| Germinal | |
Home | Obres Internacionals Sedov | Revolución Permanente | Lenin (marxists.org) |
Edita: GRUP GERMINAL (En defensa del marxisme)
____________________________________________________________
OBRES ESCOLLIDES DE
LENIN EN CATALÀ
_______________________________________________________________
(Escrit en agost-setembre de 1917, l’apartat 3 del
Capítol II abans del 17 de desembre de 1918. Publicat en 1918 en un fullet per
l’Editorial Zhizn y Znanie. Petrograd)
__________________________________________________________
(Versió
al català establerta per Ernest Blanc des del text del Marxists Internet Arxives, revisada i contrastada amb
El Estado y la revolución, publicada en el volum 2, pp. 291-389, de les Obras
escogidas en tres tomos, 1970, Editorial Progreso, Moscou)
__________________________________________________________
La qüestió de l'Estat adquireix actualment una importància
singular, tant en l'aspecte teòric com en l'aspecte polític pràctic. La guerra
imperialista ha accelerat i aguditzat extraordinàriament el procés de
transformació del capitalisme monopolista en capitalisme monopolista d’Estat.
L'opressió monstruosa de les masses treballadores per l’Estat, que es va fonent
cada vegada més estretament amb les associacions omnipotents dels capitalistes,
cobra proporcions cada vegada mes monstruoses. Els països avançats es
converteixen - i al dir açò ens referim a la seua "reraguarda" - en
presidis militars per als obrers.
Els inaudits horrors i
calamitats d'aquesta guerra interminable fan insuportable la situació de les
masses, augmentant la seua indignació. Va fermentant, sens dubtes, la revolució proletària internacional. La
qüestió de l'actitud d'aquesta envers l’Estat adquireix una importància
pràctica.
Els elements d'oportunisme
acumulats durant dècades de desenrotllament relativament pacífic van crear el
corrent de socialxovinisme imperant en els partits socialistes oficials del món
sencer. Aquest corrent (Plekhanov, Potresov, Breshkovskaia, Rubanovij i
després, sota una forma lleument velada, els senyors Tseretelli, Txernov i
Cia., a Rússia; Scheidemann, Legien, David i altres a Alemanya; Renaudel,
Guesde, Vandervelde, a França i a Bèlgica; Hyndman i els fabians, a Anglaterra,
etc., etc.), socialisme de paraula i xovinisme de fet, es distingeix per
l'adaptació vil i servil dels "caps" del "socialisme", no
sols als interessos de "la seua" burgesia nacional, sinó,
precisament, als interessos d’"el seu" Estat, perquè la majoria de
les anomenades grans potències fa ja llarg temps que exploten i esclavitzen a
moltes nacionalitats xicotetes i dèbils. I la guerra imperialista és
precisament una guerra per la partició i el repartiment d'aquesta classe de
botí. La lluita per arrancar a les masses treballadores de la influència de la
burgesia en general i de la burgesia imperialista en particular, és impossible
sense una lluita contra els prejudicis oportunistes relatius a
l’"Estat".
Comencem examinant la doctrina
de Marx i Engels sobre l'Estat, detenint-nos de manera especialment minuciosa
en els aspectes d'aquesta doctrina oblidats o tergiversats d'una manera
oportunista. Després, analitzarem especialment la posició del principal
representant d'aquests tergiversacions, Carles Kautsky, el líder més conegut de
L'Autor
Agost de 1917.
Aquesta edició, la segona, no
conté a penes modificacions. No s'ha fet més que afegir l'apartat 3 al capítol
II.
L'Autor
Moscou, 17 de desembre de 1918.
CAPITOL I
1
L'ESTAT, PRODUCTE DEL CARÀCTER
IRRECONCILIABLE DE LES CONTRADICCIONS DE CLASSE
Ocorre hui amb la doctrina de
Marx el que ha solgut ocórrer en la història repetides vegades amb les
doctrines dels pensadors revolucionaris i dels caps de les classes oprimides en
la seua lluita per l'alliberament. En vida dels grans revolucionaris, les
classes opressores els sotmeten a constants persecucions, acullen les seues
doctrines amb la ràbia més salvatge, amb l'odi més furiós, amb la campanya més
desenfrenada de mentides i calúmnies. Després de la seua mort, s'intenta
convertir-los en icones inofensives, canonitzar-los, per dir-ho així, rodejar
els seus noms d'una certa aurèola de glòria per a "consolar" i
enganyar les classes oprimides, castrant el contingut de la seua
doctrina revolucionària, descantellant el seu tall revolucionari, envilint-la.
En semblant "arreglament" del marxisme es donen la mà actualment la
burgesia i els oportunistes dins del moviment obrer. Obliden, releguen a un
segon pla, tergiversen l'aspecte revolucionari d'aquesta doctrina, el seu
esperit revolucionari. Fan passar a primer pla, exalcen el que és o pareix
acceptable per a la burgesia. Tots els socialxovinistes són hui - bromes a
banda! - "marxistes". I cada vegada amb major freqüència els savis
burgesos alemanys, que ahir encara eren especialistes a polvoritzar el
marxisme, parlen hui d'un Marx "nacional-alemany" que, segons ells,
va educar aquests associacions obreres tan magníficament organitzades per a
portar a terme la guerra de rapinya!
