| Germinal | |
Home | Obres Internacionals Sedov | Revolución Permanente | Lenin (marxists.org) |
Edita: GRUP GERMINAL (En defensa del marxisme)
____________________________________________________________
OBRES ESCOLLIDES DE
LENIN EN CATALÀ
_______________________________________________________________
(Escrit en agost-setembre de 1917, l’apartat 3 del
Capítol II abans del 17 de desembre de 1918. Publicat en 1918 en un fullet per
l’Editorial Zhizn y Znanie. Petrograd)
__________________________________________________________
(Versió
al català establerta per Ernest Blanc des del text del Marxists Internet Arxives, revisada i contrastada amb
El Estado y la revolución, publicada en el volum 2, pp. 291-389, de les Obras
escogidas en tres tomos, 1970, Editorial Progreso, Moscou)
__________________________________________________________
La qüestió de l'Estat adquireix actualment una importància
singular, tant en l'aspecte teòric com en l'aspecte polític pràctic. La guerra
imperialista ha accelerat i aguditzat extraordinàriament el procés de
transformació del capitalisme monopolista en capitalisme monopolista d’Estat.
L'opressió monstruosa de les masses treballadores per l’Estat, que es va fonent
cada vegada més estretament amb les associacions omnipotents dels capitalistes,
cobra proporcions cada vegada mes monstruoses. Els països avançats es
converteixen - i al dir açò ens referim a la seua "reraguarda" - en
presidis militars per als obrers.
Els inaudits horrors i
calamitats d'aquesta guerra interminable fan insuportable la situació de les
masses, augmentant la seua indignació. Va fermentant, sens dubtes, la revolució proletària internacional. La
qüestió de l'actitud d'aquesta envers l’Estat adquireix una importància
pràctica.
Els elements d'oportunisme
acumulats durant dècades de desenrotllament relativament pacífic van crear el
corrent de socialxovinisme imperant en els partits socialistes oficials del món
sencer. Aquest corrent (Plekhanov, Potresov, Breshkovskaia, Rubanovij i
després, sota una forma lleument velada, els senyors Tseretelli, Txernov i
Cia., a Rússia; Scheidemann, Legien, David i altres a Alemanya; Renaudel,
Guesde, Vandervelde, a França i a Bèlgica; Hyndman i els fabians, a Anglaterra,
etc., etc.), socialisme de paraula i xovinisme de fet, es distingeix per
l'adaptació vil i servil dels "caps" del "socialisme", no
sols als interessos de "la seua" burgesia nacional, sinó,
precisament, als interessos d’"el seu" Estat, perquè la majoria de
les anomenades grans potències fa ja llarg temps que exploten i esclavitzen a
moltes nacionalitats xicotetes i dèbils. I la guerra imperialista és
precisament una guerra per la partició i el repartiment d'aquesta classe de
botí. La lluita per arrancar a les masses treballadores de la influència de la
burgesia en general i de la burgesia imperialista en particular, és impossible
sense una lluita contra els prejudicis oportunistes relatius a
l’"Estat".
Comencem examinant la doctrina
de Marx i Engels sobre l'Estat, detenint-nos de manera especialment minuciosa
en els aspectes d'aquesta doctrina oblidats o tergiversats d'una manera
oportunista. Després, analitzarem especialment la posició del principal
representant d'aquests tergiversacions, Carles Kautsky, el líder més conegut de
L'Autor
Agost de 1917.
Aquesta edició, la segona, no
conté a penes modificacions. No s'ha fet més que afegir l'apartat 3 al capítol
II.
L'Autor
Moscou, 17 de desembre de 1918.
CAPITOL I
1
L'ESTAT, PRODUCTE DEL CARÀCTER
IRRECONCILIABLE DE LES CONTRADICCIONS DE CLASSE
Ocorre hui amb la doctrina de
Marx el que ha solgut ocórrer en la història repetides vegades amb les
doctrines dels pensadors revolucionaris i dels caps de les classes oprimides en
la seua lluita per l'alliberament. En vida dels grans revolucionaris, les
classes opressores els sotmeten a constants persecucions, acullen les seues
doctrines amb la ràbia més salvatge, amb l'odi més furiós, amb la campanya més
desenfrenada de mentides i calúmnies. Després de la seua mort, s'intenta
convertir-los en icones inofensives, canonitzar-los, per dir-ho així, rodejar
els seus noms d'una certa aurèola de glòria per a "consolar" i
enganyar les classes oprimides, castrant el contingut de la seua
doctrina revolucionària, descantellant el seu tall revolucionari, envilint-la.
En semblant "arreglament" del marxisme es donen la mà actualment la
burgesia i els oportunistes dins del moviment obrer. Obliden, releguen a un
segon pla, tergiversen l'aspecte revolucionari d'aquesta doctrina, el seu
esperit revolucionari. Fan passar a primer pla, exalcen el que és o pareix
acceptable per a la burgesia. Tots els socialxovinistes són hui - bromes a
banda! - "marxistes". I cada vegada amb major freqüència els savis
burgesos alemanys, que ahir encara eren especialistes a polvoritzar el
marxisme, parlen hui d'un Marx "nacional-alemany" que, segons ells,
va educar aquests associacions obreres tan magníficament organitzades per a
portar a terme la guerra de rapinya!
Davant d'aquesta situació,
davant de la inaudita difusió de les tergiversacions del marxisme, la nostra
missió consisteix, primer que res, a restaurar la vertadera doctrina de
Marx sobre l'Estat. Per a açò és necessari citar tota una sèrie de passatges
llargs de les obres mateixes de Marx i Engels. Naturalment, les cites llargues
fan l'exposició pesada i en res contribueixen a donar-li un caràcter popular.
Però és totalment impossible prescindir d'elles. No hi ha més remei que citar
del mode més complet possible tots els passatges, o, almenys, tots els
passatges decisius, de les obres de Marx i Engels sobre la qüestió de l’Estat,
perquè el lector puga formar-se pel seu compte una noció del conjunt de les
idees dels fundadors del socialisme científic i del desenrotllament d'aquests
idees, així com també per a provar documentalment i posar en relleu amb tota
claredat la tergiversació d'aquests idees pel "kautskisme" hui
imperant.
Comencem per l'obra més coneguda
de F. Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'Estat,
de la que ja en 1894 es va publicar en Stuttgart la sexta edició. Convé traduir
les cites dels originals alemanys, perquè les traduccions russes, de ser tan
nombroses, són en gran part incompletes o estan fetes d'una manera molt
defectusa.
"L'Estat - diu Engels,
resumint la seua anàlisi històrica - no és, de cap manera, un Poder imposat des
de fora a la societat; ni és tampoc 'la realitat de la idea moral, 'la imatge i
la realitat de la raó’, com afirma Hegel.
L'Estat és, més prompte, un producte de la societat quan arriba a una
determinada fase de desenvolupament; és la confessió que aquesta societat s'ha
enredat en una irremeiable contradicció amb ella mateixa, s'ha dividit en
antagonismes irreconciliables, que és impotent per a conjurar.
I perquè aquests antagonismes, aquestes
classes amb interessos econòmics en pugna, no es devoren a si mateixes i no
devoren a la societat en una lluita estèril, per a això va fer-se necessari un
Poder situat, aparentment, per damunt de la societat i cridat a amortir el
conflicte, a mantindre'l dins dels límits del 'ordre'. I aquest Poder, que
brolla de la societat, però que es col·loca per damunt d'ella i que es divorcia
cada vegada més d'ella, és l'Estat" (ps. 177 i 178 de la sexta edició
alemanya).
Ací apareix expressada amb tota
claredat la idea fonamental del marxisme en punt a la qüestió del paper
històric i de la significació de l'Estat. L'Estat és el producte i la
manifestació del caràcter irreconciliable de les contradiccions de
classe. L'Estat sorgeix en el lloc, en el moment i en el grau en què les
contradiccions de classe no poden, objectivament, conciliar-se. I
viceversa: l'existència de l’Estat demostra que les contradiccions de classe són
irreconciliables.
Entorn d'aquest punt
importantíssim i cardinal comença precisament la tergiversació del marxisme,
tergiversació que segueix dues direccions fonamentals.
D'una part, els ideòlegs
burgesos i especialment els petitburgesos, obligats per la pressió dels fets
històrics indiscutibles a reconèixer que l'Estat només existeix allí on hi han
les contradiccions de classe i la lluita de classes, "corregeixen" a
Marx de manera que l'Estat resulta ser l'òrgan de la conciliació de
classes. Segons Marx, l'Estat no podria ni sorgir ni mantindre's si fóra
possible la conciliació de les classes. Per als professors i publicistes
mesquins i filisteus (que invoquen a cada pas en actitud benèvola a Marx!)
resulta que l'Estat és precisament el que concilia les classes. Segons Marx,
l'Estat és un òrgan de dominació de classe, un òrgan d'opressió d'una
classe per una altra, és la creació de l’"ordre" que legalitza i
referma aquesta opressió, amortint els xocs entre les classes. En opinió dels
polítics petitburgesos, l'ordre és precisament la conciliació de les classes i
no l'opressió d'una classe per una altra. Amortir els xocs significa per a ells
conciliar i no privar a les classes oprimides de certs mitjans i procediments
de lluita per a l'enderrocament dels opressors.
Per exemple, en la revolució de
1917, quan la qüestió de la significació i del paper de l’Estat es va plantejar
precisament en tota la seua magnitud, en el terreny pràctic, com una qüestió
d'acció immediata, i a més d'acció de masses, tots els socialrevolucionaris i
tots els menxevics van caure, de sobte i completament, en la teoria
petitburgesa de la "conciliació" de les classes "per
l'Estat". Hi ha innombrables resolucions i articles dels polítics
d'aquests dos partits saturats d'aquesta teoria mesquina i filistea de la
"conciliació". Que l'Estat és l'òrgan de dominació d'una determinada
classe, la qual no pot conciliar-se amb la seua antípoda (amb la classe
contraposada a ella), és quelcom que aquesta democràcia petitburgesa no podrà
mai comprendre, L'actitud davant de l'Estat és un dels símptomes més patents
que els nostres socialrevolucionaris i menxevics no són en manera alguna
socialistes (el que nosaltres, els bolxevics, sempre hem demostrat), sinó
demòcrates petitburgesos amb una fraseologia quasi socialista.
D'una altra banda, la
tergiversació "kautskiana" del marxisme és prou més subtil.
"Teòricament", no es nega ni que l’Estat siga l'òrgan de dominació de
classe, ni que les contradiccions de classe siguen irreconciliables. Però es
passa per alt o oculta el següent: si l’Estat és un producte del caràcter
irreconciliable de les contradiccions de classe, si és una força que està per
damunt de la societat i que "es divorcia, cada vegada més,
de la societat", és evident que l'alliberament de la classe oprimida és
impossible, no sols sense una revolució violenta, sinó també sense la
destrucció de l'aparell del Poder estatal que ha sigut creat per la
classe dominant i en el que pren cos aquell "divorci". Com veurem més
avall, Marx va arribar a aquesta conclusió, teòricament clara per si mateixa,
amb la precisió més completa, a base de l'anàlisi històrica concreta de les
tasques de la revolució. I aquesta conclusió és precisament (com exposarem fil
per randa en les pàgines següents) la que Kautsky .... ha "oblidat" i falsejat.
2
ELS
DESTACAMENTS ESPECIALS DE FORCES
ARMADES, LES PRESONS, ETC.
"En
comparació amb les antigues organitzacions gentilícies (de tribu o de clan)
[prossegueix Engels], l’Estat es caracteritza, en primer lloc, per l'agrupació
dels seus súbdits segons les divisions territorials..."
A nosaltres, aquesta agrupació ens sembla
'natural', però va exigir una llarga lluita contra l'antiga organització en
gens o en tribus.
”La
segona característica és la institució d’una força pública que ja no és el
poble armat. Aquesta força pública especial es fa necessària perquè des de la
divisió de la societat en classes és ja impossible una organització armada
espontània de la població... Aquesta força pública existeix en tot Estat; i no està
formada sols per homes armats, sinó també per additaments materials, les
presons i les institucions coercitives de tot tipus que la societat gentilícia
(de clan) no coneixia...”
Engels desenrotlla la noció d'aqueixa
"força" a la que es dóna el nom d'Estat, força que brolla de la
societat, però que se situa per damunt d'ella i que es divorcia cada vegada més
d'ella. En què consisteix, fonamentalment, aquesta força? En destacaments
especials d'homes armats, que tenen a la seua disposició presons i altres
elements.
Tenim dret a parlar de
destacaments especials d'homes armats, perquè la força pública, pròpia de tot
Estat, “ja no és” la població armada, la seua "organització armada
espontània".
Com tots els grans pensadors
revolucionaris, Engels s'esforça a dirigir l'atenció dels obrers conscients
precisament cap a allò que el filisteisme dominant considera com el menys digne
d'atenció, com el més habitual, santificat per prejudicis no ja sòlids, sinó
podríem dir que petrificats. L'exèrcit permanent i la policia són els
instruments fonamentals de la força del Poder de l’Estat. Però potser ser d'una
altra manera?
Des del punt de vista de la
immensa majoria dels europeus de finals del segle XIX, als que es dirigia
Engels i que no havien viscut ni vist de prop cap gran revolució, açò no podia
ser d'una altra manera. Per a ells, era completament incomprensible això d'una
"organització armada espontània de la població". A la pregunta de per
què ha sorgit la necessitat de destacaments especials d'homes armats (policia i
exèrcit permanent) situats per damunt de la societat i divorciats d'ella, el
filisteu d'Europa Occidental i el filisteu rus s'inclinaven a contestar amb un
parell de frases preses de prestat de Spencer o de Mijailovski, remetent-se a
la complexitat de la vida social, a la diferenciació de funcions, etc.
Aquests referències semblen
"científiques" i adormen magníficament el filisteu, velant el
principal i fonamental: la divisió de la societat en classes enemigues
irreconciliables.
Si no existira aqueixa divisió,
l’"organització armada espontània de la població" es diferenciaria
per la seua complexitat, per la seua elevada tècnica, etc., de l'organització
primitiva de la bandada de mones que manegen el pal, o de la de l'home
prehistòric, o de l'organització dels homes agrupats en la societat del clan;
però semblant organització seria possible.
Si és impossible, és perquè la
societat civilitzada es troba dividida en classes enemigues, i a més
irreconciliablement enemigues, l’armament "espontani" de la qual
conduiria a la lluita armada entre elles. Es forma l’Estat, es crea una força
especial, destacaments especials d'homes armats, i cada revolució, al destruir
l'aparell de l’Estat, ens indica ben visiblement com la classe dominant
s'esforça per restaurar els destacaments especials d'homes armats al seu servei, com la classe oprimida
s'esforça a crear una nova organització d'aquest tipus, que siga capaç de
servir no als explotadors, sinó als explotats.
En el passatge citat, Engels
planteja teòricament la mateixa qüestió que cada gran revolució planteja davant
de nosaltres pràcticament d'una manera palpable i, a més, sobre un pla d'acció
de masses, a saber: la qüestió de les relacions mútues entre els destacaments
"especials" d'homes armats i la "organització armada espontània
de la població". Hem de veure com il·lustra d'una manera concreta aquesta
qüestió l'experiència de les revolucions europees i russes.
Però tornem a l'exposició
d'Engels.
Engels assenyala que, a vegades,
per exemple, en alguns llocs d'Amèrica del Nord, aquesta força pública és dèbil
(es tracta ací d'excepcions rares dins de la societat capitalista i d'aquells
llocs d'Amèrica del Nord en què imperava, en el període preimperialista, el
colon lliure), però que, en termes generals, s’enforteix:
"...La força pública s’enforteix a mesura que els antagonismes de
classe s'aguditzen dins de l’Estat i a mesura que es fan més grans i més
poblats els estats confrontants; basta fixar-se en la nostra Europa actual, on
la lluita de classes i la rivalitat en les conquistes han fet créixer tant la
força pública a una altura en què amenaça de devorar a tota la societat i fins
al mateix Estat".
Açò va ser escrit no més tard
que al començament de la dècada del 90 del segle passat. L'últim pròleg d'Engels
porta la data del 16 de juny de 1891. En aquell moment, començava a penes a
França, i més tènuement encara a Amèrica del Nord i a Alemanya, el viratge cap
a l'imperialisme, tant en el sentit de la dominació completa dels trusts, com
en el sentit de l'omnipotència dels grans bancs, en el sentit d'una grandiosa
política colonial, etc. Des de llavors, les “rivalitats en les conquistes"
ha experimentat un avanç gegantí, tant més quant que al començament de la
segona dècada del segle XX el planeta ha resultat definitivament repartit entre
aquests "conquistadors en rivalitat", és a dir, entre les grans
potències rapaces. Des de llavors, els armaments terrestres i marítims han
crescut en proporcions increïbles, i la guerra de pillatge de
Ja en 1891, Engels va saber
assenyalar les "rivalitats en les conquistes" com un dels més
importants traços distintius de la política exterior de les grans potències. I
els canalles socialxovinistes dels anys 1914-1917, quan precisament aquestes
rivalitats, aguditzant-se més i més, han engendrat la guerra imperialista,
encobreixen la defensa dels interessos rapaços de "la seua" burgesia
amb frases sobre la "defensa de la pàtria", sobre la "defensa de
la república i de la revolució" i amb altres frases per l'estil!
3
L’ESTAT, ARMA D'EXPLOTACIÓ DE
CLASSE OPRIMlDA
Per tal de mantenir un Poder
públic especial, situat per damunt de la societat, són necessaris els impostos
i el deute públic.
"...Els funcionaris, proveïts amb la
força pública i amb el dret a cobrar impostos, estan situats [diu Engels ], com
a òrgans de la societat, per damunt de la societat. A ells ja no els
basta, inclús suposant que pogueren tindre'l, amb el respecte lliure i
voluntari que se'ls tributa als òrgans del règim gentilici..." Es dicten
lleis d'excepció sobre la santedat i la inviolabilitat dels funcionaris.
"El més menyspreable policia" té més "autoritat" que els
representants del clan; però inclús el cap del poder militar d'un Estat
civilitzat podria envejar a un cap de clan per "el respecte
espontani" que li professava la societat.
Ací es planteja la qüestió de la
situació privilegiada dels funcionaris com a òrgans del Poder de l’Estat. El
fonamental és saber: què els col·loca per damunt de la societat? Vegem
com aquesta qüestió teòrica va ser resolta pràcticament per
"Com L’Estat va nàixer de
la necessitat de tindre a ratlla els antagonismes de classe, i com, al mateix
temps, va nàixer al mig del conflicte d'aquestes classes, L’Estat ho és, per
regla general, de la classe més poderosa, de la classe econòmicament dominant,
que amb ajuda d'ell es converteix també en la classe políticament dominant,
adquirint així nous mitjans per a la repressió i explotació de la classe
oprimida..." No van ser només l’Estat antic i l’Estat feudal òrgans
d'explotació dels esclaus i dels llauradors serfs i vassalls: també "el
modern Estat representatiu és instrument d'explotació del treball assalariat
pel capital. No obstant, excepcionalment, hi ha períodes en què les classes en
pugna s'equilibren fins a tal punt, que el Poder de l’Estat adquireix
momentàniament, com a aparent mediador, una certa independència respecte a
ambdós..." Tal va succeir amb la monarquia absoluta dels segles XVII i
XVIII, amb el bonapartisme del primer i del segon Imperi a França, i amb
Bismarck a Alemanya.
