i no tant) del Ministre d’Assumptes Exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos, del d’Economia, Pedro Solbes o del Responsable de la Política Exterior i de Seguretat de la Unió Europea, Javier Solana. Càrrecs públics ‘socialistes’ als que no els ha preocupat el saqueig sistemàtic de les propietats estatals bolivianes pels bancs espanyols, ni tota la pirateria de REPSOL, el seu contraban sistemàtic per tal d’eludir els escassos impostos anteriors, la  inscripció com a pròpies de les reserves de gas propietat de l’Estat bolivià o la destrucció de comunitats indígenes i àmplies zones amazòniques amb prospeccions salvatges.

Reunions dels poderosos del món, pressions a través dels seus peons en el veïnat (com ara Lula i Kirchner), consells dels pretesos ‘experts equilibristes antiimperialistes’, com ara Castro i Chávez.  Tota la parafernàlia dels diversos imperialismes, entre ells i en primera fila, l’espanyol, està caient sobre Bolívia, petit país a què se li vol negar el dret a disposar dels seus propis recursos, mentre se l’ofega amb un deute exterior sempre creixent i pagat a costa de la misèria de la immensa majoria de la població.

Davant de tot això, la classe obrera, la joventut i el conjunt dels treballadors de l’Estat Espanyol no poden quedar indiferents.  És la seua responsabilitat evitar que el govern de Rodríguez Zapatero, lliurat a la defensa dels interessos de la saquejadora REPSOL, i les grans companyies financeres, utilitze els recursos públics de l’estat contra el poble bolivià.

Totes les organitzacions que es reclamen de la classe obrera i dels treballadors  han de denunciar el paper depredador de les empreses imperialistes espanyoles a Bolívia, pronunciar-se en solidaritat amb els treballadors bolivians, per la defensa de Bolívia, del seu dret a controlar sobiranament els seus recursos,  del seu dret a lluitar per alliberar-se de l’espoli a què el sotmeten els països imperialistes, entre ells Espanya.

Totes les organitzacions obreres de l’Estat Espanyol, els partits i especialment les centrals sindicals (UGT, CCOO, CGT, CNT,..), tenen la responsabilitat de lluitar de manera efectiva (creant comitès unitaris per la defensa de Bolívia, etc.) per a evitar que el Regne d’Espanya, que el govern espanyol, agredisca el poble bolivià, facen xantatge al seu govern, justifiquen, cobrisquen i encobrisquen el robatori imperialista del seu patrimoni nacional.

Sense necessitat d’identificar-se amb el programa conciliador de l’actual govern bolivià, totes les organitzacions de la classe obrera en el món sencer, i principalment de l’Estat Espanyol, tenen el deure d’assumir una posició irreconciliable contra el pillatge imperialista, la seua diplomàcia, els seus portaveus mediàtics. La causa de Bolívia, com la causa d’Afganistan, Iraq, Palestina, Iran, etc, és la causa de la classe obrera internacional. La lluita pels hidrocarburs a Bolívia i en el món  és només una de les escaramusses d’avantguarda de les futures batalles entre els opressors i oprimits.

Grup Germinal- En defensa del marxisme

 

Estat Espanyol, 17 de maig del 2006