Davant d'aquesta situació,
davant de la inaudita difusió de les tergiversacions del marxisme, la nostra
missió consisteix, primer que res, a restaurar la vertadera doctrina de
Marx sobre l'Estat. Per a açò és necessari citar tota una sèrie de passatges
llargs de les obres mateixes de Marx i Engels. Naturalment, les cites llargues
fan l'exposició pesada i en res contribueixen a donar-li un caràcter popular.
Però és totalment impossible prescindir d'elles. No hi ha més remei que citar
del mode més complet possible tots els passatges, o, almenys, tots els
passatges decisius, de les obres de Marx i Engels sobre la qüestió de l’Estat,
perquè el lector puga formar-se pel seu compte una noció del conjunt de les
idees dels fundadors del socialisme científic i del desenrotllament d'aquests
idees, així com també per a provar documentalment i posar en relleu amb tota
claredat la tergiversació d'aquests idees pel "kautskisme" hui
imperant.
Comencem per l'obra més coneguda
de F. Engels: L'origen de la família, de la propietat privada i de l'Estat,
de la que ja en 1894 es va publicar en Stuttgart la sexta edició. Convé traduir
les cites dels originals alemanys, perquè les traduccions russes, de ser tan
nombroses, són en gran part incompletes o estan fetes d'una manera molt
defectusa.
"L'Estat - diu Engels,
resumint la seua anàlisi històrica - no és, de cap manera, un Poder imposat des
de fora a la societat; ni és tampoc 'la realitat de la idea moral, 'la imatge i
la realitat de la raó’, com afirma Hegel.
L'Estat és, més prompte, un producte de la societat quan arriba a una
determinada fase de desenvolupament; és la confessió que aquesta societat s'ha
enredat en una irremeiable contradicció amb ella mateixa, s'ha dividit en
antagonismes irreconciliables, que és impotent per a conjurar.
I perquè aquests antagonismes, aquestes
classes amb interessos econòmics en pugna, no es devoren a si mateixes i no
devoren a la societat en una lluita estèril, per a això va fer-se necessari un
Poder situat, aparentment, per damunt de la societat i cridat a amortir el
conflicte, a mantindre'l dins dels límits del 'ordre'. I aquest Poder, que
brolla de la societat, però que es col·loca per damunt d'ella i que es divorcia
cada vegada més d'ella, és l'Estat" (ps. 177 i 178 de la sexta edició
alemanya).
Ací apareix expressada amb tota
claredat la idea fonamental del marxisme en punt a la qüestió del paper
històric i de la significació de l'Estat. L'Estat és el producte i la
manifestació del caràcter irreconciliable de les contradiccions de
classe. L'Estat sorgeix en el lloc, en el moment i en el grau en què les
contradiccions de classe no poden, objectivament, conciliar-se. I
viceversa: l'existència de l’Estat demostra que les contradiccions de classe són
irreconciliables.
Entorn d'aquest punt
importantíssim i cardinal comença precisament la tergiversació del marxisme,
tergiversació que segueix dues direccions fonamentals.
D'una part, els ideòlegs
burgesos i especialment els petitburgesos, obligats per la pressió dels fets
històrics indiscutibles a reconèixer que l'Estat només existeix allí on hi han
les contradiccions de classe i la lluita de classes, "corregeixen" a
Marx de manera que l'Estat resulta ser l'òrgan de la conciliació de
classes. Segons Marx, l'Estat no podria ni sorgir ni mantindre's si fóra
possible la conciliació de les classes. Per als professors i publicistes
mesquins i filisteus (que invoquen a cada pas en actitud benèvola a Marx!)
resulta que l'Estat és precisament el que concilia les classes. Segons Marx,
l'Estat és un òrgan de dominació de classe, un òrgan d'opressió d'una
classe per una altra, és la creació de l’"ordre" que legalitza i
referma aquesta opressió, amortint els xocs entre les classes. En opinió dels
polítics petitburgesos, l'ordre és precisament la conciliació de les classes i
no l'opressió d'una classe per una altra. Amortir els xocs significa per a ells
conciliar i no privar a les classes oprimides de certs mitjans i procediments
de lluita per a l'enderrocament dels opressors.