I tal ha succeït també (afegim
nosaltres) amb el govern de Kerenski, en
En
la república democràtica - prossegueix Engels- "la riquesa exerceix el seu
poder indirectament, però d'una manera tant més segura", i l’exerceix, en
primer lloc, per mitjà de la "corrupció directa dels funcionaris"
(Amèrica del Nord), i, en segon lloc, per mitjà de l’"aliança del govern
amb
En l'actualitat, l'imperialisme
i la dominació dels Bancs han "desenrotllat", fins a convertir-los en
un art extraordinari, aquests dos mètodes adequats per a defendre i dur a la
pràctica l'omnipotència de la riquesa en les repúbliques democràtiques, siguen
quines siguen. Si, com és ara, en els primers mesos de la república democràtica
russa, en els mesos que podem anomenar de la lluna de mel dels
"socialistes" (socialrevolucionaris i menxevics) amb la burgesia, en
el govern de coalició, el senyor Paltxinski va sabotejar totes les mesures de
restricció contra els capitalistes i els seus lladronicis, contra els seus
actes de saqueig en detriment del fisc per mitjà dels subministraments de
guerra, i si, en sortir del ministeri, el senyor Paltxinski (substituït,
naturalment, per un altre Paltxinski exactament igual) va ser
"recompensat" pels capitalistes amb un lloc de 120.000 rubles de sou
a l'any, què significa açò? És un suborn directe o indirecte? És una aliança
del govern amb els consorcis o són "només" llaços d'amistat? Quin
paper exerceixen els Txernov i els Tseretelli, els Avksentiev i els Skobelev?
El d'aliats "directes" o només indirectes dels milionaris
malversadors dels fons públics?
L'omnipotència de la
"riquesa" és més segura en les repúbliques democràtiques,
perquè no depèn del mal embolcall polític del capitalisme. La república
democràtica és el millor embolcall polític amb què pot revestir-se el
capitalisme, i per tant el capital, al dominar (a través dels Pakhinski, els
Txernov, els Tseretelli i Cia.) aquest embolcall, que és el millor de tots,
cimenta el seu poder d'una manera tan segura, tan ferma, que cap canvi
de persones, ni d'institucions, ni de partits, dins de la república democràtica
burgesa, fa vacil·lar aquest poder.
Cal advertir, a més a més, que
Engels, amb la major precisió, anomena al sufragi universal arma de dominació
de la burgesia. El sufragi universal, diu Engels, traient evidentment les
ensenyances de la llarga experiència de la socialdemocràcia alemanya, és
"l'índex que serveix per a mesurar la
maduresa de la classe obrera. No pot ser més ni serà mai més, en l’Estat
actual".
Els demòcrates petitburgesos,
per l'estil dels nostres socialrevolucionaris i menxevics, i els seus germans
carnals, tots els socialxovinistes i oportunistes de l'Europa occidental,
esperen, en efecte, "més" del sufragi universal. Comparteixen ells
mateixos i inculquen al poble la falsa idea que el sufragi universal és,
"en l’Estat actual ", un mitjà capaç d'expressar realment la
voluntat de la majoria dels treballadors i de garantir la seua efectivitat
pràctica.
Ací no podem fer més que
assenyalar aquesta idea mentidera, posar de manifest que aquesta afirmació
d'Engels completament clara, precisa i concreta, es falseja a cada pas en la
propaganda i en l'agitació dels partits socialistes "oficials" (és a
dir, oportunistes). Una explicació minuciosa de tota la falsedat d'aquesta
idea, rebutjada ací per Engels, la trobarem més endavant, en la nostra
exposició dels punts de vista de Marx i Engels sobre l’Estat "actual ".
En la més popular de les seues
obres, Engels traça el resum general dels seus punts de vista en els següents
termes:
"Per tant, l’Estat no ha existit
eternament. Hi ha hagut societats que se les van arreglar sense ell, que no van
tindre la menor noció de l’Estat ni del Poder estatal. En arribar a una determinada fase del
desenrotllament econòmic, que estava lligada necessàriament a la divisió de la
societat en classes, aquesta divisió va fer que l’Estat es convertí en una
necessitat. Ara ens apropem amb pas veloç a una fase de desenvolupament de la
producció en què l'existència d'aquestes classes no sols deixa de ser una
necessitat, sinó que es converteix en un obstacle directe per a la producció.
Les classes desapareixeran d'una manera tan inevitable com van sorgir en el seu
dia. Amb la desaparició de les classes, desapareixerà inevitablement l’Estat.
La societat, reorganitzant d'una manera nova la producció sobre la base d'una
associació lliure i igual de productors, enviarà tota la màquina de l’Estat al
lloc que llavors li ha de correspondre: al museu d'antigalles, al costat de la
filosa i el destral de bronze".
No es troba amb freqüència
aquesta cita en les obres de propaganda i agitació de la socialdemocràcia
contemporània. Però inclús quan ens vam trobar amb ella és, quasi sempre, com
si es feren reverències davant d'una icona; és a dir, per a rendir un homenatge
oficial a Engels, sense el menor intent d'analitzar quina amplitud i
profunditat revolucionàries suposa açò de "enviar tota la màquina de l’Estat
al museu d'antigalles". No es veu, en la majoria dels casos, ni tan sols
la comprensió del que Engels anomena la màquina de l’Estat.
4
L’"EXTINCIÓ"
DE L’ESTAT I
REVOLUCIÓ VIOLENTA
Les paraules d'Engels sobre la
"extinció" de L’Estat gaudeixen de tanta celebritat i se citen amb
tanta freqüència, mostren amb tant de relleu on està el quid de l'adulteració
corrent del marxisme per la qual aquest és adaptat a l'oportunisme, que es fa
necessari detindre's a examinar-les detalladament. Citarem tot el passatge on
figuren aquests paraules:
"El
proletariat pren en les seues mans el Poder de l’Estat i comença per convertir
els mitjans de producció en propietat de l’Estat. Però amb aquest mateix acte
es destrueix a si mateix com a proletariat i destrueix tota diferència i tot
antagonisme de classes, i, amb això mateix, l’Estat com tal. La societat fins
al present, moguda entre els antagonismes de classe, ha necessitat de l’Estat,
o siga d'una organització de la corresponent classe explotadora per a mantindre
les condicions exteriors de producció, i per tant, particularment per a
mantindre per la força a la classe explotada en les condicions d'opressió
(l'esclavitud, la servitud o el vassallatge i el treball assalariat),
determinades pel mode de producció existent. l’Estat era el representant
oficial de tota la societat, la seua síntesi en un cos social visible; però ho
era només com a Estat de la classe que en la seua època representava a tota la
societat: en l'antiguitat era l’Estat dels ciutadans esclavistes; en l'Edat
Mitjana el de la noblesa feudal; en els nostres temps és el de la burgesia.
Quan l’Estat es convertisca finalment en representant efectiu de tota la
societat, serà per si mateix superflu. Quan ja no existisca cap classe social a
la que calga mantindre en l'opressió; quan desapareguen, junt amb la dominació
de classe, junt amb la lluita per l'existència individual, engendrada per
l'actual anarquia de la producció, els xocs i els excessos resultants d'aquesta
lluita, no hi haurà ja res a reprimir ni caldrà, per tant, eixa força especial
de repressió, l’Estat. El primer acte en què L’Estat es manifesta efectivament
com a representant de tota la societat: la presa de possessió dels mitjans de
producció en nom de la societat, és alhora el seu últim acte independent com a
Estat. La intervenció de l'autoritat de l’Estat en les relacions socials es
farà supèrflua en un camp darrere l'altre de la vida social i s'adormirà per si
mateixa. El govern sobre les persones és substituït per l'administració de les
coses i per la direcció dels processos de producció. L’Estat no serà 'abolit'; s’extingirà.
Partint d'açò és com cal jutjar el valor d'eixa frase sobre l’Estat popular
lliure en allò que toca a la seua justificació provisional com a consigna
d'agitació i en el que es refereix a la seua fa]ta absoluta de fonament
científic. Partint d'açò és també com ha de ser considerada l’exigència dels
anomenats anarquistes que l’Estat siga abolit de la nit al matí" (Anti-Dühring
o "La subversió de la ciència pel senyor Eugeni Dühring, ps.301-303 de
la tercera edició alemanya).
Sense por d'equivocar-nos, podem
dir que d'aquests pensaments sobre manera rics, exposats ací per Engels,
l'única cosa que ha passat a ser vertader patrimoni del pensament socialista,
en els partits socialistes actuals, és la tesi que l’Estat, segons Marx,
"s’extingeix", a diferència de la doctrina anarquista de
l’"abolició" de l’Estat. Truncar així el marxisme equival a reduir-lo
a l'oportunisme, doncs amb aquesta "interpretació" no queda en peu més
que una noció confusa d'un canvi lent, gradual, sense bots ni tempestes, sense
revolucions. Parlar d’"extinció" de l’Estat, en un sentit corrent,
generalitzat, de masses, si és el cas dir-ho així, equival indubtablement a
velar, si no a negar, la revolució.
A més, semblant
"interpretació" és la més tosca tergiversació del marxisme,
tergiversació que només afavoreix a la burgesia i que descansa teòricament en
l'omissió de circumstàncies i consideracions importantísimes que s'indiquen,
per exemple, en el "resum" contingut en el passatge d'Engels, citat
ací per nosaltres en la seua integritat.
En primer lloc, Engels diu en el
començament mateix d'aquest passatge que, al prendre el Poder de l’Estat, el
proletariat "destrueix, amb això mateix, l’Estat com tal". "No
és usual" parar-se a pensar què significa açò. El normal és ignorar-lo en
absolut o considerar-lo quelcom així com una "debilitat hegeliana"
d'Engels. En realitat, en aquestes paraules s'expressa concisament
l'experiència d'una de les més grans revolucions proletàries, l'experiència de
En segon lloc, l’Estat és una
"força especial de repressió". Aquesta magnífica i profundíssima
definició d'Engels és donada ací per aquest amb la més completa claredat. I
d'ella es dedueix que la "força especial de repressió" del
proletariat per la burgesia, de milions de treballadors per un grapat de
ricassos, ha de substituir-se per una "força especial de repressió"
de la burgesia pel proletariat (dictadura del proletariat). En açò consisteix, precisament, la
"destrucció de l’Estat com tal". En açò consisteix, precisament,
l’"acte" de la presa de possessió dels mitjans de producció en nom de
la societat. I és per si mateix evident que semblant substitució d'una
"força especial" (la burgesa) per una altra (la proletària) ja no pot
operar-se, de cap manera, sota la forma d’"extinció".
En tercer lloc, Engels, en
parlar de l’"extinció" i (amb frase encara més plàstica i gràfica) de
l’"endormiscament" de l’Estat, es refereix amb absoluta claredat i
precisió a l'època posterior a la "presa de possessió dels
mitjans de producció per l’Estat en nom de tota la societat", és a dir, posterior
a a la revolució socialista. Tots nosaltres sabem que la forma
política de l’"Estat", en aquesta època, és la democràcia més
completa. Però a cap dels oportunistes que tergiversen desvergonyidament el
marxisme se li ve a les esmentes la idea que, per consegüent, Engels parle ací
de l’"endormiscament" i de l’"extinció" de la democràcia.
Açò sembla, a primera vista, molt estrany. Però açò només és
"incomprensible" per a qui no haja comprés que la democràcia també
és un Estat i que, consegüentment, la democràcia també desapareixerà quan
desaparega l’Estat. L’Estat burgès només pot ser "destruït" per la
revolució. L’Estat en general, és a dir, la més completa democràcia, només pot
"extingir-se".
En quart lloc, en establir la
seua notable tesi de l’"Estat s’extingeix", Engels declara a línia
seguida, d'una manera concreta, que aquesta tesi es dirigeix tant contra els
oportunistes, com contra els anarquistes. A més a més, Engels col·loca en
primer pla la conclusió que, derivada de la seua tesi sobre l’"extinció de
l’Estat", es dirigeix contra els oportunistes.
Podria apostar-se que de deu mil
homes que hagen llegit o escoltat parlar sobre l’"extinció" de
l’Estat, nou mil nou-cents noranta no saben o obliden per complet que Engels no
va dirigir només contra els anarquistes les seues conclusions derivades
d'aquesta tesi. I de les deu persones restants, el més probable és que nou no
sàpien què és l’”Estat popular lliure" i per què atacar aquesta consigna
significa atacar als oportunistes. Així s'escriu
L’”Estat popular lliure"
era una reivindicació programàtica i una consigna corrent dels socialdemòcrates
alemanys en la dècada del 70. En aquesta consigna no hi ha el menor contingut
polític, fora d'una filistea i emfàtica descripció de la noció de democràcia.
Engels estava disposat a "justificar", "de moment", aquesta
consigna des del punt de vista de l'agitació, per quant amb ella s'insinuava
legalment la república democràtica. Però aquesta consigna era oportunista,
perquè expressava no sols l'embelliment de la democràcia burgesa, sinó també la
incomprensió de la crítica socialista de tot Estat en general. Nosaltres som
partidaris de la república democràtica, com la millor forma d'Estat per al
proletariat sota el capitalisme, però no tenim cap dret a oblidar que
l'esclavitud assalariada és el destí reservat al poble, àdhuc sota la república
burgesa més democràtica. Més encara. Tot Estat és una "força especial per
a la repressió" de la classe oprimida. Per això, tot Estat ni
és lliure ni és popular. Marx i Engels van explicar açò reiteradament
als seus camarades de partit en la dècada del 70.
En quint lloc, en aquesta
mateixa obra d'Engels, de la que tots citen el passatge sobre l'extinció de
L’Estat, es conté un passatge sobre la importància de la revolució
violenta. L'anàlisi històrica del seu
paper el converteix Engels en un vertader panegíric de la revolució violenta.
Açò "ningú no ho recorda". Sobre la importància d'aquest pensament,
no és usual parlar ni tan sols pensar en els partits socialistes contemporanis:
aquests pensaments no exerceixen cap paper en la propaganda ni en l'agitació
quotidianes entre les masses. I, no
obstant, es troben indissolublement units a l’"extinció" de l’Estat i
formen amb ella un tot harmònic.
Heus ací el passatge d'Engels:
"...que la violència
exerceix en la història un altre paper [a més del d'agent del mal], un paper
revolucionari; que, segons l'expressió de Marx, és la comare de tota vella
societat que porta en les seues entranyes una altra nova; que la violència és
l'instrument amb l'ajuda del qual el moviment social s'obri camí i trenca les
formes polítiques mortes i fossilitzades, de tot això no diu una paraula el
senyor Dühring. Només entre sospirs i gemecs admet la possibilitat que per tal
d’afonar el sistema d'explotació siga necessària potser la violència, desgraciadament,
afirma, perquè l'ocupació de la mateixa, segons ell, desmoralitza a qui en fa
ús. I açò es diu, malgrat del gran avanç moral i intel·lectual, resultant de
tota revolució victoriosa! I açò es diu a Alemanya, on la col·lisió violenta
que pot ser imposada al poble tindria, si més no, l'avantatge de destruir
l'esperit de servilisme que ha penetrat en la consciència nacional com a
conseqüència de la humiliació de
¿Com és possible conciliar en
una sola doctrina aquest panegíric de la revolució violenta, presentat amb
insistència per Engels als socialdemòcrates alemanys des de 1878 fins a 1894,
és a dir, fins als últims dies de la seua vida, amb la teoria de
l’"extinció" de l’Estat?
Generalment es concilien aquests dos passatges
amb ajuda de l'eclecticisme, arrancant a capritx (o per a complaure als
investits del Poder), sense atindre's als principis o d'una manera sofística, o
bé un o bé un altre argument i fent
passar a primer pla, en el noranta-nou per cent dels casos, si no en més,
precisament la tesi de l’"extinció". Se suplanta la dialèctica per
l'eclecticisme: és l'actitud més usual i més generalitzada davant del marxisme
en la literatura socialdemòcrata oficial dels nostres dies. Aquestes
suplantacions no tenen, certament, res de nou; poden observar-se inclús en la
història de la filosofia clàssica grega.
Amb la suplantació del marxisme per l'oportunisme, l'eclecticisme
presentat com a dialèctica enganya més fàcilment a les masses, donant-les una
aparent satisfacció, sembla tindre en compte tots els aspectes del procés,
totes les tendències del desenrotllament, totes les influències
contradictòries, etc., quan en realitat no dóna cap noció completa i
revolucionària del procés del desenvolupament social.
Ja hem dit més amunt, i
citarem amb major detall en la nostra
ulterior exposició, que la doctrina de Marx i Engels sobre el caràcter
inevitable de la revolució violenta es refereix a l’Estat burgès. Aquest no
pot substituir-se per l’Estat proletari (per la dictadura del proletariat)
mitjançant l’"extinció", sinó només, per regla general, per mitjà de
la revolució violenta. El panegíric que dedica Engels a aquesta, i que coincideix plenament amb
reiterades manifestacions de Marx (recordem el final de
La substitució de l’Estat burgès
per l’Estat proletari és impossible sense una revolució violenta. La supressió
de l’Estat proletari, és a dir, la supressió de tot Estat, només és possible
per mitjà d'un procés d’"extinció".
Marx i Engels van desenrotllar
aquestes idees d'una manera minuciosa i concreta, estudiant cada situació
revolucionària per separat, analitzant les ensenyances tretes de l'experiència
de cada revolució. I aquesta part de la seua doctrina, que és,
inqüestionablement, la més important, és la que passem a analitzar.
L’ESTAT I
L’EXPERIÈNCIA DELS ANYS 1848-1851
1
EN VESPRES DE
Les primeres obres del marxisme
madur, Misèria de
"En
el transcurs del desenvolupament, la classe obrera [escriu Marx en
És interessant confrontar amb
aquesta exposició general de la idea de la desaparició de l’Estat després de la
supressió de les classes, l'exposició que conté El Manifest Comunista,
escrit per Marx i Engels alguns mesos després, a saber, al novembre de 1847:
"En esbossar les fases més
generals del desenrotllament del proletariat, hem seguit la guerra civil més o
menys latent que existeix al si de la societat vigent, fins al moment en què es
transforma en una revolució oberta i el proletariat, derrocant per la violència
a la burgesia, instaura la seua dominació...
Ja vam deixar dit que el primer pas de la revolució obrera serà la
transformació [literalment: elevació] del proletariat en classe dominant, la
conquista de la democràcia.
El
proletariat es valdrà de la seua dominació política per a anar arrancant
gradualment a la burgesia tot el capital, per a centralitzar tots els
instruments de producció en mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat
com a classe dominant, i per a augmentar amb la major rapidesa possible les
forces productives" (ps. 31 i 37 de la 7ª edició alemanya, de 1906).
Veiem ací formulada una de les
idees més notables i més importants del marxisme en la qüestió de l’Estat, a
saber: la idea de la "dictadura del proletariat" (com van començar a
denominar-la Marx i Engels després de
Aquesta definició de l’Estat no
sols no s'ha explicat mai en la literatura imperant de propaganda i agitació
dels partits socialdemòcrates oficials, sinó que, a més, l'han lliurat
expressament a l'oblit, perquè és del tot inconciliable amb el reformisme i es
dóna de bufetades amb els prejudicis oportunistes corrents i les il·lusions
filistees sobre el "desenvolupament pacífic de la democràcia".
El proletariat necessita l’Estat,
repeteixen tots els oportunistes socialxovinistes i kautskians, assegurant que
tal és la doctrina de Marx i "oblidant-se " d'afegir, primer,
que, segons Marx, el proletariat només necessita un Estat que s'extingisca, és
a dir, organitzat de tal manera, que comence a extingir-se immediatament i que
no puga per menys d'extingir-se; i, segon, que els treballadors necessiten un
"Estat", "és a dir, el proletariat organitzat com a classe
dominant".
L’Estat és una organització
especial de la força, és una organització de la violència per a la repressió
d'una classe qualsevol. Quina classe és la que el proletariat ha de reprimir?
Només és, naturalment, la classe explotadora, és a dir, la burgesia. Els
treballadors només necessiten l’Estat per a xafar la resistència dels
explotadors, i aquest aixafament només pot dirigir-lo, només pot portar-lo a la
pràctica el proletariat, com l'única classe conseqüentment revolucionària, com
l'única classe capaç d'unir a tots els treballadors i explotats en la lluita
contra la burgesia, per la completa eliminació d'aquesta.