Per exemple, en la revolució de
1917, quan la qüestió de la significació i del paper de l’Estat es va plantejar
precisament en tota la seua magnitud, en el terreny pràctic, com una qüestió
d'acció immediata, i a més d'acció de masses, tots els socialrevolucionaris i
tots els menxevics van caure, de sobte i completament, en la teoria
petitburgesa de la "conciliació" de les classes "per
l'Estat". Hi ha innombrables resolucions i articles dels polítics
d'aquests dos partits saturats d'aquesta teoria mesquina i filistea de la
"conciliació". Que l'Estat és l'òrgan de dominació d'una determinada
classe, la qual no pot conciliar-se amb la seua antípoda (amb la classe
contraposada a ella), és quelcom que aquesta democràcia petitburgesa no podrà
mai comprendre, L'actitud davant de l'Estat és un dels símptomes més patents
que els nostres socialrevolucionaris i menxevics no són en manera alguna
socialistes (el que nosaltres, els bolxevics, sempre hem demostrat), sinó
demòcrates petitburgesos amb una fraseologia quasi socialista.
D'una altra banda, la
tergiversació "kautskiana" del marxisme és prou més subtil.
"Teòricament", no es nega ni que l’Estat siga l'òrgan de dominació de
classe, ni que les contradiccions de classe siguen irreconciliables. Però es
passa per alt o oculta el següent: si l’Estat és un producte del caràcter
irreconciliable de les contradiccions de classe, si és una força que està per
damunt de la societat i que "es divorcia, cada vegada més,
de la societat", és evident que l'alliberament de la classe oprimida és
impossible, no sols sense una revolució violenta, sinó també sense la
destrucció de l'aparell del Poder estatal que ha sigut creat per la
classe dominant i en el que pren cos aquell "divorci". Com veurem més
avall, Marx va arribar a aquesta conclusió, teòricament clara per si mateixa,
amb la precisió més completa, a base de l'anàlisi històrica concreta de les
tasques de la revolució. I aquesta conclusió és precisament (com exposarem fil
per randa en les pàgines següents) la que Kautsky .... ha "oblidat" i falsejat.
2
ELS
DESTACAMENTS ESPECIALS DE FORCES
ARMADES, LES PRESONS, ETC.
"En
comparació amb les antigues organitzacions gentilícies (de tribu o de clan)
[prossegueix Engels], l’Estat es caracteritza, en primer lloc, per l'agrupació
dels seus súbdits segons les divisions territorials..."
A nosaltres, aquesta agrupació ens sembla
'natural', però va exigir una llarga lluita contra l'antiga organització en
gens o en tribus.
”La
segona característica és la institució d’una força pública que ja no és el
poble armat. Aquesta força pública especial es fa necessària perquè des de la
divisió de la societat en classes és ja impossible una organització armada
espontània de la població... Aquesta força pública existeix en tot Estat; i no està
formada sols per homes armats, sinó també per additaments materials, les
presons i les institucions coercitives de tot tipus que la societat gentilícia
(de clan) no coneixia...”
Engels desenrotlla la noció d'aqueixa
"força" a la que es dóna el nom d'Estat, força que brolla de la
societat, però que se situa per damunt d'ella i que es divorcia cada vegada més
d'ella. En què consisteix, fonamentalment, aquesta força? En destacaments
especials d'homes armats, que tenen a la seua disposició presons i altres
elements.
Tenim dret a parlar de
destacaments especials d'homes armats, perquè la força pública, pròpia de tot
Estat, “ja no és” la població armada, la seua "organització armada
espontània".
Com tots els grans pensadors
revolucionaris, Engels s'esforça a dirigir l'atenció dels obrers conscients
precisament cap a allò que el filisteisme dominant considera com el menys digne
d'atenció, com el més habitual, santificat per prejudicis no ja sòlids, sinó
podríem dir que petrificats. L'exèrcit permanent i la policia són els
instruments fonamentals de la força del Poder de l’Estat. Però potser ser d'una
altra manera?
Des del punt de vista de la
immensa majoria dels europeus de finals del segle XIX, als que es dirigia
Engels i que no havien viscut ni vist de prop cap gran revolució, açò no podia
ser d'una altra manera. Per a ells, era completament incomprensible això d'una
"organització armada espontània de la població". A la pregunta de per
què ha sorgit la necessitat de destacaments especials d'homes armats (policia i
exèrcit permanent) situats per damunt de la societat i divorciats d'ella, el
filisteu d'Europa Occidental i el filisteu rus s'inclinaven a contestar amb un
parell de frases preses de prestat de Spencer o de Mijailovski, remetent-se a
la complexitat de la vida social, a la diferenciació de funcions, etc.
Aquests referències semblen
"científiques" i adormen magníficament el filisteu, velant el
principal i fonamental: la divisió de la societat en classes enemigues
irreconciliables.
Si no existira aqueixa divisió,
l’"organització armada espontània de la població" es diferenciaria
per la seua complexitat, per la seua elevada tècnica, etc., de l'organització
primitiva de la bandada de mones que manegen el pal, o de la de l'home
prehistòric, o de l'organització dels homes agrupats en la societat del clan;
però semblant organització seria possible.
Si és impossible, és perquè la
societat civilitzada es troba dividida en classes enemigues, i a més
irreconciliablement enemigues, l’armament "espontani" de la qual
conduiria a la lluita armada entre elles. Es forma l’Estat, es crea una força
especial, destacaments especials d'homes armats, i cada revolució, al destruir
l'aparell de l’Estat, ens indica ben visiblement com la classe dominant
s'esforça per restaurar els destacaments especials d'homes armats al seu servei, com la classe oprimida
s'esforça a crear una nova organització d'aquest tipus, que siga capaç de
servir no als explotadors, sinó als explotats.
En el passatge citat, Engels
planteja teòricament la mateixa qüestió que cada gran revolució planteja davant
de nosaltres pràcticament d'una manera palpable i, a més, sobre un pla d'acció
de masses, a saber: la qüestió de les relacions mútues entre els destacaments
"especials" d'homes armats i la "organització armada espontània
de la població". Hem de veure com il·lustra d'una manera concreta aquesta
qüestió l'experiència de les revolucions europees i russes.
Però tornem a l'exposició
d'Engels.
Engels assenyala que, a vegades,
per exemple, en alguns llocs d'Amèrica del Nord, aquesta força pública és dèbil
(es tracta ací d'excepcions rares dins de la societat capitalista i d'aquells
llocs d'Amèrica del Nord en què imperava, en el període preimperialista, el
colon lliure), però que, en termes generals, s’enforteix:
"...La força pública s’enforteix a mesura que els antagonismes de
classe s'aguditzen dins de l’Estat i a mesura que es fan més grans i més
poblats els estats confrontants; basta fixar-se en la nostra Europa actual, on
la lluita de classes i la rivalitat en les conquistes han fet créixer tant la
força pública a una altura en què amenaça de devorar a tota la societat i fins
al mateix Estat".
Açò va ser escrit no més tard
que al començament de la dècada del 90 del segle passat. L'últim pròleg d'Engels
porta la data del 16 de juny de 1891. En aquell moment, començava a penes a
França, i més tènuement encara a Amèrica del Nord i a Alemanya, el viratge cap
a l'imperialisme, tant en el sentit de la dominació completa dels trusts, com
en el sentit de l'omnipotència dels grans bancs, en el sentit d'una grandiosa
política colonial, etc. Des de llavors, les “rivalitats en les conquistes"
ha experimentat un avanç gegantí, tant més quant que al començament de la
segona dècada del segle XX el planeta ha resultat definitivament repartit entre
aquests "conquistadors en rivalitat", és a dir, entre les grans
potències rapaces. Des de llavors, els armaments terrestres i marítims han
crescut en proporcions increïbles, i la guerra de pillatge de
Ja en 1891, Engels va saber
assenyalar les "rivalitats en les conquistes" com un dels més
importants traços distintius de la política exterior de les grans potències. I
els canalles socialxovinistes dels anys 1914-1917, quan precisament aquestes
rivalitats, aguditzant-se més i més, han engendrat la guerra imperialista,
encobreixen la defensa dels interessos rapaços de "la seua" burgesia
amb frases sobre la "defensa de la pàtria", sobre la "defensa de
la república i de la revolució" i amb altres frases per l'estil!
3
L’ESTAT, ARMA D'EXPLOTACIÓ DE
CLASSE OPRIMlDA
Per tal de mantenir un Poder
públic especial, situat per damunt de la societat, són necessaris els impostos
i el deute públic.
"...Els funcionaris, proveïts amb la
força pública i amb el dret a cobrar impostos, estan situats [diu Engels ], com
a òrgans de la societat, per damunt de la societat. A ells ja no els
basta, inclús suposant que pogueren tindre'l, amb el respecte lliure i
voluntari que se'ls tributa als òrgans del règim gentilici..." Es dicten
lleis d'excepció sobre la santedat i la inviolabilitat dels funcionaris.
"El més menyspreable policia" té més "autoritat" que els
representants del clan; però inclús el cap del poder militar d'un Estat
civilitzat podria envejar a un cap de clan per "el respecte
espontani" que li professava la societat.
Ací es planteja la qüestió de la
situació privilegiada dels funcionaris com a òrgans del Poder de l’Estat. El
fonamental és saber: què els col·loca per damunt de la societat? Vegem
com aquesta qüestió teòrica va ser resolta pràcticament per
"Com L’Estat va nàixer de
la necessitat de tindre a ratlla els antagonismes de classe, i com, al mateix
temps, va nàixer al mig del conflicte d'aquestes classes, L’Estat ho és, per
regla general, de la classe més poderosa, de la classe econòmicament dominant,
que amb ajuda d'ell es converteix també en la classe políticament dominant,
adquirint així nous mitjans per a la repressió i explotació de la classe
oprimida..." No van ser només l’Estat antic i l’Estat feudal òrgans
d'explotació dels esclaus i dels llauradors serfs i vassalls: també "el
modern Estat representatiu és instrument d'explotació del treball assalariat
pel capital. No obstant, excepcionalment, hi ha períodes en què les classes en
pugna s'equilibren fins a tal punt, que el Poder de l’Estat adquireix
momentàniament, com a aparent mediador, una certa independència respecte a
ambdós..." Tal va succeir amb la monarquia absoluta dels segles XVII i
XVIII, amb el bonapartisme del primer i del segon Imperi a França, i amb
Bismarck a Alemanya.