Les classes explotadores
necessiten la dominació política per a mantindre l'explotació, és a dir, en
interès egoista d'una minoria insignificant contra la majoria immensa del
poble. Les classes explotades necessiten la dominació política per a destruir
completament tota explotació, és a dir, en interès de la majoria immensa del
poble contra la minoria insignificant dels esclavistes moderns, és a dir,
els grans terratinents i capitalistes.
Els demòcrates petitburgesos,
aquests seudosocialistes que han substituït la lluita de classes per somnis
sobre l'harmonia de les classes, s'han imaginat la transformació socialista
també d'una manera somiador, no com l'enderrocament de la dominació de la
classe explotadora, sinó com la submissió pacífica de la minoria a la majoria,
que haurà adquirit consciència de la seua missió. Aquesta utopia petitburgesa,
que va inseparablement unida al reconeixement d'un Estat situat per damunt de
les classes, ha conduït en la pràctica a la traïció contra els interessos de
les classes treballadores, com ho ha demostrat, per exemple, la història de les
revolucions franceses de 1848 i 1871, i com ho ha demostrat l'experiència de la
participació "socialista" en ministeris burgesos en Anglaterra,
França, Itàlia i altres països a finals del segle XIX i començaments del XX.
Marx va lluitar durant tota la
seua vida contra aquest socialisme petitburgès, que avui torna a renàixer en
Rússia en els partits socialrevolucionari i menxevic. Marx desenvolupà
conseqüentment la teoria de la lluita de classes fins a arribar a establir la
doctrina sobre el Poder polític, sobre l’Estat.
L'enderrocament de la dominació
de la burgesia només pot dur-lo a cap el proletariat, com a classe especial les
condicions econòmiques d’existència del qual li preparen per a aqueix
enderrocament i li donen la possibilitat i la força d'efectuar-lo. Mentre la
burgesia desuneix i dispersa els llauradors i totes les capes petitburgeses,
cohesiona, uneix i organitza al proletariat. Només el proletariat (en virtut
del seu paper econòmic en la gran producció) és capaç de ser el cap de totes
les masses treballadores i explotades, a les que amb freqüència la burgesia
explota, esclavitza i oprimeix no menys, sinó més, que als proletaris, però que
no són capaces de lluitar pel seu compte per a aconseguir el seu propi
alliberament.
La teoria de la lluita de
classes, aplicada per Marx a la qüestió de l’Estat i de la revolució
socialista, condueix necessàriament al reconeixement de la dominació
política del proletariat, de la seua dictadura, és a dir, d'un Poder no
compartit amb ningú i recolzat directament en la força armada de les masses.
L'enderrocament de la burgesia només pot realitzar-se per mitjà de la
transformació del proletariat en classe dominant, capaç de aixafar la
resistència inevitable i desesperada de la burgesia i d'organitzar per al nou
règim econòmic a totes les masses treballadores i explotades.
El proletariat necessita el
Poder de l’Estat, organització centralitzada de la força, organització de la
violència, tant per a xafar la resistència dels explotadors com per a dirigir
a l'enorme massa de la població, als llauradors, a la petita burgesia, als
semiproletaris, en l'obra de "posar en marxa" l'economia socialista.
Educand el Partit obrer, el
marxisme educa a l'avantguarda del proletariat, avantguarda capaç de prendre el
Poder i de conduir a tot el poble al socialisme, de dirigir i organitzar
el nou règim, de ser el mestre, el dirigent, el cap de tots els treballadors i explotats
en l'obra de construir la seua pròpia vida social sense burgesia i contra la
burgesia. Al contrari, l'oportunisme hui imperant educa en els seus partits
obrers als representants dels obrers millor pagats, que estan apartats de les
masses i s’"arreglen" passablement sota el capitalisme, venent per un
plat de llentilles el seu dret de primogenitura, és a dir, renunciant al paper
de caps revolucionaris del poble contra la burgesia.
"L’Estat, és a dir, el
proletariat organitzat com a classe dominant": aquesta teoria de Marx es
troba inseparablement vinculada a tota la seua doctrina sobre la missió
revolucionària del proletariat en la història. El coronament d'aquesta missió
és la dictadura proletària, la dominació política del proletariat.
Però si el proletariat necessita
l’Estat com a organització especial de la violència contra la
burgesia, d'ací es desprèn per si mateixa la conclusió de si és concebible que
puga crear-se una organització semblant sense destruir prèviament, sense
aniquilar aquella màquina estatal creada per a si per la burgesia. A
aquesta conclusió porta directament El Manifest Comunista, i Marx parla
d'ella en fer el balanç de l'experiència de la revolució de 1848-1851.
2
En el següent passatge de la seua
obra El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte, Marx fa el balanç de la
revolució de 1848-1851, respecte a la qüestió de l’Estat, que és el que ací ens
interessa:
"Però
la revolució és radical. Està passant encara pel purgatori. Compleix la seua
tasca amb mètode. Fins al 2 de desembre de 1851 [dia del colp d’Estat de Lluís
Bonaparte] havia acabat la meitat de la seua labor preparatòria; ara, acaba
l'altra meitat. Porta primer a la perfecció el Poder parlamentari, per a poder
derrocar-lo. Ara, aconseguit ja açò,
porta a la perfecció el Poder executiu, el redueix a la seua més pura
expressió, l'aïlla, s'enfronta amb ell, amb l'únic objecte de concentrar
contra ell totes les forces de destrucció [subratllat per nosaltres]. I
quan la revolució haja dut a terme aquesta segona part de la seua labor
preliminar, Europa s'alçarà i cridarà joiosa: ben has barrigat, vell talp!
Aquest
Poder executiu, amb la seua immensa organització burocràtica i militar, amb la
seua complexa i artificiosa maquinària d'Estat, un exèrcit de funcionaris que
suma mig milió d'homes, al costat d'un exèrcit d'un altre mig milió d'homes,
aquest espantós organisme parasitari que se cenyeix com una xàrcia al cos de la
societat francesa i li tapona tots els porus, va sorgir en l'època de la monarquia
absoluta, de la decadència del règim feudal, que el dit organisme va contribuir
a accelerar". La primera revolució francesa va desenrotllar la
centralització, "però al mateix temps va ampliar el volum, les atribucions
i el nombre de servidors del Poder del govern. Napoleó va perfeccionar aquesta
màquina de l’Estat". La monarquia legítima i la monarquia de juliol
"no afegiren ni més menys que una major divisió del treball...
...Finalment,
la república parlamentària, en la seua lluita contra la revolució, va veure's
obligada a enfortir, junt amb les mesures repressives, els mitjans i la
centralització del Poder del govern. Totes les revolucions perfeccionaven
aquesta màquina en compte de trencar-la [subratllat per nosaltres]. Els
partits que lluitaven alternativament per la dominació, consideraven la presa
de possessió d'aquest immens edifici de l’Estat com el botí principal del
vencedor" (El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte, ps. 98-99, 4a ed., Hamburg, 1907).
En aquest notable passatge, el
marxisme avança una tirada enorme en comparació amb El Manifest Comunista.
Allí, la qüestió de l’Estat plantejava's encara d'una manera extremadament
abstracta, operant amb les nocions i les expressions més generals. Ací, la
qüestió es planteja ja d'una manera concreta, i la conclusió a què s'arriba és
extraordinàriament precisa, definida, pràcticament tangible: totes les
revolucions anteriors van perfeccionar la màquina de l’Estat, i allò que cal és
trencar-la, destruir-la.
Aquesta conclusió és el
principal, el fonamental, en la doctrina del marxisme sobre l’Estat. I
precisament açò, que és el fonamental, és el que no sols ha sigut oblidat
completament pels partits socialdemòcrates oficials imperants, sinó el que ha
estat evidentment tergiversat (com veurem més avall) pel més destacat
teòric de
En El Manifest Comunista
es resumeixen els resultats generals de la història, que ens obliguen a veure
en l’Estat un òrgan de dominació de classe i ens porten a la conclusió
necessària que el proletariat no pot enderrocar a la burgesia si no comença per
conquistar el Poder polític, si no aconsegueix la dominació política, si no
transforma l’Estat en el "proletariat organitzat com a classe
dominant", i que aquest Estat proletari comença a extingir-se
immediatament després del seu triomf, perquè en una societat sense
contradiccions de classe l’Estat és innecessari i impossible. Però ací no es
planteja la qüestió de com haurà de realitzar-se (des del punt de vista del
desenvolupament històric) aquesta substitució de l’Estat burgès per l’Estat
proletari.
Aquesta qüestió és precisament
la que Marx planteja i resol en 1852. Fidel a la seua filosofia del
materialisme dialèctic, Marx pren com a base l'experiència històrica dels grans
anys de la revolució, dels anys 1848-1851. Ací, com sempre, la doctrina de Marx
és un resum de l'experiència, il·luminat per una profunda concepció
filosòfica del món i per un ric coneixement de la història.
La qüestió de l’Estat es
planteja d'una manera concreta: ¿com ha sorgit històricament l’Estat burgès, la
màquina estatal que necessita per a la seua dominació la burgesia? ¿Quins han
sigut els seus canvis, quina la seua evolució en el transcurs de les
revolucions burgeses i davant de les accions independents de les classes oprimides?
¿Quines són les tasques del proletariat pel que fa a aquesta màquina estatal?
El Poder estatal centralitzat,
característic de la societat burgesa, va sorgir en l'època de la caiguda de
l'absolutisme. Dues són les institucions més característiques d'aquesta màquina
de estatal: la burocràcia i l'exèrcit permanent. En les obres de Marx i Engels
es parla reiterades vegades dels milers de fils que vinculen a aquestes
institucions precisament amb la burgesia. L'experiència de tot obrer revela
aquests vincles d'una manera extraordinàriament evident i suggeridora. La
classe obrera aprèn en la seua pròpia carn a comprendre aquests vincles, per
això, capta tan fàcilment i s'assimila tan bé la ciència del caràcter
inevitable d'aquests vincles, ciència que els demòcrates petitburgesos neguen
per ignorància i per frivolitat, o reconeixen, encara d'una manera més frívola,
"en termes generals", oblidant-se de traure les conclusions
pràctiques corresponents. La burocràcia i l'exèrcit permanent són un "paràsit"
adherit al cos de la societat burgesa, un paràsit engendrat per les
contradiccions internes que divideixen a aquesta societat, però, precisament,
un paràsit que "tapona" els porus vitals. L'oportunisme kautskià
imperant avui en la socialdemocràcia oficial considera patrimoni especial i
exclusiu de l'anarquisme la idea de l’Estat com un organisme parasitari. Es
comprèn que aquesta tergiversació del marxisme siga extraordinàriament
avantatjosa per a aqueixos filisteus que han dut el socialisme a la ignomínia
inaudita de justificar i embellir la guerra imperialista per mitjà de
l'aplicació a aquesta del concepte de la "defensa de la pàtria", però
és, malgrat tot, una tergiversació indiscutible.
A través de totes les
revolucions burgeses viscudes en gran nombre per Europa des dels temps de la
caiguda del feudalisme, aquest aparell burocràtic i militar va
desenvolupant-se, perfeccionant-se i refermant-se. En particular, és
precisament la petita burgesia que es passa al costat de la gran burgesia i se li sotmet en una
mesura considerable mitjançant aquest aparell, que subministra a les capes
altes dels llauradors, petits artesans, comerciants, etc., llocs relativament
còmodes, tranquils i honorables, que col·loquen als seus posseïdors per
damunt del poble. Fixeu-vos en el que ha passat en Rússia en el mig any
transcorregut des del 27 de febrer de 1917: els càrrecs burocràtics, que abans
s'adjudicaven preferentment als membres de les centúries negres, s'han
convertit en botí de kadets, menxevics i socialrevolucionaris. En el fons, no
es pensava en reformes serioses, esforçant-se per ajornar-les "fins a
l'Assemblea Constituent", i ajornant a poc a poc l'Assemblea Constituent
fins al final de la guerra! Però per al repartiment del botí, per a l'ocupació
dels llocs de ministres, sots-secretaris, governadors generals, etc., etc., no
es van donar llargues ni es va esperar a cap Assemblea Constituent! El joc
entorn de combinacions per a formar govern no era, en el fons, més que
l'expressió d'aquest repartiment i reajustament del "botí", que es
feia dalt i baix, per tot el país, en tota l'administració, central i local. El
balanç, un balanç objectiu, del mig any que va des del 27 de febrer al 27
d'agost de 1917 és indiscutible: les reformes es van ajornar, es va efectuar el
repartiment dels llocs burocràtics, i els "errors" del repartiment es
van corregir per mitjà d'alguns reajustaments.
Però, com més es procedeix a
aquests "reajustaments" de l'aparell burocràtic entre els distints
partits burgesos i petitburgesos (entre els kadets, socialrevolucionaris i
menxevics, si ens atenim a l'exemple rus), més evident és per a les classes
oprimides, i al cap d'elles el proletariat, la seua hostilitat irreconciliable
contra tota la societat burgesa. D'ací la necessitat, per a tots els partits
burgesos, incloent-hi els més democràtics i
"revolucionaridemocràtics", de reforçar la repressió contra el
proletariat revolucionari, d'enfortir l'aparell de repressió, és a dir, la
mateixa màquina de l’Estat. Aquesta
marxa dels esdeveniments obliga a la revolució "a concentrar totes les
forces de destrucció " contra el Poder estatal, l'obliga a proposar-se
com a objectiu, no el perfeccionar la màquina de l’Estat, sinó destruir-la,
aixafar-la.
No va ser la deducció lògica, sinó el
desenvolupament real dels esdeveniments, l'experiència viva dels anys
1848-1851, que va conduir a aquesta manera de plantejar la qüestió. Fins a quin
punt s'até Marx rigorosament a la base efectiva de l'experiència històrica, es
veu tenint en compte que en 1852 Marx no planteja encara el problema concret de
saber amb què es va a substituir aquesta màquina de l’Estat que ha
de ser destruïda. L'experiència no subministrava encara aleshores els materials
per a aquesta qüestió, que la història va posar a l'ordre del dia més tard, en
1871. En 1852, amb la precisió de l'observador que investiga la història
natural, només podia registrar-se una cosa: que la revolució proletària havia
d’abordar la tasca de "concentrar totes les forces de
destrucció" contra el Poder estatal, en la tasca de "trencar" la
màquina de L’Estat.
Ací pot sorgir aquesta
pregunta: és just generalitzar l'experiència, les observacions i les
conclusions de Marx, aplicant-les a zones més àmplies que la història de França
en els tres anys que van de
"França [escrivia Engels en el pròleg a
la tercera edició de El 18 de Brumari] és el país en què les lluites
històriques de classes s'han dut cada vegada al seu terme decisiu més que en
cap altre lloc i on, per tant, les formes polítiques variables dins de les que
s'han mogut aquestes lluites de classes i en què han trobat la seua expressió
els resultats de les mateixes, i en les que es condensen els seus resultats,
adquireixen també els contorns més acusats. Centre del feudalisme en l'Edat
Mitjana i país model de la monarquia unitària corporativa des del Renaixement,
França va polvoritzar el feudalisme en la gran revolució i va instaurar la
dominació pura de la burgesia sota una forma clàssica com cap altre país
d'Europa. També la lluita del proletariat que s'aixeca contra la burgesia
dominant revesteix ací una forma violenta, desconeguda en altres països"
(p. 4, ed. de 1907)
L'última observació està
antiquada, ja que a partir de 1871 s'ha operat una interrupció en la lluita
revolucionària del proletariat francès, si bé aquesta interrupció, per molt que
dure, no exclou, de cap manera, la possibilitat que, en la pròxima revolució
proletària, França es revele com el país clàssic de la lluita de classes fins
al seu final decisiu. Però fem una ullada general a la història dels països
avançats a finals del segle XIX i començaments del XX. Veurem que, d'una manera
més lenta, més variada, i en un camp d'acció molt més extens, es desenrotlla el
mateix procés: d'una banda, la formació del "Poder parlamentari",
igual en els països republicans (França, Amèrica del Nord, Suïssa) que en els
monàrquics (Anglaterra, Alemanya fins a cert punt, Itàlia, els Països Escandinaus,
etc.); d'una altra banda, la lluita pel Poder entre els distints partits
burgesos i petitburgesos, que es reparteixen i es tornen a repartir el
"botí" dels llocs burocràtics, deixant intangibles les bases del
règim burgès; i finalment, el perfeccionament i enfortiment del "Poder
executiu", del seu aparell burocràtic i militar.
No hi ha el menor dubte que
aquests són els trets generals que caracteritzen tota l'evolució moderna dels
Estats capitalistes en general. En el transcurs de tres anys, de
I en particular l'imperialisme,
l'època del capital bancari, l'època dels gegantins monopolis capitalistes,
l'època de transformació del capitalisme monopolista en capitalisme monopolista
d'Estat, revela un extraordinari enfortiment de la "màquina de
l’Estat", un desenrotllament inaudit del seu aparell burocràtic i militar,
en relació amb l'augment de la repressió contra el proletariat, així en els
països monàrquics com en els països republicans més lliures.
Indubtablement, en l'actualitat,
la història del món condueix, en proporcions incomparablement més àmplies que
en
Amb què ha de substituir el
proletariat aquesta màquina?
3
En
1907, va publicar Mehring en la revista Neue Zeit (XXV, 2, p. 164)
extractes d'una carta de Marx a Weydemeyer, del 5 de març de 1852. Aquesta
carta conté, entre d’altres, el següent notable passatge:
"Pel que a mi es refereix, no em caben ni el mèrit
d'haver descobert l'existència de les classes en la societat moderna, ni el
d'haver descobert la lluita entre elles. Molt abans que jo, alguns historiadors
burgesos havien exposat el desenvolupament històric d'aquesta lluita de classes
i alguns economistes burgesos l'anatomia econòmica de les classes. El que jo
vaig aportar de nou va ser demostrar: 1) que l'existència de les classes només
va unida a determinades fases històriques de desenvolupament de la producció (historische
Entwicklungsphasen der Produktion ); 2) que la lluita de classes mena,
necessàriament, a la dictadura del proletariat; 3) que aquesta mateixa
dictadura no és de per si més que el trànsit cap a l'abolició de totes les
classes i cap a una societat sense classes..."
En
aquests paraules, Marx va aconseguir expressar d'una manera sorprenentment
clara dues coses: primer, la diferència fonamental i cardinal entre la seua
doctrina i les doctrines dels pensadors avançats i més profunds de la burgesia
i, segon, l'essència de la seua teoria de l’Estat.
Allò de
fonamental que hi ha en la doctrina de Marx és la lluita de classes. Així es
diu i s'escriu amb molta freqüència. Però no és exacte. D'aquesta inexactitud
es deriva amb gran freqüència la tergiversació oportunista del marxisme, el seu
falsejament en un sentit acceptable per a la burgesia. En efecte, la doctrina
de la lluita de classes no va ser creada per Marx, sinó per la
burgesia, abans de Marx, i és, en termes generals, acceptable per
a la burgesia. Qui reconeix només la lluita de classes no és encara
marxista, pot mantindre's encara dins del marc del pensament burgès i de la
política burgesa. Circumscriure el marxisme a la doctrina de la lluita de
classes és limitar el marxisme, tergiversar-lo, reduir-lo a quelcom que la
burgesia pot acceptar. Marxista només és qui fa extensiu el
reconeixement de la lluita de classes al reconeixement de la dictadura del
proletariat. En açò és que consisteix la més profunda diferència entre un
marxista i un petit (o un gran) burgès adotzenat. En aquesta pedra de toc és
que cal contrastar la comprensió i el reconeixement real del marxisme. I
no té res de sorprenent que quan la història d'Europa ha col·locat pràcticament
a la classe obrera davant d'aquesta qüestió, no sols tots els oportunistes i
reformistes, sinó també tots els "kautskians" (gents que vacil·len
entre el reformisme i el marxisme) hagen resultat ser miserables filisteus i
demòcrates petitburgesos, que neguen la dictadura del proletariat. El
fullet de Kautsky La dictadura del proletariat, publicat a l'agost de
1918, és a dir, molt després d’aparèixer la primera edició del present llibre,
és un model de tergiversació filistea del marxisme, del que de fet es
renega ignominiosament, encara que se l’acate hipòcritament de paraula.