I tal ha succeït també (afegim
nosaltres) amb el govern de Kerenski, en
En
la república democràtica - prossegueix Engels- "la riquesa exerceix el seu
poder indirectament, però d'una manera tant més segura", i l’exerceix, en
primer lloc, per mitjà de la "corrupció directa dels funcionaris"
(Amèrica del Nord), i, en segon lloc, per mitjà de l’"aliança del govern
amb
En l'actualitat, l'imperialisme
i la dominació dels Bancs han "desenrotllat", fins a convertir-los en
un art extraordinari, aquests dos mètodes adequats per a defendre i dur a la
pràctica l'omnipotència de la riquesa en les repúbliques democràtiques, siguen
quines siguen. Si, com és ara, en els primers mesos de la república democràtica
russa, en els mesos que podem anomenar de la lluna de mel dels
"socialistes" (socialrevolucionaris i menxevics) amb la burgesia, en
el govern de coalició, el senyor Paltxinski va sabotejar totes les mesures de
restricció contra els capitalistes i els seus lladronicis, contra els seus
actes de saqueig en detriment del fisc per mitjà dels subministraments de
guerra, i si, en sortir del ministeri, el senyor Paltxinski (substituït,
naturalment, per un altre Paltxinski exactament igual) va ser
"recompensat" pels capitalistes amb un lloc de 120.000 rubles de sou
a l'any, què significa açò? És un suborn directe o indirecte? És una aliança
del govern amb els consorcis o són "només" llaços d'amistat? Quin
paper exerceixen els Txernov i els Tseretelli, els Avksentiev i els Skobelev?
El d'aliats "directes" o només indirectes dels milionaris
malversadors dels fons públics?
L'omnipotència de la
"riquesa" és més segura en les repúbliques democràtiques,
perquè no depèn del mal embolcall polític del capitalisme. La república
democràtica és el millor embolcall polític amb què pot revestir-se el
capitalisme, i per tant el capital, al dominar (a través dels Pakhinski, els
Txernov, els Tseretelli i Cia.) aquest embolcall, que és el millor de tots,
cimenta el seu poder d'una manera tan segura, tan ferma, que cap canvi
de persones, ni d'institucions, ni de partits, dins de la república democràtica
burgesa, fa vacil·lar aquest poder.
Cal advertir, a més a més, que
Engels, amb la major precisió, anomena al sufragi universal arma de dominació
de la burgesia. El sufragi universal, diu Engels, traient evidentment les
ensenyances de la llarga experiència de la socialdemocràcia alemanya, és
"l'índex que serveix per a mesurar la
maduresa de la classe obrera. No pot ser més ni serà mai més, en l’Estat
actual".
Els demòcrates petitburgesos,
per l'estil dels nostres socialrevolucionaris i menxevics, i els seus germans
carnals, tots els socialxovinistes i oportunistes de l'Europa occidental,
esperen, en efecte, "més" del sufragi universal. Comparteixen ells
mateixos i inculquen al poble la falsa idea que el sufragi universal és,
"en l’Estat actual ", un mitjà capaç d'expressar realment la
voluntat de la majoria dels treballadors i de garantir la seua efectivitat
pràctica.
Ací no podem fer més que
assenyalar aquesta idea mentidera, posar de manifest que aquesta afirmació
d'Engels completament clara, precisa i concreta, es falseja a cada pas en la
propaganda i en l'agitació dels partits socialistes "oficials" (és a
dir, oportunistes). Una explicació minuciosa de tota la falsedat d'aquesta
idea, rebutjada ací per Engels, la trobarem més endavant, en la nostra
exposició dels punts de vista de Marx i Engels sobre l’Estat "actual ".
En la més popular de les seues
obres, Engels traça el resum general dels seus punts de vista en els següents
termes:
"Per tant, l’Estat no ha existit
eternament. Hi ha hagut societats que se les van arreglar sense ell, que no van
tindre la menor noció de l’Estat ni del Poder estatal. En arribar a una determinada fase del
desenrotllament econòmic, que estava lligada necessàriament a la divisió de la
societat en classes, aquesta divisió va fer que l’Estat es convertí en una
necessitat. Ara ens apropem amb pas veloç a una fase de desenvolupament de la
producció en què l'existència d'aquestes classes no sols deixa de ser una
necessitat, sinó que es converteix en un obstacle directe per a la producció.
Les classes desapareixeran d'una manera tan inevitable com van sorgir en el seu
dia. Amb la desaparició de les classes, desapareixerà inevitablement l’Estat.
La societat, reorganitzant d'una manera nova la producció sobre la base d'una
associació lliure i igual de productors, enviarà tota la màquina de l’Estat al
lloc que llavors li ha de correspondre: al museu d'antigalles, al costat de la
filosa i el destral de bronze".
No es troba amb freqüència
aquesta cita en les obres de propaganda i agitació de la socialdemocràcia
contemporània. Però inclús quan ens vam trobar amb ella és, quasi sempre, com
si es feren reverències davant d'una icona; és a dir, per a rendir un homenatge
oficial a Engels, sense el menor intent d'analitzar quina amplitud i
profunditat revolucionàries suposa açò de "enviar tota la màquina de l’Estat
al museu d'antigalles". No es veu, en la majoria dels casos, ni tan sols
la comprensió del que Engels anomena la màquina de l’Estat.
4
L’"EXTINCIÓ"
DE L’ESTAT I
REVOLUCIÓ VIOLENTA
Les paraules d'Engels sobre la
"extinció" de L’Estat gaudeixen de tanta celebritat i se citen amb
tanta freqüència, mostren amb tant de relleu on està el quid de l'adulteració
corrent del marxisme per la qual aquest és adaptat a l'oportunisme, que es fa
necessari detindre's a examinar-les detalladament. Citarem tot el passatge on
figuren aquests paraules:
"El
proletariat pren en les seues mans el Poder de l’Estat i comença per convertir
els mitjans de producció en propietat de l’Estat. Però amb aquest mateix acte
es destrueix a si mateix com a proletariat i destrueix tota diferència i tot
antagonisme de classes, i, amb això mateix, l’Estat com tal. La societat fins
al present, moguda entre els antagonismes de classe, ha necessitat de l’Estat,
o siga d'una organització de la corresponent classe explotadora per a mantindre
les condicions exteriors de producció, i per tant, particularment per a
mantindre per la força a la classe explotada en les condicions d'opressió
(l'esclavitud, la servitud o el vassallatge i el treball assalariat),
determinades pel mode de producció existent. l’Estat era el representant
oficial de tota la societat, la seua síntesi en un cos social visible; però ho
era només com a Estat de la classe que en la seua època representava a tota la
societat: en l'antiguitat era l’Estat dels ciutadans esclavistes; en l'Edat
Mitjana el de la noblesa feudal; en els nostres temps és el de la burgesia.
Quan l’Estat es convertisca finalment en representant efectiu de tota la
societat, serà per si mateix superflu. Quan ja no existisca cap classe social a
la que calga mantindre en l'opressió; quan desapareguen, junt amb la dominació
de classe, junt amb la lluita per l'existència individual, engendrada per
l'actual anarquia de la producció, els xocs i els excessos resultants d'aquesta
lluita, no hi haurà ja res a reprimir ni caldrà, per tant, eixa força especial
de repressió, l’Estat. El primer acte en què L’Estat es manifesta efectivament
com a representant de tota la societat: la presa de possessió dels mitjans de
producció en nom de la societat, és alhora el seu últim acte independent com a
Estat. La intervenció de l'autoritat de l’Estat en les relacions socials es
farà supèrflua en un camp darrere l'altre de la vida social i s'adormirà per si
mateixa. El govern sobre les persones és substituït per l'administració de les
coses i per la direcció dels processos de producció. L’Estat no serà 'abolit'; s’extingirà.
Partint d'açò és com cal jutjar el valor d'eixa frase sobre l’Estat popular
lliure en allò que toca a la seua justificació provisional com a consigna
d'agitació i en el que es refereix a la seua fa]ta absoluta de fonament
científic. Partint d'açò és també com ha de ser considerada l’exigència dels
anomenats anarquistes que l’Estat siga abolit de la nit al matí" (Anti-Dühring
o "La subversió de la ciència pel senyor Eugeni Dühring, ps.301-303 de
la tercera edició alemanya).
Sense por d'equivocar-nos, podem
dir que d'aquests pensaments sobre manera rics, exposats ací per Engels,
l'única cosa que ha passat a ser vertader patrimoni del pensament socialista,
en els partits socialistes actuals, és la tesi que l’Estat, segons Marx,
"s’extingeix", a diferència de la doctrina anarquista de
l’"abolició" de l’Estat. Truncar així el marxisme equival a reduir-lo
a l'oportunisme, doncs amb aquesta "interpretació" no queda en peu més
que una noció confusa d'un canvi lent, gradual, sense bots ni tempestes, sense
revolucions. Parlar d’"extinció" de l’Estat, en un sentit corrent,
generalitzat, de masses, si és el cas dir-ho així, equival indubtablement a
velar, si no a negar, la revolució.
A més, semblant
"interpretació" és la més tosca tergiversació del marxisme,
tergiversació que només afavoreix a la burgesia i que descansa teòricament en
l'omissió de circumstàncies i consideracions importantísimes que s'indiquen,
per exemple, en el "resum" contingut en el passatge d'Engels, citat
ací per nosaltres en la seua integritat.