(Veja's el meu fullet La revolució
proletària i el renegat Kaustky, Petrograd i Moscou, 1918.)
L'oportunisme dels nostres dies,
personificat pel seu principal representant, l'exmarxista C. Kautsky, cau de
ple dins de la característica de la posició burgesa que traça Marx i que
hem citat, perquè aquest oportunisme circumscriu el terreny del reconeixement
de la lluita de classes al terreny de les relacions burgeses. (I dins d'aquest
terreny, dins d'aquest marc, cap liberal culte es negaria a reconèixer,
"en principi", la lluita de classes!) L'oportunisme no estén
el reconeixement de la lluita de classes, precisament, a allò més fonamental,
al període de transició del capitalisme al comunisme, al període d'enderrocament
de la burgesia i de completa destrucció d'aquesta. En realitat,
aquest període és inevitablement un període de lluita de classes d'un
aferrissament sense precedents, en què aquesta revesteix formes agudes mai
vistes, i, per consegüent, l’Estat d'aquest període ha de ser inevitablement un
Estat democràtic d'una manera nova (per als proletaris i els desposseïts
en general) i dictatorial d'una manera nova (contra la burgesia).
A més, l'essència de la teoria
de Marx sobre l’Estat només l'ha assimilada qui haja comprés que la dictadura d'una
classe és necessària, no sols per a tota societat de classes en general, no
sols per al proletariat després d’enderrocar a la burgesia, sinó també
per a tot el període històric que separa al capitalisme de la
"societat sense classes", del comunisme. Les formes dels estats
burgesos són extraordinàriament diverses, però la seua essència és la mateixa:
tots aqueixos estats són, sota una forma o sota una altra, però, en últim
resultat, necessàriament, una dictadura de la burgesia. La transició del
capitalisme al comunisme no pot, naturalment, deixar de proporcionar una enorme
abundància i diversitat de formes polítiques, però l'essència de totes serà,
necessàriament, una: la dictadura del proletariat.
L’ESTAT I
DE
1
EN QUÈ
CONSISTEIX L'HEROISME DE
DELS
És sabut que alguns mesos abans
de
Marx, al contrari, no es va
acontentar d'entusiasmar-se davant de l'heroisme dels comuners, que, segons les
seues paraules, "prenien el cel per assalt". Marx veia en aquell
moviment revolucionari de masses, encara que aquest no va arribar a aconseguir
els seus objectius, una experiència històrica de grandiosa importància, un cert
pas cap endavant de la revolució proletària mundial, un pas pràctic més
important que centenars de programes i de raciocinis. Analitzar aquesta
experiència, traure’n les ensenyances tàctiques, revisar a la llum d'ella la
seua teoria: heus ací com concebia la seua missió Marx.
L'única "correcció"
que Marx va considerar necessari introduir en El Manifest Comunista va
ser feta per ell a base de l'experiència revolucionària dels comuners de París.
L'últim pròleg a la nova edició
alemanya d’El Manifest Comunista, subscrit pels seus dos autors, porta
la data de 24 de juny de 1872. En aquest pròleg, els autors, Carles Marx i
Frederic Engels, diuen que el programa d’El Manifest Comunista
està "ara antiquat en determinats punts".
“...
Les paraules posades entre
cometes, en aquesta cita, van ser preses pels seus autors de l'obra de Marx La
guerra civil a França .
Així, perquè, Marx i Engels
atribuïen una importància tan gegantina a aquest ensenyament fonamental i
principal de
És sobre manera característic
que precisament aquesta correcció essencial haja estat tergiversada pels
oportunistes i que el seu sentit siga, probablement, desconegut de les nou
desenes parts, si no del noranta-nou per cent dels lectors d’El Manifest
Comunista. D'aquesta tergiversació
tractarem en detall més avall, en el capítol consagrat especialment a les
tergiversacions. Ací, serà prou d’assenyalar que la manera corrent, vulgar,
d’"entendre" les notables paraules de Marx citades per nosaltres
consisteix a suposar que Marx subratlla ací la idea del desenvolupament lent, per
oposició a la presa del Poder per la violència, i altres coses per l'estil.
En realitat, és precisament
el contrari. El pensament de Marx consisteix que la classe obrera ha de destruir,
trencar, la "màquina estatal existent" i no limitar-se
simplement a apoderar-se’n.
El 12 d'abril de 1871, és a dir,
justament en plena Comuna, Marx va escriure a Kugelmann:
"Si
et fixes en l'últim capítol de meu Divuit
de Brumari, veuràs que expose com a pròxima temptativa de la
revolució francesa, no fer passar d'unes mans a d’altres la màquina
burocraticomilitar, com es vènia fent fins ara, sinó trencar-la
[subratllat per Marx; en l'original zerbrechen], i aquesta és justament
la condició prèvia de tota vertadera revolució popular en el continent. En açò,
precisament, consisteix la temptativa dels nostres heroics camarades de
Paris" (p. 709 de la revista Neue Zeit, t. XX, I, any 1901-1902). (Les cartes de Marx a Kugelmann han sigut publicades en
rus almenys en dues edicions, una d'elles redactada per mi i amb un pròleg
meu.)
En aquests
paraules: "trencar la màquina burocraticomilitar de l’Estat", es
tanca, concisament expressada, l'ensenyança fonamental del marxisme en allò que
pertoca a la qüestió de les tasques del proletariat en la revolució respecte a
l’Estat. I aquest ensenyament és precisament el que no sols oblida en absolut,
sinó que tergiversa directament la "interpretació" imperant,
kautskiana, del marxisme!
Quant a la referència de Marx al
Divuit de Brumari, més amunt hem citat en la seua integritat el passatge
corresponent.
Interessa assenyalar
especialment dos llocs en el mencionat passatge de Marx. En primer terme, Marx
limita la seua conclusió al continent. Açò era lògic en 1871, quan Anglaterra
era encara un model de país netament capitalista, però sense militarisme i, en
una mesura considerable, sense burocràcia. Per això, Marx excloïa a Anglaterra,
on la revolució, i àdhuc una revolució popular, es considerava i era llavors
possible sense la condició prèvia de destruir "la màquina estatal
existent".
Avui en dia, en 1917, en l'època
de la primera gran guerra imperialista, aquesta limitació feta per Marx no té
raó de ser. Anglaterra i Amèrica del Nord, els més grans i els últims
representants (en el món sencer) de la "llibertat" anglosaxona, en el
sentit d'absència de militarisme i de burocratisme, han anat rodant
completament a l'immund i sagnant pantà, comú a tot Europa, de les institucions
burocràticomilitars, que tot ho sotmeten i ho xafen. Hui, també a Anglaterra i
a Amèrica del Nord és "condició prèvia de tota revolució vertaderament
popular" destruir i trencar la "màquina estatal
existent" (i que allí ha aconseguit, en els anys de
En segon lloc, mereix especial
atenció l'observació extraordinàriament profunda de Marx que la destrucció de
la màquina burocràticomilitar de l’Estat és "condició prèvia de tota
revolució vertaderament popular". Aquest concepte de revolució "popular
" pareix estrany en boca de Marx, i els plekhanovistes i menxevics
russos, aquests sequaços de Struve que volen fer-se passar per marxistes,
podrien tal vegada explicar aquesta expressió de Marx com un
"lapsus". Han reduït el marxisme a una deformació liberal tan
mesquina, que, per a d’ells, no existeix més que l'antítesi entre revolució
burgesa i proletària, i fins aquesta antítesi la comprenen d'una manera
increïblement escolàstic.
Si prenem com a
exemples les revolucions del segle XX, haurem de reconèixer com a burgeses,
naturalment, també les revolucions portuguesa i turca. Però ni la una ni
l'altra són revolucions "populars", perquè en cap de les dues actua
perceptiblement, d'una manera activa, per pròpia iniciativa, amb les seues
pròpies reivindicacions econòmiques i polítiques, la massa del poble, la
immensa majoria d'aquest. En canvi, la revolució burgesa russa de
En l'Europa de 1871, el
proletariat no formava la majoria ni en un sol país del continent. Una
revolució "popular", que arrossegués al moviment vertaderament a la
majoria, només podia ser-ho aquella que abracés tant el proletariat com els
llauradors. Ambdues classes formaven aleshores el "poble". Ambdues
classes estan unides pel fet que la "màquina burocràticomilitar de l’Estat"
les oprimeix, les esclavitza, les explota. Destruir, trencar
aquesta màquina: tal és el vertader interès del "poble", de la seua
majoria, dels obrers i de la majoria dels llauradors, tal és la "condició
prèvia" per a una aliança lliure dels llauradors pobres amb els proletaris,
sense l'aliança dels quals la democràcia serà precària, i la transformació
socialista, impossible.
Vers aquesta aliança precisament
s'obria camí, com és sabut,
Consegüentment, en parlar d'una
"revolució vertaderament popular", Marx, sense oblidar per a res les
característiques de la petita burgesia (de les quals va parlar molt i amb
freqüència), tenia en compte amb la major precisió la correlació efectiva de
classes en la majoria dels Estats continentals d'Europa, en 1871. I, per altra
banda, constatava que la "destrucció" de la màquina estatal respon
als interessos dels obrers i llauradors, els uneix, planteja davant d'ells la
tasca comuna de suprimir al "paràsit" i substituir-lo per quelcom
nou. Però amb què substituir-lo concretament?
2
AMB
QUÈ SUBSTITUIR
UNA VEGADA DESTRUÏDA?
En 1847, en El Manifest
Comunista, Marx donava a aquesta pregunta una resposta encara completament
abstracta, o, més exactament, una resposta que assenyalava les tasques, però no
els mitjans per a resoldre-les. Substituir la màquina de l’Estat, una vegada
destruïda, per l’"organització del proletariat com a classe
dominant", "per la conquista de la democràcia": tal era la
resposta d’El Manifest Comunista.
Sense perdre's en utopies, Marx
esperava de l'experiència del moviment de masses la resposta a la
qüestió de quines formes concretes hauria de revestir aquesta organització del
proletariat com a classe dominant i de quin mode aquesta organització hauria de
coordinar-se amb la "conquista de la democràcia" més completa i més
conseqüent.
En la seua Guerra civil a
França, Marx sotmet a l'anàlisi més atenta l'experiència de
En el segle XIX, es va desenrotllar, procedent de l'Edat Mitjana,
"el poder centralitzat de l’Estat, amb els seus òrgans omnipresents:
l'exèrcit permanent, la policia, la burocràcia, el clergat i la
magistratura". Amb el
desenvolupament de l'antagonisme de classe entre el capital i el treball,
"el Poder de l’Estat va anar adquirint cada vegada més el caràcter d'un
poder públic per a l'opressió del treball, el caràcter d'una màquina de
dominació de classe. Després de cada revolució, que marcava un pas endavant en
la lluita de classes, s'acusava amb trets cada vegada més destacats el caràcter
purament opressor del Poder de l’Estat". Després de la revolució de
1848-1849, el Poder de l’Estat es converteix en un "arma nacional de
guerra del capital contra el treball". El Segon Imperi el consolida.
"L'antítesi
directa de l'Imperi era
En què havia consistit,
concretament, aquesta forma "definida" de la república proletària,
socialista? Quin era l’Estat que havia començat a crear?
“...El primer decret de
Aquesta reivindicació figura
avui en els programes de tots els partits que desitgen anomenar-se socialistes.
Però el que valen els seus programes ens ho diu millor que res la conducta dels
nostres socialrevolucionaris i menxevics, que precisament després de la
revolució del 27 de febrer han renunciat de fet a posar en pràctica aquesta
reivindicació!
“...
....
La policia, que fins llavors havia sigut instrument del govern central, va ser
desposseïda immediatament de tots els seus atributs polítics i convertida en
instrument de
Per tant,
Encara és necessari reprimir a
la burgesia i vèncer la seua resistència. Açò era especialment necessari per a
En aquest sentit, és
singularment notable una de les mesures decretades per
La reducció dels sous dels alts
funcionaris de l’Estat sembla "simplement" la reivindicació d'una
democràcia ingènua, primitiva. Un dels "fundadors" de l'oportunisme
modern, l'exsocialdemòcrata E. Bernstein, s'ha dedicat més d'una vegada a
repetir aqueixes burles burgeses trivials sobre la democràcia
"primitiva". Com tots els oportunistes, com els actuals kautskians,
no comprenia en absolut, en primer lloc, que el pas del capitalisme al
socialisme és impossible sense un cert "retorn" a la
democràcia "primitiva" (perquè ¿com, si no, passar a l'execució de
les funcions de l’Estat per la majoria de la població, per tota la població en
bloc?); i, en segon lloc, que aquest "democràcia primitiva", basada
en el capitalisme i en la cultura capitalista, no és la democràcia primitiva
dels temps prehistòrics o de l'època precapitalista. La cultura capitalista ha
creat la gran producció, fàbriques, ferrocarrils, el correu i el telèfon,
etc., i sobre aquesta base, una enorme majoria de les funcions de
l'antic "Poder de l’Estat" s'han simplificat tant i poden reduir-se a
operacions tan senzillíssimes de registre, comptabilitat i control, que aquests
funcions són totalment assequibles a tots els que saben llegir i escriure, que
poden executar-se en absolut pel "salari normal d'un obrer", que se
les pot (i se les deu) desposseir de tota ombra de quelcom privilegiat i
"jeràrquic".
La completa elegibilitat i l'amobilitat en
qualsevol moment de tots els funcionaris sense excepció; la reducció del
seu sou als límits del "salari normal d'un obrer": aquests mesures
democràtiques, senzilles i "evidents per si mateixes", al mateix
temps que unifiquen els interessos dels obrers i de la majoria dels llauradors,
serveixen de pont que condueix del capitalisme al socialisme. Aquests mesures
afecten a la reorganització de l’Estat, a la reorganització purament política
de la societat, però és evident que només adquireixen el seu ple sentit i
importància en connexió amb la "expropiació dels expropiadors" ja en
realització o en preparació, és a dir, amb la transformació de la propietat
privada capitalista sobre els mitjans de producció en propietat social.
"En suprimir les dues majors partides de despeses, l'exèrcit
permanent i la burocràcia d’Estat,
Entre els llauradors, igual que
en les altres capes de la petita burgesia, només "prospera", només
"s'obri pas" en sentit burgès, és a dir, es converteixen en gents
acomodades, en burgesos o en funcionaris amb una situació garantida i privilegiada,
una minoria insignificant. La immensa majoria dels llauradors de tots els
països capitalistes que hi ha una massa llauradora (i aquests països
capitalistes formen la majoria), es troba oprimida pel govern i anhela
derrocar-lo, anhela un govern "barat". Açò pot realitzar-lo només
el proletariat, i, al realitzar-lo, dóna al mateix temps un pas cap a la
transformació socialista de L’Estat.
3
"
"En
comptes de decidir una vegada cada tres o cada sis anys quins membres de la
classe dominant han de representar i aixafar [ver-und zertreten] el
poble en el parlament, el sufragi universal havia de servir al poble,
organitzat en comunes, per a trobar obrers, inspectors i comptables amb destí a
les seues empreses de la mateixa manera que el sufragi individual serveix als
patrons per al mateix fi.”
Aquesta notable crítica del parlamentarisme,
traçada en 1871, figura també avui en dia, gràcies al predomini del
socialxovinisme i de l'oportunisme, entre les "paraules oblidades"
del marxisme. Els ministres i parlamentaris professionals, els traïdors al
proletariat i els "quincallers" socialistes dels nostres dies han
deixat íntegrament als anarquistes la crítica del parlamentarisme, i sobre
aquesta base sorprenentment judiciosa han declarat tota crítica del
parlamentarisme com... "anarquisme"!! No té res d'estrany que el
proletariat dels països parlamentaris "avançats", fastiguejat de
"socialistes" com els Scheidemann, David, Legien, Sembat, Renaudel,
Henderson, Vandervelde, Stauning, Branting, Bissolati i Cia., haja posat cada
vegada més les seues simpaties en l'anarcosindicalisme, malgrat que aquest és
germà carnal de l'oportunisme.
Però per a Marx la dialèctica
revolucionària no va ser mai aqueixa vàcua frase de moda, aqueixa bagatel·la en
què l'han convertida Plekhanov, Kautsky i altres. Marx sabia trencar
implacablement amb l'anarquisme per la seua incapacitat per a aprofitar-se fins
de l’estable" del parlamentarisme burgès (sobretot quan se sap que no
s'està davant de situacions revolucionàries), però, alhora, sabia també fer una
crítica autènticament revolucionària i proletària del parlamentarisme.
Decidir una vegada cada cert
nombre d'anys quins membres de la classe dominant han d'oprimir i aixafar el
poble en el parlament: heus ací la vertadera essència del parlamentarisme
burgès, no sols en les monarquies constitucionals parlamentàries, sinó també en
les repúbliques més democràtiques.
Però si plantegem la qüestió de
l’Estat, si enfoquem el parlamentarisme com una de les institucions de l’Estat,
des del punt de vista de les tasques del proletariat en aquest terreny,
¿on està llavors l'eixida del parlamentarisme? Com és possible prescindir
d'ell?
Cal dir, una vegada i una altra,
que les ensenyances de Marx, basades en l'experiència de
L'eixida del parlamentarisme no
està, naturalment, en l'abolició de les institucions representatives i de
l'elegibilitat, sinó en transformar les institucions representatives de llocs
de xarlatanisme en corporacions "de treball". "
"No una corporació
parlamentària, sinó una corporació de treball": aquest tir va dret al cor
dels parlamentaris moderns i dels "gossets falders" parlamentaris de
la socialdemocràcia! Fixeu-vos en qualsevol país parlamentari, d'Amèrica del
Nord a Suïssa, de França a Anglaterra, Noruega, etc.: la vertadera labor
"d'Estat" es fa entre bastidors i l'executen els ministeris, les
oficines, els Estats Majors. En els parlaments no es fa més que xerrar, amb la
finalitat especial d'entabanar al "populatxo". I tan cert és açò, que
fins en la república russa, república democràticoburguesa, abans d'haver
aconseguit crear un vertader parlament, s'han posat de manifest de seguida tots
aquests pecats del parlamentarisme. Herois del filisteisme podrit com els
Skobelev i els Tseretelli, els Txernov i els Avksentiev se les han arreglat per
a envilir fins els Soviets, segons el patró del més sòrdid parlamentarisme
burgès, convertint-los en vacus llocs de xarlatanisme. En els Soviets, els
senyors ministres "socialistes" enganyen als ingenus pobletans amb
frases i amb resolucions. En el govern, es desenrotlla uns rigodons permanents,
d'una banda per a "encebar" amb llocs ben retribuïts i honrosos al
nombre més gran possible de socialrevolucionaris i menxevics, i, d'una altra banda,
per a "distraure l'atenció" del poble. Mentrestant, en les oficines i
en els Estats Majors "es desenrotlla" la labor "de
l’Estat"!
El Dielo Naroda, òrgan
del partit governant dels "socialistes revolucionaris", reconeixia no
fa molt en un editorial (amb eixa sinceritat inimitable de les gents de la
"bona societat" en la que "tots" exerceixen la prostitució
política) que fins en els ministeris regentats per "socialistes"
(perdoneu l'expressió!), que fins en aquests ministeris subsisteix
substancialment tot el vell aparell burocràtic, funcionant a l'antiga i
sabotejant amb absoluta "llibertat" les iniciatives revolucionàries!
I encara que no tinguérem aquesta confessió,
¿la història real de la participació dels socialrevolucionaris i els
menxevics en el govern no demostra açò? L'única cosa que hi ha de característic
en açò és que els senyors Txernov, Rusanov, Sensinov i la resta de redactors
del Dielo Naroda, associats en el ministeri amb els kadets, han perdut
el pudor fins a tal punt, que no s’avergonyeixen de comptar públicament, sense
rubor, com si es tractara d'una menudesa, que en "els seus"
ministeris tot està igual que abans!! Per a enganyar els llauradors ingenus,
frases revolucionariodemocràtiques, i per a "complaure" els
capitalistes, el laberint burocràticooficinesc: he ací l'essència de
l’"honorable" coalició.
És sobre manera instructiu que,
en parlar de les funcions d'aquella burocràcia que necessita també
En Marx no hi ha ni rastre
d'utopisme, en el sentit que invente i fantasiege sobre la "nova"
societat. No, Marx estudia com un procés historiconatural com naix la
nova societat de l'antiga, estudia les formes de transició de
l'antiga a la nova societat. Pren l'experiència real del moviment proletari de
masses i s'esforça en traure’n les ensenyances pràctiques. "Aprèn" de
No cap parlar de l'abolició
sobtada de la burocràcia, en totes parts i fins a les seues últimes arrels. Açò
és una utopia. Però el destruir de colp l'antiga màquina burocràtica i
començar a construir immediatament una altra nova, que permeta anar reduint
gradualment al no-res tota burocràcia, no és una utopia; és
l'experiència de
El capitalisme simplifica les
funcions de l'administració de l’”Estat", permet desterrar
l’"administració burocràtica" i reduir-ho tot a una organització dels
proletaris (com a classe dominant) que pren al seu servei, en nom de tota la
societat, a "obrers, inspectors i comptables".
Nosaltres no som utopistes. No
"somiem" en com podrà prescindir-se de colp de tot govern, de
tota subordinació, aquests somnis anarquistes, basats en la incomprensió de les
tasques de la dictadura del proletariat, són fonamentalment aliens al marxisme
i, de fet, només serveixen per a ajornar la revolució socialista fins al moment
en què els homes siguen distints. No, nosaltres volem la revolució socialista
amb homes com els de hui, amb homes que no puguen arreglar-se-les sense
subordinació, sense control, sense "inspectors i comptables".
Però a qui cal sotmetre's és a
l'avantguarda armada de tots els explotats i treballadors: al proletariat.
L’"administració burocràtica" específica dels funcionaris de l’Estat,
pot i ha de començar a substituir-se immediatament, de la nit al matí, per les
simples funcions d’"inspectors i comptables", funcions que ja avui
són plenament accessibles al nivell de desenrotllament dels habitants de les
ciutats i que poden ser perfectament exercides pel "salari d'un
obrer".
Organitzem la gran producció
nosaltres mateixos, els obrers, partint del que ha estat creat ja pel
capitalisme, basant-nos en la nostra pròpia experiència obrera, establint una
disciplina rigorosíssima, fèrria, mantinguda pel Poder estatal dels obrers
armats; reduirem als funcionaris de l’Estat a ser simples executors de les
nostres directives, "inspectors i comptables" responsables, amovibles
i modestament retribuïts (en unió, naturalment, de tècnics de tota mena, de tots
els tipus i graus): heus ací nostra tasca proletària, heus ací per on es
pot i s'ha de començar a portar a terme la revolució proletària. Aquest
començament, sobre la base de la gran producció, condueix per si mateix a
l’"extinció" gradual de tota burocràcia, a la creació gradual d'un
ordre (ordre sense cometes, ordre que no s'assemblarà en res a l'esclavitud
assalariada), d'un ordre en què les funcions d'inspecció i de comptabilitat,
cada vegada més simplificades, s'executaran per tots seguint un torn, acabaran per
convertir-se en costum, i, per fi, desapareixeran com a funcions especials
d'una capa especial de la societat.
Un enginyós socialdemòcrata
alemany de la dècada del 70 del segle passat, va dir que el correu era
un model d'economia socialista. Açò és molt exacte. Hui, el correu és una
empresa organitzada segons el patró d'un monopoli capitalista d'Estat.
L'imperialisme va convertint a poc a poc tots els trusts en organitzacions
d'aquest tipus. En ells veiem aqueixa mateixa burocràcia burgesa, entronitzada sobre
els "simples" treballadors, aclaparats de treball i famolencs. Però
el mecanisme de la gestió social està ja preparat en aquestes organitzacions.
No hi ha més que derrocar els capitalistes, destruir, per la mà fèrria dels
obrers armats, la resistència d'aquests explotadors, trencar la màquina
burocràtica de l’Estat modern, i tindrem davant de nosaltres un mecanisme
d'alta perfecció tècnica, lliure del "paràsit" i perfectament
susceptible de ser posat en marxa pels mateixos obrers units, donant ocupació a
tècnics, inspectors i comptables i retribuint el treball de tots
aquests, com el de tots els funcionaris de l’”Estat" en general,
amb el salari d'un obrer. Heus ací una tasca concreta, una tasca pràctica que
és ja immediatament realitzable respecte a tots els trusts, que allibera als
treballadors de l'explotació i que té en compte l'experiència ja iniciada
pràcticament (sobretot en el terreny de l'organització de l’Estat) per
Organitzar tota l'economia
nacional com ho està el correu perquè els tècnics, els inspectors, els
comptables i tots els funcionaris en general perceben sous que no siguen
superiors al "salari d'un obrer", sota el control i la direcció del
proletariat armat: heus ací el nostre objectiu immediat. Aquest és l’Estat que
nosaltres necessitem i la base econòmica sobre la qual aquest Estat ha de
descansar. Això és el que donaran l'abolició del parlamentarisme i la
conservació de les institucions representatives, heus ací el que alliberarà a
les classes treballadores de la prostitució d'aquestes institucions per la
burgesia.
4
“...En
el breu esbós d'organització nacional que
“...Les
poques, però importants funcions que inclús quedarien llavors al govern central
no es suprimirien, com falsejant conscientment la veritat s'ha dit, sinó que
serien exercides per funcionaris comunals, és a dir, rigorosament
responsables..."
“...No es tractava de destruir la unitat de la nació, sinó al contrari,
d'organitzar-la per mitjà d'un règim comunal. La unitat de la nació havia de
convertir-se en una realitat per mitjà de la destrucció d'aquell Poder de
l’Estat que pretenia ser l'encarnació d'aquesta unitat, però volia ser
independent de la nació i estar situat per damunt d'ella. De fet, aquest Poder
de l’Estat no era més que una excrescència parasitària en el cos de la
nació...." "La tasca consistia a amputar els òrgans purament
repressius del vell Poder estatal i arrencar les seues legítimes funcions de
mans d'una autoritat que pretén col·locar-se sobre la societat, per a
restituir-les als servidors responsables d'aquesta societat".
Fins a quin punt els
oportunistes de la socialdemocràcia actual no han comprés (tal vegada fóra més
exacte dir que no han volgut comprendre) aquests raonaments de Marx, ho revela
millor que res el llibre herostràticament
cèlebre del renegat Bernstein: Les premisses del socialisme i les tasques de
la socialdemocràcia. Referint-se precisament a les citades paraules de
Marx, Bernstein escrivia que en elles es desenrotlla un programa "que, pel
seu contingut polític, presenta, en tots els seus traços essencials, la major
semblança amb el federalisme de Proudhon. Malgrat totes les altres diferències
que separen a Marx i al 'petitburgès' Proudhon [Bernstein posa aquesta paraula
entre cometes, volent donar-li una intenció irònica], en aquests punts el curs
de les idees és el més afí que cap en aquests dos". Naturalment,
prossegueix Bernstein, que la importància de les municipalitats va en augment,
però "a mi em sembla dubtós que aquesta abolició [Auflösung -
literalment: dissolució] dels estats moderns i la transformació completa [Umwandlung
: canvi radical] de la seua organització, tal com Marx i Proudhon la
descriuen (formació de l'Assemblea Nacional amb delegats de les assemblees
provincials o regionals, integrades al seu torn per delegats de les comunes),
hauria de ser l'obra inicial de la democràcia, desapareixent, per tant, totes
les formes anteriors de les representacions nacionals" (Bernstein Les
premisses del socialisme, ps. 134 i 136, edició alemanya de 1899).
Açò és senzillament monstruós:
Confondre les concepcions de Marx sobre la "destrucció del Poder estatal,
del paràsit", amb el federalisme de Proudhon! Però açò no és casual,
perquè a l'oportunista no se li passa tan sols per les esmentes pensar que ací Marx
no parla en manera alguna del federalisme per oposició al centralisme, sinó de
la destrucció de l'antiga màquina burgesa de l’Estat, existent en tots els
països burgesos.
A l'oportunista només se li ve a
les esmentes el que veu en torn seu, al mig del filisteisme mesquí i de
l'estancament "reformista", a saber: només les
"municipalitats"! L'oportunista ha perdut el costum del pensar tan
sols en la revolució del proletariat.
Açò és ridícul. Però el curiós
és que ningú haja contés amb Bernstein sobre aquest punt. Bernstein va ser
refutat per molts, especialment per Plekhanov en la literatura russa i per
Kautsky en l'europea, però ni un ni altre han parlat d'aquesta
tergiversació de Marx per Bernstein.
L'oportunista s'ha desacostumat
fins a tal punt de pensar en revolucionari i de reflexionar sobre la revolució,
que atribueix a Marx el "federalisme", confonent-lo amb el fundador
de l'anarquisme, Proudhon. I Kautsky i Plekhanov, que volen passar per
marxistes ortodoxos i defendre la doctrina del marxisme revolucionari, guarden
silenci sobre açò! Ens trobem ací amb una de les arrels d'aqueix extraordinari
embordoniment de les idees sobre la diferència entre marxisme i anarquisme, que
és característic tant dels kautskians com dels oportunistes i del que haurem de
parlar encara més.
En els citats passatges de Marx
sobre l'experiència de
Marx coincideix amb Proudhon que
aquests dos advoquen per la "destrucció" de la màquina moderna de
l’Estat. Aquesta coincidència del marxisme amb l'anarquisme (tant amb el de
Proudhon com amb el de Bakunin) no volen veure’l ni els oportunistes ni els
kautskians, perquè aquests dos han desertat del marxisme en aquest punt.
Marx discrepa de Proudhon i de
Bakunin precisament en la qüestió del federalisme (per a no parlar tan sols de
la dictadura del proletariat). El federalisme és una derivació de principi de
les concepcions petitburgeses de l'anarquisme. Marx és centralista. En els
passatges seus citats més amunt, no es conté la menor desviació del
centralisme. Només aquells que es troben possesos de la "fe supersticiosa"
del filisteu en l’Estat poden confondre la destrucció de la màquina de l’Estat
burgès amb la destrucció del centralisme!
I bé, si el proletariat i els
llauradors pobres prenen en les seues mans el Poder de l’Estat, s'organitzen
d'una manera absolutament lliure en comunes i unifiquen l'acció de totes
les comunes per a dirigir els colps contra el capital, per a xafar la
resistència dels capitalistes, per a lliurar a tota la nació, a tota la
societat, la propietat privada sobre els ferrocarrils, les fàbriques, la terra,
etc., potser açò no serà el centralisme? Potser açò no serà el més conseqüent
centralisme democràtic, i a més un centralisme proletari?
A Bernstein no li cap,
senzillament, en el cap que siga possible un centralisme voluntari, una unió
voluntària de les comunes en la nació, una fusió voluntària de les comunes
proletàries per a xafar la dominació burgesa i la màquina burgesa de l’Estat.
Per a Bernstein, com per a tot filisteu, el centralisme és quelcom que només
pot vindre de dalt, que només pot ser imposat i mantingut per la burocràcia i
el militarisme.
Marx subratlla intencionadament,
com preveient la possibilitat que les seues idees foren tergiversades, que
acusar a
Però ...no hi ha pitjor sord que
qui no vol escoltar. I els oportunistes de la socialdemocràcia actual no volen,
en efecte, escoltar parlar de la destrucció del Poder de l’Estat, de
l'eliminació del paràsit.
5
Hem citat ja, i anem a
completar-les ací, les paraules de Marx relatives a aquest punt.
"Generalment,
les noves creacions històriques [escrigué Marx] estan destinades a què se les
prenga per una reproducció de les formes velles, i inclús ja caduques, de vida
social amb les quals les noves institucions presenten certa semblança. Així,
també aquesta nova Comuna, que destrueix [bricht: trenca] el Poder
estatal modern, ha estat considerada com una resurrecció de les Comunes
medievals..., com una federació de petits estats, d'acord amb el somni de
Montesquieu i els girondins..., com una forma exagerada de la vella lluita
contra l'excessiu centralisme.
...Al
contrari, el règim comunal hauria tornat a l'organisme social totes les forces
que fins llavors venia devorant ‘l’Estat', excrescència parasitària que es
nodreix a costa de la societat i entorpeix el seu lliure moviment. Amb aquest
sol fet hauria iniciat la regeneració de França...
....El
règim comunal hauria col·locat als productors rurals sota la direcció
ideològica de les capitals de les seues províncies i els hauria ofert ací, en
els obrers de la ciutat, els representants naturals dels seus interessos. La
sola existència de
"Destrucció del Poder
estatal", que era una "excrescència parasitària", la seua
"amputació", “destrucció”, el "Poder de l’Estat que ara seria
superflu": heus ací com s'expressa Marx en parlar de l’Estat, valorant i
analitzant l'experiència de
Tot açò va ser escrit fa poc
menys de mig segle, però avui cal procedir a vertaderes excavacions per a dur a
la consciència de les grans masses un marxisme no falsejat. Les conclusions
deduïdes de l'observació de l'última gran revolució viscuda per Marx van ser
lliurades a l'oblit precisament en arribar el moment de les següents grans
revolucions del proletariat.
“...La varietat d'interpretacions a què ha sigut sotmesa
"Sense
aquesta última condició el règim comunal hauria sigut una impossibilitat i una
impostura".
Els utopistes s’havien dedicat a
"descobrir" les formes polítiques sota les quals havia de produir-se
la transformació socialista de la societat. Els anarquistes es desentenien del
problema de les formes polítiques en general. Els oportunistes de la
socialdemocràcia actual van prendre les formes polítiques burgeses de l’Estat
democràtic parlamentari com un límit insuperable i es van trencar el front de
tant agenollar-se davant d'aquest "model", considerant com a anarquisme
tota aspiració a trencar aquests formes.
Marx va deduir, de tota la
història del socialisme i de les lluites polítiques, que l’Estat haurà de
desaparèixer i que la forma transitòria per a la seua desaparició (la forma de
transició de l’Estat al no Estat) serà "el proletariat organitzat com a
classe dominant". Però Marx no es proposava descobrir les formes
polítiques d'aquest futur. Es va limitar a la investigació precisa de la
història francesa, a la seua anàlisi i a la conclusió a què va portar l'any
1851: s'acosta la destrucció de la màquina de l’Estat burgès.
I quan va esclatar el moviment
revolucionari de masses del proletariat, Marx, malgrat el revés sofert per
aquest moviment, malgrat la seua fugacitat i la seua patent debilitat, es va
posar a estudiar quines formes havia revelat.
Més endavant, en el curs de la
nostra exposició, veurem que les revolucions russes de 1905 i 1917
prossegueixen, en altres circumstàncies, sota condicions diferents, l'obra de
CONTINUACIÓ. ACLARIMENTS COMPLEMENTARIS D'ENGELS
Marx va deixar assentades les
tesis fonamentals sobre la qüestió de la significació de l'experiència de
1
En la
seua obra sobre la qüestió de la vivenda (1872), Engels posa ja pren compte de
l'experiència de
"Com, doncs,
resoldre la qüestió de la vivenda? En la societat actual es resol exactament
igual que qualsevol altra qüestió social: per l'anivellació econòmica gradual
de l'oferta i la demanda, solució que reprodueix constantment la qüestió i que,
per tant, no és tal solució. La forma en què una revolució social resoldria
aquesta qüestió no depèn només de les circumstàncies de temps i lloc, sinó que,
a més a més, es relaciona amb qüestions de gran abast, entre les quals figura,
com una de les més essencials, la supressió del contrast entre la ciutat i el
camp. Com nosaltres no ens ocupem en
construir cap sistema utòpic per a l'organització de la societat del futur,
seria més que ociós detindre's en açò. La veritat, no obstant, és que ja hui
existeixen en les grans ciutats edificis suficients per a remeiar de seguida,
si se'ls donés un ocupació racional, tota vertadera escassetat de
vivenda: Açò només pot aconseguir-se, naturalment, expropiant els actuals
posseïdors i allotjant en les seues cases els obrers que manquen de vivenda o
els que viuen amuntegats en la seua. I tan prompte com el proletariat conquiste
el Poder polític, aquesta mesura, imposada pels interessos del bé públic, serà
de tan fàcil execució com ho són hui les altres expropiacions i les requises de
vivendes que executa l’Estat actual" (pàgina 22 de l'edició alemanya de
1887).
Ací
Engels no analitza el canvi de forma del Poder estatal, sinó només el contingut
de les seues activitats. L'expropiació i la requisa de vivendes són efectuades
també per ordre de l’Estat actual. Des del punt de vista formal, també l’Estat
proletari "ordenarà" requisar vivendes i expropiar edificis. Però és
evident que l'antic aparell executiu, la burocràcia, vinculada amb la burgesia,
seria senzillament inservible per a dur a la pràctica les ordres de l’Estat
proletari.
“...Cal fer
constar que l’'apropiació efectiva de tots els instruments de treball,
l'ocupació de tota la indústria pel poble treballador, és precisament el
contrari del 'rescat' proudhonià. En aquesta segona solució, és cada obrer el
que passa a ser propietari de la seua vivenda, del seu camp, del seu instrument
de treball; en la primera, en canvi, és el 'poble treballador’ el que passa a
ser propietari col·lectiu dels edificis, de les fàbriques i dels instruments de
treball, i és poc probable que el seu gaudi es concedisca, sense indemnització
de les despeses, als individus o a les societats cooperatives, almenys durant
el període de transició. Exactament el
mateix que l'abolició de la propietat territorial no implica l'abolició de la
renda del sòl, sinó la seua transferència a la societat, encara que siga amb
certes modificacions. L'apropiació efectiva de tots els instruments de treball
pel poble treballador no exclou, per tant, de cap manera, la conservació dels
lloguers i arrendaments" (ídem, p. 68).
La
qüestió esbossada en aquest passatge, a saber: la qüestió de les bases
econòmiques de l'extinció de l’Estat, serà examinada per nosaltres en el
capítol següent. Engels s'expressa amb extremada cautela, dient que "és
poc probable" que l’Estat proletari concedisca gratis les vivendes,
"almenys durant el període de transició". L'arrendament de vivendes
de propietat de tot el poble a distintes famílies per mitjà d'un lloguer suposa
el cobrament d'aquests lloguers, un cert control i una determinada regulació
per al repartiment de les vivendes. Tot açò exigeix una certa forma d'Estat,
però no reclama de cap manera un aparell militar i burocràtic especial, amb
funcionaris que gaudeixen d'una situació privilegiada. La transició a un estat
de coses en què siga possible assignar les vivendes gratuïtament es troba
vinculada a l’"extinció" completa de l’Estat.
Parlant
de com els blanquistes, després de
“Necessitat de l'acció política del proletariat i de
la seua dictadura, com a pas cap a la supressió de les classes i, amb elles, de
l’Estat.." (p. 55).
Alguns
aficionats a la crítica literal o certs "exterminadors" burgesos del
marxisme trobaran potser una contradicció entre aquest reconeixement de
la "supressió de l’Estat" i la negació de semblant fórmula, per
anarquista, en el passatge de l’Anti-Dühring citat més amunt. No tindria
res d'estrany que els oportunistes classificaren també a Engels entre els
"anarquistes", ja que avui en dia es va generalitzant cada vegada més
entre els socialxovinistes la tendència d'acusar als internacionalistes
d'anarquisme.