En primer lloc, Engels diu en el
començament mateix d'aquest passatge que, al prendre el Poder de l’Estat, el
proletariat "destrueix, amb això mateix, l’Estat com tal". "No
és usual" parar-se a pensar què significa açò. El normal és ignorar-lo en
absolut o considerar-lo quelcom així com una "debilitat hegeliana"
d'Engels. En realitat, en aquestes paraules s'expressa concisament
l'experiència d'una de les més grans revolucions proletàries, l'experiència de
En segon lloc, l’Estat és una
"força especial de repressió". Aquesta magnífica i profundíssima
definició d'Engels és donada ací per aquest amb la més completa claredat. I
d'ella es dedueix que la "força especial de repressió" del
proletariat per la burgesia, de milions de treballadors per un grapat de
ricassos, ha de substituir-se per una "força especial de repressió"
de la burgesia pel proletariat (dictadura del proletariat). En açò consisteix, precisament, la
"destrucció de l’Estat com tal". En açò consisteix, precisament,
l’"acte" de la presa de possessió dels mitjans de producció en nom de
la societat. I és per si mateix evident que semblant substitució d'una
"força especial" (la burgesa) per una altra (la proletària) ja no pot
operar-se, de cap manera, sota la forma d’"extinció".
En tercer lloc, Engels, en
parlar de l’"extinció" i (amb frase encara més plàstica i gràfica) de
l’"endormiscament" de l’Estat, es refereix amb absoluta claredat i
precisió a l'època posterior a la "presa de possessió dels
mitjans de producció per l’Estat en nom de tota la societat", és a dir, posterior
a a la revolució socialista. Tots nosaltres sabem que la forma
política de l’"Estat", en aquesta època, és la democràcia més
completa. Però a cap dels oportunistes que tergiversen desvergonyidament el
marxisme se li ve a les esmentes la idea que, per consegüent, Engels parle ací
de l’"endormiscament" i de l’"extinció" de la democràcia.
Açò sembla, a primera vista, molt estrany. Però açò només és
"incomprensible" per a qui no haja comprés que la democràcia també
és un Estat i que, consegüentment, la democràcia també desapareixerà quan
desaparega l’Estat. L’Estat burgès només pot ser "destruït" per la
revolució. L’Estat en general, és a dir, la més completa democràcia, només pot
"extingir-se".
En quart lloc, en establir la
seua notable tesi de l’"Estat s’extingeix", Engels declara a línia
seguida, d'una manera concreta, que aquesta tesi es dirigeix tant contra els
oportunistes, com contra els anarquistes. A més a més, Engels col·loca en
primer pla la conclusió que, derivada de la seua tesi sobre l’"extinció de
l’Estat", es dirigeix contra els oportunistes.
Podria apostar-se que de deu mil
homes que hagen llegit o escoltat parlar sobre l’"extinció" de
l’Estat, nou mil nou-cents noranta no saben o obliden per complet que Engels no
va dirigir només contra els anarquistes les seues conclusions derivades
d'aquesta tesi. I de les deu persones restants, el més probable és que nou no
sàpien què és l’”Estat popular lliure" i per què atacar aquesta consigna
significa atacar als oportunistes. Així s'escriu
L’”Estat popular lliure"
era una reivindicació programàtica i una consigna corrent dels socialdemòcrates
alemanys en la dècada del 70. En aquesta consigna no hi ha el menor contingut
polític, fora d'una filistea i emfàtica descripció de la noció de democràcia.
Engels estava disposat a "justificar", "de moment", aquesta
consigna des del punt de vista de l'agitació, per quant amb ella s'insinuava
legalment la república democràtica. Però aquesta consigna era oportunista,
perquè expressava no sols l'embelliment de la democràcia burgesa, sinó també la
incomprensió de la crítica socialista de tot Estat en general. Nosaltres som
partidaris de la república democràtica, com la millor forma d'Estat per al
proletariat sota el capitalisme, però no tenim cap dret a oblidar que
l'esclavitud assalariada és el destí reservat al poble, àdhuc sota la república
burgesa més democràtica. Més encara. Tot Estat és una "força especial per
a la repressió" de la classe oprimida. Per això, tot Estat ni
és lliure ni és popular. Marx i Engels van explicar açò reiteradament
als seus camarades de partit en la dècada del 70.
En quint lloc, en aquesta
mateixa obra d'Engels, de la que tots citen el passatge sobre l'extinció de
L’Estat, es conté un passatge sobre la importància de la revolució
violenta. L'anàlisi històrica del seu
paper el converteix Engels en un vertader panegíric de la revolució violenta.
Açò "ningú no ho recorda". Sobre la importància d'aquest pensament,
no és usual parlar ni tan sols pensar en els partits socialistes contemporanis:
aquests pensaments no exerceixen cap paper en la propaganda ni en l'agitació
quotidianes entre les masses. I, no
obstant, es troben indissolublement units a l’"extinció" de l’Estat i
formen amb ella un tot harmònic.