Que
alhora amb la supressió de les classes es produirà també la supressió de
l’Estat, ho ha sostingut sempre el marxisme. El tan conegut passatge de l’Anti-Dühring
sobre l’"extinció de l’Estat" no acusa els anarquistes simplement
d'advocar per la supressió de l’Estat, sinó de predicar la possibilitat de
suprimir l’Estat "de la nit al matí".
Com la
doctrina "socialdemòcrata" hui imperant ha tergiversat completament
l'actitud del marxisme davant de l'anarquisme pel que fa a la qüestió de la
destrucció de l’Estat, serà molt útil recordar ací una polèmica de Marx i
Engels amb els anarquistes.
2
Aquesta polèmica va tindre lloc
l'any 1873. Marx i Engels van escriure per a un almanac socialista italià uns
articles contra els proudhonians, "autonomistes" o
"antiautoritaris", articles que no van ser publicats en traducció
alemanya fins a 1913, en la revista Neue Zeit.
"Si
la lluita política de la classe obrera [va escriure Marx, ridiculitzant els
anarquistes i la seua negació de la política] assumeix formes revolucionàries,
si els obrers substitueixen la dictadura de la classe burgesa amb la seua
dictadura revolucionària, cometen un terrible delicte de les principi, perquè
per a satisfer les seues míseres necessitats materials de cada dia, per a
vèncer la resistència de la burgesia, donen a l’Estat una forma revolucionària
i transitòria en comptes de deposar les armes i abolir-lo..." (Neue
Zeit, 1913-1914, any 32, t. I, p. 40).
He ací contra què "abolició"
de l’Estat es manifestava, exclusivament, Marx, en refutar els anarquistes! No
era, ni de bon tros, contra el fet que l’Estat desaparega amb la desaparició de
les classes o siga suprimit al suprimir-se aquestes, sinó contra el fet que els
obrers renuncien a l'ús de les armes, a la violència organitzada, és a dir,
a l’Estat, cridat a servir per a "vèncer la resistència de la
burgesia".
Marx subratlla intencionadament
(per tal que no es tergiverse el vertader sentit de la seua lluita contra
l'anarquisme) la "forma revolucionària i transitòria " de
L’Estat que el proletariat necessita. El proletariat només necessita l’Estat
temporalment. No discrepem de cap manera dels anarquistes en allò que fa al
problema de l'abolició de l’Estat, com a meta final. El que afirmem és
que, per a aconseguir aquesta meta, és necessari l’ús temporal de les armes,
dels mitjans, dels mètodes del Poder de l’Estat contra els explotadors,
com per a destruir les classes és necessària la dictadura temporal de la classe
oprimida. Marx escull contra els anarquistes el plantejament més contundent i
més clar del problema: ¿després d’enderrocar el jou dels capitalistes, els
obrers hauran de "deposar les armes" o emprar-les contra els
capitalistes per a vèncer la seua resistència? I l'ús sistemàtic de les armes
per una classe contra una altra classe, ¿què és sinó una "forma
transitòria" d'Estat?
Que cada socialdemòcrata es
pregunte si és així com ell ha plantejat la qüestió de l’Estat en la
seua polèmica amb els anarquistes, si és així com ha plantejat aquesta
qüestió la immensa majoria dels partits socialistes oficials de
Engels exposa aquests pensaments
d'una manera encara més detallat i més popular. Ridiculitza, primer que res,
l'embull de pensaments dels proudhonians, els que s'anomenaven
"antiautoritaris", és a dir, negaven tota autoritat, tota
subordinació, tot Poder. Preneu una fàbrica, un ferrocarril, un vaixell en alta
mar, diu Engels: ¿que no és evident que sense una certa subordinació i, per
consegüent, sense una certa autoritat o poder serà impossible el funcionament
de cap d'aquestes complicades empreses tècniques, basades en l'ús de màquines i
en la cooperació de moltes persones d'acord amb un pla?
“...Quan opose semblants arguments als mas furiosos antiautoritaris
[diu Engels] no poden respondre'm més que açò: Ah! Això és veritat, però ací no
es tracta d'una autoritat amb què investim els nostres delegats, sinó d'un
encàrrec determinat '. Aquesta gent creu poder canviar la cosa canviant-li
el nom..."
Havent posat així de manifest
que l'autoritat i l'autonomia són conceptes relatius, que el seu radi
d'aplicació canvia amb les distintes fases del desenvolupament social, que és
absurd acceptar aquests conceptes com quelcom absolut, i després d'afegir que
el camp de l'aplicació de les màquines i de la gran indústria s'eixampla cada
vegada més, Engels passa de les consideracions generals sobre l'autoritat al
problema de l’Estat.
“...Si els autonomistes [escriu] es limitaren a dir que
l'organització social futura tolerarà l'autoritat únicament en els límits
fixats inevitablement per les condicions de la producció, seria possible
entendre's amb d’ells. Però es mostren cecs amb referència a tots els fets que
fan necessària l'autoritat i lluiten apassionadament contra aquesta paraula.
Per
què els antiautoritaris no es limiten a cridar contra l'autoritat política,
contra L’Estat? Tots els socialistes estan d'acord en què l’Estat i, junt amb
d’ell, l'autoritat política desapareixeran com a conseqüència de la futura
revolució social, és a dir, que les funcions públiques perdran el seu caràcter
polític i es convertiran en funcions purament administratives, destinades a
vetllar pels interessos socials. Però els antiautoritaris exigeixen que l’Estat
polític siga abolit d'un colp, abans que siguen abolides les relacions socials
que han donat origen al mateix: exigeixen que el primer acte de la revolució
social siga l'abolició de l'autoritat.
Han vist alguna vegada una revolució?
Indubtablement, no hi ha res més autoritari que una revolució. La revolució és
un acte durant el qual una part de la població imposa la seua voluntat a
l'altra per mitjà dels fusells, les baionetes, els canons, açò és, per mitjà
d'elements extraordinàriament autoritaris. El partit triomfant es veu obligat a
mantindre la seua dominació mitjançant el temor que dites armes infonen als
reaccionaris. ¿Si
En aquest passatge s'aborden
qüestions que convé examinar en connexió amb el tema de la correlació entre la
política i l'economia en el període d'extinció de l’Estat (tema tractat en el
capítol següent). Són qüestions com ara la de la transformació de les funcions
públiques, de funcions polítiques en funcions simplement administratives, i la
de l’”Estat polític". Aquesta darrera expressió, especialment exposada a
provocar equívocs, apunta al procés de l'extinció de l’Estat: en arribar a una
determinada fase de la seua extinció, pot qualificar-se a l’Estat moribund
d’Estat no polític.
També en aquest passatge
d'Engels la part més notable és el plantejament de la qüestió contra els
anarquistes. Els socialdemòcrates que pretenen ser deixebles d'Engels han
discutit milions de vegades amb els anarquistes des de 1873, però no han
discutit, precisament, com poden i han de discutir els marxistes. El concepte
anarquista de l'abolició de l’Estat és confús i no revolucionari : així
és com planteja la qüestió Engels. En efecte, els anarquistes no volen veure la
revolució en el seu naixement i desenvolupament, en les seues tasques
específiques amb relació a la violència, a l'autoritat, al Poder i a l’Estat.
La crítica normal de
l'anarquisme en els socialdemòcrates dels nostres dies ha degenerat en la més
pura vulgaritat petitburgesa: "nosaltres reconeixem l’Estat; els
anarquistes, no!" Es comprèn que semblant vulgaritat haja, per força, de
repugnar a obrers un poc reflexius i revolucionaris. Engels s'expressa d'una
altra manera: subratlla que tots els socialistes reconeixen la desaparició de
l’Estat com a conseqüència de la revolució socialista. Després, planteja
concretament el problema de la revolució, precisament el problema que els
socialdemòcrates solen esquivar en el seu oportunisme, cedint, per dir-ho així,
l'exclusiva del seu "estudi" als anarquistes, i, al plantejar aquest
problema, Engels agarra el bou per les banyes: ¿no haguera degut
Generalment, la socialdemocràcia
oficial imperant eludeix la qüestió de les tasques concretes del proletariat en
la revolució, bé amb simples burles de filisteu, bé, en el millor dels casos,
amb la frase sofística evasiva de "ja veurem!" I els anarquistes
tenien dret a dir d'aquesta socialdemocràcia que traïa la seua missió d'educar
revolucionàriament els obrers. Engels es val de l'experiència de l'última
revolució proletària, precisament, per a estudiar del mode més concret què és
allò que ha de fer el proletariat i com, tant amb relació als Bancs com en el
que respecta a l’Estat.
3
Un dels passatges més notables,
si no el més notable, de les obres de Marx i Engels, en allò que fa a la
qüestió de l’Estat, és el següent, d'una carta d'Engels a Bebel de 18-28 de
març de 1875. Carta que (dit entre parèntesi) va ser publicada per primera
vegada, que nosaltres sapiem, per Bebel en el segon tom de les seues memòries (De
ma vida), que van veure la llum en 1911, és a dir, 36 anys després
d'escrita i enviada aquella carta.
Engels va escriure a Bebel
criticant aquell mateix projecte de programa de Gotha, que Marx va criticar en
la seua cèlebre carta a Bracke. I, pel que es refereix especialment a la
qüestió de l’Estat, li deia el següent:
"L’Estat
popular lliure s'ha convertit en l’Estat lliure. Gramaticalment parlant, un
Estat lliure és un Estat que és lliure respecte als seus ciutadans, és a dir,
un Estat amb un govern despòtic. Caldria abandonar tot aqueix xarlatanisme
sobre l’Estat, sobretot després de
Cal tindre en compte que aquesta
carta es refereix al programa del Partit, criticat per Marx en una carta
escrita només algunes setmanes després d'aquella (carta de Marx de 5 de maig de
1875), i que Engels vivia en aquell moment a Londres, amb Marx. Per això, en
dir en les últimes línies de la carta "nosaltres", Engels,
indubtablement, en el seu nom i en el de Marx proposa al cap del Partit obrer
alemany esborrar del programa la paraula "Estat" i
substituir-la per la paraula "Comunitat ".
Quins brams sobre
"anarquisme" llançarien els capitostos del "marxisme" de
hui, un "marxisme" falsificat per a ús d'oportunistes, si se'ls
proposés semblant correcció en el seu programa!
Que bramen quant vullguen. La
burgesia els elogiarà per això.
Però nosaltres continuarem la
nostra obra. Quan revisem el programa del nostre Partit, haurem de prendre en
consideració, sense falta, el consell d'Engels i Marx, per tal d’apropar-nos
més a la veritat, per a restaurar el marxisme, purificant-lo de
tergiversacions, per a orientar més encertadament la lluita de la classe obrera
pel seu alliberament. Entre els bolxevics no hi haurà, probablement, qui
s'opose al consell d'Engels i Marx. La dificultat estarà només, si de cas, en
el terme. En alemany, hi ha dos paraules per a expressar la idea de
"comunitat", de les quals Engels va elegir la que no indica
una comunitat per separat, sinó el conjunt d'elles, el sistema de comunes. En
rus, no hi ha una paraula semblant, i tal vegada haurem d'emprar la paraula
francesa "commune", malgrat que açò tinga també els seus
inconvenients.
"
"Els anarquistes ens han
llençat en cara més del compte això de l’’Estat popular’". En dir açò,
Engels es refereix, principalment, a Bakunin i als seus atacs contra els
socialdemòcrates alemanys. Engels reconeix que aquests atacs són justos en
tant que l’”Estat popular” és un absurd i un concepte tan divergent del
socialisme com ho és l’”Estat popular lliure”. Engels s'esforça a corregir la
lluita dels socialdemòcrates alemanys contra els anarquistes, a fer d'aquesta
lluita una lluita ajustada als principis, a depurar aquesta lluita dels
prejudicis oportunistes relatius a l’”Estat”. Treball perdut! La carta d'Engels
es va passar 36 anys en el fons d'un calaix. I més avall veurem que, inclús
després de publicada aquesta carta, Kautsky segueix repetint tenaçment, en el
fons, els mateixos errors contra els quals prevenia Engels.
Bebel va contestar a Engels el
21 de setembre de 1875, en una carta en què escrivia, entre altres coses, que
estava "completament d'acord" amb els seus judici sobre el projecte
de programa i que havia retret a Liebknecht la seua transigència (p. 334 de
l'edició alemanya de les memòries de
Bebel, tom II). Però si obrim el fullet de Bebel titulat Els nostres
objectius, ens trobem en ell amb consideracions absolutament falses sobre
L’Estat:
"L’Estat
ha de convertir-se d'un Estat basat en la dominació de classe en un Estat
popular " (Els nostres objectius, edició alemanya de 1886, p.
14).
Així apareix imprès en la novena
(novena!) edició del fullet de Bebel! No és d'estranyar que aquesta repetició
tan obstinada dels judicis oportunistes sobre l’Estat haja sigut assimilada per
la socialdemocràcia alemanya, sobretot quan les explicacions revolucionàries
d'Engels es mantenien ocultes i les circumstàncies totes de la vida diària
l'havien "desacostumada" per a molt de temps de l'acció
revolucionària.
4
La
crítica del projecte del programa d'Erfurt, enviada per Engels a Kautsky el 29
de juny de 1891 i publicada només després de passats deu anys en la revista Neue
Zeit, no pot passar-se per alt en una anàlisi de la doctrina del marxisme
sobre l’Estat, perquè aquest document es consagra de mode principal a criticar
precisament les concepcions oportunistes de la socialdemocràcia en la
qüestió de l'organització de l’Estat.
Assenyalarem
de pas que Engels fa també, en allò que pertoca als problemes econòmics, una
indicació importantíssima, que demostra com d'atentament i amb quina
profunditat seguia els canvis que s'anaven produint en el capitalisme modern i
com això li permetia preveure, fins a cert punt, les tasques de la nostra
època, de l'època imperialista. Heus ací la indicació a què ens referim: a
propòsit de les paraules "falta de planificació" (Planlosigkeit ),
empleades en el projecte de programa per a caracteritzar el capitalisme, Engels
escriu:
"Si passem de les societats anònimes als trusts, que
dominen i monopolitzen branques industrials senceres, veiem que ací acaben no
sols la producció privada, sinó també la falta de planificació" (Neue
Zeit, any 20, t. I, 1901-1902, p. 8).
En
aquests paraules es destaca el més fonamental en la valoració teòrica del
capitalisme modern, és a dir, de l'imperialisme, a saber: que el capitalisme es
converteix en un capitalisme monopolista. Convé subratllar açò, perquè
l'error més generalitzat està en l'afirmació reformista-burgesa que el
capitalisme monopolista o monopolista d’estat no és ja
capitalisme, pot anomenar-se-li ja "socialisme d'Estat", i altres
coses per l'estil. Naturalment, els trusts no comporten, no han comportat fins
hui ni poden comportar, una completa subjecció a plans. Però mentre tracen
plans, mentre els magnats del capital calculen per endavant el volum de la
producció en un pla nacional o àdhuc en un pla internacional, mentre regulen la
producció d'acord amb plans, seguim movent-nos, malgrat tot, dins del capitalisme,
encara que en una nova fase d’aquest, però que no deixa, indubtablement, de ser
capitalisme. La "proximitat" de tal capitalisme al socialisme
ha de ser, per als vertaders representants del proletariat, un argument a favor
de la proximitat, de la facilitat, de la viabilitat i de la urgència de la
revolució socialista, però no, de cap manera, un argument per a mantindre una
actitud de tolerància davant dels qui neguen aquesta revolució i davant dels
que embelleixen el capitalisme, com fan tots els reformistes.
Però
tornem a la qüestió de l’Estat. De tres classes són les indicacions
especialment valuoses que fa ací Engels: en primer lloc, les que es refereixen
a la qüestió de
Pel que
es refereix a
"Les reivindicacions polítiques del projecte [escriu
Engels] pateixen d'un gran defecte. No es conté en ell [subratllat per
Engels] el que en realitat s'havia d'haver dit".
I més
endavant s’aclareix que
"Tocar açò és perillós", afegeix Engels,
que sap perfectament que a Alemanya no es pot incloure legalment en el programa
la reivindicació de
Engels destaca en primer pla el
fet fonamental que els socialdemòcrates alemanys obraven per por a què es
renovés la llei d'excepció, i qualifica açò, sense voltes, d'oportunisme,
declarant com completament absurds els somnis sobre una via
"pacífica", precisament per no existir a Alemanya ni República ni
llibertats. Engels és prou caut per a no lligar-se les mans. Reconeix que en
països amb República o amb una gran llibertat "hom pot imaginar-se"
(només "imaginar-se"!) un desenrotllament pacífic vers el socialisme,
però a Alemanya, repeteix:
“...A Alemanya, on el govern és quasi omnipotent i el
Reichstag i totes les altres institucions representatives manquen de poder
efectiu, proclamar quelcom semblant, i a més sense necessitat alguna, significa
llevar-li a l'absolutisme el pàmpol i posar-se un mateix a cobrir la nuesa
aliena..."
I, en efecte, la immensa majoria
dels caps oficials del Partit Socialdemòcrata alemany, partit que "va
arxivar" aquests indicacions, van resultar ser encobridors de
l'absolutisme.
“...Semblant política només serveix per a posar en el camí
fals el propi partit. Es fa passar a primer pla les qüestions polítiques
generals, abstractes, i d'aquesta manera s'oculten les qüestions concretes més
immediates, aquelles que es posen per si mateixes a l'ordre del dia al sorgir
els primers grans esdeveniments, en la primera crisi política. I l'única cosa
que amb açò s’aconsegueix és que, en arribar el moment decisiu, el partit se
senta de sobte desconcertat, que hi regnen la confusió i el desacord sobre les
qüestions decisives, per no haver discutit mai aquests qüestions...
Aquest
oblit en què es deixa les grans, les fonamentals, consideracions en nom dels
interessos momentanis del dia, açò de perseguir èxits passatgers i de lluitar
per ells sense fixar-se en les conseqüències ulteriors, açò de sacrificar
l'esdevenidor del moviment pel seu present, podrà fer-se per motius 'honrats',
però és i seguirà sent oportunisme, i l'oportunisme 'honrat' és potser el més
perillós de tots...
Si hi
ha una cosa indubtable és que el nostre partit i la classe obrera només poden
arribar al Poder sota la forma política de
Engels repeteix ací, en una
forma especialment plàstica, aquella idea fonamental que va com a fil d'encast
a través de totes les obres de Marx, a saber: que
Respecte a la qüestió de
"Què és el que ha d'ocupar el lloc de
l'actual Alemanya?" [amb la seua Constitució monarquicoreaccionària i el
seu sistema igualment reaccionari de subdivisió en petits estats, que eternitza
la particularitat del "prussianisme", en comptes de dissoldre-la en
una Alemanya formant un tot]. "Al meu entendre, el proletariat només pot
emprar la forma de
Engels no sols no revela
indiferència quant a la qüestió de les formes d'Estat, sinó que, al contrari,
s'esforça a analitzar amb escrupolositat extraordinària precisament les formes
de transició, per a determinar, d'acord amb les particularitats històriques
concretes de cada cas, de què i cap a què és transició la forma
transitòria de què es tracta.
Engels, com Marx, defèn, des del
punt de vista del proletariat i de la revolució proletària, el centralisme
democràtic,
En Engels com en Marx, malgrat
la seua crítica implacable del caràcter reaccionari dels petits estats i de
l'encobriment d'aquest caràcter reaccionari per la qüestió nacional en
determinats casos concrets, no es troba en cap de les seues obres ni rastre de
tendència a eludir la qüestió nacional, tendència de què solen pecar
freqüentment els marxistes holandesos i polonesos al partir de la lluita
legítima contra l’estret nacionalisme filisteu dels “seus” petits estats.
Fins a Anglaterra, on les
condicions geogràfiques, la comunitat d'idioma i la història de molts segles
sembla que havien d'haver-hi "liquidat" la qüestió nacional en les
distintes petites divisions territorials del país; inclús ací té en compte
Engels el fet clar que la qüestió nacional no ha estat superada encara, raó per
la qual reconeix que
Però Engels no concep de cap
manera el centralisme democràtic en el sentit burocràtic amb què empren aquest
concepte els ideòlegs burgesos i petit burgesos, incloent-hi els anarquistes.
Per a Engels, el centralisme no exclou, ni de bon tros, aqueixa àmplia autonomia
local que, en la defensa voluntària de la unitat de l’Estat per les
"comunes" i les regions, elimina en absolut tot burocratisme i tota
mania d’"ordenar" des de dalt.
"Així,
doncs, República unitària [escriu Engels, desenrotllant les idees programàtiques
del marxisme sobre L’Estat], però no en el sentit de
En "Pravda", suspesa
pel govern de Kerenski i altres ministres "socialistes" (núm. 68, del
28 de maig de 1917), vaig haver d'assenyalar ja com, en aquest punt (ben entès
que no és, ni de bon tros, només en aquest), nostres representants
seudosocialistes d'una seudodemocràcia seudorrevolucionaria s'han desviat
escandalosament del democratisme. Es comprèn que homes que s'han
vinculat per una "coalició" a la burgesia imperialista hagen romàs
sords a aquests indicacions.
És sobre manera important
assenyalar que Engels, amb fets a la vista, basant-se en els exemples més
precisos, refuta el prejudici extraordinàriament estès, sobretot en la
democràcia petitburgesa, que
La nostra propaganda i agitació
de partit no ha consagrat ni consagra prou atenció a aquest fet, ni en general
a tota la qüestió de
5
PRÒLEG DE
En el pròleg a la tercera edició
de La guerra civil a França (aquest pròleg porta data de 18 de març de
1891 i va ser publicat per primera vegada en la revista Neue Zeit),
Engels, alhora que fa de pas algunes interessants observacions sobre qüestions
relacionades amb l'actitud vers l’Estat, traça, amb notable relleu, un resum de
les ensenyances de
"A França [assenyala Engels], els obrers, després de cada
revolució, estaven armats"; "per això el desarmament dels obrers era
el primer manament dels burgesos que es trobaven al front de l’Estat. D'ací el
que, després de cada revolució guanyada pels obrers, es portés a terme una nova
lluita que acabava amb la derrota d'aquests..."
El balanç de l'experiència de
les revolucions burgeses és tan curt com expressiu. El quid e la qüestió (entre
d’altres coses en allò que afecta al problema de l’Estat ¿té la classe
oprimida armes? ), apareix enfocat ací d'una manera admirable. Aquest quid
de la qüestió és precisament el que eludeixen amb major freqüència igual els
professors influïts per la ideologia burgesa que els demòcrates petitburgesos.
En la revolució russa de 1917, va correspondre al "menxevic" i
"també marxista" Tseretelli l'honor (un honor al Cavaignac) de
descobrir aquest secret de les revolucions burgeses. En el seu discurs
"històric" de l'11 de juny, a Tseretelli se li va escapar el secret
de la decisió de la burgesia de desarmar els obrers de Petrograd, presentant,
naturalment, aquesta decisió com seua i com a necessitat "de l’Estat"
en general!
L'històric discurs de Tseretelli
de l'11 de juny serà, naturalment, per a tot historiador de la revolució de
1917, una de les proves més palpables de com el bloc de socialrevolucionaris i
menxevics, acabdillat pel senyor Tseretelli, es va passar al costat de la
burgesia contra el proletariat revolucionari.
Una altra de les observacions incidentals
d'Engels, relacionada també amb la qüestió de l’Estat, es refereix a la
religió. És sabut que la socialdemocràcia alemanya, a mesura que s'afonava en
la tolla, fent-se més i més oportunista, derivava cada vegada amb major
freqüència a una torçuda interpretació filistea de la cèlebre fórmula que
declara la religió "assumpte d'incumbència privada". En efecte,
aquesta fórmula s'interpretava com si la qüestió de la religió fóra un assumpte
d'incumbència privada també per al Partit del proletariat revolucionari!!
Contra aquesta traïció completa al programa revolucionari del proletariat es va
alçar Engels, que en 1891 només podia observar els gèrmens més tènues
d'oportunisme en el seu Partit, i que, per tant, s'expressava amb la major
cautela:
"Com
els membres de
Engels subratlla
intencionadament les paraules "amb respecte a l’Estat", assestant amb
això un colp precís a l'oportunisme alemany, que declarava la religió un
assumpte d'incumbència privada amb respecte al Partit i amb això
rebaixava el Partit del proletariat revolucionari al nivell del més vulgar
filisteisme "lliurepensador", disposat a tolerar l'aconfessionalisme,
però que renúncia a la tasca del Partit de lluitar contra l'opi religiós
que embruteix al poble.
El futur historiador de la
socialdemocràcia alemanya, en investigar les arrels de la seua vergonyosa
fallida en 1914, trobarà no pocs materials interessants sobre aquesta qüestió,
començant per les evasives declaracions que es contenen en els articles del cap
ideològic del Partit, Kautsky, en les que s'obri de bat a bat les portes a
l'oportunisme, i acabant per l'actitud del Partit envers el "Els-von-Kirche-Bewegung"
(moviment en pro de la separació dels particulars de l'Església), en 1913.
Però tornem a com Engels, vint
anys després de
“...Precisament la força opressora de l'antic govern
centralista: l'exèrcit, la policia política i la burocràcia, que Napoleó havia
creat en 1798 i que des de llavors havia sigut heretada per tots els nous
governs com un instrument grat, emprant-lo contra els seus enemics; precisament
aquesta força havia de ser afonada en tota França, com ho havia estat ja a
París.
Engels subratlla una vegada i
una altra que no sols sota la monarquia, sinó també sota
“...Contra aquesta transformació de l’Estat i dels òrgans de
l’Estat de servidors de la societat en senyors situats per damunt de la
societat, transformació inevitable en tots els estats anteriors, va emprar
Engels arriba ací en aquest
interessant límit en què la democràcia conseqüent es transforma, d'una
banda, en socialisme i, d'una altra, reclama el socialisme, puix que per
a destruir l’Estat és necessari transformar les funcions de l'administració de
l’Estat en operacions de control i registre tan senzilles, que siguen
accessibles a la immensa majoria de la població, primer, i a tota la població,
sense distinció, després. I la supressió completa de l'arribisme exigeix que
els càrrecs "honorífics" de l’Estat, encara que siguen sense ingressos,
no puguen servir de trampolí per a passar a llocs altament
retribuïts en els Bancs i en les societats anònimes, com ocorre constantment
hui fins en els països capitalistes més lliures.
Però Engels no incorre en
l'error en què incorren, per exemple, alguns marxistes pel que fa a la qüestió
del dret de les nacions a l'autodeterminació, creient que davall el capitalisme
aquest dret és impossible, i, davall el socialisme, superflu. Semblant
argumentació, que vol passar per enginyosa, però que en realitat és falsa,
podria repetir-se a propòsit de qualsevol institució democràtica, i a
propòsit també dels sous modests dels funcionaris, puix una democràcia duta
fins a les seues últimes conseqüències és impossible sota el capitalisme, i,
sota el socialisme, tota democràcia s’extingeix.
Açò és un sofisma semblant a
aquell vell succeït de si una persona comença a quedar-se calba quan se li cau
un pèl.
El desenvolupament de la
democràcia fins a les seues últimes conseqüències, la indagació de les formes
d'aquest desenvolupament, la seua comprovació en la pràctica, etc.: tot
açò forma part integrant de les tasques de la lluita per la revolució social.
Per separat, cap democràcia dóna com resultant el socialisme, però, en la
pràctica, la democràcia no es pren mai "per separat", sinó que es
pren sempre "en bloc", influint també sobre l'economia, accelerant la
seua transformació i caient ella mateixa davall la influència del
desenvolupament econòmic, etc. Tal és la dialèctica de la història viva.
Engels prossegueix:
“...En el capítol tercer de La guerra civil es descriu
fil per randa aquesta tasca encaminada a fer botar [Sprengung ] el vell
Poder estatal i substituir-lo per un altre nou realment democràtic. No obstant,
era necessari detindre's a examinar ací breument alguns dels traços d'aquesta
substitució, per ser precisament a Alemanya on la fe supersticiosa en l’Estat
s'ha trasplantat del camp filosòfic a la consciència general de la burgesia i
inclús a la de molts obrers. Segons la concepció filosòfica, l’Estat és la
‘realització de la idea’, o siga, traduït al llenguatge filosòfic, el regne de
Déu sobre la terra, el camp en què es fan o han de fer-se realitat l'eterna
veritat i l'eterna justícia. D'ací naix una veneració supersticiosa de l’Estat
i de tot el que amb d’ell es relaciona, veneració supersticiosa que va arrelant
en les consciències amb tanta major facilitat quant que la gent s'acostuma ja
des de la infància a pensar que els assumptes i interessos comuns a tota la
societat no poden gestionar-se ni salvaguardar-se d'una altra manera que com
s'ha vingut fent fins ací, és a dir, per mitjà de l’Estat i dels seus
funcionaris retribuïts amb bons llocs. I es creu haver donat un pas enormement
audaç d'alliberar-se de la fe en la monarquia hereditària i entusiasmar-se per
Engels prevenia els alemanys
perquè, en cas de substitució de la monarquia per
Dues observacions més. 1) Si
Engels diu que sota
6
Engels es va expressar sobre açò
en relació amb la qüestió de la inexactitud científica de la denominació
de "socialdemòcrata".
En el pròleg a l'edició dels
seus articles de la dècada de 1870 sobre diversos temes, predominantment de
caràcter "internacional" [Internationales aus dem Volksstaat ],
pròleg datat el 3 de gener de 1894, és a dir, escrit any i mig abans de morir
Engels, aquest escrivia que en tots els articles s'empra la paraula
"comunista" i no la de "socialdemòcrata", perquè en
aquell moment socialdemòcrates es cridaven els proudhonistes a França i els
lassalleans a Alemanya.
“...Per a Marx i per a mi [prossegueix Engels] era, per tant,
senzillament impossible emprar, per a denominar el nostre punt de vista
especial, una expressió tan elàstica. En l'actualitat, la cosa es presenta
d'una altra manera, i aquesta paraula ['socialdemòcrata'] pot, tal vegada,
passar [mag passieren ], encara que segueix sent inadequada [unpassend
] per a un partit el programa econòmic del qual no és un simple programa
socialista en general, sinó un programa directament comunista, i la meta
política final del qual és la superació total de l’Estat i, per consegüent,
també de la democràcia. Però els noms dels vertaders [subratllat per
Engels] partits polítics mai són absolutament adequats; el partit es
desenvolupa i el nom queda".
El dialèctic Engels, en l'ocàs
de la seua existència, segueix sent fidel a la dialèctica. Marx i jo (ens diu)
teníem un bell nom, un nom científicament exacte, per al partit, però no teníem
un vertader partit, és a dir, un Partit proletari de masses. Hui (a fins del
segle XIX), hi ha un vertader partit, però el seu nom és científicament
inexacte. No importa, "pot
passar": allò d’important és que el Partit es desenvolupe, que el
Partit no desconega la inexactitud científica del seu nom i que aquesta no
l’impedisca desenvolupar-se en la direcció precisa!
Tal vegada hi haja algun
bromista que vullga consolar-nos també a nosaltres, els bolxevics, a la manera
d'Engels: nosaltres tenim un vertader partit, que es desenvolupa
excel·lentment; pot "passar", per tant, també una paraula tan sense
sentit, tan monstruosa, com la paraula "bolxevic", que no expressa
absolutament res, llevat de la circumstància purament accidental que en el
Congrés de Brussel·les-Londres de 1903 vam tindre nosaltres la majoria . Tal
vegada hui, que les persecucions de juliol i d'agost contra el nostre Partit
per part dels republicans i de la filistea democràcia
"revolucionària" han fet la paraula "bolxevic" tan popular
i honrosa, i que, a més, aqueixes persecucions han marcat un progrés tan
enorme, un progrés històric del nostre Partit en el seu desenvolupament real,
tal vegada hui, jo també dubtaria sobre la meua proposta d'abril de canviar el
nom del nostre Partit. Tal vegada proposaria als meus camarades una
"transacció": anomenar-nos Partit Comunista i deixar entre parèntesi
la paraula bolxevic...
Però la qüestió del nom del
Partit és incomparablement menys important que la qüestió de la posició del
proletariat revolucionari respecte a l’Estat.
En les consideracions corrents
sobre l’Estat, es comet constantment l'error contra el qual prevé ací Engels i
que nosaltres hem assenyalat de pas en la nostra anterior exposició, a saber:
s'oblida constantment que la destrucció de l’Estat és també la destrucció de la
democràcia, que l'extinció de l’Estat implica l'extinció de la democràcia.
A primera vista, aquesta
afirmació sembla extraordinàriament estranya i incomprensible; tal vegada en
algú sorgisca inclús el temor que no estem esperant l'adveniment d'una
organització social que no s'acate el principi de la subordinació de la minoria
a la majoria, ja que la democràcia és, precisament, el reconeixement d'aquest
principi.
No. La democràcia no és
idèntica a la subordinació de la minoria a la majoria. Democràcia és l’Estat
que reconeix la subordinació de la minoria a la majoria, és a dir, una
organització cridada a exercir la violència sistemàtica d'una classe
contra una altra, d'una part de la població contra una altra.
Nosaltres ens proposem com a meta
final la destrucció de l’Estat, és a dir, de tota violència organitzada i
sistemàtica, de tota violència contra els homes en general. No esperem
l'adveniment d'un ordre social en què no s'acate el principi de la subordinació
de la minoria a la majoria. Però, aspirant al socialisme, estem persuadits que
aquest es convertirà gradualment en comunisme, i en relació amb açò
desapareixerà tota necessitat de violència sobre els homes en general, tota
necessitat de subordinació d'uns homes a d’altres, d'una part de la
població a una altra, perquè els homes s'habituaran a observar les
regles elementals de la convivència social sense violència i sense
subordinació.
Per tal de subratllar aquest
element de l'hàbit és que Engels parla d'una nova generació que,
"educada en condicions socials noves i lliures, puga desfer-se de tot
aquest trasto vell de l’Estat", de tot Estat, inclús de l’Estat
democraticorepublicà.
Per a explicar açò, és necessari
analitzar la qüestió de les bases econòmiques de l'extinció de L’Estat.
LES BASES ECONÒMIQUES DE L’EXTINCIÓ DE L’ESTAT
L'explicació més detallada
d'aquesta qüestió ens la dóna Marx en la seua Crítica del Programa de Gotha (Carta
a Brake, de 5 de maig de 1875, que no va ser publicada fins a 1891, en la revista
Neue Zeit, IX, 1, i que es va publicar en rus en fullet). La part
polèmica d'aquesta notable obra, consistent en la crítica del lassalleanisme,
ha deixat en l'ombra, per dir-lo així, la seua part positiva, a saber: la seua
anàlisi de la connexió existent entre el desenvolupament del comunisme i
l'extinció de l’Estat.
1
PLANTEJAMENT DE
Comparant superficialment la
carta de Marx a Bracke, de 5 de maig de 1875, amb la carta d'Engels a Bebel, de
28 de març de 1875 examinada més amunt, podria semblar que Marx és molt més
"partidari de l’Estat" que Engels, i que entre les concepcions
d'aquests dos escriptors sobre l’Estat hi ha una diferència molt considerable.
Engels aconsella a Bebel llençar
per la borda tot el xarlatanisme sobre l’Estat i esborrar completament del
programa la paraula Estat, substituint-la per la paraula "comunitat".
Engels arriba inclús a declarar que
Però semblant criteri seria
radicalment fals. Examinant-ho més atentament, veiem que les concepcions de
Marx i Engels sobre l’Estat i la seua extinció coincideixen completament, i que
la citada expressió de Marx es refereix precisament a l’Estat en extinció.
És evident que no pot parlar-se,
ni tan sols, de determinar el moment de l’"extinció" futura de
l’Estat, tant més quant que es tracta, com és sabut, d'un procés llarg.
L'aparent diferència entre Marx i Engels s'explica per la diferència dels temes
per ells tractats, les tasques per ells perseguides. Engels es proposava la
tasca de mostrar a Bebel d'una manera palmària i contundent, amb poques paraules,
tot l'absurd dels prejudicis corrents (compartits també, en grau considerable,
per Lassalle) sobre l’Estat. Marx només toca de pas aquesta
qüestió, interessant-se per un altre tema: el desenvolupament de la societat comunista.
Tota la teoria de Marx és
l'aplicació de la teoria del desenvolupament (en la seua forma més conseqüent,
més completa, més profunda i més rica de contingut) al capitalisme modern. Era
natural que a Marx se li plantejara, per tant, la qüestió d'aplicar aquesta
teoria també a la imminent fallida del capitalisme i al desenvolupament futur
del comunisme futur.
Ara bé, ¿en base a quines dades
es pot plantejar la qüestió del desenvolupament futur del comunisme futur?
En base del fet que el comunisme
procedeix del capitalisme, es desenvolupa històricament del capitalisme,
és el resultat de l'acció d'una força social engendrada pel capitalisme.
En Marx no trobem ni rastre d'intent de construir utopies, de fer conjectures
en l'aire respecte a coses que no és possible conèixer. Marx planteja la
qüestió del comunisme com el naturalista plantejaria, per exemple, la qüestió
del desenrotllament d'una nova espècie biològica, sabent que ha sorgit de tal i
tal mode i es modifica en tal i tal direcció determinada.
Marx descarta, primer que res,
la confusió que el programa de Gotha sembra en la qüestió de les relacions
entre l’Estat i la societat.
"La societat actual [escriu Marx] és la societat capitalista, que
existeix en tots els països civilitzats, més o menys lliure d'additaments
medievals, més o menys modificada per les particularitats del desenvolupament
històric de cada país, més o menys desenrotllada. Al contrari, l’”Estat actual”
canvia amb les fronteres de cada país. En l'imperi prussià-alemany és
completament distint que a Suïssa, a Anglaterra és completament distint que en
els Estats Units. L’Estat actual és, per tant, una ficció.
No
obstant, malgrat la seua bigarrada diversitat de formes, els diversos estats
dels diversos països civilitzats tenen tots quelcom de comú: que reposen sobre
el terreny de la societat burgesa moderna, més o menys desenrotllada en el
sentit capitalista. Tenen, per tant, certes característiques essencials comuns.
En
aquest sentit es pot parlar de l’”Estat actual” per oposició al de
l'esdevenidor, en què la seua arrel de hui, la societat burgesa, s'extingirà.
I es
pot fer la pregunta: quina transformació sofrirà l’Estat en la societat
comunista? Dit amb d’altres paraules: ¿quines funcions socials quedaran
aleshores en peu, anàlogues a les funcions actuals de l’Estat? Aquesta pregunta
només pot contestar-se científicament, i per molt que es combine la paraula
'poble' amb la paraula 'Estat', no ens acostarem gens ni miqueta a la solució
del problema..."
Posant en ridícul, com veiem,
tot el xarlatanisme sobre l’”Estat del poble”, Marx traça el plantejament del
problema i d'alguna manera ens adverteix que, per a resoldre'l científicament,
només es pot operar amb dades científics sòlidament establertes.
Allò primer que ha estat establert amb absoluta precisió per tota la teoria de
l'evolució i per tota la ciència en general (i que van oblidar els utopistes i
obliden els oportunistes de hui, que temen a la revolució socialista) és el fet
que, històricament, ha d'haver-hi, sense cap gènere de dubte, una fase especial
o una etapa especial de transició del capitalisme al comunisme.
2
“...Entre
la societat capitalista i la societat comunista [prossegueix Marx] hi ha el
període de la transformació revolucionària de la primera en la segona. A aquest
període correspon també un període polític de transició, i l’Estat d'aquest
període no pot ser un altre que la dictadura revolucionària del
proletariat".
Aquesta conclusió de Marx es
basa en l'anàlisi del paper que el proletariat exerceix en la societat
capitalista actual, en les dades sobre el desenvolupament d'aquesta societat i
en el caràcter irreconciliable dels interessos antagònics del proletariat i de
la burgesia.