Heus ací el passatge d'Engels:
"...que la violència
exerceix en la història un altre paper [a més del d'agent del mal], un paper
revolucionari; que, segons l'expressió de Marx, és la comare de tota vella
societat que porta en les seues entranyes una altra nova; que la violència és
l'instrument amb l'ajuda del qual el moviment social s'obri camí i trenca les
formes polítiques mortes i fossilitzades, de tot això no diu una paraula el
senyor Dühring. Només entre sospirs i gemecs admet la possibilitat que per tal
d’afonar el sistema d'explotació siga necessària potser la violència, desgraciadament,
afirma, perquè l'ocupació de la mateixa, segons ell, desmoralitza a qui en fa
ús. I açò es diu, malgrat del gran avanç moral i intel·lectual, resultant de
tota revolució victoriosa! I açò es diu a Alemanya, on la col·lisió violenta
que pot ser imposada al poble tindria, si més no, l'avantatge de destruir
l'esperit de servilisme que ha penetrat en la consciència nacional com a
conseqüència de la humiliació de
¿Com és possible conciliar en
una sola doctrina aquest panegíric de la revolució violenta, presentat amb
insistència per Engels als socialdemòcrates alemanys des de 1878 fins a 1894,
és a dir, fins als últims dies de la seua vida, amb la teoria de
l’"extinció" de l’Estat?
Generalment es concilien aquests dos passatges
amb ajuda de l'eclecticisme, arrancant a capritx (o per a complaure als
investits del Poder), sense atindre's als principis o d'una manera sofística, o
bé un o bé un altre argument i fent
passar a primer pla, en el noranta-nou per cent dels casos, si no en més,
precisament la tesi de l’"extinció". Se suplanta la dialèctica per
l'eclecticisme: és l'actitud més usual i més generalitzada davant del marxisme
en la literatura socialdemòcrata oficial dels nostres dies. Aquestes
suplantacions no tenen, certament, res de nou; poden observar-se inclús en la
història de la filosofia clàssica grega.
Amb la suplantació del marxisme per l'oportunisme, l'eclecticisme
presentat com a dialèctica enganya més fàcilment a les masses, donant-les una
aparent satisfacció, sembla tindre en compte tots els aspectes del procés,
totes les tendències del desenrotllament, totes les influències
contradictòries, etc., quan en realitat no dóna cap noció completa i
revolucionària del procés del desenvolupament social.
Ja hem dit més amunt, i
citarem amb major detall en la nostra
ulterior exposició, que la doctrina de Marx i Engels sobre el caràcter
inevitable de la revolució violenta es refereix a l’Estat burgès. Aquest no
pot substituir-se per l’Estat proletari (per la dictadura del proletariat)
mitjançant l’"extinció", sinó només, per regla general, per mitjà de
la revolució violenta. El panegíric que dedica Engels a aquesta, i que coincideix plenament amb
reiterades manifestacions de Marx (recordem el final de
La substitució de l’Estat burgès
per l’Estat proletari és impossible sense una revolució violenta. La supressió
de l’Estat proletari, és a dir, la supressió de tot Estat, només és possible
per mitjà d'un procés d’"extinció".
Marx i Engels van desenrotllar
aquestes idees d'una manera minuciosa i concreta, estudiant cada situació
revolucionària per separat, analitzant les ensenyances tretes de l'experiència
de cada revolució. I aquesta part de la seua doctrina, que és,
inqüestionablement, la més important, és la que passem a analitzar.
L’ESTAT I
L’EXPERIÈNCIA DELS ANYS 1848-1851
1
EN VESPRES DE
Les primeres obres del marxisme
madur, Misèria de
"En
el transcurs del desenvolupament, la classe obrera [escriu Marx en
És interessant confrontar amb
aquesta exposició general de la idea de la desaparició de l’Estat després de la
supressió de les classes, l'exposició que conté El Manifest Comunista,
escrit per Marx i Engels alguns mesos després, a saber, al novembre de 1847:
"En esbossar les fases més
generals del desenrotllament del proletariat, hem seguit la guerra civil més o
menys latent que existeix al si de la societat vigent, fins al moment en què es
transforma en una revolució oberta i el proletariat, derrocant per la violència
a la burgesia, instaura la seua dominació...
Ja vam deixar dit que el primer pas de la revolució obrera serà la
transformació [literalment: elevació] del proletariat en classe dominant, la
conquista de la democràcia.
El
proletariat es valdrà de la seua dominació política per a anar arrancant
gradualment a la burgesia tot el capital, per a centralitzar tots els
instruments de producció en mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat
com a classe dominant, i per a augmentar amb la major rapidesa possible les
forces productives" (ps. 31 i 37 de la 7ª edició alemanya, de 1906).
Veiem ací formulada una de les
idees més notables i més importants del marxisme en la qüestió de l’Estat, a
saber: la idea de la "dictadura del proletariat" (com van començar a
denominar-la Marx i Engels després de
Aquesta definició de l’Estat no sols no s'ha explicat mai en la literatura imperant de propaganda i agitació dels partits socialdemòcrates oficials, sinó que, a més, l'han lliurat expressament a l'oblit, perquè és del tot inconciliable amb e