Abans, la qüestió plantejava's
així: per a aconseguir el seu alliberament, el proletariat ha de derrocar a la
burgesia, conquistar el Poder polític i instaurar la seua dictadura
revolucionària.
Ara, la qüestió es planteja
d'una manera quelcom distinta: la transició de la societat capitalista, que es
desenvolupa cap el comunisme, a la societat comunista, és impossible sense un
"període polític de transició", i l’Estat d'aquest període no pot ser
un altre que la dictadura revolucionària del proletariat.
Ara bé, quina és l'actitud
d'aquesta dictadura cap a la democràcia?
Hem vist que El Manifest
Comunista col·loca senzillament junts dos conceptes: el de la
"transformació del proletariat en classe dominant" i el de "la
conquista de la democràcia". Sobre la base de tot el que ha estat exposat més amunt, es pot determinar amb més
precisió com es transforma la democràcia durant la transició del capitalisme al
comunisme.
En la societat capitalista,
davall les condicions del desenrotllament més favorable d'aquesta societat,
tenim en
Alemanya és tal vegada el país
que confirma amb major evidència l'exactitud d'aquesta afirmació, precisament
perquè en aqueix Estat la legalitat constitucional es va mantindre durant un
temps sorprenentment llarg i persistent, quasi mig segle (1871-1914), i durant
aquest temps la socialdemocràcia va saber fer moltíssim més que en els altres
països per a "utilitzar la legalitat" i organitzar en partit polític
a una part més considerable dels obrers que en cap altre país del món.
Doncs bé, ¿a quant ascendeix
aquesta part dels esclaus assalariats políticament conscients i actius, de ser
la més elevada de quantes trobem en la societat capitalista? De 15 milions
d'obrers assalariats, el partit socialdemòcrata compta amb un milió de membres!
De 15 milions d'obrers, hi ha tres milions sindicalment organitzats!
Democràcia per a una minoria
insignificant, democràcia per als rics: he ací la democràcia de la societat
capitalista. Si ens fixem més de prop en el mecanisme de la democràcia
capitalista, veurem sempre i en totes parts, fins en els detalls
"petites", en els suposadament petits detalls del dret de sufragi
(requisit de residència, exclusió de la dona, etc.), en la tècnica de les
institucions representatives, en els obstacles reals que s'oposen al dret de reunió
(els edificis públics no són per a els "de baix"!), en l'organització
purament capitalista de la premsa diària, etc., etc.: en totes parts veurem
restricció rere restricció a la democràcia. Aquests restriccions, excepcions,
exclusions i traves per als pobres pareixen insignificants sobretot per a qui
mai ha sofert la penúria ni s'ha posat en contacte amb les classes oprimides en
la seua vida de masses (que és el que els ocorre a les nou desenes parts, si no
al noranta-nou per cent dels publicistes i polítics burgesos), però en conjunt
aquests restriccions exclouen, eliminen als pobres de la política, de la seua
participació activa en la democràcia.
Marx va posar en relleu
magníficament aquesta essència de la democràcia capitalista, al
dir, en la seua anàlisi de l'experiència de
Però, partint d'aquesta
democràcia capitalista (inevitablement estreta, que repudia per davall de corda
als pobres i que és, per tant, una democràcia profundament hipòcrita i
mentidera) el desenrotllament progressiu, no discorre d'una manera senzilla,
directa i tranquil·la "vers a una democràcia cada vegada major", com
volen fer-nos creure els professors liberals i els oportunistes petitburgesos.
No, el desenvolupament progressiu, és a dir, el desenrotllament cap al
comunisme, passa a través de la dictadura del proletariat, i no pot ser d'una
altra manera, perquè el proletariat és l'únic que pot, i només per aquest camí,
trencar la resistència dels explotadors capitalistes.
Però la dictadura del
proletariat, és a dir, l'organització de l'avantguarda dels oprimits en classe
dominant per a xafar els opressors, no pot conduir tan sols a la simple
ampliació de la democràcia. Amb l'enorme ampliació de la democràcia, que per
primera vegada es converteix en una democràcia per als pobres, en una
democràcia per al poble, i no en una democràcia per als rics, la dictadura del
proletariat implica una sèrie de restriccions posades a la llibertat dels
opressors, dels explotadors, dels capitalistes. Hem de reprimir a aquests, per
a alliberar a la humanitat de l'esclavitud assalariada, cal vèncer per la força
la seua resistència, i és evident que allí on hi ha repressió, on hi ha
violència no hi ha llibertat ni hi ha democràcia. Engels expressava
magníficament açò en la carta a Bebel, en dir, com recordarà el lector, que
"mentre el proletariat necessite encara de l’Estat, no el necessitarà en
interès de la llibertat, sinó per a sotmetre els seus adversaris, i tan prompte
com puga parlar-se de llibertat, l’Estat com tal deixarà d'existir".
Democràcia per a la majoria
gegantina del poble i repressió per la força, és a dir, exclusió de la
democràcia, per als explotadors, per als opressors del poble: he ací la
modificació que sofrirà la democràcia en la transició del capitalisme al
comunisme.
Només en la societat comunista,
quan s'haja trencat ja definitivament la resistència dels capitalistes, quan
hagen desaparegut els capitalistes, quan no hi haja classes (és a dir, quan no
hi haja diferències entre els membres de la societat per la seua relació amb
als mitjans socials de producció), només llavors "desapareixerà
l’Estat i podrà parlar-se de llibertat ". Només aleshores serà
possible i es farà realitat una democràcia vertaderament completa, una
democràcia que vertaderament no implique cap restricció. I només llavors la
democràcia començarà a extingir-se, per la senzilla raó que els homes,
alliberats de l'esclavitud capitalista, dels innumerables horrors,
bestialitats, absurds i vileses de l'explotació capitalista, s’habituaran
poc a poc a l'observació de les regles elementals de convivència, conegudes al
llarg dels segles i repetides des de fa milers d'anys en tots els preceptes; a
observar-les sense violència, sense coacció, sense subordinació, sense
aparell especial de coacció que s'anomena Estat.
L'expressió "l’Estat
s’extingeix" està molt ben elegida, perquè assenyala el caràcter gradual
del procés i la seua espontaneïtat. Només la força del costum pot exercir i
exercirà indubtablement eixa influència, perquè entorn de nosaltres observem
milions de vegades amb quina facilitat s'habituen els homes a guardar les
regles de convivència necessàries si no hi ha explotació, si no hi ha res que
els indigne i provoque protests i revoltes, creant la necessitat de la
repressió.
Per tant, en la societat
capitalista tenim una democràcia amputada, mesquina, falsa, una democràcia només
per als rics, per a la minoria. La dictadura del proletariat, el període de
transició cap al comunisme, aportarà per primera vegada la democràcia per al
poble, per a la majoria, alhora amb la necessària repressió de la minoria, dels
explotadors. Només el comunisme pot aportar una democràcia vertaderament
completa, i com més completa siga, abans deixarà de ser necessària i
s'extingirà per si mateixa.
Dit amb d’altre paraules: sota
el capitalisme, tenim un Estat en el sentit estricte de la paraula, una màquina
especial per a la repressió d'una classe per una altra, i, a més, de la majoria
per la minoria. Es comprèn que perquè puga prosperar una empresa com la
repressió sistemàtica de la majoria dels explotats per una minoria
d'explotadors, calga una crueltat extraordinària, una repressió bestial,
calguen mars de sang, a través dels quals marxa precisament la humanitat en
estat d'esclavitud, de servitud, de treball assalariat.
Més endavant, en la transició
del capitalisme al comunisme, la repressió és encara necessària, però ja
és la repressió d'una minoria d'explotadors per la majoria dels explotats. És
necessari encara un aparell especial, una màquina especial per a la
repressió, l’”Estat”, però aquest és ja un Estat de transició, no és ja un
Estat en el sentit estricte de la paraula, puix que la repressió d'una minoria
d'explotadors per la majoria dels esclaus assalariats d'ahir és quelcom
tan relativament fàcil, senzill i natural, que costarà moltíssima menys sang
que la repressió de les revoltes dels esclaus, dels serfs i dels obrers
assalariats i costarà molt menys a la humanitat. I aquest Estat és compatible
amb l'extensió de la democràcia a una majoria tan indiscutible de la població,
que la necessitat d'una màquina especial per a la repressió comença a
desaparèixer. Com és natural, els explotadors no poden reprimir al poble sense
una màquina força complicada que els permeta complir aquesta comesa, però el poble
pot reprimir els explotadors amb una "màquina" molt senzilla, quasi
sense "màquina", sense aparell especial, per la simple organització
de les masses armades (com els Soviets de Diputats Obrers i Soldats,
diguem, avançant-nos un poc).
Finalment, només el comunisme
suprimeix per complet la necessitat de l’Estat, puix sota el comunisme no hi
ha ningú a qui reprimir, "ningú" en el sentit de classe,
en el sentit d'una lluita sistemàtica contra determinada part de la població.
Nosaltres no som utopistes i no neguem, de cap manera, que és possible i
inevitable que alguns individus cometen excessos, com tampoc neguem la
necessitat de reprimir aqueixos excessos. Però, en primer lloc, per a
açò no cal una màquina especial, un aparell especial de repressió, açò ho farà
el mateix poble armat, amb la mateixa
senzillesa i facilitat amb què un grup qualsevol de persones
civilitzades, àdhuc en l’actual societat, separa als que s'estan barallant o
impedeix que es maltracte a una dona. I, en segon lloc, sabem que la causa
social més important dels excessos, consistents en la infracció de les regles
de convivència, és l'explotació de les masses, la penúria i la misèria
d'aquestes. En suprimir-se aquesta causa fonamental, els excessos començaran
inevitablement a "extingir-se ". No sabem amb quina rapidesa i
gradació, però sabem que s'extingiran. I, amb ells, s'extingirà també
l’Estat.
Marx, sense deixar-se portar al
terreny de les utopies, va determinar en detall el que és possible determinar ara
respecte a aquest esdevenidor, a saber: la diferència entre les fases (graus o
etapes) inferior i superior de la societat comunista.
3
En
En comptes d'emprar la frase
nebulosa, confusa i general de Lassalle ("donar a l'obrer el producte
íntegre del treball"), Marx estableix un càlcul sobri de com precisament
la societat socialista es veurà obligada a administrar. Marx aborda l'anàlisi
concreta de les condicions de vida d'aquesta societat en què no existirà el
capitalisme, i diu:
"Del
que ací [en l'examen del programa del partit obrer] es tracta no és d'una
societat comunista que s'ha desenvolupat sobre la seua pròpia base, sinó
d'una que acaba d'eixir precisament de la societat capitalista i que,
per tant, presenta encara en tots els seus aspectes, en l'econòmic, en el moral
i en l'intel·lectual, el segell de la vella societat de l'entranya del qual
procedeix".
Aquesta societat comunista, que
acaba d'eixir de l'entranya del capitalisme i que porta en tots els seus
aspectes el segell de la societat antiga, és la que Marx anomena
"primera" fase o fase inferior de la societat comunista.
Els mitjans de producció han
deixat de ser ja propietat privada dels individus. Els mitjans de producció
pertanyen a tota la societat. Cada membre de la societat, en executar una
determinada part del treball socialment necessari, obté de la societat un
certificat acreditatiu d'haver realitzat tal o qual quantitat de treball. Per
aquest certificat rep dels magatzems socials articles de consum la quantitat
corresponent de productes. Deduïda la quantitat de treball que passa al fons
social, cada obrer, per tant, rep de la societat el que li lliura.
Regna, sembla, la
"igualtat". Però quan Lassalle, referint-se a aquest ordre social (a
què se sol donar el nom de socialisme, però que Marx denomina la primera fase
del comunisme), diu que açò és una "distribució justa", que és "el
dret igual de cada un al producte igual del treball", Lassalle s'equivoca,
i Marx posa al descobert el seu error.
Ací (diu Marx) tenim realment un
'dret igual, però açò és encara “un dret burgès”, que, com tot
dret, pressuposa la desigualtat. Tot dret significa l'aplicació d'una
rasadora igual a homes distints, a homes que en realitat no
són idèntics, no són iguals entre si; per tant, el “dret igual és una infracció
de la igualtat i una injustícia”. En efecte, cada u obté, si executa una part
de treball social igual que l'altre, la mateixa part de producció social
(després de fetes les deduccions indicades).
No obstant, els homes no són
tots iguals, uns són més forts i altres més dèbils, uns són casats i altres
fadrins, uns tenen més fills que altres, etc.
“...A igual treball [conclou Marx] i, per consegüent, a igual
participació en el fons social de consum, uns obtenen de fet més que altres,
uns són més rics que altres, etc. Per a
evitar tots aquests inconvenients, el dret hauria de ser no igual, sinó
desigual..."
Consegüentment, la primera fase
del comunisme no pot proporcionar encara justícia ni igualtat: subsisteixen les
diferències de riquesa, diferències injustes; però no serà possible ja l'explotació
de l'home per l'home, ja que no serà possible apoderar-se, a títol de propietat
privada, dels mitjans de producció, de les fàbriques, les màquines, la
terra, etc. Polvoritzant la frase confusa i petitburgesa de Lassalle sobre la
"igualtat" i la "justícia" en general, Marx mostra el
curs de desenvolupament de la societat comunista, que en els seus
començaments es veurà obligada a destruir només aquella
"injustícia" que consisteix en què els mitjans de producció siguen
usurpats per individus aïllats, però que no estarà en condicions de
destruir de colp també l'altra injustícia, consistent en la distribució dels
articles de consum "segons el treball" (i no segons les necessitats).
Els economistes vulgars,
incloent-hi als professors burgesos, i entre ells "el nostre" Tugan,
retrauen constantment als socialistes oblidar-se de la desigualtat dels homes i
el "somiar" de destruir aquesta desigualtat. Aquest reprotxe només
demostra, com veiem, l'extrema ignorància dels senyors ideòlegs burgesos.
Marx no sols té en compte del
mode més precís la inevitable desigualtat dels homes, sinó que té també en
compte que només el pas dels mitjans de producció a propietat comuna de tota la
societat (el "socialisme", en el sentit normal de la paraula) no
suprimeix els defectes de la distribució i la desigualtat del
"dret burgès", el qual segueix imperant, per tal com els
productes són distribuïts "segons el treball"
“...Però aquests defectes - prossegueix Marx - són
inevitables en la primera fase de la societat comunista, tal com brolla de la
societat capitalista, després de llargs dolors per al seu enllumenament. El
dret no pot ser mai superior a l'estructura econòmica i al desenrotllament
cultural de la societat per ella condicionat..."
Així, doncs, en la primera fase
de la societat comunista (a què sol donar-se el nom de socialisme) el
"dret burgès" no es suprimeix completament, sinó només
parcialment, només en la mesura de la transformació econòmica ja aconseguida,
és a dir, només pel que fa als mitjans de producció. El "dret burgès"
reconeix la propietat privada dels individus sobre els mitjans de producció. El
socialisme els converteix en propietat comuna. En aquest sentit - i
només en aquest sentit - desapareix el "dret burgès".
No obstant, aquest dret
persisteix en un altre dels seus aspectes, persisteix com regulador de la
distribució dels productes i de la distribució del treball entre els membres de
la societat. "Qui no treballa, no menja": aquest principi socialista
és ja una realitat; "a igual quantitat de treball, igual quantitat
de productes": també és ja una realitat aquest principi socialista.
No obstant, açò no és encara el comunisme, ni suprimeix encara el "dret
burgès", que dóna una quantitat igual de productes a homes que no són
iguals i per una quantitat desigual (desigual de fet) de treball.
Açò és un "defecte",
diu Marx, però un defecte inevitable en la primera fase del comunisme, perquè,
sense caure en la utopia, no es pot pensar que, en derrocar el capitalisme, els
homes aprendran a treballar immediatament per a la societat sense subjecció
a cap norma de dret ; a més, l'abolició del capitalisme no asseu de
sobte tampoc les premisses econòmiques per a aquest canvi.
Altres normes, llevat de les del
"dret burgès", no existeixen. I, per tant, persisteix encara la
necessitat de l’Estat, que, vetllant per la propietat comuna sobre els mitjans
de producció, vetlle per la igualtat del treball i per la igualtat en la
distribució dels productes. L’Estat s’extingeix en tant que ja no hi ha
capitalistes, que ja no hi ha classes i que, pel mateix, no cal reprimir
a cap classe.
Però l’Estat no s'ha extingit
encara del tot, puix que persisteix encara la protecció del "dret
burgès", que sanciona la desigualtat de fet. Perquè l’Estat s'extingisca
completament, cal el comunisme complet.
4
Marx prossegueix:
“...En la fase superior de la societat comunista quan haja
desaparegut la subordinació esclavitzant dels individus a la divisió del
treball, i amb ella, per tant, el contrast entre el treball intel·lectual i el
treball manual, quan el treball no siga només un mitjà de vida, sinó la primera
necessitat de la vida; quan, amb el desenrotllament múltiple dels individus,
cresquen també les forces productives i fluïsquen amb tot el seu cabal els
brolladors de la riquesa col·lectiva; només llavors podrà sobrepassar-se
totalment l'estret horitzó del dret burgès i la societat podrà escriure en les
seues banderes “de cada un, segons la seua capacitat; a cada un, segons les
seues necessitats”.
Només ara podem apreciar tota la
justesa de l'observació d'Engels, quan es burlava implacablement de l'absurda
associació de les paraules "llibertat" i "Estat". Mentre hi
ha l’Estat, no hi ha llibertat. Quan haja llibertat, no haurà Estat.
La base econòmica per a
l'extinció completa de l’Estat és aqueix elevat desenrotllament del comunisme
en què desapareixerà el contrast entre el treball intel·lectual i el treball
manual, desapareixent, per consegüent, una de les fonts més importants de la
desigualtat social moderna, font de desigualtat que no es pot suprimir
de cap manera, de sobte, només pel pas dels mitjans de producció a propietat
social, per la sola expropiació dels capitalistes.
Aquesta expropiació donarà la possibilitat
de desenvolupar en proporcions gegantines les forces productives. I, veient com
ja avui el capitalisme entorpeix increïblement aquest desenrotllament i
quant podríem avançar a base de la tècnica actual, ja aconseguida, tenim dret a
dir, amb la més absoluta convicció, que l'expropiació dels capitalistes
imprimirà inevitablement un desenrotllament gegantí a les forces productives de
la societat humana. El que no sabem ni podem saber és la rapidesa amb
què avançarà aquest desenrotllament, la rapidesa amb què discorrerà fins a
trencar amb la divisió del treball, fins a suprimir el contrast entre el
treball intel·lectual i el treball manual, fins a convertir el treball "en
la primera necessitat de la vida".
Per això, tenim dret a parlar
només de l'extinció inevitable de l’Estat, subratllant la prolongació d'aquest
procés, la seua supeditació a la rapidesa amb què es desenrotlle la fase
superior del comunisme, i deixant completament en peu la qüestió dels
terminis o de les formes concretes de l'extinció, perquè no tenim dades
per a poder resoldre aquestes qüestions.
L’Estat podrà extingir-se per
complet quan la societat pose en pràctica la regla: "de cada un, segons la
seua capacitat; a cada un, segons les seues necessitats"; és a dir, quan
els homes estiguen ja tan habituats a guardar les regles fonamentals de la
convivència i quan el seu treball siga tan productiu, que treballen
voluntàriament segons les seues capacitats. El "estret horitzó del
dret burgès", que obliga a calcular, amb el rigor d'un Shylock, per a no
treballar ni mitja hora més que un altre i per a no percebre menys salari que
un altre, aquest estret horitzó quedarà llavors sobrepassat. La distribució
dels productes no obligarà a la societat a regular la quantitat dels articles
que cada u reba; tot home podrà prendre lliurement el que complisca a "les
seues necessitats".
Des del punt de vista burgès, és fàcil presentar com una "pura utopia" s